MICRORELATS IES SEDAVÍ. No et miris el riu!

Salutacions des de l'IES Sedaví.

Entre l'olor de pólvora i les avaluacions arriba el Diàleg 2018. Ací teniu els relats dels meus alumnes. Com sempre, he fet una correcció sols ortogràfica (de segur que entre tanta correcció d'exàmens i treballs m'he deixat alguna cosa, disculpeu), no d'estil. Si després de publicar-los detecte alguna errada "lletjota" l'esmenaré. Enguany el meu alumnat s'ha decantat majoritàriament per no posar-hi títol, així que teniu molts relats que es "titulen" SENSE TÍTOL, als quals he assignat un número. També hi ha algun relat que es passa de paraules i que no podrà optar a cap premi. Ho saben. Els publique tots perquè enguany sols hi anem 12. 

Aprofite per desitjar-vos un bon treball i molta paciència.

MICRORELATS IES SEDAVÍ

SENSE TÍTOL 1

Un fil d’aigua fluïa pels meus peus i s’anava fent cada vegada més i més ample, fent-se més cabalós. Peixos corrent a través d’ell i éssers vius més xicotets, encara que no els veiem. L’aigua passa i corre, com la vida i mai no està la mateixa aigua en aquell punt, encara que parega igual, quanta raó Heràclit, el temps no para, canvi incessant. Evolucionem, creixem, madurem, en fi, vivim i morim. Un reflex en l’aigua em crida i tinc la sensació de no poder anar en contra d’ell, del curs del riu, de la vida mateixa.

Pd: Heràclit: «No ens banyem dues vegades en les aigües d'un mateix riu, ni tan sols una vegada.»

Fran Panzuela Pérez, 2ⁿ BAT B

SENSE TÍTOL 2

Tot va canviar una setmana qualsevol dels meus setze anys. Un dia, vaig somiar que el riu, que talla el meu poble, em cridava. Qualsevol pot pensar que és un somni qualsevol, però era tan real… Els següents dies la cosa anà més enllà, ja que fins i tot somniava que anava al riu, començava a entrar-hi i em despertava al meu llit. L’estrany d'aquells dies era que em trobava la meua roba mullada, i fins i tot veia marques d’empremtes a la meua habitació. Aquells dies anava preocupat, buscant una explicació lògica al que em passava, raonant que allò de la roba havia de ser per la suor i les marques havien de ser del gos, que anava a la meua habitació amb les potes enfangades. Però fins i tot jo sabia que aquelles empremtes eren de persona. Vaig pensar que tot se n'aniria qualsevol dia, tal com havia vingut. Però això va canviar la nit que vaig despertar en meitat del riu, quan pareixia que anava a ficar-me dins per sempre. Aquella nit vaig contar tot als meus familiars, els quals varen decidir que havia d'anar a un psicòleg, però jo sabia que no funcionaria. Des d'aleshores, dorm en la meua habitació tancat amb cadenes, però el riu em crida i em crida, i no sé quant podré aguantar.

Marcos García Valera, 2ⁿ BAT B

SENSE TÍTOL 3

En un poble anomenat Montanejos vivia Pedro. Ell era molt fanàtic dels rius, aleshores tenia una caseta de fusta a la vora del riu amb un gat negre .

Una nit com altra qualsevol , mentre passejava pel riu va vore una boira que cobria tot el riu, mai li havia passat una cosa així, per tant se’n va anar corrent per a agafar una càmera de fotos. Al fer la fotografia va veure el contorn d’una xiqueta, es va quedar bocabadat i quan va tornar a mirar ja no estava.

Al dia següent Pedro va anar corrent a la biblioteca per a investigar sobre l’ocorregut. Després d' estar dues hores investigant va trobar-se amb un llibre, el qual tractava d’un rapte d’una xiqueta de huit anys, la qual va ser ofegada al riu .Pedro es va quedar impactat amb aquesta història, ja que es va adonar que va veure l'esperit de la xiqueta . Ràpidament va anar a sa casa , quan va arribar es va adonar que el seu gat no estava en cap lloc, va mirar per la finestra i va veure la xiqueta amb el seu gat en una pedra, aleshores va anar-hi. En arribar a la pedra es va adonar que la xiqueta s’havia esvaït. Aquesta nit no va poder dormir, ja que no podia parar de pensar en aquesta xiqueta ni en el misteri d’eixe riu .

Al matí següent va anar a la biblioteca i va trobar un llibre on deia totes les morts d’aquell riu i les aparicions d'esperits .

En arribar a sa casa va comparar les dates per a saber l’ordre de l’aparició dels esperits. Pensant que havia fet un gran descobriment, les mostrà a la guàrdia civil, però van dir-li que tot era imaginació seua, tan sols eren llegendes. Pedro pensant que no tenien raó se'n va anar corrent a sa casa.

Des d’aquell dia ningú va saber res de Pedro, a més deien que s’ofegà per formar part del riu .

Vera de la Asunción, 2ⁿ BAT A

EL RIU DE LES PARAULES

No devia tenir ni deu anys quan mon pare va portar-me al centre de la ciutat, per a mi, la més bonica del país i no sols per la impressionant arquitectura oriental o els colors de les pintades dels murs sinó per aquell camí cristal·lí que partia el territori en dos. El riu fou i és l´emblema, el bressol dels contes fantàstics, de la meva terra tant per la increïble imatge de la natura, immune a la destrucció de l´ésser humà, com pels missatges que es transmetien.

Quan vaig visitar-lo el pare em va contar moltes històries d´amor que començaven i finalitzaven en aquell lloc tan màgic. Totes aquelles cites furtives dels enamorats, totes les ruptures, totes les parelles d´ancians que recordaven aquells dies de joventut. No podies declarar el teu amor si no era en el riu, no podies desflorar alguna persona si no era en la vora . Fins que vaig complir els setze. Aquell dia el simbolisme del riu canvià totalment de significat, totes les paraules dites que s´emportava l´aigua, tot eixe amor, s´esfumà per ser substituït pel dolor.

El 5 de novembre va ser assassinat l´alcalde. Els veïns trobaren el cos al riu amb una nota en la boca que deia No existeix ferida més gran que la de les paraules. L'assassí sabia que el riu era la perla de la ciutat, sabia que aquell acte mataria la màgia del lloc. I així va ser, a partir d´aquell moment no tornaries a vore les parelles fent-se carícies, ni xiquets jugant. En aquell lloc sols veuries mans alçades, crits d´odi i fam en les ànimes, fam de llibertat de desenes de persones esclaves de la industria, esclaves de l´home blanc. Passaren de ser cinquanta a dos-cents, després a sis-cents fins que no es podien contar totes aquelles cares brutes. I el que no sabia la gent era que l´home que portava a

l´esquena aquesta rebel·lió era l´assassí de l´alcalde. El fill de l´alcalde.

Rahaf Abdel-Rahim Al-Zuhairi 2n BAT B

SENSE TÍTOL 4

No es va veure mai més els enamorats.

Com tots el dies a la vora del riu es poden veure a una parella d'enamorats molt feliços i contents. Normalment passegen pel riu però també se'ls pot veure com juguen a ballar, a carreres a vore quin nada més ràpid o com seuen amb els peus dins del riu mentre es besen.

La veritat que ningú del poble sap qui són ells dos ni quant de temps porten ahí però ningú s'ha parat a preguntar-los qui eren perquè suposaven que serien fills d'un dels pocs veïns del poble.

Hui és un dia molt diferent, la gent s'adona que el enamorats no han aparegut en tot el dia al riu, hi havia molt del soroll al riu i quan la gent s'acostava hi veia un grup de policies i uns quants bussejadors al riu. En arribar la vesprada, la policia va traure del fons del riu una parella de jóvens agafats de la mà ofegats, amb una carta que deia: “Ens volem moltíssim i si no ens deixen estar junts doncs morirem junts”.

A partir d'aquell dia no es va veure mai més els enamorats.

Víctor Montesinos, 2ⁿ BAT B

SENSE TÍTOL 5

La cridaven Rocio Muñoz, era una xica prou tímida, vivia a València i li encantava l'estiu, prendre el sol, menjar gelats, estar amb els amics...però el que més li agradava era estiuejar en el seu poble, Montanejos . Li agradava tant aquell poble pel riu, ja que es passava el temps allí, des que es feia de dia fins a la nit. Venia d'una família andalusa, i era filla única. Li encantava passar els dies amb el seu novio, a qui només podia veure a l'estiu, ja que ell vivia allí. Aquell dia van decidir anar al cine, però a en arribar estava tancat, per tant, Carlos va dir d'anar al riu, a ella no li pareixia molt bona idea perquè estava tot molt fosc. En arribar allí es van menjar els entrepans que tenien preparats i van prendre unes quantes cerveses que havien comprat abans de baixar al riu. No paraven de riure, de ballar de cantar..., estaven disfrutant molt de la nit fins que va ocórrer aquella tragèdia.Aquella nit feia molta calor i per això es van banyar al riu , i van començar a nadar. Carlos va eixir un moment per a deixar el rellotge que tenia i just al girar-se Rocio havia desaparegut. La reacció al principi va ser de rialla, pensava que estaria amagada, però passaven les hores i no se sabia res d'ella, no sabia què fer, fins que va decidir cridar als seus pares, ells immediatament van cridar a la policia, es van passar dies buscant-la en el riu , però no trobaven ni un sola pista. Van passar uns quants mesos i just va aparéixer un cadàver flotant per l'aigua i immediatament van cridar a la policia, estava sencer però sense cap, era prou dur veure aquell cos d'eixes maneres. La policia el va portar al forense per a saber a qui pertanyia. En saber que era de Rocio va contactar amb la família, i van començar a estudiar el cas. Tenia marques en tot el cos, pareixien mossos, però no arribaven a descobrir què li havia passat, només podien pensar que era un animal, però no arribaven a donar amb ell.

Just uns anys després va tornar a passar quelcom paregut amb un xiquet menut, li van mossegar el braç, i en portar-ho a l'hospital van descobrir que es tractava d'una bandada de llúdries, que s'allotjaven en aquell riu.

Irene Navarro Muñoz, 2ⁿ BAT A

SENSE TÍTOL 6

Entre els dos jóvens hi havia un ample riu que els separava, i només una estació a l'any els permetia ajuntar-se novament, ja que només podia creuar-se navegant. A l'hivern es gelava, a la primavera el desgel el feia innavegable per les fortes corrents d'aigua que provocava, a l'estiu s'assecava i, només a la tardor, podien quedar tots els dies a la mateixa hora i en el mateix lloc fins que començaren novament les nevades. Els dos somiaven cada nit amb un pont que unira els dos poblats enfrontats, però sabien que això era impossible perquè sinó tornaria a desencadenar-se la guerra entre ambdós.

Abel Gallego, 2ⁿ BAT A

EL RIU

Tots els anys estiuejava en un poblet de muntanya pel qual creuava un riu amb salts impressionants i amb un cabal abundant. Des de xicotets, el meu amic i jo ens passàvem els dies en el riu. Una vesprada ens varem assabentar de que en una zona del riu hi havia un salt d'aigua de 12 metres d'altura amb un toll de 8 metres de profunditat al·lucinant.

Aquell matí vam anar al riu , el salt estava a 8 km del poble. Ens quedarem sense respiració quan vam veure el salt, només mirar ja feia por, jo em vaig posar una càmera per a gravar-ho i ens varem tirar.

L'impacte va ser tremend, jo vaig eixir, però ell no, em vaig submergir fins el fons i allí el vaig veure agonitzant, amb els ulls desorbitats, la seua cama estava atrapada. Amb els braços em suplicava ajuda, jo eixia a la superfície i agafava aire, ja quasi s'havia abandonant i assumia el seu final. Després d'una glopada d'aire i baixar, ja es trobava amb una expressió inoblidable, s'havia abandonat del tot, la càmera mai va deixar de gravar el moment tant angoixós que vam passar amb el nostre riu.

Sergio Arnau, 2ⁿ BAT B

SENSE TÍTOL 7

Un dia assolellat vaig eixir a passejar amb el meu avi al riu on abans havíem passat estius i on el meu avi m'havia contat tantes històries amb els seus amics quan tenien la meua edat. Durant el passeig em va sorprendre veure el riu trist, sense vida, brut, on vaig passar eixos estius pescant, jugant …..

Em vaig posar molt trist veure com poc a poc tots anem contaminant perquè sols pensem en nosaltres i el nostre benefici sense pensar en les conseqüències que tenim per al medi ambient. I vaig pensar que calia fer alguna cosa per a què el riu fóra el de sempre. Vaig pensar a fer un grup amb els meus amics per conscienciar la gent i netejar el riu, no tirar fem i no contaminar-lo i poc a poc el riu va tindre aquella alegria i la gent va a tornar al riu a passejar com abans quan el riu tenia vida i ara tota la ciutat girava altra vegada al voltant del riu.

Mireia Lozano López, 2ⁿ BAT A

SENSE TÍTOL 8

Dijous de vesprada, isc d'entrenar i ahí està Marco, mirant-me des de la barra del bar amb ulls d'obsessió, ulls que fan por, no em lleva la mirada de damunt fins que gire el cantó cap a ma casa, em penedisc tant d'haver estat en aquella festa i trobar-me amb ell en compte d'un altre o simplement, amb ningú. Les meues amigues diuen que la meua imaginació em juga una mala passada, que m'oblide perquè ell no té obsessió només que seguix enamorat, però és difícil a l'haver de veure'l cada dia a la universitat, al poble i en el grup d'amics. L'única cosa que m'alleuja és anar al pont, seure enfront del riu i fumar-me una cigarreta, aquest riu en què se'm van les hores en submergir-me en el blau d'eixa aigua i el canvi de color amb el pas de les hores, però després d'este continu i incessant acaçament que ningú té en compte i només veig jo,he decidit que acabaré de sofrir, no aguante més,sent que aquest riu és l'únic que m'entén i ja forma part de mi i jo d'ell però ara serà per sempre.

Paola Aguilar, 2ⁿ BAT A 

 

SENSE TÍTOL 9

Fins als 12 anys,jo I Noel ens vèiem al riu, sempre amagats de la gent. Totes les vesprades quedàvem a les set per contar-nos el que havíem fet durant el dia, potser era el meu confessionari. Curiosament mai ens vam creuar pels carrers, era com si cobrara vida quan arribava al riu, on sempre abans d'anar-se'n em deia "Recorda'm en la teua memòria". En arribar a casa vivia la rutina d'escoltar com la meua mare s'enfadava amb mi perquè deia que em veia anar jo sola al riu, no ho entenia perquè em veia a mi i no a Noel, que estava sempre al meu costat. Quan van arribar els 12 anys, o com Noel li deia "l'edat on deixes de imaginar com una nena, per viure com una dona", vam quedar com sempre, però la meua mare em va veure i va baixar a saludar-me, quan Noel la va veure, es va dissoldre,o potser sols se'n va anar ràpidament,i no el vaig veure mai més. En eixe moment ho vaig entendre, ja no imaginava res,ni el meu amic invisible del riu.

Andrea Martínez Baena, 2n BAT A

SENSE TÍTOL 10

Estimat diari, la casa nova és molt bonica, hi ha un riu a tres carrers, el paisatge és preciós, pareix de pel·lícula . Ja m'he instal·lat a l'habitació i dóna a una part del riu que demà aniré a explorar a soles perquè encara no conec a ningú.

Adéu, bona nit.

Dia 20 d'abril de 1975:

Estimat diari, hui he conegut un xic molt guapo i graciós que viu enfront meu explorant el riu i hem quedat demà. Explorant, hem xarrat de moltes coses i em pareix un xic molt interessant.

Dia 25 d'abril de 1975:

Estimat diari, aquest dia Jaume i jo hem estat passejant pel riu i ens hem banyat a una part dels afores de la ciutat, Jaume m'ha besat i ha sigut super bonic i després hem donat una volta agarrats de la mà, m'agrada molt Jaume.

Dia 2 de maig de 1975:

Jaume es muda a un altra ciutat, quan m'ha dit la notícia m'he ficat a plorar i els dos ens hem abraçat desconsolats.

Jaume, Et Vull Molt.

En la teua memòria deixaré aquest diari demà a la vora del riu i l'enterraré al costat d'un arbre on nosaltres escrivírem «Jaume i Maria».

Adéu, estimat Diari. T'enyoraré molt.

Dia 6 de juny de 2000:

Estimat diari, hui t'hem desenterrat Jaume i jo amb els nostres fills, hi ha molt per contar-nos...

Álvaro Baixauli Sánchez, 2ⁿ BAT A