Em despertava altra nit a les 3.43 de la matinada, no fallava. Era l’hora en què el meu subconscient decidia despertar-se del malson que cada nit no em deixava descansar des de feia un any. Havia parlat amb especialistes i havia visitat més metges dels que podia imaginar, però totes i cadascuna de les respostes que m’havien donat no posaven cap remei al meu malestar, a la bogeria que cada volta es feia més evident i de la que jo per fi me n’adonava. Els meus pares deien que la meua obsessió pel Riu era la culpable del que em passava, però jo no em resignava a reconéixer-ho. El Riu, en canvi, era la meua xicoteta salvació. Aquella estranya sensació que m’envaïa quan mirava el meu reflex en les seues aigües, la majoria de voltes brutes per la contaminació de la grisa ciutat. Era tan aclaparadora que arribava a marejar-me i, fins i tot, a perdre la consciència. El soroll del corrent, els peixos puntuals que es deixaven veure a la superfície i la seua hipnotitzadora olor feien que cada dia tornara i que les meues ganes de submergir-m'hi i no tornar a sortir-ne augmentaren amb cada malson que concloïa a les 3.43. ANNA FORTEA. 1r BAT. IES LAURONA. LLÍRIA.