.
Eren les set de la vesprada, quan van cridar a ma mare
per telèfon i li van dir que el meu amic s’havia matat en un accident de moto.
En aquell moment, el sentiment era de negar tot el que
hem deien, no comprenia com això havia passat, i molt menys a ell.
Vaig anar a l’instant al lloc de l’accident, tot estava
ple de gent, d’ambulàncies, d’agents de seguretat… era tot com en una pel·lícula
o en un mal somni.
Setmanes després, seguia negant el que havia passat,
m’imaginava que el meu amic seguia a sa casa, amb els seus amics… i a dia de
hui encara no m’ho crec del tot, es una cosa que mai aplegaré a acceptar…
Ha passat un mes, i des d’eixe dia, no hi ha setmana que
no hi vaja al lloc on va passar a portar-li flors, encendre ciris, parlar amb
ell i contar-li com ha anat la meua setmana i com van els dies sense ell…
Anar-hi per a mi es una manera de desconnectar de tot el
que m’envolta i connectar amb ell.
González Fernández
Blanca
IES “Veles e Vents” Grau Gandia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.