Des de fa ja dues setmanes que em trobe extranya però sincerament no sabria descriure els símptomes. Cada cap de setmana vaig a Cullera amb la meua família per passar un parell de dies junts, ja que durant la setmana no ens veiem. Amb les pluges cabaloses que hem patit aquest hivern, el riu Xúquer es veu més bonic que mai i té quelcom que m'atrau, cada vespre vaig a la desembocadura tota sola, per reflexionar d'allò bo i mal que he fet durant la setmana. Cada vegada m'agrada més estar-hi, ma mare es pensa que estic amb uns amics i no es preocupa ja que vol que em relacione. Aquesta atracció cap al riu és cada vegada major, fins al punt de voler nadar i romandre alli per sempre; però hi ha quelcom que em diu Para, no ho faces. I és ahí quan em detinc. Un dissabte de vesprada com de sovint hi vaig anar per sols veure l'aigua cristal·lina i aquelles ones tan altes que xocaven contra les roques. De sobte, vaig veure un xic que extranyament feia el mateix que jo; em vaig apropar i sobraren les paraules per explicar que tenia la mateixa sensació que jo, alhora ens vam agafar de la mà i ens vam tirar al riu romanent els nostres cossos dins d'on nosaltres sempre haviem volgut estar, per sempre.

Adriana Romero

IES Guadassuar. 2n de batxillerat