Llàgrimes salades queien com punyals que ja no trobaven res per destruir. Descendien pesants, acariciades per la dolça pluja que es deixava anar per tot el cos d'Esther, relaxant-la, intentant aixecar aquella angoixa sense cap èxit. Es preguntava com hauria sigut tot si no l’hagués despertada, la matinada del divendres, aquella telefonada. La malaurada telefonada que mai s’hauria d’haver dut a terme i en la qual li van dir que Josep, el seu primer i gran amor, s’havia ofegat a les estranyes i gelades aigües que componien l’assassí més mortífer de tots els temps, el Riu. I va ser en aquell precís instant quan es va adonar que tot allò que  l’envoltava havia deixat de tindre sentit. Res ja no aconseguiria lliurar-la d’allò que el destí tenia pensat per a ella.

Esther Pau

 IES Guadassuar. 1r de batxillerat