VERITATS PLUJOSES

.

VERITATS PLUJOSES

Tres anys, tres llargs anys en els quals es debaté a la vora d'un interminable precipici què era ell. Tres anys en els quals el seu propi sentiment desitjava eixir a la par que ell mateix l'amagava amb l'esperança de no ser ferit.

Tot perquè quan a la fi decidí ser ell mateix, les gotes salades li banyaren els ulls com una interminable pluja àcida.

Així s'adormí, i es va vore de peu, davant d'un cabalós riu. Des de l'aigua una figura l’observada. El seu propi reflex.

A mesura que s'apropava, la cristal·lina aigua deixava entreveure, davall de la superfície, a ell, ell que tractava desesperadament de pujar. Però, que retenia a aquella figura, tan coneguda, que ara adquiria un to cadavèric?

S'agenolla, amb la imperiosa necessitat de saber-ho. Més a prop, més a prop.

Les humides mans li tocaven ja la cara, el coll. Sentí com, des de l'esquena, algú el colpejava tirant-lo a l'aigua. L’últim que va vore va ser a ell mateix, observant-se des de la vora del riu.

Despertà de cop. Encara sentia les fredes mans de la mort sobre ell, ofegant-se. Però no tot havia estat un somni. Un riu salat encara emmarcava els seus ulls, nascut precisament del seu propi jo.

GONZALO AGUSÍN FRANCO TORRENS

IES “Veles e Vents” Grau Gandia.