No vull que em recordeu per aquesta història, simplement vull guardar-la en la memòria... La meua infància va ser molt feliç, vesprades jugant amb el meu germà a agafar cabuts del riu pròxim a casa. Però les coses canvien. Vaig emmalaltir , els meus pares es preocuparen perquè no millorava, m’allunyaren del meu germà perquè no li passara el mateix, en eixe moment va començar tot. No podia eixir ja que empitjoraria, m’ofegava en la densa soledat que m’envoltava. Sols em calmava l'ansietat mirar cap al riu on ell solia seure per contemplar el capvespre . Ambdós imaginàvem estar junts mirant com el sol es ponia. A penes mantenia relació amb ell, només per notes. Em feia fàstic la meua existència , haver de castigar així la meua família. Així que una vesprada em vaig escapar i vaig seure en una roca, vaig veure per última vegada el capvespre entre plors i pensaments, em vaig reflectir en l'aigua i veia que mai em recuperaria així que em vaig llançar al Riu, i vaig acabar amb tot, amb l'angoixa i depressió que m'asfixiaven. Vaig deixar el Riu perquè es reflectiren les persones felices i allí es va quedar la meua presència. Soumia Azaamar Achfia 2n Batxillerat IES MALILLA