La companyia dins de la soletat.

Eren les deu de la nit, sentia fred a les cames i als braços, m’agradava la sensació de caminar sol i descalç per la vora del riu, fins i tot m’agradava que fora de nit perquè tenia la certesa de que ningú m’observava, potser fora la sensació mes meravellosa i també més rara del món.

Aquella nit de desembre vaig parar a mirar-ho de prop, l’aigua era transparent  i semblava un espill on es reflectia la meua imatge, la d´un home completament boig, sense ningú que m’estimés i ningú al que estimar, sense un treball i sense família. Tota la meua vida la vaig veure passar d’un cop en aquell instant. Tot el que reflectia el riu era la veritat sobre qui era jo, potser l’únic que m’estimava i em feia companyia als moments en els que dubtes perquè estàs al món i et recorda sense compromís la veritat sobre en quina classe de monstre t’has convertit al llarg de la teua vida, era el riu. Potser ell, sense ser un ésser humà, era el meu únic amic.

                                                                                                Alicia Baeza Rivera 2n bat.

                                                                                             Col·legi Puresa de Maria-Cid