La veritat ofegada

Va eixir de casa amb el seu abric negre sense deixar cap llum encés i amb un paperet a la taula, No m'esperis amb majúscules inintel·ligibles. Caminà per carrers buits i foscors mentre les seves passes ressonaven amb força. Mirava pels estrets carrers laterals com si algú el seguira. La pell es gelava i accelerava el pas, com cada dia. Ell el seguia. Deixa'm, t'ho demano, ningú no contestava mai. Finalment, arribà al Riu. L'aigua blavosa semblava cridar-lo com una maledicció. Segué per llevar-se calcetins i sabates abans d'endinsar els peus dins del dimoni. Per què vas enfonsar-te aquell dia? Les llàgrimes lliscaven per les seves galtes. Si la teva germana s'enamorà de la meva, per què no vaig poder jo? No passava un dia sense despertar suant i plorant en somiar les últimes paraules. Un dia la meva germana i jo jugarem i m'enfonsaré per no tornar mai més. Se n'anà corrent, tremolant d'ira i ell quedà sol, com seguí. Ell no el va seguir, les seves vides si i la Vera va complir les ordres donades aquell dia. Va alçar-se i entrà al Riu on l'havia perdut. Ja no van haver-hi més llums encesos per a la Martina. Lucía Garrido. 1r de BAT. IES LAURONA.LLÍRIA