Va caure de genolls a la vora del riu. Estava exhausta i li costava molt centrar-se en el seu entorn. A l’altra vora del riu estava nevant intensament, en canvi a la seua, era estiu. Una de les particularitats del seu món, com a penes tres metres podien fer tanta diferència. Baixà la mirada i es contemplà. Era un desastre, tenia moltes ferides per tot el cos, però no eren comparables amb les psicològiques. No es penedia, mai no ho podria fer. El riu li mostrava una imatge que no corresponia amb com se sentia. Ella era més forta i més vàlida del que li havien fet creure, no era un ninot manipulable. Podia fugir d’aquell infern, d’aquella opressió que li havien inculcat pel fet de ser humana, solament havia de tindre el valor de creuar eixe riu. Una llàgrima caigué a l’aigua, creant una gran ona, distorsionant la seua imatge. Ella no era propietat de ningú, era lliure. El seu reflex canvià, o potser ho havia fet la seua percepció. Creuaria aquell riu que separava els dos continents, la violència d'allò desconegut. Mai més viuria a l’ombra de ningú, mai més se sentiria inferior. Lliure. Ana Lechuga 2n Batxillerat IES MALILLA