Em diuen Vladek Petrowski i sóc un policia, treballe en el departament d´ofegats en la meua ciutat. No és un treball perillós, però és molt difícil veure com, cada setmana, trobem nous ofegats. És un dels pitjors treballs que pot existir en el món, però hi ha un motiu molt important que no em deixa dormir per les nits.

La meua filla, Alina Petrowski, tenia tretze anys i li agradava molt passejar prop del riu. Jo era arquitecte en aquells moments. Quan tornava a casa del treball, la meua filla sempre volia eixir a passejar. Cada dia les passejades duraven més i cada vegada eren més a prop del riu, fins que un dia Alina em va dir que sols volia anar al riu. Quan estàvem en el riu començàvem a parlar. Alina sempre acabava mirant fixament el riu.

Setmanes després, Alina ja no em demanava que passejara amb ella, la meua filla volia eixir sola. Un dia, ella no tornà a casa. Vaig llegir molts casos d´ofegaments i, des d'aquell moment, sempre busque  la meua filla quan apareix un nou ofegat i no puc parar de pensar sobre aquesta estranya malaltia.

Oleg Butrey

IES Guadassuar. 1r de batxillerat