Ella el mirava com si fora l’escena d’un crim, repassava una i altra vegada cada canvi, com anava creixent i evolucionat. Observava com, a poc a poc, canviava i anava més ràpid, fins aplegar a la part més ampla on s’estancava i es separaven les aigües clares de les obscures. Ella el mirava fascinada, però encara que volia parlar la seua mirada no deia res, tal vegada veia el seu reflex al riu. Ara, anys després, entenc eixa mirada. He pogut veure com es distorsiona la meua vida al seu pas, guiat per un corrent imparable, que esvaeix les meues vivències i les submergeix en un remolí on, encara que tot es barreja pareix més clar, i a la fi apleguen a la part més interna on pareixen oblidades. Un seguit d’emocions em recorre com ones en l’aigua, crestes visibles de felicitat però profundes abismes s’obren davant elles, on ningú aplega, on ningú entén, on mai havia buscat per por de trobar més obscuritat, i en el llit descansen restes del que algun dia havia segut. Tal vegada funciona de refugi o d’espill on mirar-se.

I també com aquell dia, de fons, es va escoltar un crit ofegat en l’aigua.

                                                                      Javi Fabado 2n

                                                           Col. Puresa de Maria-Cid