Ja no tenia res a perdre, res. Tot allò que l'envoltava estava malament. Sentia que havia esdevingut un vidre, fràgil i trencable en qualsevol moment, una bomba a punt d'explotar. Volia desaparéixer, fugir tan lluny com pogués. Córrer, evadir-se de tot i de tots. Necessitava un besllum esperançador que l'ajudara a trobar-se. El va trobar. Va trobar allò que tant desitjava, un passatemps que l'ajudara si més no, a oblidar per una estona tots els seus problemes.

El gran riu que travessava la ciutat. Tan majestuós, tan immens, tan profund... Podia passar-s'hi hores i hores observant aquella meravella, obra d'erosions per l'arrossegament dels còdols i per la quantitat de precipitacions a causa del clima característic de la zona. Quan es detenia per fixar-s'hi en el seu flux, sentia que es parava el món, res més importava, solament el riu i ella, era doncs, el moment més feliç del dia. L'admiració que sentia per aquell riu era insòlita, potser fora per aquest motiu que va decidir romandre unida a ell incondicionalment, traduït com una forma de suïcidi.

Esther Rodríguez

IES Guadassuar. 2n de batxillerat