Era una nit freda, la lluna era plena i lluminosa. Al pont que creuava el riu hi era un jove amb la mirada absorta en aquest.

-No et pereix preciós el riu. -li va preguntar a altre jove que passava.

-¿Aquest? No saps que està maleït, incita a la gent a suïcidar-se, sobre tot als adolescents.

-I, saps per què es suïciden.

-No, imagini que per amor.

-¿Per amor?, no, es suïciden per la veritat, després de molts anys de belles mentides descobreixen la veritat del mon, una veritat que no tots poden suportar. En canvi, els adults és altra història, ells ja estan ofegats abans d’entrar al riu, ofegats de problemes fins a tal punt que l’única solució es deixar-se llevar per la corrent fins a la pau del mar.

-Però, ¿per què aquest riu?

-Encara no t’has adonat.

El jove va mirar el riu amb deteniment, la lluna feia que brillés amb una llum blava, i es podien veure les ànimes de la gent que seguien el suau corrent del riu transmetent una immensa pau.

Al dia següent, la notícia hi era a tots els diaris: Jove de vint i pocs anys ha mort ofegat en el riu.

                                   Pablo González Martínez 2n

                                         Col. Puresa de Maria-Cid