IES SANT VICENT FERRER - ALGEMESÍ

MICRORELAT “LA SEGA”

Don Arcadi gemegava, li estava costant més que mai pujar la muntanya. Don Carles, li deia des de dalt “ànim Don Arcadi, que ja quasi ho té”. Don Arcadi, a pesar del mal que li feien les cames, se sentia feliç, tenia dibuixat, a la cara, un somriure que moltes persones en aquells temps desitjaven.

Quan don Arcadi aplegà on es trobava Don Carles, buscà, ràpidament, una pedra on assentar-se. Digué a don Carles, “don Carles, vaja anant vosté, que jo necessite descansar”. Durant els primers minuts, Don Arcadi, respirava i pensava alhora (ja m’estic fent vell). Però, una volta havia descansat, alçà el cap i es quedà bocabadat. Encara que al calendari hi ficara abril, ell se sentia com si fora juliol. La llum del sol travessava el cel blau, buit de núvols; el verd de les fulles dels tarongers era com el d’una maragda.

Aquella imatge el feia pensar, li venien al cap totes aquelles històries dels masovers que l’angoixaven. Per un moment, va veure les dues cares de la moneda, érem com una taronja, no una, la millor, però nosaltres ens havíem convertit en el cuc que l’havia podrit.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Leandre Costa, 1r BAT B

EL COMIAT

Havia sigut una vesprada alegre. Acabàvem de collir les patates i estàvem contents, no passaríem fam aquell hivern. Però no era allò el que em preocupava. Ja feia un temps que havien començat a passar pels masos i era qüestió de temps que passaren pel nostre. Havia sentit les històries de les famílies a les quals visitaven i coneixia l'horrible futur que ens esperava. Sabia que jugava amb foc ajudant els bandolers i proporcionant-los menjar però, què anava a fer? No podia resignar-me a viure sota el govern del general, volia llibertat. Però coneixia els enormes riscos que comportava i el seu fatal final. Em turmentava dia i nit.

Fou més entrada la vesprada quan vaig sentir que tocaven a la porta, sabia de qui es tractava. Era el capità Mata acompanyat de cinc homes. Ambdós pretenguérem que no sabíem el motiu de la seua visita. Finalment formulà la pregunta. Jo neguí cap relació amb els bandolers però fou en va, els guàrdies se m'endugueren al poble i em deixaren sol dins una caserna. Sabia que no tornaria a veure la meua família. Quan tornaren a entrar jo ja m’havia llevat les sabates i els calcetins.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Laia Bermúdez Illana, 1r BAT B

EXPLOSIÓ

El silenci. Havia sigut la meua millor arma fins ara. Havia deprés defensar-me amb destresa amb ella. Mantindre'ns a tots en una zona segura. Observar, callar i obeir. Aquesta havia estat la meua única feina al llarg dels darrers anys. També la més dolorosa. Vaig empassar-me per tractar de desfer el nus que tenia a la gola. Però no. Aquesta vegada no. O em van valdre tots aquests anys de pràctica i perfecció quan havien traspassat el meu límit. Quan ja hi tenia poc a perdre. Quan la quietud i l’atabalament dels dies van poder amb mi. I quan vaig obrir la boca, sabia que l’anella de la granada havia sigut detonada. Una granada que carregava des de feia molt de temps a la mà, i que havia decidit ignorar, conservar per a activar-la en el moment oportú. Tal vegada hauria sigut millor romandre en silenci.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Anna Aguilar Camarasa, 1r BAT B

MANUELA

Un xicotet indici de llum es colava per les reixes de la diminuta finestra del meu calabós, fent-me saber que ja era de dia. Em trobava mig adormida quan el caporal Forcano em va arrossegar amb força fora de la cel·la i em va ficar en un cotxe desconegut per a mi.

 

El meu cap i cos dolien i ja no sortien més llàgrimes dels meus secs ulls, que havien estat vessant els meus atemorits sentiments en forma d'aigua salada tota la nit.

El cotxe va parar i vaig observar la porta de l'hospital que s’obria.

Em van fer algunes proves i en efecte, estava embarassada.

Em portaren a una habitació per a ingressar-me per un temps, perquè els metges no havien passat per alt l'estat en el qual aqueix fastigós caporal havia deixat el meu cos després de la seua “visita”.

Em vaig asseure en el llit al costat de la finestra, quan tots van abandonar l'habitació, mirant com els cotxes anaven i tornaven.

Per fi vaig tornar a sentir de nou les càlides llàgrimes relliscar per les meues galtes.

Per què els Guàrdia Civils em feien això?

Jo no vaig demanar una guerra.

Jo no vaig demanar que el meu pare em prostituïra.

Jo no vaig demanar quedar-me en cinta.

Què faria jo ara, amb un xicotet al qual cuidar?

I vaig saber que no havia de preocupar-me per això quan vaig escoltar la porta tancant-se a les meues esquenes, sorollosos passos cada vegada més a prop de mi, i una aspra corda va abrasar la pell del meu coll, llevant-me la respiració.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Raquel Illana Esteve, 1r BAT B

VALÈNCIA

Quan vaig complir l'edat de 20 anys vaig decidir recórrer la meua terra, i per descobrir les meues arrels, així que em vaig preparar amb el poc que tenia, degut a que havia acabat la guerra i els béns escassejaven, així que li vaig demanar a la mare si em podia deixar una ració de menjar i diners per al tren per poder viatjar a València, la meua família no tenia quasi res, però ma mare em va donar l’última ració que li quedava i em va fer prometre que quan arribara a València em buscaria un treball per poder entrar a la universitat i així li ho vaig prometre.

Quan vaig arribar a València no m’ho podia creure, allò era immens, era preciós, quan sorties de L'estació del Nord podies veure la plaça, on davant hi havia edificis de tres altures, de color blanc com el marbre, les seues finestres eren gegants i al capdamunt estaven acabades amb un arc de mig punt. Després d'un temps de malviure en la ciutat, vaig trobar un treball com a cambrer en una cafeteria situada al barri ric de València, podia veure com gent de negocis entrava i sortia amb els seus maletins i el seus barrets, després de treballar en aquell bar durant dos llargs anys vaig poder entrar a la Universitat, i vaig entrar a la carrera de Filologia, però el valencià estava censurat als llocs públics, així que vaig començar a llegir llibres i textos que em passava un escriptor que era fill d’un forner que vivia a Burjassot, de vegades quedàvem per compartir històries, també em preguntava coses sobre la guerra o sobre els meus sentiments cap a la meua terra.

Després d’acabar en la universitat i a base de llegir molt, aquell món dels llibres m'agradava, vaig notar un sentiment de pau quan llegia el meu llibre preferit, així que com no tenia maneres d’escriptor, vaig decidir montar una editorial, es van publicar més de 10.000 llibres de tots els gèneres i llengües possibles, perquè el que ens fa rics i preciats és que cadascú té una cultura pròpia i una llengua distinta que dona vida als sentiments.

Biografia de Pepet.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Víctor Garcia Duart, 1r BAT B

FINS L'ÚLTIM ALÈ

Feia vent. Aquest duia enrere els meus cabells i el meu vestit. No podia avançar, el dolor d’aquells tristos records em tenien paralitzada. Feia anys que no veia aquell mas, actualment abandonat, podia arribar a tocar l’herba amb les mans. Em sentia lliure, bé fora per aquest seguit de sensacions o perquè estava a punt de morir.

Vaig decidir tornar-hi al mas per poder morir al mateix lloc que ho feren el meu marit i la meua filla. Era angoixant recordar-hi tot el que vaig haver de passar, tot el que vaig haver de fer per treure la meua família endavant sent viuda. La gent del poble em deia que jo sola no podria, que necessitava un marit. Però jo els vaig demostrar que no. Tot l’esforç que vaig fer, tot el que vaig haver de callar, de patir i d’aguantar, valgué la pena. A hui els meus fills es troben bé. Viuran junt amb els meus néts, en una millor societat. Però per a mi ja era tard. Era el meu moment. Així que em vaig dirigir cap al lloc on Ferroviari va matar la meua filla i em vaig gitar allí mateix, esperant la meua mort.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Noemí Romero Alós 1r BAT B

ADÉU

Per fi el dolor i la repressió desapareixerien.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Noemí Romero Alós 1r BAT B

“PENSAMENTS”

Ella sols comptava. Va deixar de pensar des que s'adonà que alimentava un mostre. No podia fer més que comptar per no pensar, era com una màquina. Una màquina defectuosa, una màquina que es trencava perquè no saberen els seus pensaments. Encara que ara ni sabia els seus pensaments, o millor dit volia no conèixer-los. Però ella sabia que tornarien, sols els allunyava sense adonar-se que estava connectada a ells amb una goma. Tornarien, i ho farien amb molta força. Una explosió contra el seu marit, el Capità Mata.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Kike Valero Penades 1r BAT B

EN LA CLANDESTINITAT

Tot va ocórrer molt de pressa, just quan vaig decidir apuntar el meu “naranjero” cap als guàrdies civils amb els quals havia vingut al mas de la meua estimada. Vaig tindre la sort de carregar-me a la majoria, però Mata es va salvar per ben poc. Vaig començar a córrer i em vaig trobar amb Teresa. Mentre ens apropàvem l’un a l’altre, intentava convéncer-la de fugir a França amb mi, però sorprenentment es va negar i jo em vaig posar cada vegada més nerviós, perquè el que havia fet no tenia perdó; si em capturaven, moriria a la presó després de ser torturat nombroses vegades.

No sé per què ho vaig fer, de forma inconscient vaig apuntar l’arma contra Teresa i la vaig matar.

Vaig fugir d’allí espantat, no sabia on anar, em perseguien per tots els fronts possibles: els meus, la Guàrdia Civil i, segurament, els masovers també.

Em trobava sol i desesperat quan vaig trobar un bon amagatall, des d’ací puc enginyar-me-les i utilitzar l’arma per atracar algun mas. Però no puc quedar-me molta estona, segur que em segueixen el rastre, i no vull que m’atrapen. Siga com siga sobreviuré.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Andreu Raga Català, 1r BAT B

TERROR

L’estima ens mou, el Terror ens para

Aquella nit trucaren a la porta. Qui ho diria? Temia que era l’hora, no tenia molt per oferir al capità Mata i els seus acompanyants. Però no venien a menjar i sabia que estava acabat.

-Lleveu-li les sabates -digué Mata als altres civils amb un mig somriure.

El dolor que vaig sentir durant aquella nit va moure alguna cosa dins de mi i l’odi es mesclà amb el meu instint de supervivència i malauradament va decidir per mi.

Què devia haver fet? Aquesta pregunta no deixava de sonar al meu cap quan els civils marxaren.

Encara em sangonava el nas i l’esquena així i tot, seguia viu,...  però a quin preu? Qué he fet? -deia a mesura que el dolor es convertia en angoixa i l’angoixa en terror. Mai no hauria pensat que vendria el meu propi germà. El fort sentiment de culpabilitat entrava en xoc amb el de ressentiment. Plorava, cridava, temia…

Davall aquelles circumstàncies no podia negar-me a ajudar a Bela quan m’ho demanava. Però quan em trobava sol revivia aquella nit quan, amb la ironia amarga de la vida, vaig saber per primera vegada que estimava el meu germà.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Mateu Talens Ferrís, 1r Batx

CARTA

Estimada mare,

Com estàs? Nosaltres molt bé. Ha passat molt de temps des de l’última vegada que et vaig escriure. Hui vull parlar-te sobre el viatge al qual Goriet ens porta a Empariues i a mi. Anàrem ni més ni menys que al mas!! Ens portà un amic de Goriet que és arqueòleg, i volia que Goriet li fera de guia per la muntanya (igual que amb Don Arcadi!!).

Tot estava igual, mare, el mas, les muntanyes, els camins... inclús les persones. Molta gent ens reconegué, però no ens saludaren ni ens dirigiren la paraula. Per aquell lloc ja no quedaven quasi masovers, i els que quedaven pareixien estar estigmatitzats, com si al voltant d’aquests encara pul·lulara el fantasma del capità Mata, esperant a detindre a aquells qui s’equivocaren. Els maquis feia anys que se n’havien anat, i el capità Mata igual, però les coses seguien igual, el mateix aire, la mateixa por. Supose que és veritat que les coses no han canviat…

Hi ha moltes més que m’agradaria contar-te, però haurà d'esperar per a la següent carta.

Molts petons,

Pepet.

P.D. Abans de tornar portàrem flors a les tombes de Teresa i Miquelo. Aquestes també seguien igual.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Ferran Ortiz Terol 1r BAT B

OBLIT

Ja passaven cinc anys des que m'havien empresonat. Estava asseguda al costat d'una companya de cel·la que l'havien condemnat pel mateix que a mi. Totes dues assegudes començàrem a contar allò que ens havia passat i jo en aquell moment em vaig recordar del dia en què aquell maleït Ferroviari assassina la meua filla. Ho recorde com si fóra ahir quan vaig escoltar aquella conversa que mantenien els dos, ell intentant convéncer-la d'anar-se'n i ella neguitosa que volia quedar-se amb la seua família i quan jo em disposava a ajudar la meua filla, ja era massa tard. Aquell bèstia havia disparat a la meua Teresa i se n’anà corrents i deixà el cos sense vida de la meua filla. No puc oblidar eixe moment ni quan tanque els ulls. Aquell record em perseguirà fins a la meua mort quan aquest sofriment haja acabat.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Zakaria Zelmati 1r BAT B