Estava desfeta per dins però no podia mostrar-ho als xiquets no em podien veure així. Però, necessitava amb totes les meues forces saber què era del meu home, saber què havien fet d’ell, aquells maleïts feixistes. Des que s’acabà la guerra no pararen de matar masovers per trobar guerrillers i els seus ajudants. El meu home no havia fet res, va anar al front amb la República perquè l’obligaren.  En aquell moment vaig pensar que possiblement ja no  estava viu, hauria patit el mateix final que molts altres masovers. Els mataven i després a l’informe explicaven que haurien intentat fugar-se. Sols volia saber si vivia, on era. Però vaig haver de viure amb l’angoixa de veure dia darrere dia els seus assassins i, a més, alimentar-los. De sobte, un dia el cor se’m va aturar, havia acabat de rebre la carta que em confirmava la mort del meu Zacaries. En l’informe posava que l’havien mort al coll de Fenosa. Vaig sentir que alguna cosa es trencava dins meu però també descansava perquè jo sí que sabia on estava soterrat el meu home, no com altres dones que moriren amb l’anhel de saber on eren els seus difunts. Davant d’aquella situació vaig haver de reprimir la ràbia, pels meus fills, qualsevol acte contra aquells feixistes podia perjudicar-los; així que vam haver de tirar endavant.

Ana Maria Seitan

2n batxillerat

IES GUADASSUAR