Aigües tèrboles que semblen cristal·lines

Era un dia tranquil, el jove Jacob caminava tranquil·lament, com totes les tardes, pels boscos propers al seu poblat. Sempre li havia agradat perdre’s en la immensitat del bosc; era un hàbit que tenia des que era petit i ja quasi es coneixia aquell bosc de memòria. Però aquella tarda, un sender inexplorat, en aquell bosc per a ell tan familiar, el conduiria fins a un dels llocs més bonics que mai no hauria imaginat trepitjar. Aquell misteriós sender el conduí a una vall oculta del bosc, per on passava un riu d’aigua cristal·lina. Sorprès i emocionat com un nen petit va córrer a banyar-se en el riu, despullant-se primer per entrar a l’aigua. La sensació en entrar a aquell riu va ser com màgica, indescriptible, mai s’havia sentit millor, però estava tan abstret que no se n'adonà que no estava sol. Una misteriosa figura, esvelta, amb un aire misteriós i atractiu, va sortir de baix de l’aigua. Era una xica, completament nua, d’una bellesa extraordinària, no pareixia ni tan sols humana. Jacob s’hauria atrevit a dir que era un àngel.

Ella, sense dir una sola paraula, s’acostà cap a ell amb uns moviments tranquils i sensuals, fins quedar-se tot just enfront del seu rostre. Ell no es podia moure, pareixia que estava embruixat per aquell ser sobrenatural i l’aigua pareixia obeir-la, petrificant tots els seus músculs. Seguidament, ella el rodejà amb els braços i comença a besar-lo mentre l’enfonsava dins del riu. En aquell precís moment sabia que no tornaria a sortir d’aquell riu, que l’havia seduït per conduir-lo a la mort a mans d’aquella misteriosa criatura.

Marc Sáis

IES Guadassuar. 1r de batxillerat