Sara passejava cada dia a la mateixa hora per la vora del riu. Era el moment més desitjat per a ella, en què veia travessar el riu la petita embarcació que portava el més gran dels tresors, la joveneta de cabells embolicats. No s'havia adonat de res la xiqueta i per això la mirava sense fingir. Buscant qualsevol canvi o fins i tot un somriure. Passava l’embarcació, amb qui suposava l'avi, per davant de Sara, i ella envejava a aquell homenot que podia seure al costat d'un angelet com ella. La seguia fins que la petita embarcació es perdia pel riu, aleshores, la tristor l'embolcallava com un abric vell i sol restava esperar el pròxim dia viure un altre moment d'il·lusió. I així un dia i un altre, fins una vesprada que va veure l'avi sol. Buscant la xiqueta per tot arreu, sense trobar cap rastre, escoltà les paraules més dolentes que mai havia sentit, clavant-se al seu pit com ferro encès: «pobre home, ahir es va morir la seua néta» Dies més tard, trobaven flotant el cos de Sara, una monja suïcida al riu. El forense oblidà escriure a l'informe que la monja havia sigut mare uns anys abans. Juan Cozas 2n Batxillerat IES MALILLA (Segona versió)