El final no
contat.
Observant l’espiral del Natica, immers en els meus pensaments, vaig adonar-me que del
silenci del meu exili sorgien uns passos que s’apropaven cada vegada més a la
casa. Al mirar per la finestra vaig veure que era Goriet. Encara que sempre
venia corrent, aquesta vegada sentia que era diferent, no sé si va ser per un sext
sentit o perquè en aquest poble no es pot viure tranquil però, siga com siga,
vaig encertar.
Va arribar exhaust i l’únic q feia era balbucejar. Li
vaig donar un got d’aigua i, quan es va recuperar, em digué el que temia des de
que va aparèixer.
-Han
agafat a la meua mare Arcadi, l’ha agafat el capità i se l’han emportat.
No
sabia com reaccionar. Primer el seu pare, després Teresa i el seu oncle, i ara
la seua mare.
-On estan
els teus germans?
-Estan
amb uns veïns fins que arriben els nostres oncles de Barcelona. El capità estava
dient mentires de Miquelo i al final ha esclatat. Ho ha contat tot.
Estava
paralitzat pel pànic, no podia creure-ho. Però, Goriet va dir seriosament:
-Don
Arcadi, crec que aquesta vegada la gallina deuria anar-se volant. No sé si
m’entens.
-Pense
el mateix, Goriet. Espere tornar a veure’t.
Javier Escudero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.