Vaig caminar fins que vaig perdre la noció del temps, en aquell instant moment en el qual no podia sentir les meues cames, vaig decidir seure en un banc, on podia veure com les aigües del Riu baixaven, vaig sentir per un instant un poc de pau després de tants anys de contínua lluita, vaig pensar en mi i en ella, en la nostra relació, m'estremí recordant la sensació del seu primer petó i també enyorí la seua última paraula. Quan pense en ella, em vénen milions de records, em vénen totes les seues paraules dolces quan jo no podia dormir, com m'abraçava i amb un senzill “Tot anirà bé” considerava que res roín ens passaria. El Riu s'endú tot el que pot, com una malaltia, la malaltia que pateix la dona a la qual jo més estime. S'ha endut vides com la de la Martina Tarr, com la de la Vera Kunzt o com la d'aquell professor que va perdre a la seua filla en aquest mateix Riu. Totes aquestes persones, incloent-hi ma mare són persones que no ja no estan, però que sempre quedaran al nostre record. Maria Mendoza. 1 BAT. IES LAURONA.