“La revolució devora els seus propis fills” Una nit qualsevol de 1924, freda, fosca. Un delicte per a l’elit superior, un dret per al proletariat. “Dret al vot” junt al signe de la dona en la paret. Una mà sobre la boca, continuada d’una espantada contra la mateixa paret. Agressivitat, violència, domini, silenci i repressió; es va comportar com un animal. Encara ho recordava. No tornà a ser la mateixa. Als nou mesos per fi estava en la pell d’aquelles dones que eren incapaces de criar els seus fills, però més enllà de l’economia, portava al seu càrrec una lluita que marcaria la trajectòria de la societat. Va dirigir-se al riu, es tombà, reuní totes les forces, i alleujada escoltà els plors de vida. Desmoralitzada, es va banyar, i darrere d’un llarg procés de reflexió marxà. Sola, fugint de la barbaritat conscient que va prendre, es refugià en la revolució. 1931, ja s’ha aconseguit el vot femení. Ara bé, era una dona morta; havia deixat de ser persona quan fugí d’aquella nit de 1924. Es despullà per veure’s vulnerable, com la criatura, s’introduí al riu, i va desaparèixer. Mireia Abella Fernàndez 2n Batxillerat IES MALILLA