RECORDS

Feia fred. Les cames li començaven a fer mal, però sabia que no podia parar de córrer. Aleshores arribava al seu destí, i allí l'esperava ella. No era capaç de recordar el seu rostre, feia temps que no la veia, per això estava borrós. Com més intentava acostar-se a ella, ella s’allunyava més. Començà a cridar que el perdonés, que si pogués canviar el que va fer ho faria. En eixe moment, Nick Strautt començà a plorar, i les seues llàgrimes sonaren com el cabal d’un riu.

Immediatament es despertà i mirà el rellotge. La mateixa hora de sempre, les tres i vint-i-set. Cada nit que passava li confirmava que mai tornaria a dormir una nit sencera. S’alçà a per un got d’aigua i s’acomodà una altra vegada al llit, encara que sabia que no podria tornar a adormir-se.

Aleshores començà a mirar per la finestra aquell infernal riu. Començà a pensar en aquella nit de desembre. Es preguntà si algun dia podria mirar algú als ulls fixament i admetre el que va fer. Però aquella nit es va adonar d’una vegada per totes que mai seria capaç de fer-ho.

Va eixir de casa sabent que seria l'última. No va ser capaç ni de deixar una nota a la seua mare demanant-li perdó. Caminava sense pressa, volia gaudir d’aquell últim passeig. Quan va arribar al pont, ni tan sols li va caldre pensar-s’ho. Va pujar a la barana i va saltar.

Mentre queia, ella va aparèixer. Va poder disculpar-se amb ella, i sabent per fi que l’havia perdonat, es va enfonsar dins del riu per sempre amb un gran somriure.

Josep Gómez, IES ALMENARA