IES
ALBAL
La senyora Mine va alçar el cap de cop. Un altre
mal somni. Eren recurrents des que tenia memòria. Aquesta vegada no va poder
aclarir més que una sensació de pressió al seu coll.
A l'interior del seu cos ja apuntava una vida. Tanmateix, aquest ésser anava a ser el més extraordinari que la seua ciutat anava a veure. Des de menuda, ella somniava, tant amb els ulls oberts com tancats, la seua vida. Havia vingut al món per anar descobrint-la abans de viure-la.
Als quatre anys, la senyora Mine i la petita Pike es van quedar soles al món, després la mort del senyor Mine. Somniar era millor que viure, però efímer. Als set anys, Pike ja sabia tota la seua vida. Va anar creixent sense poder canviar-la, encara coneixent-la. Reconeixia totes les sensacions excepte una.
Una nit d'estiu, un rostre es passeja per la seua ment. No va ser fins anys després que el va veure.
Aquell rostre també la va veure a ella, mentre passejava amb la seua dona embarassada. Allò era el que veia, però els seus somnis no erraven. Embogida per la seua ment i una gelosia irracional, va espentar la parella pont avall.
Va ser empresonada, i un mes i tres setmanes després, condemnada a mort. A la plaça del poble, ja queia la soga pel seu coll, quan va reconéixer eixa sensació intel·ligible als seus somnis. Aleshores, sa mare va recordar aquell fatídic mal somni al seté mes d'embaràs. El seu cos va caure, però la Mort va arribar tard per portar-la. Pot ser perquè va posar vida on ella posà mort. Pot ser per açò, Pike no la va reconéixer al seu son.
Laura
Ramos Casañ 1r BAT A – IES ALBAL
Un dia les balenes ja no es
despertaren amb la companyia de Caterina. La xiqueta havia desaparegut a la nit
i ja no estava. Era tot molt estrany, ja que d'un dia a altre la xiqueta havia
marxat sense cap explicació.
Pocs dies després va aparèixer un
vaixell no molt gran amb la xiqueta al seu front assenyalant a un grup d'homes
el lloc on es trobaven les balenes. Sense dubtar-ho, capturaren els pobres
animals, sols una xicoteta balena va tindre la sort d'escapar.
La xiqueta havia contactat amb un grup
de mafiosos que traficaven amb animals i que ja portaven molt de temps
intentant capturar les balenes sense cap èxit. El grup d'homes va donar a la
xiqueta una bossa amb diners, tal com havien acordat i marxaren tractant de no
ser molt sorollosos.
Clara Domínguez Cifre 1r BAT B
– IES ALBAL
Havia nevat feia poc i era tot sota
una capa blanca. Teresa Colom intentava treure un cotxe, quan de sobte sent el
plor d’un nen.
Una altra vegada, com a cada generació
de la seua família, des de l’àvia Petarol, un nou xiquet de gel, que prompte es
desfaria, hi havia aparegut.
Mabel
Acién Boix 1r BAT B - IES ALBAL
Dos anys després de la desaparició de
la nena dels Buvot, els seus pares van decidir anar a llegir a la biblioteca
“Teresa Colom”, però dos hores després, van començar a tindre fam. Aleshores,
van decidir anar a dinar al restaurant de la biblioteca. Van demanar peix i
quan van començar es van trobar una sorpresa...
En tallar el peix, van trobar un nadó i
els cuiners els van dir que estaven menjant carn de balena. L’animal s’havia
menjat el nadó dels Buvot amb la finalitat de protegir-lo dels caçadors! Finalment,
la nena va tornar a casa i els seus pares mai més la deixarien anar al mar, però
ningú no sap què pot passar en el futur...
Raül
Cruz Muñoz 1r BAT B - IES ALBAL
Cada dia que passava
Marcel Buvot pensava en la seua filla Caterina i tots el dies pensava en el
culpable de la seua desaparició. Fart, decidí agafar una pistola i es va
plantar davant d’ell. Marcel el culpava per tot, perquè per a ell ja no
tornaria a veure-la. No dubtà a disparar, amb el ulls tancats per descomptat,
li costava mantenir la mirada fixa en el ulls d’aquell home. La bala eixí a
tota velocitat. Al terra, trossos de vidre d’un espill marcat per la culpa.
Lorena
Vara Socuéllamos 1r BAT B - IES ALBAL
Caterina
Era un dia com un altre qualsevol de
la seva vida, des que havia desaparegut la seua filleta, la tristesa se li veia
en la cara Caterina. La dona va decidir que era un bon dia per anar a la platja
i sentir les ones amunt i avall. Una vegada allí observant la mar des de
l’arena va divisar al fons com un cos molt blanc amb els cabells molt negres
que nadava animadament amb unes balenes i va decidir que era l’hora de
trobar-se amb la seua petita Caterina, per tant es va endinsar en la mar, i des
d’eixe dia no l’han tornat a veure.
Esther
López Pérez 1r BAT B - IES ALBAL
Tancar
un llibre
Va tancar el seu llibre. L’autora
havia llegit infinitat de vegades la seua obra. Li entusiasmava ser lectora de
tant en tant. Aquella mateixa vesprada, a la biblioteca, van morir sacrificats
centenars de personatges, per una autora que acabaria de la mateixa manera en
un parell d’hores. És irònic que la persona que havia triat el destí de tants,
tinguera la mateixa sort, amb mil vides viscudes.
Andrea
Ortiz González 1r BAT B - IES ALBAL
Dos dies després de l'enterrament, van
cridar del cementeri al senyor i la senyora Clock avisant-los que havien
d'acudir-hi immediatament. Es tractava de la seua filla. Els senyors Clock van
ser rebuts per l'enterrador i aquest els va portar cap al seu taüt, el van
obrir, i les seues cares es van congelar amb un profund gest de sorpresa i
terror al veure un nadó exactament igual que la seua estimada i difunta filla.
Laura González García 1r BAT B
– IES ALBAL
La senyora Clock i el senyor Clock van
decidir finalment portar a la seua filla, la senyoreta Clock, a l’hospital
Teresa Colom Gairebé no sabien què li passava i volien solucions. El dia 23
d’octubre va ser hospitalitzada la senyoreta Clock i els seus pares encara
segueixen esperant a la sala de recepció sense saber què fer.
Aitor Mandingorra Ricart 1r
BAT B – IES ALBAL
L’au albina colpejava la finestra de
l’habitació. Volia una xiqueta dolça, més que un pastís de xocolata, i forta,
més que l’arbre del Tule. Que lluitara contra les injustícies, en una societat
de mascles. Que fóra independent. Només volia volar, però una branca l’hi
impedia continuar. Mai deixar que ningú li impedisca complir els seus somnis.
La bella colom volà, disposada a fer el seu camí sense impediments. Allí anava
la seua petita, volant, com mai havia pogut fer, després de viure sotmesa a una
vida sense potestat. “Vola, Licia. Per
tu. Per mi.”
Paula Guerrero Bueno 1r BAT B
– IES ALBAL
Aquell era el dia. Ella ho sabia des
que els seus ulls es van obrir, per això va cridar a tots aquells que en eixe
moment es trobaven només unes passes darrere del metge.
Totes les mirades es trobaven fixes en
un mateix punt, expectants que el miracle s’obrara. Aleshores ella ho va
sentir, va agarrar-se al llençol amb força i un crit va eixir del seu interior,
al mateix temps que ho feia aquell que havia estat vivint al seu ventre durant
nou llargs mesos. Quan el va sentir fora va tancar els ulls. L’aterria
enfrontar-se a eixa realitat, mirar les cares d’aquelles persones, tots ells
pares units per una situació un tant
traumàtica.
Després d’uns segons d’indecisions va
sentir un plor, tot seguit del sospir de la senyora Clock, i va ser quan va
mirar cap a la procedència d’eixe so. Quan es trobava a punt de veure la
criatura un sentiment de terror va envair el seu cor que s’accelerà fins
provocar-li un infart. Minuts després, Teresa Colom va morir.
Gloria Atienza Pinazo 1r BAT B
– IES ALBAL
La senyora Clock va escoltar que algú
pujava les escales, era de complexió gran i no podia reconéixer qui era.
Ninguna persona d’aquella casa caminava d’aquella manera. Ningú excepte… No,
això no era possible. Mirà cap a la porta a l’espera de què apareguera aquella
misteriosa persona, a l’espera de saber si era… No, no podia ser ella.
Finalment va entrar i, com ella havia
suposat, era la seua filla. Aquella que havia nascut fa uns mesos, aquella que
fa no res era un nadó al bressol, hi era ara a la porta amb aspecte de joveneta
de quinze anys. No podia ser. Com havia
crescut la xiqueta tan ràpid? Era això possible?
Sense parlar amb la seua filla va
baixar les escales el mes ràpid que li van permetre les cames. Va arribar a la
cuina i va exposar el problema de la seua filla a la cuinera, el problema de què
havia crescut com una xica de quinze anys en només uns mesos. Aquesta va fer un
somriure amb tristesa, va agafar la senyora Clock de les mans i va pronunciar
les paraules següents:
-Senyora, ja ho vam parlar ahir, mira’t a l’espill.
La senyora Clock es va mirar a l’espill
que tenia a la seua dreta i va observar la seua cara, plena d’arrugues, moltes
més de les que recordava haver vist feia
uns mesos i es adonar que ja havien passat quinze anys des que la seua filla va
nàixer.
Marta
Hernández García 1r BAT B – IES ALBAL
Continuació Relat Caterina
El cos de la xiqueta que va desaparèixer al mar va ser un gran misteri durant molt de temps. Ningú no s’explicava com era possible que una nena indefensa pogués sobreviure a l’oceà sols amb la companyia d’unes balenes i tenint en compte que és un medi perillós on la xiqueta podia enfrontar-se a criatures terribles com taurons, ratlles i fins i tot kraquens, i també a grans tempestes i ones gegantines.
Però Caterina no tenia por de res. Les seues amigues marines li oferien la seguretat i protecció que les circumstàncies requerien o en cas d’imminents atacs de feres es refugiava dins la boca o l’estómac d’alguna de les seues companyes, ben segura estava allí, no li farien cap mal i estaria calenteta i protegida: la llengua d’aquestes era molt càlida per a les nits d’hivern on el fred punxava més que a terra ferma.
Caterina trobava a faltar la seua família de tant en tant; no recordava de la seua vida a la ciutat moments tan feliços com els que li suposa veure nàixer un balenó, sentir com augmenta la seua família, o jugar amb les cries a cantar i dansar com elles i ensenyar-los també cançons que de menuda sa mare li cantava i que no entenien, però ella sentia que gaudien escoltant-la.
Sols hi havia una situació en què Caterina tenia por, moltíssima por i era quan en la llunyania apareixia un balener, perquè sabia que la mort estava a prop. Ninguna era prou ràpida per a fugir i encara que en comptades ocasions s’havien salvat totes, sempre hi havia una que devia sacrificar-se per les altres.
La petita plorava amargament cada mort. Era més que probable que la seua preferència per aquestes criatures estigués molt determinada per l’odi que sentia cap a aquests cruels humans que no valoraven la vida. Que no valoraven cap vida...
I així era; un dia en què la boira estava per tota la superfície de l’aigua, Caterina sabent que perills imminents podien arribar va fer com sempre i es va refugiar com tantes vegades havia fet dins de l’estómac d’una de les balenes. En l’interior, fosc però segur, escoltava com cridaven amb una por esgarrifosa.
Les seues amigues estaven plorant. Va ser l’ultima cosa que Caterina va escoltar abans que el seu cor fóra travessar per un dels arpons d’un balener, que aprofitant la confusió d’aquell mal temps, s’havia apropat silenciosament i quasi de manera invisible, com quan la mort ens visita de nit.
Maria Ballester Navarro 1r BAT B - IES ALBAL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.