Era una altra nit i jo havia tornat a fugir de casa  i em trobava de nou front al riu, encara que coneixia el perill que suposava i m’havien prohibit fer-ho.

            No podia evitar-ho, sentia la necessitat de visitar eixe màgic i a la vegada tràgic lloc on hi eren les ànimes de tantes persones i des de fa uns dies del meu gran amic, l’única persona que encara me importava i que la maledicció del riu s’havia emportat.

Tot el món diu: “Has de mantenir-te”, “Puc ajudar-te?.”, “Crida’m si necessites el que siga”. Però realment quan tens la sensació que no hi ha res més no serveix de res tot això.

            Mirava l’aigua...

-          A qui li importa si una persona més cau... Si una gota de aigua més cau al riu... Solament sóc una persona més, ningú notarà la meua absència...

-          Jo si el faré.

Vaig girar-me. Al peu del pont hi era l’única persona que podia haver dit eixes paraules i canviar-ho tot.

                                                           Adrián Marquina Tajuelo 2n

                                                           Col. Puresa de Maria- Cid