La intel·ligència enforteix
M’havia acomodat tranquil·lament al jardí mentre
encenia una cigarreta. La lluna estava plena i aquest assossec em posava
melancòlic; no podia deixar de pensar en com hauria sigut el meu dia a dia si
la meua dona no haguera mort en aquell tràgic accident.
De sobte, uns colps en la porta van interrompre l’únic
minut de pau que havia aconseguit tindre, i em vaig odiar per haver baixat la
guàrdia en aquell precís moment. Vaig obrir la porta i per a la meua sorpresa, quatre
bandolers em miraven fixament. El més alt, amb una roba molt desgastada, va ordenar-me,
amb to desafiant, que els deixara passar, que la seua fam era infinita.
Així doncs, mentre ells esperaven al saló nerviosos,
jo vaig cuinar un deliciós pollastre que a tots els va agradar, o això em
paregué a mi mentre es xuplaven els dits. Clar que la conversa durant el sopar va
ser escassa, ja que no teníem res de què parlar.
Però, quan ja disposaven a marxar, l’home de
complexió més forta, m’agafà del braç i espentant-me contra la paret, va dir:
- Ara ja no diràs que no has donat menjar als
bandolers, traïdor!
I jo, que des del primer moment havia reconegut a la
majoria dels homes, perquè ja havien menjat amb mi temps abans, vaig respondre
amb la meua característica ironia:
- No sé si ho he fet, perquè entre ells hi ha
almenys dos guàrdies civils...
Des d’aquell dia (i ja han passat cinc mesos), no
han tornat a passejar-se pel meu mas. Beneïda siga la meua astúcia!
Marta Navarro
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.