IES VELES E
VENTS. GRAU DE GANDIA
Desorbitat
No és bona època per a ningú, com bé tots sabem dins d’aquesta
dictadura franquista. Tots en som submisos. La por ho domina tot. Dona igual si
eres comunista, anarquista, Guàrdia Civil o bandoler. Un moviment inoportú i
tot pot canviar a pitjor.
Això em va passar a mi. Jo, Don Arcadi, vivia a la ciutat quan
de sobte em trobe mestre exiliat al Maestrat. El Maestrat és terra de masovers.
Terra freqüentada per maquis. Una guerra soterrada, on s’han oblidat els valors
humans, i el diàleg.
He d’estar al marge de qualsevol ideologia, si vull sobreviure.
He de jugar ben bé les meues cartes, que sé que en són poques. I encara més,
tinc al damunt el capità Maximino Mata. Qui a pesar no disposa de proves per
acusar-me de traïció, sospita! I no li falten raons. Sóc testimoni de
l’amagatall d’un dels bandolers a casa de Goriet. Amb això he intentat guardar
distància, mai no se sap qui és l’enemic. Desitge ensenyar, a Goriet, el ritme
de la natura. I com, a través dels fòssils, retrobem el passat. Veig en ell un
futur que pensava desaparegut. Per això no puc deixar que renuncie a l’escola
per quedar-se al mas. M’agradaria que estudiara magisteri, i si no és així, com
a mínim que tinga consciència de tot allò que ell sap.
RAMIREZ MUÑOZ, ANDREA. .2n Humanitats.
.
. EN VIDA O MORT?
Encara que
separat de la meua família, he de vetllar per ells. Algú els pot agredir, i la
vida és l’única cosa que real que ara tenim. Ningú no em pot veure. Sóc mort. I
així ho creuen tots. Inclosos la meua estimada dona i els meus fills. Vos imagineu veure com acudeixen els maquis
al mas i veure com la teua família lluita per la seua salvació. I no poder
intervindre és el pitjor.
Els primers dies van ser horribles, amagat com un conill, sense
contacte tret del meu Goriet. Goriet m’informava i em mostrava el mon que jo no
veia. No sé què hauria fet sense ell. Era el meu menjar i la meua alegria.
Vam fer un
pacte. Goriet sabia que la meua veritat significaria la meu mort. Goriet
s’ensenyà a mentir, a circumval·lar les preguntes. A dissimular.
Goriet
m’informà de com els guerrillers anaren a casa, de la seua relació amb don
Arcadi, de l’enamorament de Teresa i el Ferroviari, del cas del Matemàtic, i...
de moltes altres coses.
Jo donava
consells de pare. D’un pare amagat i fugit i que no es feia càrrec de la seua
família.
Un dia
Goriet em va suplicar a plors que tornara a casa, que les coses estaven
malament i que el seu únic desig era que tot fora com aquells temps en què la
guerra no ens havia separat.
Jo li vaig dir que realment jo estava mort, i que ell gaudia la
sort de poder estar en mi, a estones, en aquest racó. Que si torne ja no seria
com abans perquè les coses han canviat. Però, que deu pensar el meu xiquet?
ZOUINE,TOURIA. 2n Humanitats
Àngel Peiró
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.