Cada matí, el germà de la Martina Tarr, sortia de casa de pressa. Anava d’un lloc a l’altre, però sempre s’aturava quan arribava al pont principal. S’hi quedava fins que els llums dels fanals s’encenien i el seu neguit omplia el cel. Havia de tornar a casa, però no volia. Feia mesos que no parlava amb la seua germana, mai no podria perdonar allò que va fer pensant sols en els seus desitjos i plaers. La seva mare vivia en una altra ciutat amb l’home. Cridava una vegada per setmana amb converses cada vegada més curtes. Però una vesprada va decidir cridar la seva mare perquè el comportament de la seva germana la portaria a la malaltia que patia la seva família. Sa mare va vindre tan prompte com va poder i quan se n´havia anat amb la seva germana al metge, ell va anar a recórrer els carrers. La tranquil·litat del Riu no l’havia sentit en cap altre lloc, s’asseia davant El Riu i l’observava amb una admiració molt gran. Cada vegada s’apropava més i més, una veu encisadora cridant-lo eixia d’eixes aigües tan cabaloses. Volia saber què volia d’ell, escoltar-lo de més prop… i tocant l’aigua als peus, sa mare el va agafar.