Amb
eixa notícia se li va caure el món damunt, es va quedar perplexa desitjant que
no fóra realitat i va reaccionar fugint de la situació, i refugiant-se al lloc
on moltes vegades havia trobat la pau que no tenia ella dins. La fascinació de
veure com aquelles aigües corrien sense aturar-se a veure què ocorria al seu
voltant. Potser, ella havia adaptat eixa postura per evadir-se del seu voltant
amb la voluntat de no veure la realitat. Pensava que si deixava passar el
temps, com el riu deixa passar l’aigua amb tot el que es porta al seu pas, tot
tornaria a la tranquil·litat en què a penes uns minuts es trobava. La veritat
és que s'assemblava molt a ella, a vegades li desbordaven les situacions com
quan el riu porta molta aigua i es porta per davant coses que no deuria, altres
es quedava buida com quan la calor seca el riu... però sempre hi ha dies en què
troba la calma i sobretot la trobava en aquelles aigües plàcides que corrien
tranquil·les sense presses d'arribar al seu fi, disfrutant del seu pas. Amb tot això, el riu es va
convertir en el seu refugi.
Marta Julián 2n
Col.
Puresa de Maria-Cid
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.