IES MALILLA. EL PAÍS DE L'ALTRA RIBA

​SOLEDAT

 

La primera cosa que em va impactar quan vaig arribar va ser la inmensitat de la ciutat comparada amb la meua xicotetat aldea. Allí tohom es coneixia i encara que no hi haguera molta gent, mai et senties asoles. En la ciutat en canvi, encara que el carrer estigués tan ple de gent que no es pogués caminar, es notava una soledat profunda i silenciosa que quasi pasava desapercebuda. Ningú no pareixia notar-la, peró era com si la multitud fora més una força de la natura que hagueres de superar, que un grup de gent amb els seus pensaments i vides tan interesants o més que la meua.

 

Vam instalar-nos a un pis de mala mort en el que hi havia només dues habitacions, una per als meus pares i un altra per a els meus dos germans i jo. Les parets estaven en un estat pèsim i el pis olorava a una humitat que s’havia instalat molt abans que els antics propietaris el compraren.

 

En general, si haguera de descriure els meus primers anys a la ciutat amb una frase seria aquesta: “Multitudinaria i solitaria” dos conceptes que poden pareixer antagònics però que conviuen de forma miraculosa a les ciutats.

 

 

​​​​​​Jorge Fernández Orzáez,

 Ies Malilla

 SENSE TITOL

 

Vinga àvia, què et costa contar-me la història del besavi? 
- Sempre que vens a menjar  m'ho preguntes, em tens farta.
Després d'estar mesos preguntant-li per fi em va contar que va passar el 1865.
Un xic de 15 anys maltractat a la seua casa va decidir anar al port i agafar el primer vaixell que partira.
Al vaixell on passaria les pròximes setmanes era com qualsevol altre vaixell, gens especial. Pedro es va amagar amb els comptadors, poc després va ser descobert pel capità, que el va acollir en el vaixell com a netejador fins que complira la majoria d'edat. Quan la majoria d'edat li arribe al jove aventurer, el capità, li va donar tot el que va estalviar i el va deixar al port de Cuba. Desgraciadament, tres mesos després va esclatar la guerra i el jove, que ja no era tan jove, va decidir que Espanya no havia fet res per el, i per tant no combatiría.
Va tornar a emprendre un viatge, però la diferència d'aquest, és que el destí estava decidit: l'Argentina.
- I això és tot el que se respecte a Cuba, quan tornes et comptaré la resta.
Ja estava desitjant tornar.

 

Nadia Gómez de Nicolás

 IES MALILA

 AMINA I VALÈNCIA

 

Amina va arribar a València fa uns mesos, procedent de Síria. A mesura que s'instal·lava, trobava difícil entendre el valencià i el castellà.

Un dia, mentre caminava pel parc, va conèixer a una altra dona que li va preguntar:

— "Disculpa, ets nova a València?"

—"Si", va respondre Amina, "acabe d'arribar des de Síria i estic intentant adaptar-me a la vida d'ací".

La dona, que es deia Rosa, li va oferir ajuda a Amina per a aprendre el valencià i el castellà. Amina estava encantada amb l'oferiment i acceptà gustosament la seua ajuda.

Després de diverses setmanes d'estudiar juntes, Amina ja podia comunicar-se amb més fluïdesa en valencià i castellà. També va trobar treball en un restaurant i va començar a guanyar diners.

Mentre que Amina s'adaptava a la vida en València, coneixia a més gent i es va fer amiga de molts altres immigrants que també havien passat per situacions similars.

Ara, Amina està feliç a València. Les persones amables, la cultura meravellosa i el clima càlid la fan sentir a casa. Està agraïda per les oportunitats que ha rebut i es sent compromesa a ajudar altres immigrants a adaptar-se a la vida en aquesta increíble ciutat.

 

 MARTA TÉBAR GODINO

Ies Malilla

Viatge a l’Argentina

En 1949, després de la guerra civil espanyola, a València, com a tota Espanya, estava racionat el menjar. Mon pare era tallista i tenia el seu taller que funcionava prou bé, però amb el racionament no podia trobar menjar. Tinc dos germans i una germana, per mon pare el més important era buscar pa i menjar, però no en trobava. A causa d’aquesta mala situació mon pare i ma mare van decidir emigrar per buscar una vida millor, van vendre el taller i el xalet i van parlar amb un oncle de ma mare que vivia a l’Argentina, perquè ens preparara tots els papers necessaris per a eixir legalment del país. Vam viatjar en vaixell. Vint-i-un dies de viatge! A l’Argentina vivíem en una casa prou gran i amb molt  de terreny, a on mon pare va poder muntar el seu taller. Vaig arribar a Argentina amb nou anys i vaig tornar amb dènou, per tant  vaig viure els meus anys d’escola i el meu primer treball. D’Argentina no tinc massa records bonics perquè allí la gent no ens acceptava i ens insultaven, a pesar d’això sempre he sigut molt feliç. En 1959 va acabar el racionament i vam tornar a Espanya.

Inés Gimeno

 IES  Malilla

EL MEU VIATGE

Jo sóc Mbaka i vaig nàixer en un poble de la regió Oest de Camerun. Des de menut vaig saber que volia eixir d'allà i trobar una vida millor per a mi i per a la meua família. Vaig estudiar molt i vaig treballar dur per aconseguir els meus somnis, però la vida al poble era molt difícil i no hi havia moltes oportunitats.

Finalment, vaig decidir que havia arribat el moment de marxar i vaig començar a planificar la meua migració. Vaig vendre tot el que tenia i vaig estalviar durant anys per poder pagar els preus del viatge.

Vaig arribar a Europa després d'un llarg viatge i va ser difícil adaptar-me a la vida en un país desconegut. Vaig haver de començar des de zero, buscar feina i aprendre un nou idioma. Vaig patir molts moments difícils, però vaig mantenir el meu somni i vaig continuar endavant.

Vaig conèixer altres persones com jo, que havien migrat per buscar una vida millor. Vam compartir les nostres històries i les nostres esperances per al futur. Va ser emocionant i reconfortant saber que no estava sol.

Àlvaro Pascual Hortelano

I.E.S. Malilla

LA MIGRACIÓ A FRANÇA

Quan va començar la Guerra Civil, la meua àvia tenia sis anys, però es recorda de tot el que va viure com si no hagueren passat més de noranta anys. La seua família era republicana, per això, es van vore obligats a fugir a França. Luísa, que així s’anomena, ens va contar una vesprada d’hivern al seus nets com va ser de difícil començar la vida allà. Van trigar mesos a trobar un treball “digne”, és a dir, una tasca on treballaven innombrables hores, rentant cases o en fàbriques,  per unes poques monedes. Però, com que eren nou germans,, podien permetre’s pagar el lloguer d’una casa precària i comprar dolços quan era l’aniversari d’algun membre de la família, tot un luxe deia ella. 

Van passar les primeres dècades de la dictadura franquista a l’estranger, encara que, a l’haver menys tensió a la península el seu pare, ja molt malalt, va decidir que  havien de tornar, perquè ell havia de morir a la terra on havia nascut, València. Quan van arribar trobaren la seua ciutat molt diferent, o probablement eren ells els que havien canviat. Es seguien sentint com a estrangers. 

Míriam Aroca Moltó 

 IES Malilla 

Caminant cap al futur: La meva aventura a Espanya.

Jo vaig arribar a Espanya fa uns anys. Abans, havia viscut en un petit poble de Marroc, on la vida era dura i les oportunitats eren escasses. Però, tot i així, no era fàcil deixar enrere la meua terra, la meua gent i la meua cultura.

Vaig arribar a Espanya en un vaixell ple de gent, molts d'ells també buscant una vida millor. En aquell moment, no sabia què esperar del meu futur aquí. El que sí que sabia era que havia de lluitar i treballar dur per aconseguir els meus somnis.

El primer any va ser el més dur. No entenia la llengua i la gent era diferent. Però a poc a poc, vaig anar adaptant-me. Vaig trobar feina i vaig començar a fer amistats. També vaig començar a estudiar la llengua i la cultura d'aquest país, que ara em donava refugi.

El temps ha passat i ara mire enrere i veig tot el que he aconseguit. M'he integrat a la societat i he trobat la meua pròpia identitat. No obstant això, el meu cor sempre serà d'allà on vaig néixer, però mai oblidaré que Espanya em va obrir les portes i em va donar una segona oportunitat.

Pablo Alarcón,

IES MALILLA

Un nou començament

Ja fa quasi 12 anys que el meu germà i jo vam haver de marxar del nostre país rumb a Portugal per a buscar una vida millor, encara que sense saber com arribaríem, com ens guanyàrem la vida o què era el que anava a passar una vegada allí. 

Va ser una decisió que vam haver de prendre de manera ràpida i a penes vam poder parlar o debatre sobre aquesta idea, ja que la nostra situació era insostenible i un canvi dràstic era la solució ideal a aquest problema. Amb els diners suficients per a poder prendre el tren ens vam anar per a no tornar a mirar arrere i deixar en el passat la desesperació i agonia de no tindre opcions.

Però res havia acabat encara, moltes persones amb menys sort i diners que nosaltres van pujar al tren sense pagar, això va  provocar que vinguera la policia i armara un rebombori. Per poc acaben provocant la cancel·lació del viatge, a causa de les amenaces d'alguns passatgers amb navalles. Una vegada tot el problema resolt, per desgràcia amb l'ús de violència, vam tractar de començar una nova vida en un nou lloc sense res i sense ningú.

Julián Reparat Bort

 IES Malilla

Amb la terra al cor

En mig de la dictadura del general Franco, al carrer Pintor Gisbert, a la planta baixa d’un edifici, allà era la casa on convivien avis, oncles, pares i nets, fins al moment  que Albert va prendre la decisió d’anar-se’n per a progressar i tindré una casa pròpia junt a la seua dona i els seus dos fills.  Però aquest home tenia un obstacle entre ell i el seu desig, l’economia espanyola no era al millor moment. Per tant va haver de deixar els fills amb la família i migrar a Suïssa. En arribar a aquell fred país, on no entenia l’idioma, amb una maleta de fusta i uns pocs diners prestats, es passava els dies per les fàbriques buscant treball, fins que la sort volgué que a les tres setmanes trobaren un lloc a Philips televisions, el que els va permetre comprar una casa i crear una nova vida. Era dissabte quan es va adonar de la fortuna que tenia la seua família, mirà el rellotge i isqué de casa cap a la reunió de

l’associació d’Espanyols on es reunien tots per a recordar les tradicions del lloc d’on venien

Noelia Serrano

IES Malilla

València, paradís d’oportunitats 

Quan no  es podia veure més res que la foscor al carrer, molt prompte al matí, ella va començar el seu viatge diari a comprar la fruita fresca que vendria al mercat aquell dia.  Havien passat menys de quatre setmanes des de la seua arribada a València, amb poc més que una filla que alimentar i unes poques pessetes a la butxaca, però de seguida va trobar al Mercat de Russafa una eixida per a totes les seues preocupacions econòmiques. Cada dia que hi passava sentia més lluny la seua llar, Granada, però les circumstàncies  eren les que eren, i el passat mai es podria canviar, sols el present, que en futur  es convertiria en altra memòria. Amb les noves sabates, caminant en direcció al mercat, només podia pensar en una cosa: que aquest sacrifici, aquestes caminades a les cinc del matí i la jornada fins a la nit, era pel futur de la seua criatura, a qui per una errada  havia condemnat a una vida sense el seu pare biològic i amb,  sols, una mare soltera en un món on l’home  era el pilar fonamental d’una família. Per això mai es va queixar i es va prometre educar la seua filla millor de com a ella li van fer.

Maria Cebrià

IES Malilla

Un nou començament

Jo estava aterrida i no entenia el que estava passant. El meu pare em va explicar que havíem de marxar perquè allà estaríem segurs i no ens farien mal. No podia creure que havíem de deixar enrere la nostra casa, els nostres amics i la nostra comunitat.

Però, amb el temps, vam començar a construir una vida nova. Va ser difícil, però també va ser una oportunitat per començar de nou i fer coses diferents. La meva mare va aprendre la llengua local i va trobar feina en una pastisseria. El meu pare va començar a fer negocis. Jo vaig anar a l’escola i vaig fer nous amics.

Encara pense en la meua antiga comunitat i en les persones que he deixat enrere. Però també sé que he de ser agraïda per la meua vida i per l’oportunitat de viure en llibertat. Això és el que em dóna força per seguir endavant, malgrat les dificultats.

Ara sóc una jove adulta i mire enrere la meua història amb orgull. Va ser una migració difícil, però també va ser una oportunitat per crear una vida millor per a mi i per a la meva família. I mai oblidaré les lliçons que he après sobre el que és important.

Jorge Tejera

IES Malilla

Vesprades a la finestra

L'àvia era una dona tranquil·la que dedicava les seues vesprades a mirar per la finestra. Maria, la seua neta, la mirava i no comprenia per què tenia tanta admiració a observar el temps passar tranquil·lament, no li trobava la gràcia a això, pel que, un dia li va preguntar amb molta curiositat i ella li va contar la seua història.

L'àvia va nàixer a Síria, país que s'encontrava en guerra i on eres castigat simplement per tindre una opinió diferent a la considerada correcta. Desgraciadament la situació a dia d'avui segueix  igual, però simplement en la societat actual s'ignora i se li resta importància, fet que entristia a Maria.

Ella contava que es va acostumar a viure en un entorn violent amb la constant destrucció del seu voltant i que havia après a apreciar la vida tranquil·la. Sense alteracions.

I per això mateix l'àvia es passava la vesprada mirant per la finestra, apreciava la vida sedentària i li agradava vore a la gent passejar pel carrer amb total normalitat.

Estela Bolinches Torres 

IES Malilla

La vida de Guiseppe

El meu besavi, Giuseppe, nasqué en un poble a la Toscana l'any 1924.  Va créixer en una família humil i va  treballar des de ben jove per ajudar els seus pares en la granja.

Però quan la Segona Guerra Mundial va començar, la vida de Giuseppe i la seua família es va fer encara més difícil. La falta d'aliments i recursos i el perill constant que comportava la guerra, va fer que prenguera la decisió de marxar d'Itàlia.

Va deixar enrere  la família i va començar la pròpia aventura cap a Amèrica del Sud, buscant una vida millor i més segura. El viatge va ser llarg i perillós, però finalment va arribar a un petit poble a l'Argentina on va començar una nova vida.

Allí, va trobar feina en una granja i a poc a poc va anar fent-s’hi un lloc. Va formar una família i va criar seus fills en una vida de treball i esforç. No obstant això, sempre recordava la seua terra natal i la seua família, i mai va oblidar les seues arrels italianes.

Avui dia, la història de Giuseppe és una inspiració per als seus descendents, que recorden la seua valentia i el seu coratge per buscar una vida millor en temps difícils. La seua lluita i perseverança són un exemple a seguir per a tots els que es troben en una situació difícil.

Hugo López Serra             

IES MALILLA

SENSE TÍTOL

Vaig decidir deixar el meu país per buscar noves oportunitats i Espanya semblava un bon lloc per començar. Tot em pareixia tan bonic i diferent: el menjar, la gent… Però prompte em vaig adonar que no tot era tan fàcil com pensava.

Vaig començar a buscar feina, però ningú volia contractar-me. No parlava bé l'idioma i la meua experiència no semblava importar. Em sentia frustrat i desanimat, però no volia rendir-me. Finalment, després de moltes entrevistes, vaig aconseguir una feina en una petita botiga. Era una feina dura, però m'agradava.

Conforme passava el temps, vaig començar a fer amics i a conèixer millor la cultura espanyola. Em vaig enamorar del menjar i la música.

Però encara hi havia moments difícils. Enyorava la meua família i el meu país. A vegades em sentia sol i aïllat. Però a poc a poc, vaig trobar el meu lloc en aquesta nova terra. Amb el temps, vaig començar a parlar més bé l'idioma i vaig aconseguir una feina millor. Ara, puc dir que Espanya és la meua casa. Encara que hi ha desafiaments, estic agraït per l'oportunitat d'estar aquí i per les persones que m'han ajudat en el camí.

Diego Giménez

IES Malilla

 El camí de l'immigrant

Quan vaig arribar a aquest país, no tenia res més que la roba que portava posada i un parell de dòlars a la butxaca. Ho havia deixat tot arrere al meu país d'origen, incloent la meua família i amics, buscant un futur millor. Però no sabia com de difícil anava a ser.

Vaig haver d'enfrontar-me a barreres lingüístiques i culturals, i trobar treball sense papers i sense referències era gairebé impossible. Dormia en un xicotet apartament amb altres immigrants, treballant llargues hores en faenes mal pagades només per a poder sobreviure. Sovint em sentia sol i desesperat, trobant a faltar la meua llar i els meus ser estimats.

Però a poc a poc, vaig començar a fer amics i a aprendre la llengua. Amb el temps, vaig trobar un treball millor pagat i vaig poder permetre'm un lloc per a mi sol. Em vaig involucrar en la comunitat i vaig començar a sentir que aquest lloc també podia ser la meua llar.

Encara que trobe a faltar la meua família, sé que el meu sacrifici ha valgut la pena. He trobat una vida millor ací i he après molt sobre mi mateix en el camí. I encara que el camí va ser difícil, estic agraït per l'oportunitat d'haver vingut a aquest país i espere poder retornar-li alguna cosa a la meua comunitat.

Christopher Salvador Uribe

IES Malilla

Canvis

“Ch-ch-ch-ch-changes!” està sonant ara mateix als meus auriculars. Changes, canvis, i sí, pareix que David Bowie sap del que parla, perquè n’hi ha canvi més gran que mudar-se de país? Definitivament no, i més encara si te’n vas a un país on no coneixes ningú, deixant la família i amics enrere.

No tenia altra opció, havia d’acceptar aquest treball -el meu treball somiat- amb les seues conseqüències. Ara em pregunte si he errat, si deuria haver-me quedat i treballar de qualsevol cosa per poder viure. Seria molt més còmode, però no seria feliç.

En este moment me’n recorde de la frase d’un llibre, “Déu és canvi”, i potser té raó, l’únic que no canvia és que tot canvia, i això no és dolent, de fet forma part de la natura i la nostra necessitat d’evolucionar per millorar. Però, i si no m’adapte al nou país? I si no m’agraden els meus companys? O no els agrade jo a ells i em rebutgen? I si aquest treball no mereix la pena, o en realitat sóc jo qui no serveix? I si, i si, i si…?

- Passatgers, l’avió ha aterrat correctament a l'aeroport. Gràcies per volar amb nosaltres i bon viatge.

Respira profund, ja no hi ha marxa enrere.

Comença l’aventura.

Alba Baldomero Hilla

Ies Malilla

El preu de l'ésser humà

Avui fa quatre anys des  que me’n vaig anar del meu país. Em recordo d´aquell dia tan fred que vaig haver de fugir amagat en el tren “La Bèstia “rumb als Estats Units. Escoltava molts crits i quan em vaig girar vaig veure com el meu pare havia caigut del tren i com tota la multitud l’esclafava. En aquell moment el volia ajudar, però un home em va agafar de l'esquena, sabia que eixa oportunitat era l'única possibilitat de tindre una millor vida. Vaig arribar a una estació on molts  policies ens esperàvem, colpejant a qualsevol immigrant que veien. Em vaig arrossegar entre els cossos dels que feia unes hores podia anomenar veïns, però en eixe moment no eren res. Sols humans que no reconeixia perquè la sang brollava de les seues cares. Vaig arribar a un país desconegut sense papers, ni familiars, ni coneguts i fugint de la policia cada vegada que els veia. Però tota la meua sort va canviar quan vaig entrar en aquella botiga. Vaig conèixer a un home molt afectuós i amable que fins ara estava orgullós de nomenar pare, encara que no sabia que tot tenia un preu. El meu pare, els meus veïns..., ningú té cap valor sense un passaport i jo no era cap excepció.

Sergio Martín

IES Malilla

Sense títol.

Al jove Adom li estaven donant el seu primer sou com a empleat (encara que il·legal) a Espanya, però així i tot seguia trencat per dins. Havia fugit del seu país per a guanyar-se la vida d'alguna forma i el que trobava a València era un treball on l'explotaven recollint taronges de sol a sol per un sou mínim.

La mort per fam dels seus pares 5 anys abans, que la seua ment de xiquet de 12 anys no va aconseguir comprendre fins uns anys després, va ser el motiu del seu viatge buscant noves oportunitats. 

Al no quedar ja res a deixar enrere, sense casa ni família, Adom va apostar la seua pròpia vida confiant en la paraula d'un marroquí que, per tots els diners que Adom va aconseguir estalviar, li va assegurar que en una pastera, que compartia amb altres quaranta persones, aconseguiria arribar a Espanya creuant la Mediterrània.

Quasi de miracle, els més de quaranta passatgers que portava la pastera d’Adom van aconseguir arribar segurs a les costes valencianes, que l'encara adolescent africà va veure com el paradís que tant desitjava, encara que només van fer falta uns mesos perquè s’adonara que ací estaria més sol i trist del que mai haguera imaginat, i la seua pobresa, per desgràcia, es mantindria. 

 Pablo Gandía Miñana 

IES Malilla

AMOR I GUERRA

Ell, de la prestigiosa Anglaterra. Ella, dun xicotet poble de l'imperi colonial. El destí els juntà anys enrere i aquest mateix els separà sobtadament i sense miraments. La guerra havia d'acabar amb un vencedor i un perdedor, però mai el guanyador seria tan guanyador. Philip deixà de costat els seu prestigi de colonitzador i Júlia tractà d'encaixar en un món que no era el seu, intentant donar forma a aquella relació inviable i segurament impossible. L'amor podia amb tot menys amb la guerra.

La lluita pel control de la terra es transformà en una lluita pel control de tot. Philip volia fer el món gran i poderós, però Júlia simplement l'estimava. Al contrari que ell, ella nasqué en aquella terra de cultures ancestrals i Philip només veia un gran benefici. I, efectivament l'amor podia amb tot menys amb la guerra. Aquests dos bàndols es van enfrontar i la parella es dividí per recolzar els valors que realment defensaven, deixant de costat tot aquell amor que es tenien.

Entre bales es trobaren per última vegada aquests dos enamorats. Encara s'estimaven, però no s'ho digueren perquè la guerra furtà les seues vides, tot per la lluita pel control d'una cosa que mai hauria de tenir amo.

Raquel Perales Guzmán 

IES Malilla

BONA VIDA 

La tardor, la millor estació de totes. N’Ariadna, com de costum, va mirar l’hora al telèfon i eixí de la seva habitació per dirigir-se a l’oficina. Arribava a temps. Va romandre tot el dia treballant sense que ningú la molestara i a les quatre va prendre’s un cafè. L’espuma tenia forma de cor, axí que va decidir fer-se una foto amb la beguda i pujar-la a Instagram. Quan va fer-se de nit, pogué passejar tranquil·lament pel centre de la ciutat britànica. El Big Ben lluïa espectacular envoltat de núvols, així que sense dubtar, va fer una altra foto i la tornà a pujar a la xarxa social. Encara que no era tard, va decidir tornar ja al seu apartament. Amb llàgrimes, desbloquejà el telèfon i respongué a tots els seus amics i família, ara només records per la distància. Que bé! Quina enveja. Perquè ella no viu en una habitació diminuta, ella no esmorza, ni dina ni sopa sola, no passeja de nit amb por, no troba res en falta, ni tan sols el clima, ni tan sols els seus éssers estimats. N’Ariadna ha aconseguit migrar i està vivint a Londres, es mostra feliç, és feliç. Veritat?

Maribel Galán Rubio

 IES MALILLA

HISTÒRIA D’UNA MIGRACIÓ

La mar hui està calmada, ens arrossega a poc a poc al nostre destí, un nou lloc al qual poder anomenar la nostra llar. No sé quants dies fa que sortírem de Driouch, els meus pares no volien fugir, però la fam no ens va deixar altra opció. Jo tenia tres germans i una germana: Ahmed, Yassin, Kemal i Rashida. Ahmed i Yassin es quedaren a Driouch perquè tenien 21 i 18 anys, eren joves, i podien aconseguir un treball amb el qual subsistir. El pare, la mare, Kemal, Rashida i jo ens embarcàrem en una pastera amb quinze persones més, alguns eren amics dels meus pares, però a altres no els havia vist mai. En aquesta combinació tan dispar d’éssers humans vaig trobar un element comú en tots nosaltres, tots compartíem la por, la por a no saber si arribaríem enlloc, a no saber si on arribàrem ens anaven a rebre amb els braços oberts, i el més important, por a tornar a Driouch. La nostra situació era tan extrema que ens tiràrem a la mar amb cinc litres d’aigua per a tots els de la pastera i escassos subministraments. No sé quants dies fa que sortírem de Driouch, ja no queda ni menjar, ni aigua, sols tretze persones i esperança.   

Ramón Simó

IES Malilla

LA MIGRACIÓN DE L´ENRIQUE

Als anys 40 en un poble de Córdova anomenat Puente Genil, la família Arroyo Torres vivia amb els seus 7 fills en una casa de camp i els treien avant com bonament podien. Quan Enrique, el menut de la família va tindre 19 anys, va prendre la decisió de marxar a Barcelona, ja que havia sentit parlar que en aquella ciutat sí que existien més probabilitats de trobar un millor futur que al poble, on tenia la certesa  que com a molt podia aspirar a seguir amb l´ofici del pare, que era el de llaurador. Després de pensar-s’ho i repensar-s’ho, Enrique va prendre la decisió d´abandonar el lloc on havia nascut i provar fortuna en una altra ciutat. Abans de marxar es va casar amb Isabel i així al novembre del 64 els dos joves agafaven un tren rumb a una nova vida. En arribar allí, en un primer moment, es van trobar estranys però no gaire temps després Enrique va trobar una bona feina i allí van formar una nova família. Moltes vegades sentien enyorança de la seua gent, els seus costums, els seus amics…, pensaven en en algun moment tornarien al lloc on havien nascut, però els anys i la vida anava passant i cada vegada aquell sentiment era menor. Allí es van quedar i allí es van arrelar.

Luna Bustos

IES Malilla

REFUGIADA

Sóc Adila, tinc dotze anys i estic asseguda al terra d’una tenda de campanya bruta que ara s’ha convertit en la meua llar. Estic mirant el meu voltant i no reconec cap lloc, mai abans havia estat a Turquia. Trobe a faltar  mon pare,  les meues amigues i  la meua àvia que va morir al primer bombardeig.

Com estàs ? -em pregunta ma mare amb un somriure arcaic.

Vull tornar a casa -li dic murmurant 

Jo també vull, carinyet, però Síria ja no és segur per ningú.

I ho tornarà a ser?

Hem d’adaptar-nos i en poc temps espere que trobem on viure-  diu ignorant la meua pregunta.

Tot i  que ja m’esperava eixa resposta  un calfred comença a apoderar-se del meu cos quan l’escolte pronunciar eixes paraules que pretenen tranquil·litzar-me sense aconseguir-ho.

Ella , en adona-se, m’abraça , vull  intentar  ser optimista cap al futur , però només puc  sentir tristesa quan pense en el futur tan incert que tenim .

Arrima’t  Adila que fa molt de fred, filla- la mire i pense que ací sempre en fa  i sols vull que deixe de fer-ho .

Maria Briz

IES Malilla

Sense títol

Quan el meu avi em contà com va arribar a Espanya em vaig quedar bocabadat. Ell va nàixer a Liverpool. Eren una família de clase baixa que vivia com podia. No obstant, eren un tant conformistes, cosa que el meu avi trencà completament. Ell va decidir que eixiria d’aquella pobresa que els envoltava emigrant a un altre pais, ja fora amb la companyia de la seua familia o no.

L’any 1957, dos anys després de la promesa, amb diners estalviats i sense el suport dels seus èssers estimats, el meu avi va sortir del port de Liverpool fins a Espanya. Aquest es va adonar que ja estava on volia estar. Va arribar a Barcelona, va aprendre català i castellà i es va casar amb la meva àvia, tot açó amb una gran diferencia cultural i treballant durament. Sempre he admirat al meu avi pel fet d’abandonar la seua família per a aconseguir les seues metes i conseguir ser feliç en un lloc diferent a sa casa. 

Jordi Encabo Bataller 

IES Malilla