MICRORELAT
“LA SEGA”
Don
Arcadi gemegava, li estava costant més que mai pujar la muntanya. Don Carles,
li deia des de dalt “ànim Don Arcadi, que ja quasi ho té”. Don Arcadi, a pesar
del mal que li feien les cames, se sentia feliç, tenia dibuixat, a la cara, un
somriure que moltes persones en aquells temps desitjaven.
Quan don
Arcadi aplegà on es trobava Don Carles, buscà, ràpidament, una pedra on assentar-se.
Digué a don Carles, “don Carles, vaja anant vosté, que jo necessite descansar”.
Durant els primers minuts, Don Arcadi, respirava i pensava alhora (ja m’estic
fent vell). Però, una volta havia descansat, alçà el cap i es quedà bocabadat.
Encara que al calendari hi ficara abril, ell se sentia com si fora juliol. La
llum del sol travessava el cel blau, buit de núvols; el verd de les fulles dels
tarongers era com el d’una maragda.
Aquella
imatge el feia pensar, li venien al cap totes aquelles històries dels masovers
que l’angoixaven. Per un moment, va veure les dues cares de la moneda, érem com
una taronja, no una, la millor, però nosaltres ens havíem convertit en el cuc
que l’havia podrit.
IES SANT
VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Leandre Costa, 1r BAT B
EL COMIAT
Havia
sigut una vesprada alegre. Acabàvem de collir les patates i estàvem contents,
no passaríem fam aquell hivern. Però no era allò el que em preocupava. Ja feia
un temps que havien començat a passar pels masos i era qüestió de temps que
passaren pel nostre. Havia sentit les històries de les famílies a les quals
visitaven i coneixia l'horrible futur que ens esperava. Sabia que jugava amb
foc ajudant els bandolers i proporcionant-los menjar però, què anava a fer? No
podia resignar-me a viure sota el govern del general, volia llibertat. Però
coneixia els enormes riscos que comportava i el seu fatal final. Em turmentava
dia i nit.
Fou més
entrada la vesprada quan vaig sentir que tocaven a la porta, sabia de qui es
tractava. Era el capità Mata acompanyat de cinc homes. Ambdós pretenguérem que
no sabíem el motiu de la seua visita. Finalment formulà la pregunta. Jo neguí
cap relació amb els bandolers però fou en va, els guàrdies se m'endugueren al
poble i em deixaren sol dins una caserna. Sabia que no tornaria a veure la meua
família. Quan tornaren a entrar jo ja m’havia llevat les sabates i els
calcetins.
IES SANT
VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Laia Bermúdez Illana, 1r BAT B
El
silenci. Havia sigut la meua millor arma fins ara. Havia deprés defensar-me amb
destresa amb ella. Mantindre'ns a tots en una zona segura. Observar, callar i
obeir. Aquesta havia estat la meua única feina al llarg dels darrers anys.
També la més dolorosa. Vaig empassar-me per tractar de desfer el nus que tenia
a la gola. Però no. Aquesta vegada no. O em van valdre tots aquests anys de
pràctica i perfecció quan havien traspassat el meu límit. Quan ja hi tenia poc
a perdre. Quan la quietud i l’atabalament dels dies van poder amb mi. I quan
vaig obrir la boca, sabia que l’anella de la granada havia sigut detonada. Una
granada que carregava des de feia molt de temps a la mà, i que havia decidit ignorar,
conservar per a activar-la en el moment oportú. Tal vegada hauria sigut millor
romandre en silenci.
EXPLOSIÓ
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Anna Aguilar Camarasa, 1r BAT B
MANUELA
Un xicotet indici de llum es colava per les reixes de la diminuta
finestra del meu calabós, fent-me saber que ja era de dia. Em trobava mig adormida quan el caporal Forcano em va arrossegar amb força fora de la cel·la i em va ficar en un cotxe desconegut per a mi.
El meu cap i cos dolien i ja no sortien més llàgrimes dels meus secs ulls, que havien estat vessant els meus atemorits sentiments en forma d'aigua salada tota la nit.
El cotxe va parar i vaig observar la porta de l'hospital que
s’obria.
Em van fer algunes proves i en efecte, estava embarassada.
Em portaren a una habitació per a ingressar-me per un temps, perquè els metges no havien passat per alt l'estat en el qual aqueix fastigós caporal havia deixat el meu cos després de la seua “visita”.
Em vaig asseure en el llit al costat de la finestra, quan tots van abandonar l'habitació, mirant com els cotxes anaven i tornaven.
Per fi vaig tornar a sentir de nou les càlides llàgrimes relliscar per les meues galtes.
Per què els Guàrdia Civils em feien això?
Jo no vaig demanar una guerra.
Jo no vaig demanar que el meu pare em prostituïra.
Jo no vaig demanar quedar-me en cinta.
Què faria jo ara, amb un xicotet al qual cuidar?
I vaig saber que no havia de preocupar-me per això quan vaig escoltar la porta tancant-se a les meues
esquenes, sorollosos passos cada vegada més a prop de mi, i una aspra corda va abrasar la pell del meu coll, llevant-me la respiració.
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Raquel Illana Esteve, 1r BAT B
VALÈNCIA
Quan vaig complir l'edat de 20
anys vaig decidir recórrer la meua terra, i per descobrir les meues arrels,
així que em vaig preparar amb el poc que tenia, degut a que havia acabat la
guerra i els béns escassejaven, així que li vaig demanar a la mare si em podia
deixar una ració de menjar i diners per al tren per poder viatjar a València,
la meua família no tenia quasi res, però ma mare em va donar l’última ració que
li quedava i em va fer prometre que quan arribara a València em buscaria un
treball per poder entrar a la universitat i així li ho vaig prometre.
Quan vaig arribar a València
no m’ho podia creure, allò era immens, era preciós, quan sorties de L'estació
del Nord podies veure la plaça, on davant hi havia edificis de tres altures, de
color blanc com el marbre, les seues finestres eren gegants i al capdamunt estaven
acabades amb un arc de mig punt. Després d'un temps de malviure en la ciutat,
vaig trobar un treball com a cambrer en una cafeteria situada al barri ric de
València, podia veure com gent de negocis entrava i sortia amb els seus maletins
i el seus barrets, després de treballar en aquell bar durant dos llargs anys
vaig poder entrar a la Universitat, i vaig entrar a la carrera de Filologia,
però el valencià estava censurat als llocs públics, així que vaig començar a
llegir llibres i textos que em passava un escriptor que era fill d’un forner
que vivia a Burjassot, de vegades quedàvem per compartir històries, també em
preguntava coses sobre la guerra o sobre els meus sentiments cap a la meua
terra.
Després d’acabar en la
universitat i a base de llegir molt, aquell món dels llibres m'agradava, vaig
notar un sentiment de pau quan llegia el meu llibre preferit, així que com no
tenia maneres d’escriptor, vaig decidir montar una editorial, es van publicar
més de 10.000 llibres de tots els gèneres i llengües possibles, perquè el que
ens fa rics i preciats és que cadascú té una cultura pròpia i una llengua
distinta que dona vida als sentiments.
Biografia de Pepet.
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Víctor Garcia Duart, 1r BAT B
FINS L'ÚLTIM ALÈ
Feia
vent. Aquest duia enrere els meus cabells i el meu vestit. No podia avançar, el
dolor d’aquells tristos records em tenien paralitzada. Feia anys que no veia
aquell mas, actualment abandonat, podia arribar a tocar l’herba amb les mans.
Em sentia lliure, bé fora per aquest seguit de sensacions o perquè estava a
punt de morir.
Vaig
decidir tornar-hi al mas per poder morir al mateix lloc que ho feren el meu
marit i la meua filla. Era angoixant recordar-hi tot el que vaig haver de
passar, tot el que vaig haver de fer per treure la meua família endavant sent
viuda. La gent del poble em deia que jo sola no podria, que necessitava un
marit. Però jo els vaig demostrar que no. Tot l’esforç que vaig fer, tot el que
vaig haver de callar, de patir i d’aguantar, valgué la pena. A hui els meus
fills es troben bé. Viuran junt amb els meus néts, en una millor societat. Però
per a mi ja era tard. Era el meu moment. Així que em vaig dirigir cap al lloc
on Ferroviari va matar la meua filla i em vaig gitar allí mateix, esperant la
meua mort.
IES SANT
VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Noemí Romero Alós 1r BAT B
ADÉU
Per fi el
dolor i la repressió desapareixerien.
IES SANT
VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Noemí Romero Alós 1r BAT B
“PENSAMENTS”
Ella sols
comptava. Va deixar de pensar des que s'adonà que alimentava un mostre. No
podia fer més que comptar per no pensar, era com una màquina. Una màquina
defectuosa, una màquina que es trencava perquè no saberen els seus pensaments.
Encara que ara ni sabia els seus pensaments, o millor dit volia no
conèixer-los. Però ella sabia que tornarien, sols els allunyava sense adonar-se
que estava connectada a ells amb una goma. Tornarien, i ho farien amb molta
força. Una explosió contra el seu marit, el Capità Mata.
IES SANT
VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Kike Valero Penades 1r BAT B
EN LA CLANDESTINITAT
Tot va ocórrer molt de pressa, just quan vaig decidir
apuntar el meu “naranjero” cap als guàrdies civils amb els quals havia vingut
al mas de la meua estimada. Vaig tindre la sort de carregar-me a la majoria,
però Mata es va salvar per ben poc. Vaig començar a córrer i em vaig trobar amb
Teresa. Mentre ens apropàvem l’un a l’altre, intentava convéncer-la de fugir a
França amb mi, però sorprenentment es va negar i jo em vaig posar cada vegada
més nerviós, perquè el que havia fet no tenia perdó; si em capturaven, moriria
a la presó després de ser torturat nombroses vegades.
No sé per què ho vaig fer, de forma inconscient vaig
apuntar l’arma contra Teresa i la vaig matar.
Vaig fugir d’allí espantat, no sabia on anar, em
perseguien per tots els fronts possibles: els meus, la Guàrdia Civil i,
segurament, els masovers també.
Em trobava sol i desesperat quan vaig trobar un bon
amagatall, des d’ací puc enginyar-me-les i utilitzar l’arma per atracar algun
mas. Però no puc quedar-me molta estona, segur que em segueixen el rastre, i no
vull que m’atrapen. Siga com siga sobreviuré.
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Andreu Raga
Català, 1r BAT B
TERROR
L’estima
ens mou, el Terror ens para
Aquella nit trucaren a la
porta. Qui ho diria? Temia que era l’hora, no tenia molt per oferir al capità
Mata i els seus acompanyants. Però no venien a menjar i sabia que estava
acabat.
-Lleveu-li les sabates -digué
Mata als altres civils amb un mig somriure.
El dolor que vaig sentir
durant aquella nit va moure alguna cosa dins de mi i l’odi es mesclà amb el meu
instint de supervivència i malauradament va decidir per mi.
Què devia haver fet? Aquesta
pregunta no deixava de sonar al meu cap quan els civils marxaren.
Encara em sangonava el nas i
l’esquena així i tot, seguia viu,... però a quin preu? Qué he fet? -deia
a mesura que el dolor es convertia en angoixa i l’angoixa en terror. Mai no
hauria pensat que vendria el meu propi germà. El fort sentiment de culpabilitat
entrava en xoc amb el de ressentiment. Plorava, cridava, temia…
Davall aquelles circumstàncies
no podia negar-me a ajudar a Bela quan m’ho demanava. Però quan em trobava sol
revivia aquella nit quan, amb la ironia amarga de la vida, vaig saber per primera
vegada que estimava el meu germà.
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Mateu Talens
Ferrís, 1r Batx
CARTA
Estimada
mare,
Com
estàs? Nosaltres molt bé. Ha passat molt de temps des de l’última vegada que et
vaig escriure. Hui vull parlar-te sobre el viatge al qual Goriet ens porta a
Empariues i a mi. Anàrem ni més ni menys que al mas!! Ens portà un amic de
Goriet que és arqueòleg, i volia que Goriet li fera de guia per la muntanya
(igual que amb Don Arcadi!!).
Tot
estava igual, mare, el mas, les muntanyes, els camins... inclús les persones.
Molta gent ens reconegué, però no ens saludaren ni ens dirigiren la paraula.
Per aquell lloc ja no quedaven quasi masovers, i els que quedaven pareixien
estar estigmatitzats, com si al voltant d’aquests encara pul·lulara el fantasma
del capità Mata, esperant a detindre a aquells qui s’equivocaren. Els maquis feia
anys que se n’havien anat, i el capità Mata igual, però les coses seguien
igual, el mateix aire, la mateixa por. Supose que és veritat que les coses no
han canviat…
Hi ha
moltes més que m’agradaria contar-te, però haurà d'esperar per a la següent
carta.
Molts
petons,
Pepet.
P.D.
Abans de tornar portàrem flors a les tombes de Teresa i Miquelo. Aquestes també
seguien igual.
IES SANT
VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Ferran Ortiz Terol 1r BAT B
OBLIT
Ja
passaven cinc anys des que m'havien empresonat. Estava asseguda al costat d'una
companya de cel·la que l'havien condemnat pel mateix que a mi. Totes dues
assegudes començàrem a contar allò que ens havia passat i jo en aquell moment
em vaig recordar del dia en què aquell maleït Ferroviari assassina la meua
filla. Ho recorde com si fóra ahir quan vaig escoltar aquella conversa que
mantenien els dos, ell intentant convéncer-la d'anar-se'n i ella neguitosa que
volia quedar-se amb la seua família i quan jo em disposava a ajudar la meua
filla, ja era massa tard. Aquell bèstia havia disparat a la meua Teresa i se
n’anà corrents i deixà el cos sense vida de la meua filla. No puc oblidar eixe
moment ni quan tanque els ulls. Aquell record em perseguirà fins a la meua mort
quan aquest sofriment haja acabat.
IES SANT
VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Zakaria Zelmati 1r BAT B
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.