10 de març 2017

IES ALBAL


La senyora Mine va alçar el cap de cop. Un altre mal somni. Eren recurrents des que tenia memòria. Aquesta vegada no va poder aclarir més que una sensació de pressió al seu coll.

A l'interior del seu cos ja apuntava una vida. Tanmateix, aquest ésser anava a ser el més extraordinari que la seua ciutat anava a veure. Des de menuda, ella somniava, tant amb els ulls oberts com tancats, la seua vida. Havia vingut al món per anar descobrint-la abans de viure-la.

Als quatre anys, la senyora Mine i la petita Pike es van quedar soles al món, després la mort del senyor Mine. Somniar era millor que viure, però efímer. Als set anys, Pike ja sabia tota la seua vida. Va anar creixent sense poder canviar-la, encara coneixent-la. Reconeixia totes les sensacions excepte una.

Una nit d'estiu, un rostre es passeja per la seua ment. No va ser fins anys després que el va veure.

Aquell rostre també la va veure a ella, mentre passejava amb la seua dona embarassada. Allò era el que veia, però els seus somnis no erraven. Embogida per la seua ment i una gelosia irracional, va espentar la parella pont avall.

Va ser empresonada, i un mes i tres setmanes després, condemnada a mort. A la plaça del poble, ja queia la soga pel seu coll, quan va reconéixer eixa sensació intel·ligible als seus somnis. Aleshores, sa mare va recordar aquell fatídic mal somni al seté mes d'embaràs. El seu cos va caure, però la Mort va arribar tard per portar-la. Pot ser perquè va posar vida on ella posà mort. Pot ser per açò, Pike no la va reconéixer al seu son.

Laura Ramos Casañ 1r BAT A – IES ALBAL


Un dia les balenes ja no es despertaren amb la companyia de Caterina. La xiqueta havia desaparegut a la nit i ja no estava. Era tot molt estrany, ja que d'un dia a altre la xiqueta havia marxat sense cap explicació.

Pocs dies després va aparèixer un vaixell no molt gran amb la xiqueta al seu front assenyalant a un grup d'homes el lloc on es trobaven les balenes. Sense dubtar-ho, capturaren els pobres animals, sols una xicoteta balena va tindre la sort d'escapar.

La xiqueta havia contactat amb un grup de mafiosos que traficaven amb animals i que ja portaven molt de temps intentant capturar les balenes sense cap èxit. El grup d'homes va donar a la xiqueta una bossa amb diners, tal com havien acordat i marxaren tractant de no ser molt sorollosos.

Clara Domínguez Cifre 1r BAT B – IES ALBAL



Havia nevat feia poc i era tot sota una capa blanca. Teresa Colom intentava treure un cotxe, quan de sobte sent el plor d’un nen.
Una altra vegada, com a cada generació de la seua família, des de l’àvia Petarol, un nou xiquet de gel, que prompte es desfaria, hi havia aparegut.

Mabel Acién Boix 1r BAT B - IES ALBAL



Dos anys després de la desaparició de la nena dels Buvot, els seus pares van decidir anar a llegir a la biblioteca “Teresa Colom”, però dos hores després, van començar a tindre fam. Aleshores, van decidir anar a dinar al restaurant de la biblioteca. Van demanar peix i quan van començar es van trobar una sorpresa...

En tallar el peix, van trobar un nadó i els cuiners els van dir que estaven menjant carn de balena. L’animal s’havia menjat el nadó dels Buvot amb la finalitat de protegir-lo dels caçadors! Finalment, la nena va tornar a casa i els seus pares mai més la deixarien anar al mar, però ningú no sap què pot passar en el futur...

Raül Cruz Muñoz 1r BAT B - IES ALBAL


Cada dia que passava Marcel Buvot pensava en la seua filla Caterina i tots el dies pensava en el culpable de la seua desaparició. Fart, decidí agafar una pistola i es va plantar davant d’ell. Marcel el culpava per tot, perquè per a ell ja no tornaria a veure-la. No dubtà a disparar, amb el ulls tancats per descomptat, li costava mantenir la mirada fixa en el ulls d’aquell home. La bala eixí a tota velocitat. Al terra, trossos de vidre d’un espill marcat per la culpa.

Lorena Vara Socuéllamos 1r BAT B - IES ALBAL



Caterina

Era un dia com un altre qualsevol de la seva vida, des que havia desaparegut la seua filleta, la tristesa se li veia en la cara Caterina. La dona va decidir que era un bon dia per anar a la platja i sentir les ones amunt i avall. Una vegada allí observant la mar des de l’arena va divisar al fons com un cos molt blanc amb els cabells molt negres que nadava animadament amb unes balenes i va decidir que era l’hora de trobar-se amb la seua petita Caterina, per tant es va endinsar en la mar, i des d’eixe dia no l’han tornat a veure.

Esther López Pérez 1r BAT B - IES ALBAL



Tancar un llibre

Va tancar el seu llibre. L’autora havia llegit infinitat de vegades la seua obra. Li entusiasmava ser lectora de tant en tant. Aquella mateixa vesprada, a la biblioteca, van morir sacrificats centenars de personatges, per una autora que acabaria de la mateixa manera en un parell d’hores. És irònic que la persona que havia triat el destí de tants, tinguera la mateixa sort, amb mil vides viscudes.

Andrea Ortiz González 1r BAT B - IES ALBAL



Dos dies després de l'enterrament, van cridar del cementeri al senyor i la senyora Clock avisant-los que havien d'acudir-hi immediatament. Es tractava de la seua filla. Els senyors Clock van ser rebuts per l'enterrador i aquest els va portar cap al seu taüt, el van obrir, i les seues cares es van congelar amb un profund gest de sorpresa i terror al veure un nadó exactament igual que la seua estimada i difunta filla.

Laura González García 1r BAT B – IES ALBAL



La senyora Clock i el senyor Clock van decidir finalment portar a la seua filla, la senyoreta Clock, a l’hospital Teresa Colom Gairebé no sabien què li passava i volien solucions. El dia 23 d’octubre va ser hospitalitzada la senyoreta Clock i els seus pares encara segueixen esperant a la sala de recepció sense saber què fer.

Aitor Mandingorra Ricart 1r BAT B – IES ALBAL



Colom

L’au albina colpejava la finestra de l’habitació. Volia una xiqueta dolça, més que un pastís de xocolata, i forta, més que l’arbre del Tule. Que lluitara contra les injustícies, en una societat de mascles. Que fóra independent. Només volia volar, però una branca l’hi impedia continuar. Mai deixar que ningú li impedisca complir els seus somnis. La bella colom volà, disposada a fer el seu camí sense impediments. Allí anava la seua petita, volant, com mai havia pogut fer, després de viure sotmesa a una vida sense potestat. “Vola, Licia. Per tu. Per mi.”

Paula Guerrero Bueno 1r BAT B – IES ALBAL



Aquell era el dia. Ella ho sabia des que els seus ulls es van obrir, per això va cridar a tots aquells que en eixe moment es trobaven només unes passes darrere del metge.

Totes les mirades es trobaven fixes en un mateix punt, expectants que el miracle s’obrara. Aleshores ella ho va sentir, va agarrar-se al llençol amb força i un crit va eixir del seu interior, al mateix temps que ho feia aquell que havia estat vivint al seu ventre durant nou llargs mesos. Quan el va sentir fora va tancar els ulls. L’aterria enfrontar-se a eixa realitat, mirar les cares d’aquelles persones, tots ells pares units per una  situació un tant traumàtica.

Després d’uns segons d’indecisions va sentir un plor, tot seguit del sospir de la senyora Clock, i va ser quan va mirar cap a la procedència d’eixe so. Quan es trobava a punt de veure la criatura un sentiment de terror va envair el seu cor que s’accelerà fins provocar-li un infart. Minuts després, Teresa Colom va morir.

Gloria Atienza Pinazo 1r BAT B – IES ALBAL



La senyora Clock va escoltar que algú pujava les escales, era de complexió gran i no podia reconéixer qui era. Ninguna persona d’aquella casa caminava d’aquella manera. Ningú excepte… No, això no era possible. Mirà cap a la porta a l’espera de què apareguera aquella misteriosa persona, a l’espera de saber si era… No, no podia ser ella.

Finalment va entrar i, com ella havia suposat, era la seua filla. Aquella que havia nascut fa uns mesos, aquella que fa no res era un nadó al bressol, hi era ara a la porta amb aspecte de joveneta de quinze anys. No podia ser.  Com havia crescut la xiqueta tan ràpid? Era això possible?

Sense parlar amb la seua filla va baixar les escales el mes ràpid que li van permetre les cames. Va arribar a la cuina i va exposar el problema de la seua filla a la cuinera, el problema de què havia crescut com una xica de quinze anys en només uns mesos. Aquesta va fer un somriure amb tristesa, va agafar la senyora Clock de les mans i va pronunciar les paraules següents:

-Senyora,  ja ho vam parlar ahir, mira’t a l’espill.
La senyora Clock es va mirar a l’espill que tenia a la seua dreta i va observar la seua cara, plena d’arrugues, moltes més de les que recordava haver  vist feia uns mesos i es adonar que ja havien passat quinze anys des que la seua filla va nàixer.

Marta Hernández García 1r BAT B – IES ALBAL



Continuació Relat Caterina

El cos de la xiqueta que va desaparèixer al mar va ser un gran misteri durant molt de temps. Ningú no s’explicava com era possible que una nena indefensa pogués sobreviure a l’oceà sols amb la companyia d’unes balenes i tenint en compte que és un medi perillós on la xiqueta podia enfrontar-se a criatures terribles com taurons, ratlles i fins i tot kraquens, i també a grans tempestes i ones gegantines.

Però Caterina no tenia por de res. Les seues amigues marines li oferien la seguretat i protecció que les circumstàncies requerien o en cas d’imminents atacs de feres es refugiava dins la boca o l’estómac d’alguna de les seues companyes, ben segura estava allí, no li farien cap mal i estaria calenteta i protegida: la llengua d’aquestes era molt càlida per a les nits d’hivern on el fred punxava més que a terra ferma.

Caterina trobava a faltar la seua família de tant en tant; no recordava de la seua vida a la ciutat moments tan feliços com els que li suposa veure nàixer un balenó, sentir com augmenta la seua família, o jugar amb les cries a cantar i dansar com elles i ensenyar-los també cançons que de menuda sa mare li cantava i que no entenien, però ella sentia que gaudien escoltant-la.

Sols hi havia una situació en què Caterina tenia por, moltíssima por i era quan en la llunyania apareixia un balener, perquè sabia que la mort estava a prop. Ninguna era prou ràpida per a fugir i encara que en comptades ocasions s’havien salvat totes, sempre hi havia una que devia sacrificar-se per les altres.

La petita plorava amargament cada mort. Era més que probable que la seua preferència per aquestes criatures estigués molt determinada per l’odi que sentia cap a aquests cruels humans que no valoraven la vida. Que no valoraven cap vida...

I així era; un dia en què la boira estava per tota la superfície de l’aigua, Caterina sabent que perills imminents podien arribar va fer com sempre i es va refugiar com tantes vegades havia fet dins de l’estómac d’una de les balenes. En l’interior, fosc però segur, escoltava com cridaven amb una por esgarrifosa.

Les seues amigues estaven plorant. Va ser l’ultima cosa que Caterina va escoltar abans que el seu cor fóra travessar per un dels arpons d’un balener, que aprofitant la confusió d’aquell mal temps, s’havia apropat silenciosament i quasi de manera invisible, com quan la mort ens visita de nit.

Maria Ballester Navarro 1r BAT B - IES ALBAL

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.