PEUS NUS
4 DE MAIG. Hui ha sigut el meu primer dia sense dur sabates. Al principi sentia certa incomoditat, però la sensació d’estar en contacte amb la terra és inexplicablement increïble. Poc després de trobar-me amb f a l’institut i mostrar-li la novetat també ha començat a caminar sense res. El pobre no podia dissimular el sofriment que estava patint. Però més endavant, ha ocorregut un moment màgic, de connexió absoluta amb f. Hem anat a l’aparcament de l’institut i ens hem assegut baix una ombra d’una de les moreres. Hem unit les nostres plantes dels peus i no sé, ha sigut estrany, però alhora agradable. A f, en canvi, li notava desconcertat. No obstant, no he pogut evitar-ho, i he començat a jugar amb la seua orella i els seus cabells, els pocs que li’n queden. Després ha sonat el timbre de classe, i ha sigut aleshores quan f m’ha mirat d’una forma que mai abans havia vist, amb una mescla de sorpresa i calma. Espere que a partir d’ara no es comporte estrany amb mi. La veritat és que a f li agraeixo moltíssim tantes coses... Gràcies a ell vaig començar a ser vegetariana.
Celia Blanca Alambiaga - 2n Batxillerat
CONEIX-TE A TU MATEIX
12 DE SETEMBRE*. Recordava les paraules que em va dir la mare d’f en aquella caverna en la qual, a poc a poc, els meus ulls s'han anat acostumant: “M, mai et sacrifiques pels altres”. Aquelles paraules envaïen la meua ment deixant de banda les meues contínues reflexions sobre en què m'havia convertit realment. Recordava el moment en què vaig decidir pertànyer al grup, recordava quan no vaig complir el vot de silenci i ara també recorde la meua decisió davant la idea de tancar-me la boca o inutilitzar un ull. “M, realment saps el que vols? Saps qui ets? Tens clar almenys a què estàs disposada? O, estàs utilitzant aquest xicotet refugi per a amagar-te de tu mateixa?” Aquests maleïts dubtes em mantenien allunyada del grup, m'omplien d'angoixa i m'impedien aconseguir el meu principal objectiu: conéixer-me a mi mateixa. Probablement hui deixe d'escriure igual que la resta, probablement hui deixe d'utilitzar el meu ull dret igual que la resta, probablement hui tanque la boca per sempre igual que la resta. Toca canviar, deixar els dubtes arrere i potser sacrificar-me pels meus amics. Sí, ser una mateixa és complicat, jo ho he intentat, però ser-ho sense fer mal als altres ho és encara més; creieu-me.
*12 SETEMBRE= 12/09= 3+9/09= 399 a.C. Any en què va morir el filòsof Sòcrates, que va inculcar a la societat de l'Antiga Grècia el lema “coneix-te a tu mateix”: encara que els altres vulguen canviar una mica de nosaltres, hem de tindre molt clar a què estem disposats i a què no.
Olga González Laguna – 2n Batxillerat
DESPRÉS DE L’OPERACIÓ
17 DE NOVEMBRE. Ja fa dos dies des que F em va cosir la meitat de la boca. La majoria dels altres romanents no s’han sorprès de la meua transformació, de fet, alguns m’han felicitat per la meua determinació i han començat a plantejar-se si haurien de seguir els meus passos; no obstant això, alguns dels nostres, els que encara continuen arrelats al món exterior com la Míriam, em donen mirades com d’espant o de disgust. Però, la que s’ha pres la situació millor del que esperava va ser la mare d’ f, la qual ha començat a preparar-me aliments únicament líquids degut a la meua condició. De fet, de totes les mares dels que vivim a “la caverna del no-viure”, crec que la mare d’fha sigut la que més ràpid ha acceptat la nostra postura, assumint tots els canvis que f i la resta hem experimentat (sent molt contrària a la meua mare respecte a la nostra metamorfosi), donant-nos un espai on viure sense informar als nostres progenitors i servint-nos de tots els béns materials que encara requerim (principalment menjar). Sense la seua ajuda i comprensió el nostre moviment hauria finit en un escàs espai de temps. Qui nos pascishiclaudamus in manibus.
Pablo Pérez García – 2n Batxillerat
EXASPERACIÓ
Hi ha un grup a classe molt estrany. Van tots de blanc, sense sabates, amb el pèl rapat... Em posen nerviós.
Hui he tornat a discutir amb papà. Des que té nóviaés com si jo no existira. Com t'enyore, mamà...
Ara no parlen!!! Estan com una regadora. Una secta de manual. I diu la Míriam que si busquen ser purs i no sé quines xorrades més.
Hui era el meu aniversari!!! I NO ESTAVA NI A CASA!!! Crec que és la pitjor idea del món... però ja sóc membre de la secta. Un romanent. Papà nos'ho ha pres massa bé... és a dir, tan mala idea no és.M'ha tirat tota la roba blanca que havia comprat amb els meus estalvis!!! I ara què faré?
Mon pare és la prova que el món està podrit. Amb gent així no podria ser de cap altra manera.
És l'ocasió perfecta!!! Aaron ens ha dit hui que ens podem quedar en el soterrani del pedant. Que sa mare tendrà cura de nosaltres! No tots els adults són d'insensibles com papà. O potser és que és mare i no pare. Si mamà estiguera ací... És de bojos, però no ho suporte més!! TANT DE BO TINGUEN RAÓ I EL MÓN S’ACABE!! No es mereix més...
Ignacio Noguerón Moya – 2n Batxillerat
EL DIETARI DE MÍRIAM
3 DE SETEMBRE. Ens hem citat al nostre banc de sempre, al costat del parc, on l’Aaron i jo hem estat veient-nos aquests últims dies d’estiu. Hui ha sigut el primer dia després de vacances que ens hem vist tots. Hem parlat de coses que alguns, comf, no arriben a entendre; per exemple, del llibret de poemes que a l’Aaron li sembla vulgar i amb poca profunditat. Aquesta vespradahe vistf més allunyat que mai i em preocupa un poc, peròho hem passat molt bé, ha sigut un reencontre molt especial.
4 DE SETEMBRE. La idea de quedar hui ha sigut d’f que s’hi veia molt més feliç i amb millor caràcterque ahir. Ens ha convidat a sa casa i tan sols ens ha dit que portem llibres o còmics per a tirar al fem i sobretot que, com sempre, hi acudim amb lesvestimentes blanques que ens representen.
Jo he anat amb Z i, quan anàvem pel carrer paral·lel al carrer de la casa d’f, ens ha sorprès una gran fumeguera. Hem corregut perquè créiem que alguna cosa passava, però quan hi hem arribat, allí estaven l’Aaron i f, asseguts al costat d’una foguera que cremava tots els llibres que se li posaven pel mig.
Daniel López Martí – 2n Batxillerat
DIETARI
Hui ens hem reunit tots a casa d’ f. Sa mare ens deixa el soterrani de lacasa per fer les nostres reunions i ens hem acomodat, és més, crec que ens quedarem uns quants dies ací, amagats. Quan he arribat he vist que f i Z han fet un pas més, f s'ha cosit un ull i Z la meitat de la boca. Quan els he vist m’he quedat sorpresa i al mateix temps em sent apartada ja que jo no he complit tots els rituals que tots han fet. Jo no he sigut capaç de rapar-me el pèl ni de mantindre el vot de silenci. Jo vull pensar que, encara que no ho haja fet tot, continue sent una més dels membres, però no sé el que ells pensaran de mi. Quan he arribat a la casa d’f, la seua mare m’ha rebut i m’ha assenyalat la porta que condueix al soterrani. He baixat, he vist que ja som molts membres. Quant f m'ha vist, m’ha saludat calorosament i m'he assegut al seu costat. Com sempre ha recolzat el seu cap en mi, però no puc deixar de sentir-me apartada, aquest sentiment està apoderant-se de mi.
Remei CardellsCháfer – 2n Batxillerat
PUNT D´INFLEXIÓ
4 MAIG. Definitivament no puc dormir més. Són les 5:37 h. Quan sone l´alarma, tot canviarà. Sé que ja va canviar el dia que vaig decidir seguir les idees d´f però no pensava que m´ho fora a prendre tan seriosament. Sí que crec en la purificació, però és difícil. Els meus pares no són com els d´f. El dia que els vaig dir que a partir d´eixe moment mai tornaria a menjar carn, vam tindre una conversa intensa, per no parlar del disgust de ma mare quan li vaig dir que només volia roba blanca. Hui començaré a caminar i a córrer descalça, com vaig vindre al món. Crec que és un punt important. A partir d´ara el nostre compromís serà més visible, la gent es preguntarà per què anem descalços i voldrà saber respostes, potser cada vegada en serem més,qui sap. F estaria content, orgullós. Però el que fa que no puga dormir més és la idea que el meu germà deixe de pensar que sóc la mateixa. Se sent confós perquè ja no desdejunem el mateix ni portem la mateixa samarreta groga que tant li agrada. Espere que algun dia entenga que els sacrificis que faig són minúsculs comparats amb la recompensa.
Carmen BallesterosSantafé – 2n Batxillerat
PENEDIMENT
5 DE NOVEMBRE. No sé si estic fent les coses correctament. Al principi em sentia molt còmoda amb tots els romanents, m’acceptaven com era. Per primera vegada sentia que formava part d’un grup, no com totes aquelles persones del passat a qui jo considerava els meus amics i amigues i que després vam deixar-me de costat quan verdaderament els necessitava i sempre em jutjaven per com vestia i les coses que feia i deixava de fer. Aquest va ser el principal motiu per què vaig decidir unir-me a f i a la resta, però cada vegada se’m fa més complicat aguantar.
(…)
10 DE NOVEMBRE. Hui han començat a cosir-se un ull o la boca, açò és de bojos. Ara estem vivint en el soterrani de casa d’f. M’agradaria eixir d’ací però no puc, tinc por que ells també em rebutgen si els dic que els deixe. No vull tornar a sentir-me sola, allunyada de la resta. Per això continuaré amb els romanents, encara que no sé ni fins a quin punt podré continuar, ni tampocfins a quan seré capaç de seguir escrivint en aquest diari, vam jurar no deixar proves escrites de res d’allò que fem. Ara me n’he d’anar, és el meu torn perquè em cusen l’ull.
Lucía Galindo Rodríguez – 2n Batxillerat
SABATES
4 DE MAIG. Hui he decidit llevar-me les sabates i anar descalça a l’escola. Quan he eixit de la meua habitació, ma mare no m’ha dit res, però crec que pensava que encara no me les havia posades. El problema ha sorgit després, en el moment que ha eixit mon pare del bany i m’ha vist desdejunant sense sabates i completament vestida.Ho ha comprés de seguida. Li ho ha dit a ma mare perquè es fixés i s’han negat a portar-me a l’escola així, que me n’anara caminant si volia estar descalça. Com que no pensava posar-meles sabates, me n’he anat molt enfadada amb ells. Visc molt lluny i sabia que si me n’anava caminant arribaria tardíssim. A més, és cosa meua! Quan he arribat a classemitja hora tard(per culpa dels meus pares),m’he trobat a f al corredor, he fingit estar orgullosa i molt contenta d’haver pres aquesta decisió perquè no vull afaitar-me el cap com la resta i no vull que pensen que no faig res. Però, la veritat és que anar descalça per casa és molt distint a fer-ho pel carrer, ja tinc els peus negríssims, un mal insuportable i...només són les nou del matí!
Patricia Martínez Roselló – 2n Batxillerat
EL NOSTRE MÓN
24 D’OCTUBRE. Hui F i Z no han anat a classe. S’han fet molt llargues les hores del dia em pareixia que no acabava mai. A vegades no entenc per què fem el que fem, però en veure la imperfecció que envolta el nostre món, pense que no ho estem fent malament. M’han cridat fa una estona, s’han tancat al soterrani. Diuen que s’estan purificant i s’estan rebel·lant contra el món, ja que han dirigit la seua ment cap a l’esplendor interna, jo pense que fugen del món. Crec que demà jo també aniré però també tinc por. La fi del món no tardarà a arribar, però nosaltres ens salvarem. Això diuen els meus amics, els Romanents. Jo em sent cada vegada més purificada. El món exterior em fa fàstic. Tots imitant-se uns als altres, sense ganes d’anar més enllà, sense enyorar el paradís que ens van arrabassar, pareix un lloc que no volem tindre. Ara que ens hem desfet de tot allò que ens feia sentir-nos malament, esperarem a la caverna per a no veure l’autodestrucció del món. Segurament nosaltres serem els únics que ens salvarem, per la nostra purificació.
Sara Eslava Muñoz – 2n Batxillerat
LA MEUA DECISIÓ
4 DE GENER. Jo vaig ser l’ última a incorporar-me, quan hi vaig entrar ja hi estaven A, S, T, U, V, W, X, Y i Z, a més d’ f, clarament. Allò era un soterrani adaptat totalment a nosaltres i amb tot tipus de necessitats i serveis al nostre gust. Quan jo hi vaig arribar tenia molt clar que no estava disposta a sotmetre’m a la pena de l’agulla que s’havien fet la resta dels romanents.
Em sembla que jo mai li he caigut bé a la mare d’ f, però a més d’açò tinc la sensació que ella té gelosia de ma mare perquè es pot posar escots i minifaldes gràcies al mètode d’ Herbalife, en canvi ella mai ho podrà fer.
5 DE GENER. Pense que no cal sacrificar-se de cap forma per a ser romanent, a més fer eixa mena de barbaritats em pareix massa i no els fa més romanents que jo. Ni tan sols m’importa el que opinen la resta sobre la meua decisió, al cap i a la fi em dona el mateix, simplement en soc una més i han d’assumir la meua elecció.
Marta Ramón Palmero – 2n Batxillerat
CANVIS
f i Z van comunicar-me que havien decidit dur a terme la idea que modificaria el nostre aspecte com a grup, que per suposat els havia suggerit jo. Abans soles havíem fet el vot de silenci, al que jo em vaig negar, i havíem començat a caminar descalços. Aquesta era una mena de reivindicació per mostrar les noves tendències que volíem adoptar. Això sí, jo em considere el cap pensant i creador del grup, una espècie de líder per dir-ho d'alguna forma. Però per diverses raons no m'he sacrificat a adoptar cap de les mesures més dures.
Aquesta vesprada he anat a veure f i Z i m'ha impactat molt el seu canvi. Z s'ha cosit la meitat de la boca i f un ull. Açò demostra que les meues idees revolucionàries no són tan estranyes com pensava i si dos membres les han ben considerades és perquè poden arribar-li a molta gent.
Sé que allò normal en pertànyer a un grup, segons la recerca d'informació que he realitzat, és comportar-nos tots igual. Però a la «caverna del no-veure», no considere necessari modificar-me físicament si compartisc les mateixes idees que els romanents i, a més a més, ells m'accepten així.
Minerva Blesa Petit – 2n Batxillerat
VEGANS I CARNÍVORS
19 DE FEBRER. Estava a la meua habitació pensant i he arribat a la conclusió de la incomprensió que sentim moltes persones. Tot allò que ix de la normalitat es considera com una cosa estranya, pitjor… Així passa, per exemple, en el meu cas, amb el menjar. Jo sóc vegana i això pareix molt estrany als carnívors. No entenc el motiu però la veritat és que ja em comença a esgotar. És cert que som poques les persones veganes però cada vegada en som més, i no per obligació, sinó per gust. Els carnívors, intenten convèncer-nos, o intenten que pensem que això que fem està mal, i jo els pregunte que si el que fan ells està bé. Cada persona es lliure de fer el que vulga, i si jo no vull menjar nuggets, no té ningú carnívor que dir-me res, ni tornar-se agressiu, ja que de vegades passa. I aquestes actuacions em fan pensar que són poques les persones que m’entenen en aquest món. Aleshores trobe en les persones que tenen pensament paregut al meu el suport que necessite de vegades, ja que els carnívors amb els seus comentaris acabaran per menjar-me a mi finalment.
Carlos Martínez – 2n Batxillerat
REGENERACIÓ
15 de juny
Hui quan m’he despertat no era conscient del canvi que pegaria la meua vida. Hui he descobert el sentit, l’esplendor de la vida. En arribar a classe no parava d’escoltar els murmuris dels meus companys. Deien que un grup, d’un curs superior al nostre, es comportaven d’una manera molt estranya, vestien de blanc, no menjaven carn, anaven descalços i ara havien començat a rapar-se al zero el cap. ¡Quina bogeria!, he pensat. En acabar, he anat a casa de Marta per a preguntar-li al seu germà Aaron per què feia eixes coses tan estranyes. Ell ens ha explicat tot allò del sacrifici i que, si no m’allunyava de les coses que no són importants, no arribaria al món que hi ha després de la mort. En eixe moment tot ha canviat per a mi
16 de juny
Hui soc una persona nova, tant per dins com per fora. Sé que els meus pares no entenen com de prompte m’ha donat per rapar-me el cap i deixar arrere tota la roba de color, però no m’importa, ja que per fi estic en el camí correcte.
Ana Peiró Chiva – 2n Batxillerat
Un sentiment confús
Per a mi el vot de silenci va ser molt difícil, per això vaig ajudar els meus amics a l’hora de parlar amb els professors per a explicar què estaven fent. El vot de silenci va servir per a deixar de dir tonteries, ja que al món hi ha molta gent molt irrespectuosa. Jo desitjava que acabés el mes prompte possible perquè necessitava saber com se sentien els meus amics, en especial com se sentia f perquè m’agrada molt. Quan començaren les vacances d’estiu, vaig estar esperant a f per a dir-li el que sentia per ell i per a veure si ell sentia el mateix. Però durant les vacances vaig agafar molta confiança amb l’Aaron i vaig començar a sentir també coses per ell. Estava confosa amb el que sentia per ells. Ahir vam quedar tots els amics al banc de sempre, però només vam anar f i jo. Vam començar a parlar com de costum, però va arribar un moment que f va començar a dir el que sentia per mi. Jo, aclaparada, no sabia com reaccionar perquè sentia el mateix... Fa uns dies l’Aaron també m’ha dit el que sent per mi. Estic feta un embolic.
Claudia Eslava Muñoz – 2n Batxillerat
Nosaltres, els romanents
4 DE SETEMBRE. Res non verba. Allí estàvem tots, vestits de blanc, descalços, sentint la calor d'una foguera alimentada per l'innecessari de la paraula escrita; deixant-nos portar per l'alternant crepitar de les flames; escoltant la puresa d'una música creada per a nosaltres. Inevitablement vaig pensar en aquells àngels de llum, disposats com el paradís de Dante, cercles concèntrics un damunt d'un altre, el següent més pur que l'anterior, que s'elevaven darrere de la divina trinitat. Un llibre volia escapar de la seua fraudulenta destinació, el vaig espentar de nou cap al foc; el material, tot i cadascuna de les coses que existeixen en aquest món estan malament: pares que barallen amb els fills, germans que es maten entre si, pomes enverinades. Aquest món està corrupte des de la seua mateixa creació, està podrit per dins i a ningú sembla importar-li. Viuen les seues consumistes vides de manera egoista i desagraïda creient que són feliços quan en realitat no són més que animals tristos i sols, engabiats en una mentida. Les flames semblen rendir-se al pes de la cendra, i una nit sense estreles es tanca sobre nosaltres, ombres immòbils, com si el món fora la nostra caverna i nosaltres estiguérem cecs.
Blanca Illán Villanueva – 2n Batxillerat
MUT
19 DE NOVEMBRE. Aquesta vesprada he anat a casa d’ f. Quan he arribat, ens ha rebut la seua mare, molt acollidora, tal i com la recordava. Després hem anat dalt, a la seua habitació, i m’ha parlat de la purificació de l’ànima i d’aquestes coses que quan eixen de la seua boca sonen tan captivadores i aconsegueix que tothom l’escolte totalment. El nostre grup sembla una mena de secta, però no una secta radical, sinó una secta que tracta de fer-nos millors persones, o almenys açò pensava jo... Al final m’ha convençut perquè faça una vaga de fam, encara que no he entès massa bé per què, li he dit que sí perquè semble que sé d’allò que em parla. Ara bé, quan m’ha dit que havia de cosir-me els meus propis llavis, he pensat que açò se’ns està anant de les mans. Ell també ho ha fet, però amb els parpelles del seu ull. La seua mare ens ha cridat per a sopar, jo estava tot espantat i ella en estat de shock, però ha fet com si no passara res, encara que tots dos sabem que aquesta situació està arribant massa lluny.
Alba Bernabeu Cerdeño – 2n Batxillerat
Un món fora del comú
23 DE MARÇ. Hui després d'uns dies puc dir que aquests sacrificis em provoquen ganes d'acostar-me més als meus germans i fugir de la resta. No sé si és moment però ara estic experimentant amb el meu cos noves sensacions, punxades per tot el cos, sang i fins i tot esgarrapades amb qualsevol material.
3 D'ABRIL. Fa uns dies em vaig rapar el monyo i sent com si haguera tornat a nàixer. Tinc pensat començar a despullar-me cada vegada més, primer els sostenidors, ben lluny. Ara els pantalons, com més llargs i amples millor, i clar de color blanc, com la puresa, la puresa d'un nen abans d'arribar a aquest món que mata cruentament.
18 D'ABRIL. Estan fent vot de silenci però algú ha de parlar i vull ser la que estiga per a respondre per tots. A més, a ma mare l'únic que li queda en la vida sóc jo, la seua estimada filla Míriam, les altres han fugit d'ella, no puc deixar-la. Què puc fer?
2 DE MAIG. Hui ma mare ha conegut als meus germans Zacaries, Aaron i Ferran. És tant del nostre rotllo que de segur que ma mare s'uneix a nosaltres sense pensar-ho. Hem fet un cercle tots nosaltres i hem fet un viatge grupal anant en camí de la unió d'un únic ser majestuós.
Virginia Barcos Vidal – 2n Batxillerat
TRENQUEM AMB TOT
28 DE NOVIEMBRE. Fa dies que hi pense. Vivim sense deixar que la llum del sol acarone la nostra pell i sembla que al món de dalt ja no quedés res. Vivim allunyats de tota imperfecció, envoltats de una pulcritud que asfixia i d’una solitud que ensordeix. La caverna del no-veure s’ha convertit en el meu infern, no existeix res més a banda dels romanents. Tot i això, de vegades pense que ni tan sols nosaltres ens salvarem. Potser no val més cridar per a fer veure-li al món la seua autodestrucció? No sé quant trigaran a trobar-nos. No sé si vull que ho facen. Potser no vull tornar al món, tot i que la seua fi mai no arribe. No vull anar on no m’entenen, no vull parlar on no fan res per escoltar-me. Estic on he d’estar. És així com ens ha tocat viure, nosaltres trencarem amb tot abans que tot ens trenque. Però així ha sigut sempre, oi? Després de la abundància, enyorem la senzillesa dels clàssics; doncs acostumats a viure amb por de no viure, ens hem aferrat a l’única certesa, la mort, i per molta por que ens faça no deixarem que la distància ens destruïsca.
Paula Viñas Asensio – 2n Batxillerat
L'ENTRADA A LA SECTA
25 de març. Estava baixant les escales per anar a l'aula de química i m’han caigut els libres; de sobte, un xic molt guapo m’ha ajudat a arreplegar-los. Semblava la típica escena de pel·lícula americana, encara que el xic m’ha paregut una mica estrany, anava tot de blanc i amb el cabell rapat. Crec que m'he enamorat!!
Estat d'ànim: Enamorat 😍
26 de març. He tornat a veure’l i una altra vegada anava vestit de blanc. Què passa, què no té roba d'un altre color? També he esbrinat que és d'un curs més, però no m'importa… Porte tot el dia pensant en com fer que s'adone que existisc, però no aconseguisc trobar cap manera. Crec que patisc el que diu la meua àvia: mal d'amors. Que difícil és la vida.
Estat d'ànim: Trist 😥
27 de març. La meua mare em nota estrany, m'ha preguntat què em passa i li ho he explicat tot, no aguantava més havia de compartir el meu dolor. M'ha recomanat que em fixe en els seus gustos i aficions i li pregunte sobre ells, per a poc a poc ficar-me en el seu grup. Problema, no vull acabar en la friendzone, però tinc que provar-ho, així que he decidit rapar-me el cap i anar vestit de blanc.
Estat d'ànim: Enamorat 😍
Victor Morro Álvarez – 2n Batxillerat
Dins de la història
24 DE JUNY. Ja ha passat un any des que vaig conèixer f. La primera volta que el vaig veure va ser l’últim any a l’escola on jo m’incorporava nova. La veritat és que em vaig sentir molt bé amb ell i amb els seus amics, férem una colla molt curiosa.
Al principi, dins d’aquest grup diguérem de fer-nos vegetarians. Em paregué una bona idea per tot allò del medi ambient. No obstant això, quan van decidir fer el vot de silenci per un any, no em va agradar gens. En ser una persona tan expressiva com sóc, vaig decidir ser la veu dels meus pocs amics en aquell moment.
Vaig trobar-me en situacions com aquestes molt sovint, més de les que volia admetre. Però el pitjor va ser quan decidiren cosir-se la boca o l’ull. Vaig sentir impotència quan m’assabentí que f s’havia cosit l’ull. Estava tan distreta amb el meu nóvio, l’amic d’f, que quan vaig voler fer alguna cosa ja era tard. Pensar que a partir d’aquell moment només podria besar uns llavis cosits va ser massa per a mi. Va ser aleshores, dos setmanes després d’estar al soterrani d’ f, quan vaig cridar a la policia.
Maite Molins Escrig – 2n Batxillerat
LA NECESSITAT DEL VOT DE SILENCI
8 DE JUNY. Hui és un dia important a la meua vida, i es quedarà gravat a aquest dietari. Hui comença el nostre vot de silenci durant un mes, decisió que hem pres tots els romanents menys Míriam. Després de debatre entre tots els membres del grup, vam concloure que parlant amb els altres éssers que habiten a la terra, sense propòsits ni personalitat, contaminem els nostres pensaments amb raonaments impurs. Per tant, l’única opció per allunyar-se de ser influenciats és centrar-nos en els nostres pensaments, per a conèixer-nos millor, parlar amb el nostre subconscient i controlar els nostres pensaments. Aquesta decisió no ha sigut molt bé rebuda pels pares, ells no entenen res. La mare, com sempre, respecta la meua decisió; però el pare, ell és un cas perdut… ell mai em respectarà, estic ja molt acostumat als seus comportaments tan simples. Com és habitual, ha estat tot el matí burlant-se de mi, inclús ha pregonat per tota la casa que vol fer un vot de silenci com jo. La veritat és que m’alegre, així no l’escolte més. La mala notícia, desgraciadament, és que ell no es calla ni baix de l’aigua, per tant li done com a màxim un dia en silenci.
Cristina Sanchis Calleja – 2n Batxillerat
INTRUSA
8 DE NOVEMBRE. Havia estat senzill endinsar-se en aquesta mena de club. Un parell de fullejades a llibres sobre sectes i llest. No tinc clar qui va començar tot açò, però segurament seria un espavilat que aniria a parar al mateix racó de la biblioteca que jo. Una mena de culte sense un propòsit ben clar, que s’anava formant per les “revelacions” dels seus membres. Ells mateixos són conscients de la seua manca de meta, discuteixen tothora sobre el missatge que haurien de tindre, però encara que puc veure de primera mà allò que és realment una fase adolescent, la curiositat m’obliga a qüestionar-me si no hi ha alguna cosa més enllà dels seus motius. Curiositat, en un principi, que em va fer sentir els freds taulells del corredor sota els peus. “Res que una dutxa no puga arreglar”, pensava. Va ser quan començaren a parlar de la impuresa del cos amb l’entusiasme d’un adolescent amb entrades per un concert, que em vaig adonar: tot anava molt a pressa i ells mateixos no sabien on acabaria. Els pares sospiten. Potser ells mateixos paren aquesta bogeria, però permetre que ho facen seria una oportunitat perduda per conéixer aquest entorn singular. Aquesta serà l’única vegada que escriuré sobre els romanents, que aquesta experiència es perda entre els fulls del dietari.
Aitana Sampedro Izquierdo – 2n Batxillerat
LLIBRES I PURIFICACIÓ
7 DE SETEMBRE. Llibres. Llegir libres. Reiterar-se en la lectura. El cervell servint-se d’un altre. Un bossell de papers apilats uns damunt d'uns altres de tal manera que forma un llibre. Quan més ho pense, més em plantege a renunciar a aquest dietari. Llegir. Llibres. Llegir llibres. Sé que antigament les persones els utilitzaven com a mitjà per a obtindre coneixement. El problema actual és la nostra hipocresia, té a veure amb com ens arriba el coneixement al nostre pensament. Fingir tindre una opinió neutra i tan sense opinió com és el blanc pur. Llegir llibres ens fa dubtar del nostre propi criteri. La cultura d'una societat pot estar condicionada pel que ens envolta. Molta gent pensa que com més llija més coneixement té. Però, a vegades em sembla que els llibres ens porten cap a dins, al nostre subconscient. La meua opinió nostra opinió és limitar les nostres lectures a aquelles que no ens distorsionen la purificació de la ment Ser purs respecte a la nostra lectura permet que la nostra ment estiga fora de l'abast de pensaments foscos que puguen desviar-nos de la nostra comesa. Només uns dels pocs triats pot gaudir de la seua destinació, per la qual cosa en cap cas hem de desviar-nos.
Marta Guerricabeytia López – 2n Batxillerat
EL PRINCIPI DEL FI
2 DE GENER. Tot va canviar, en un segon la vida em va canviar al complet. Allí estava ella, amb aquells preciosos ulls marrons, mirant-me i explicant-me totes aquelles boges idees. I si no eren tan boges? En aquell moment tan llunyà, vaig pensar que podia ser bona idea posar-les en pràctica, jo estava enamorat d'ella. Hui veig que tot va començar per voler-la impressionar i va acabar anant-se'ns de les mans. Tots ho vam fer per aconseguir el seu amor?
Jo ja he obert els ulls, em vaig adonar quan ella predicava però no aplicava, menys alguna vegada que crec que hi feia per simular. Tard o prompte, tots ho veuran.
He tornat a escriure perquè no sé a qui explicar-li-ho tot. Potser a la mare, però cada vegada parlem menys, tota esta situació és molt difícil i, encara que no ho diga, crec que dalt està tenint problemes... Crec que ens busquen, a tots.
Malgrat tot, l'estime, no sé què fer... Crec que per ella, tot, per eixos ulls el que siga.
Gloria Luna Quiles Armero – 2n Batxillerat
L’ENYORANÇA
Dijous, 3 DE GENER. Portem ací dins del soterrani dos mesos. La veritat es que estar tots els dies veient les mateixes cares ja cansa un poc. Crec que si no fora per f ja hauria renunciat a aquesta bogeria. Però el pitjor de tot és que ell encara no s'ha assabentat que m'agrada. O al menys això pense. Ja no sé molt bé què fer per a cridar la seua atenció, a banda d'intentar posar-li gelós amb A, és clar. Per altra banda, tinc la necessitat de parlar amb els meus pares. Els trobe molt a faltar. Encara que la mare de f s'haja portat tan bé amb nosaltres i ens haja entés tan bé, no em dona petons com ho fa ma mare ni em fa riure com ho fa mon pare.
No tinc la mateixa esperança d'abans d'encontrar el que estem buscant: un món on no hi haja crueltat. Cada vegada tinc menys fe i no sé quant de temps podré aguantar-hi. Aquest món ja no té solució i crec que ens estem tornant bojos.
Laura Cuñat Negueroles – 2n Batxillerat
SENSE CARN
21 de febrer. Avui m’he decidit a dir als meus pares que ja no vull menjar carn mai més. Menjar carn em pareix un atac innecessari als animals, i a mi des que era petit m’han agradat. Ma mare s’ho ha pres prou bé, però mon pare s’ha enfadat una mica i m’ha fet burla. De veres que ma mare m’ha ajudat molt, divendres vàrem anar al supermercat i em va comprar molts productes vegans. També ha cridat al menjador del col·legi per a demanar un menú vegà per a mi. Pel contrari odie a mon pare, pareixia que per fi podia arribar a acceptar el que sóc, però dissabte estàvem tots tres junts i em va oferir croissants untats amb llard. Com vaig poder ser tan estúpid, hauria d’haver-ho imaginat!
No puc més. Per què no pot mon pare acceptar-me com soc? Què guanya fent-me aquestes coses? Com m’acceptarà la resta de la societat si no m’accepta el meu propi pare?
Alba Martí Rubio – 2n Batxillerat
6 DE SETEMBRE
6 DE SETEMBRE. Hui F ens ha convocat a una reunió a sa casa. Penso que es deu a la conversa que la colla va tenir l'altre dia al parc. Conversa que va finalitzar amb la conclusió per part d' F que "els libres únicament ens donen soroll". Jo, com quasi tots, vaig estar d'acord amb ell; en canvi, A es va mostrar reticent.
Abans d'arribar a casa d' F, estava nerviosa perquè pressentia que els romanents estàvem més a prop d'aconseguir l'objectiu. Quan hi hem arribat, F ens ha portat al seu dormitori, aleshores A, Z, X, T,V, W, X i jo ens hem assegut a terra fent un cercle, al mig F ha posat la foguera de llibres, s’ha assegut al meu costat i ha començat l'espectacle. Tots estàvem bocabadats, com un grapat de micos, observant fixament la crema dels llibres. El temps s’ha parat i ens hem sentit més a prop que mai del nostre objectiu. Una hora i mitja després, els llibres eren pols, i així a poc a poc hem decidit tornar a les respectives cases. Z i T m’han acompanyat a casa, hem caminat muts. Alguna cosa ha canviat, se sentia en l'ambient.
Elena Celma Figueruelo – 2n Batxillerat
GENI INCOMPRÉS
Torne de la meua habitació, indignat, cansat de tindre una “familia” que no entén la grandesa i enginy del seu fill. Els meus pares no entenen el perquè del meu canvi de perspectiva i de mentalitat respecte a la vida. Probablement siga per la falta de volum cerebral.
Estudiant l'evolució del comportament humà al llarg de la història m’he adonat que cada vegada som més hipòcrites i poc conseqüents amb els nostres actes, per la qual cosa, he decidit convertir-me gradualment en una persona pura, sense fallades ni fissures en els meus comportaments o la meua aparença, res, un ésser, encara que no a la vista de molts, perfecte. He començat per no menjar cap classe d'aliment d'origen animal, ni cap aliment cuinat. He decidit menjar-ho tot de forma pura, tal com ens ve donat per la mare naturalesa. També he començat a vestir de blanc completament ja que és el color de puresa per excel·lència i a no portar calçat, així com realitzar el vot de silenci. Pocs m’han seguit, però em dona igual.
En comprovar que la societat no està preparada per a dur a terme este mètode per la seua poca evolució, procedisc a cosir-me els ulls, ja que sóc incapaç de continuar presenciant comportaments que degraden l’ésser humà. Deixaré aquest dietari en lloc segur perquè generacions posteriors incorporen aquesta forma de vida i aconseguisquen una felicitat plena i perfecta.
Andrés Lozano Soriano – 2n Batxillerat
SENSE SABATES
4 DE MAIG. He decidit fer un diari, trencar el meu silenci per mitjà de les meues paraules,i parlar. Els meus germans els Romanents i jo, portem ja temps intentant completar l'etapa de purificació i és que a vegades em pregunte per què hem arribat a aquesta decisió? Simple, perquè no volem viure com aquesta societat cíclica en què tots som iguals i acabem cometent els mateixos errors i acabem morint. Nosaltres no estem preparats per a assumir això, volem ser diferents, volem trencar amb aquest cicle sense fi. I és que hem de sentir el món sense totes les impureses de què estem rodejats. Pot ser que siga l'única xica entre tots els meus germans, però estic segura que aquesta família creixerà. I és que no sols val vestir de blanc, com a imatges del celestial, de la puresa, sinó que hem d'arribar un poc més lluny. Mentre em mirava a l'espill pensava, sentim de veritat el món? Estem encoixinats i resguardats per a no fer-nos mal, estem en una bambolla sense de veritat conéixer el món que ens rodeja i una de les coses que ens aïllen són les sabates. En realitat són només un element de decoració, una altra cosa més que ens ha implantat aquesta societat cíclica a què estem enganxats. Aquest mateix matí he decidit descalçar-me i mentre caminava pel carrer notava com els meus peus s'anaven unflant d'un dolor constant, però... i si açò és de veritat el que hem de sentir? Els meus germans han seguit el meu exemple i s’han descalçat per a poder experimentar el que jo sentia. I pot ser que el que he fet aquest matí haja sigut un xicotet camí en aquesta trajectòria, però encara ens queda molt per recórrer als meus germans i a mi.
Irene Muguruza de la Rosa – 2n Batxillerat
El déjàvu del passat
Durant aquests dies, el meu fill, R, ha estat comportant-se d’una manera rara. M m’ha dit que és normal que R actue una mica estrany durant aquesta etapa de la vida. Sí, com ho sembla. He estat parlant amb M d’açò. Una vegada que se’t mor l’única via de comunicació amb l’exterior o mors de fam o parles per aconseguir treball i menjar. A partir de la mort de ma mare, em vaig adonar que donava el mateix ser pur o cast, si realment entens a les altres persones i tractes de conviure amb elles, com feia ella amb P i amb mi. Allò normal seria dissoldre els romanents, però el grup s’ha fet més permissiu i el que queda és la mentalitat només.
M, R i jo hem estat vivint en la casa dels meus pares durant un temps, però fora de la caverna. Al voltant nostre, quasi la majoria de gent pensa igual que nosaltres, cosa que facilita la comunicació.
Ϯ
11 DE GENER. El meu pare, F, està totalment boig. Estic pit de fer creure que pense el mateix que ells. Ara, si el que està de moda és fumar herba i ser punk...
Rafael Rodríguez Ortega – 2n Batxillerat
LA DECISIÓ CORRECTA
14 DE NOVEMBRE. Aquest és el dietari d´una mare desfeinada i preocupada pel seu fill. Ja que el meu fill no escriu escriuré jo el meu dietari.
Han passat uns dies des que el meu fill i els seus amics van decidir muntar la caverna del no-veure en el soterrani de casa. Gràcies a deu que he comprat un desodorant perquè sinó seria la caverna del no-viure, quina olor que fan aquests xics
15 DE NOVEMBRE. El tema amb P estava bé. Li havia dit que el nostre fill s´havia marxat de casa i que ja vindria, creia que tenia la situació controlada, fins que avui a les cinc de la vesprada han vingut alguns pares a preguntar pels seus fills. L´únic que he pogut dir és que no sé res del tema i que a mi també m´afecta (m´he fet la mare atemorida).
17 DE NOVEMBRE. No sé quant de temps podré aguantar aquesta farsa, han passat molts dies i els pares cada vegada estan més desesperats, tinc por que arribe a més.
18 DE NOVEMBRE. Els romanents no ixen del soterrani, esperen l´arribada de la fi del món, un desenllaç que no viuran, almenys en aquets soterrani.
19 DE NOVEMBRE. M´estic tornant boja, cada vegada que truquen a la porta crec que és la policia que ve a apressar-me. Tinc certa por, hauré fet el correcte com a mare?.
Víctor Pérez Piñaga – 2n Batxillerat
ELS ROMANENTS
Aviat han passat anys des que vaig escoltar aquesta cançó. Abans no l’escoltava realment, simplement la sentia. Mai em va paréixer que els meus pares em pogueren donar alguna cosa útil de la seua playlist. Ara ho veig tot diferent. Ara entenc. Ara escolte, no sent. La porta del cel. Jo volia arribar a aquella porta i no ho sabia. Tots volem arribar a la porta, però no és la mateixa porta per a tots. La meua porta és ací, la meua porta està en mi; en la meua puresa, en el meu estil de vida; cada cop estic més a prop del meu “cel”. És difícil, és cert, arribar-hi. Vius en un somni, creus que has arribat al teu paradís i que ets feliç en un món trivial. Aquesta és, supose, la felicitat de l’ignorant. En canvi, com Plató hauria dit, quan veges fora de la caverna, no trobaràs cap paraula per descriure la realitat. Jo ja estic fora de la meua caverna, en les portes d’aquell cel: la perfecció. Les últimes notes de Knockin’ on heaven’s door retomben al meu cap amb el meus pensaments i termina la cançó, deixant-me amb els sentits en suspensió.
Adriana Campos Rodríguez – 1r Batxillerat
ELS ROMANENTS
Arriba una edat en què sembla que has de posar-te malalta perquè els teus fills recorden que existeixes. Jo feia temps que sabia que la relació amb les meues filles s’havia distanciat greument, però totes les mares contem amb un salvavides intrínsec: ser la mare. Açò em dona el poder d’aprofitar-me mínimament de la bondat de les meues filles i de vegades donar-los una mica de pena. No obstant, des del naixement d’ f la situació havia millorat, el xiquet i jo ens portàvem de meravella i, així, la meua consciència descansava un poc més. Tots els dies em penedia de la rigidesa amb què havia educat a les xiques. Tal vegada hauria degut ser una mica més afectuosa; donar-los més petons abans de gitar-se o posar-los un dolç sorpresa dins la motxilla per a esmorzar. Per açò, potser amb f podria apropar-me més a la meua filla, que, estranyament, havia heretat una de les meues manies: el punt de creu. Sempre somreia al veure-la estrenyent els llavis, concentradíssima en la seua tasca. Jo feia el mateix quan era petita. La naturalesa és sàvia: s’obstina en perpetuar-nos. Perquè els fills són l´única prova de vida de les existències anònimes.
Alicia Bellido Álvarez – 1r Batxillerat
6 DE GENER. Ja han passat dos mesos des que vaig decidir deixar d’escriure, però ha arribat el moment de tornar a això que mai hauria d’haver acabat. Aquests mesos ens ha estat cuidant la mare, qui ha passat de tindre un únic fill a tindre deu romanents al seu càrrec. No m’esperava que fora ella la que un dia tot de cop, ens oferira aquesta proposta. Vivim al soterrani del no-veure on ens dediquem a meditar i, de vegades, a compartir opinions entre nosaltres. Tot semblava perfecte, però tot d’una això s’ha fet insostenible.
Les visites i cridades de telèfon per part dels altres pares s’han fet més habituals. No sé què els ha dit la mare, ja que d’això no en parlem, però sento que en poc de temps arribarà la policia. No crec que hàgim fet res roín i per aquesta raó vaig dir els romanents que tal vegada era bona idea fer una cridada telefònica a casa. Zacaries, encara que no pot parlar, i Míriam en van estar d’acord, però els altres, no; ens van acusar de dèbils i afegiren que d’aquesta forma mai aconseguiríem la pau total.
Aquestes declaracions per part del meus germans han fet que la convivència canviï radicalment. Els ànims cada vegada estan més baixos, i crec que dins de poc de temps algú abandonarà la caverna. No crec que desistir en la soledat siga una mala idea, de fet qui abandoni serà l’encarregat de buscar més romanents.
Carla Climent – 1r Batxillerat
L’INTENT
Jure per la meua vida que el vull entendre. Vull entendre el meu fill, però no puc. Tot anava molt bé, la meua dona i jo estem penedits del nostre passat i estem intentant transmetre uns bons valors a les noves generacions, però no sé què ha passat. Ara es troba en una secta i tota l’educació que li hem donat qui sap on està.
Per culpa d’aquesta secta ens hem distanciat. Ja no ens diu res i crec que açò ha sigut el problema. Mai hem tingut una bona comunicació i ara ja no hi ha confiança. Sé que no he sigut el millor pare però ell tampoc ha sigut el millor fill. Hem de tornar a ser la família unida que érem abans, però per a aconseguir-ho hem de recuperar la confiança perquè, si no, no hi ha comunicació. També podem anar a teràpia però no m’agrada molt la idea i crec que a ell tampoc. Si agafe una sessió s’enfadarà i tornarà a anar-se’n amb aquells amics que tant odie. Jure que vull comprendre’l, però no puc!
Natàlia Roldán – 1r Batxillerat
LA CRISI
26 DE MARÇ. Canvis. Quina paradoxa; tan necessaris com aterridors i sí, no fan més que anar en augment i de vegades em dona la sensació que se’ns està anant de les mans... En un principi tot era superficial, però el grup s'està renovant en moltes més coses de què es poden apreciar a simple vista. Vaig pensar que seria una cosa passatgera, efímera... M'havia fet a la idea que els Romanents eren una via d’escapament per a fugir del món exterior i és que tots passem per moments en què simplement ens agradaria desaparéixer, desconnectar per a tornar a connectar i, és per això, que no volia donar-li moltes voltes i li vaig atorgar la importància que considerava que tenia.
Avui en dia me n’adone que va molt més enllà d'una via d’escapament i que la metamorfosi diària s'està convertint en un malson. Ansietat, por del que està per arribar. No vaig a mentir i menys a mi mateixa, m’atemoreix el que puga arribar a passar… Llevar-los la bena dels ulls? Exagerant, hauria de tornar a la calma…
Crisi existencial. Desitjaria submergir-me i no tornar a la realitat... Potser a mi també em faça falta escapar, fugir, canviar.
Erin García Moya – 4t ESO
RAPATS
20 MARÇ. L’Aaron, el Zacaries i f s’han rapat. Supose que és una nova estratègia per arribar a la puritat perfecta a la qual aspirem. Vaig passar els dits pel cap d’ f a classe. He decidit rapar-me jo també. A vore si sorprenc f i la resta demà. Ho estic desitjant! Em va explicar tots els efectes positius i em va seduir la idea des del primer moment. No sé com reaccionarà la mare, però no ho entendrà. No és com nosaltres. No és una romanent. Serem la salvació de la humanitat i l’últim reducte de la raça humana. No ho volen creure, però serà així. Ens hem estat informant sobre els diferents corrents que pretenien demostrar açò. Totes s’enganyaven en una cosa: no tenien unitat. Nosaltres estem units i sempre ho estarem. Els nostres ideals ens mantindran així i demostrarem al món que tenim raó. Els llibres són el nostre enemic. Haurem de cremar-los un dia o un altre. Però ho farem. I així demostrarem que actuem amb serietat i que no ens poden detindre. Estic ansiosa de saber quin serà el pròxim pas per aconseguir els nostres objectius. Espere no haver de deixar d’escriure aquest diari.
Manuel López de la Reina – 4t ESO
EL SILENCI
DIUMENGE, 26 DE NOVEMBRE. El sostre blanc i el silenci són les úniques coses que acompanyen els meus pensaments. Hui és un dia com qualsevol altre però últimament cada dia és menys normal que l’anterior, cada dia canvie més, canviem més, aprenem més. Abans el sostre blanc era només un sostre i el silenci només el silenci; però ara el sostre blanc em fa pensar en la puresa, en la transparència i que és l’únic color que portem, i el silenci em fa pensar que soc l’única dels romanents que no ha fet el vot de silenci i que porte quasi un mes sense parlar amb els xics. Vaig decidir no fer-ho perquè pense que la comunicació és molt bonica i important i que m’anava a perdre moltes coses si deixava de parlar. A més crec que si volem canviar el món, la pitjor manera és callar, hem de cridar el nostre missatge perquè ens escolten. La resta de la gent no ens entenen, però ho faran i lluitarem tots junts per una bona causa. En fi, és l’única cosa que no he seguit perquè no li trobe sentit, però estic completament involucrada i secundaré els romanents en tot el que calga. Ja vorem amb què em sorprendran aquesta setmana.
Mónica Solís - 4t ESO
EL TATUATGE DE L’AARON
6 DE NOVEMBRE. Hui ha sigut un bon dia. Ha sigut un dia normal. Per una estona només, estaven tots junts a l’hora de l’esbarjo parlant d’un tatuatge que l’Aaron ha decidit fer-se. Només un grup d’amics parlant de coses normals, d'adolescents. No havien regles que complir, ni una absurda lleialtat a algú, ni estúpids pactes que se'ns anaven de les mans. Érem uns alumnes més, normals. No sentia cap tipus de por, d'inseguretat ni la pressió d'haver de seguir als altres. Crec que tots han sentit una sensació de pau. Espere que ho hagen fet. Tal vegada s’hagen adonat fins quin punt estem portant la ximpleria aquesta. Tal vegada aquest ha sigut el principi del final. Tant de bó ho siga. Quan f ha arribat, he sentit que part de la tranquil·litat se n'anava. Ell sí que va de debò amb els romanets. Ara mateix crec que no puc fer més que s’adonen d’allò que estem fent. Espere que a partir d’ara tot siga com en l’hora de l’esbarjo, on l’única preocupació siga a quin costat es farà el tatuatge l’Aaron.
Alicia Tolosa Enguídanos – 4t ESO
DIETARI DE DESESPERACIÓ
6 DE DESEMBRE. Hores, dies, setmanes. Ja no soc capaç de mesurar el temps transcorregut. Tot es barreja des que la meua filla va desaparèixer. Les primeres hores volia pensar que havia eixit amb els amics -em reserve l’opinió al respecte- i no havia dit res. Quan no va tornar a la nit vaig preocupar-me més i més. Va ser al matí, en comprovar que ningú no sabia res d’ella, quan vaig anar-hi a posar la denúncia. Huit denúncies hi havia per la desaparició d’altres companys d’escola de la Míriam. En aquest punt, vaig començar a preguntar a altres pares i companys. Tots havien tingut els mateixos comportaments que ella. Tots havien passat per les mateixes etapes (no menjar carn, vestir de blanc, deixar a banda les sabates...) i alguns hi havien anat encara més enllà. A poc a poc, tot va anar relacionant-se d’una forma macabra, generant-me més dubtes. Vaig investigar. Vaig preguntar. Vaig llegir. Obsessionant-me, tornant-me boja. I vaig arribar a un punt de no retorn. Tot el que he vist i escoltat, no crec que puga oblidar-ho mai. Ara solament espere tornar a vore a la meua filla amb vida. Ara em penedeixo de no haver fet res abans, de no haver sabut actuar com una mare de veritat.
África Pérez – 4t ESO
L’INFILTRAT
No sé què pensaran de mi quan ho faça. En realitat em preocupa. Sé que serà el millor per a ells, no es poden quedar sota terra tota la vida. Però, i si no em perdonen mai? En la meua opinió han d’intentar trobar el seu lloc al món, no han d’amagar-se. Junts podem reivindicar el que no ens pareix bé. Però la solució no està en quedar-se a esperar que tot s’acabe. HEM DE VIURE. Hem de gaudir del dia a dia i cridar, cridar ben fort el que pensem, que les opinions dels altres no ens paren. Junts podem fer el futur, perquè el futur és nostre. Però no de la forma en què ho estan manifestant, a vegades em sembla que estan bojos. Espere que quan s’enteren que acabe d’enviar un missatge amb la nostra ubicació, em perdonen. Em vaig amagar un telèfon abans d’entrar per a poder realitzar el pla del meu pare, el cap dels policies. Tinc sort que encara no hagen dubtat de mi, perquè no haguera pogut escoltar els seus diàlegs i debats. Bé, crec que no ho han fet perquè, a part que f em va cosir l’ull, em passe gran part del dia escrivint al dietari. Ells pensen que estic escrivint les seues converses perquè el seu llegat continue quan ells ja no estiguen. En part ho he estat fent, però el que ells no saben és que aquest quadern acabarà en mans de la policia.
És l’hora. Escolte guirigai dalt. Han aplegat. El meu pare per fi ve a per mi.
Andrea Bataller – 4t ESO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.