IES MARIA ENRÍQUEZ GANDIA

    Provoques interés.

    Una obsessió inexplicable que no em deixa apartar la mirada quan t’observe, i és que hi ha alguna cosa en tu que m’atrau. Seran les històries que vaig escoltar o potser el que m’has fet sentir; t’escolte dins de mi.

    Són molt intenses les ganes que em provoques de fer-me'n una amb tu, a pesar de conéixer -ne el perill. Voldria arriscar-me, donar-te una primera i última cita i que dure més del que ens podem permetre. M’agradaria vorem  reflectida en eses aigües tan transparents com l’alba, netes i pures, sentir que cada vegada estic més a prop de tu, sense escoltar el que diuen els altres, en aquell corrent imparable, de força contrària, en la qual és quasi impossible no escoltar una breu veu que no t’atraga fins al fons més obscur, aigües perilloses, sonores… Aigües vives, reviviu-me!.

    Ningú no  ho pot entendre, aquest sentiment, tan sols jo sé el que provoques en mi, el que em fas sentir.

                                                                                Angela Yébenes 2n C

    Era un malson tot allò. Al matí, rondava a la vora del Riu i cada vegada que el veia, girava la cara i es tapava les orelles. Markus s'allunyava poc a poc d'aquell lloc el més lluny possible i tornava a casa desesperadament. Quan arribava a casa, la seua dona li preguntava on havia anat aquesta vegada ja que el va vore molt nerviós però Markus la va mirar i sense respondre va pujar a l'habitació i es va tancar amb clau. A la nit, somniava amb la seua filla però quan ho feia als pocs minuts es despertava i tornava a la realitat.

Hi havia hagut un matí on Kapnia, la seua dona, el cridà fort però ell ,en escoltar-la, realment va sentir el ressó de la seua filla morta, Sarby. Era una al.lucinació o era una veritat? Fou un misteri... Un misteri tan caòtic com la mort de la seua filla en aquell Riu tan cabdalós i tan suau.

Aquell pensament el tornava més boig i ja no veia la realitat tal com és, li costava viure, tant que finalment Markus es va suïcidar...

                                                                             

                                                                                      Natàlia llido 2n C

    Vaig notar els seus llavis humits junt a la meva boca, sabor dolç com el d'aquell riu de la ciutat on vaig nàixer. 

    Aquell riu havia sigut el primer que vaig veure, tot fosc, gelat i dolç, però sobretot dolç.

    La seva boca em repetia els moviments, repetia aquelles carícies que, sota l'aigua, vaig sentir  quan la meva mare s'escandalitzava al no saber on era i sols ell havia pogut donar-me.

    Sergei havia nascut al riu com jo, sols el podia veure quan nedava. Ell vivia allí baix, junt als altres cadàvers, però jo me n'havia escapat. 

    Aquell sabor dolç era el d'aquelles plantes del riu, aquelles que els cadàvers et clavaven a la boca perquè caigués en la temptació, perquè fos un més d'aquell món.

    Sergei va clavar a la meva boca aquella alga dolça, temptant-me a una vida sense mort, vivint com a mort, però ma mare va poder trobar-me. Estic viva.

                                                                                      Clàudia Blasco 2n C