Allí estava ella, mirant fixament el riu. Era conscient que ell era l’únic que coneixia el seu secret (encara que aquella no era la primera vegada).

El so de l’aigua era com un retret pel que va succeir aquella nit, no tenia del tot clar si el riu era el seu amic o el seu enemic. A vegades era dòcil, però sentia que altres es tornava feroç i violent, recordant-li que aquella nit va cometre un greu error. Ella estava enamorada, davall la brisa d’aquella càlida nit d’estiu, va decidir portar al seu amant a aquell riu, el qual tenia un efecte hipnòtic sobre ella. No podia evitar-ho, era com una pauta preestablida: La tènue llum de la lluna es reflectia sobre l’aigua cristal·lina, que deixava entre veure els blancs cudols que lliscaven pel corrent. Es va llevar la roba i ell la va seguir, l’aigua els va embolicar completament i, entre besos i carícies, va tornar a ocórrer.

Va veure l’amor allunyar-se com s’allunya l’aigua del riu, de nou tenyida de roig, però aquesta vegada, es va adonar que no havia lligat els cudols al cos, per la qual cosa era qüestió de temps que el seu secret isquera a flotació.

                                                                                              Alícia Terres

                                                                              Col. Puresa de Maria-Cid