IES Sant Vicent Ferrer (València) EL PAÍS DE L'ALTRA RIBA

VULL VIURE PLENAMENT

Un altre dia més, les cames em flaquegen i estic tremolant però no necessàriament per fred, després d'una llarga jornada de treball i moltes hores extres el cos no pot més, la vida no és solitària però em sent sola, envoltada de gent que com jo no té més opció que treballar per a subsistir, la nostra paga és escassa però ens proporcionen aliments i un lloc on dormir. Quan plou a la nit note la humitat i les xicotetes gotes d’aigua comencen a filtrar-se pel sostre que tristament no pot suportar les pluges torrencials que sovint assoten aquest lloc.

He d’anar-me'n , sempre he volgut ser una mica més, aportar alguna cosa i que la gent em recorde. Tristament, el lloc on he nascut no m’ajudarà a aconseguir-ho i només suposa un mur entre jo i el meu desig de sentir-me realitzada. Perquè hi ha llocs així; sé amb certesa que si me'n vaig amb el que he pogut estalviar després d’anys de treball hi haurà algun lloc en el món que m’aculla i em facilite un espai en aquest món on podré sentir-me plena.

NAIRA HERRERA 1r BATX. 

AMOR SENSE FRONTERES

Paula caminava pel desert, cansada i assedegada. Havia deixat enrere la seua llar en busca d' una vida millor. Anava amb al seu fill de cinc anys que la mirava amb ulls espantats.
Havien creuat fronteres i rius, havien superat perills i obstacles, però el camí encara era llarg i difícil.

En la seua ment, revivia una i una altra vegada la imatge de la seua dona que havia sigut deportada fa mesos per defensar els drets dels homosexuals. Ara estava lluny d’ells, lluitant per sobreviure en un país desconegut.
Però Paula seguia envadant amb l’esperança de reunir-se amb ella algun dia. No era l’única que feia eixe viatge. Al seu voltant milers de persones com ella es movien en grup, buscant una vida millor, fugint de la pobresa, la viòlencia i les injustícies.

Tots ells tenien una història que contar, un lloc on arribar i un somni que perseguir. Encara que el camí era difícil i perillós, no podien detindre’s. El lloc anterior on vivien era pitjor que el que pogueren trobar-se en el camí.
Així que van seguir endavant, amb l’esperança de trobar un lloc que pogueren anomenar llar.

CARLOTTA CASANOVA 1r BATX. 

PER UNA VIDA MILLOR

Hi hava 300 treballadors en aquella fàbrica, però l' empresa va tancar per falta d’ingressos i això va suposar un problema per als Rape. La mare de la família era
l' única que proporcionava diners a la casa, perquè el pare era l' encarregat de cuidar dels xiquets, molt menuts per a deixar-los tot el dia sols. En vista de la dificultat que estava tenint Sònia a Espanya per a trobar treball, varen decidir mudar-se a França. Perquè Sònia havia parlat amb una amiga que la podia contractar en un museu on estava d'encarregada. Ella era antropòloga, i per desgràcia, a Espanya és molt difícil treballar d'això. I així, amb un poc de sort, Jorge podria penjar alguna de les seues obres d’art en alguna exposició de la zona.

Deixar la seua llar va ser molt difícil, perquè allí tenien tota la seua família i tota la seua vida. Però en arribar, de seguida es varen adonar que podrien aspirar a una millor vida a França. Els xiquets tenien una bona escola i Jorge podia utilitzar eixe temps per donar classes d’art. Amb eixos diners extra podien anar a visitar a la família.

MARIA MARTÍNEZ 1r BATX. 

MÉS ENLLÀ DE LA COSTA

Eren les cinc del matí i la mare ja estava agafant les últimes coses per a marxar. Vaig anar al llit de Zhora i la vaig despertar acuradament, no podíem fer res de soroll. Quan arribàrem al port, vaig agafar Zhora en braços i pujàrem de pressa al primer vaixell que vam veure que anava a Tànger. Abans que la terra es fusionara amb l’aigua en l’horitzó, vaig mirar per última vegada al que havia sigut el meu habitatge durant 15 anys, i que ara s’havia reduït a enderrocs. Vaig tancar els ulls i tot estava fosc, ja no podríem tornar enrere mai.

El següent record que tinc ja és al port de ChefChaouen, però jo continuava escoltant els bombardejos i els crits que havia estat escoltant durant mesos. El meu cap no podia entendre que per fi havíem fugit de la guerra i que per fi podria donar-li a Zhora la vida que es mereixia. De sobte, van sonar les campanes que s’escolten en el port quan un vaixell ha arribat a la seua destinació. I va ser ací, i només ací, quan tot al meu voltant es va parar i vaig saber que per fi era lliure.

VIOLETA PERIS 2n BATX. 

DESITJOS BUFATS

Recorde aqueix sentiment d'enveja sana per alguna cosa que volia però no podia tindre. Cada vegada que eixia del col·legi estaven totes aqueixes àvies esperant els seus nets per a portar-los de menjar alguna cosa deliciosa que elles havien preparat i molt probablement era el menjar favorit de les criatures.

Jo, filla d'immigrants, no he tingut la sort de poder ser part d'una gran família, amb oncles, cosins, avis... Això no significa que no la tinga, de fet sí que la tinc, però en l'altra punta del món, a 13 hores d'avió de distància. Òbviament, no ens reuníem tots els diumenges en un dinar familiar, ni estàvem en la nostra quotidianitat. De fet, jo solia fantasietjar amb què venien tots en el meu aniversari o Nadal. Però mai va succeir, era un somni i en alguna part de mi sabia que era impossible a pesar que continuava desitjant-ho en cadascun dels meus desitjos d'aniversaris i en cada pestanya bufada.

Finalment, vaig créixer i em vaig adonar que la migració dels meus pares, malgrat haver-me impedit conviure amb la gran família que tinc, em va donar moltíssimes més possibilitats que les que mai hagueren pogut donar-me en el lloc d'on van partir.

SOFÍA FERRER 2o BATX 

SENSE TÍTOL

Fa uns anys que a la meua mare la van traslladar a un altre país, va ser molt difícil acomiadar- nos de la nostra vida a Espanya.

Els meus pares estaven preocupats per deixar als meus avis sols a Espanya, però no n’hi havia una altra opció. Vam fer una despedida amb tota la família per a acomiadar-nos, en acabar la festa vam fer una foto que sempre serà un bon record d’Espanya.

Al dia següent, jo vaig quedar amb les meues amigues per a sopar a ma casa per a poder dir- los adeu, vam plorar, vam riure i vam recordar tots els moments juntes, va ser una nit inoblidable. Al cap d’uns dies de fer maletes i despedir-nos de tots els amics i familiars, vam anar al que seria la nostae pròxima llar. En arribar a l’aeroport vam esperar el nostre avió i vam pujar-hi, després de 22 hores vam aterrar a Austràlia.

La mudança va ser senzilla en realitat, el que va suposar un problema va ser la integració a la societat australiana perquè parlen un anglés amb un accent complicat d’entendre i els meus pares no entenien l’anglés. El gran problema va ser la meua germana, que sempre ha sigut molt tímida i no sabia molt anglés, totes les nits la sentia plorar perquè no tenia amics i trobava a faltar Espanya.

A poc a poc vam introduir-nos més a la societat i a l’idioma i la meua germana i jo vam fer amics nous, va ser costós i ara tenim una vida molt diferent a com era, però no ens podem queixar.

SOFÍA BLANQUER 2o BATX

 SENSE TÍTOL

Hi havia una vegada una família que vivia en un xicotet poble en el camp. La vida allí era difícil i la collita sempre era escassa, per la qual cosa van decidir emigrar a la ciutat a la recerca d'una vida millor. Va ser un viatge llarg i difícil, però finalment van arribar a la ciutat i van trobar treball. No obstant això, van descobrir que la vida a la ciutat no era tan fàcil com havien imaginat. Hi havia molta competència pels treballs i l'habitatge era molt car. A més, la família havia de bregar amb la discriminació i el rebuig de la gent local, que no els veia com a iguals.

Però malgrat els desafiaments, la família es va mantindre unida i va treballar intensament per a aconseguir els seus somnis. La mare treballava en una fàbrica i el pare en un magatzem, i junts van aconseguir estalviar prou per a comprar un xicotet apartament en el barri. Amb el temps, els seus fills van créixer i van assistir a l'escola local, on van aprendre a llegir i escriure i es van fer amics amb xiquets de diferents orígens.

A mesura que van passar els anys, van començar a sentir-se com a casa a la ciutat i es van adonar que havien trobat un lloc al qual podien dir llar.

SAMUEL OSCA 2n BATX 

LA POR DE FUGIR DE LA GUERRA

Nataliya és una mare de 35, que, en esclatar la guerra a Ucraïna, es va veure obligada a fugir amb el seu fill Davyd de 10 anys mentre son pare Demyan era al front de combat per defendre el seu país de l’exèrcit rus.

Nataliya i el seu fill eren consumits pel terror i no podien pensar correctament, però prompte van aparèixer voluntaris que s’oferien a portar gent a la frontera. Nataliya i Davyd varen ser afortunats i van aconseguir entrar en una caravana en què no cabia una partícula d’aire. L’objectiu, Castelló de la Plana, on una família els acolliria. El viatge va ser tan llarg com dur. Els diners eren escassos i la por i la fam extremadament altes.

No obstant, al cap d’unes setmanes varen arribar a la seua destinació i una família els va acollir. Una parella jove de castellonencs, que els tractaven com a família. Nataliya i Davyd no podrien haver sigut més afortunats, dins del que cap. Però un dia varen arribar comunicats a les famílies refugiades. A Nataliya li van comunicar que el seu home, Demyan, havia mort a la guerra.

RICARD PUGH 2N BATX. 

 HISTÒRIA DE UNA MIGRACIÓ

La família García era una família feliç que vivia en un petit poble a l'Amèrica Central. El pare, Juan, treballava com a agricultor i la mare, Maria, cuidava de la llar. Tenien tres fills, Miguel, Marta i Ana.

Un dia, una sequera prolongada va destruir les collites i va deixar la família sense recursos per a sobreviure. Després de moltes discussions, la família va decidir emigrar a una ciutat més gran a la recerca de treball i una vida millor per a ells i els seus fills.

La migració va ser difícil per a la família García. Van haver de viatjar en un camió sobrecarregat i incòmode durant moltes hores, i van haver de passar per molts perills i obstacles en el camí. Però, amb molta determinació i esperança, van arribar finalment a la seva destinació.

En la ciutat, la família va trobar feina i un lloc on viure, però també va trobar molts desafiaments. No coneixien ningú i la ciutat era molt gran i intimidadora. A més, havien de fer front a la discriminació i la pobresa.

Malgrat tot, la família García es va mantenir unida i es va esforçar per a acostumar-se a la seva nova vida. Van conèixer altres persones que també eren immigrants i van començar a construir noves xarxes de suport. També van continuar treballant dur per a aconseguir els seus somnis i proporcionar un futur millor per als seus fills.

La migració va ser un camí difícil per a la família García, però també va ser un camí d'esperança i oportunitat. Va ser un recordatori de la força i la resiliència de la humanitat i de la importància de mantenir la unió i l'amor en les difícils circumstàncies de la vida.

PAU GRACIA 2BATX. 

EL PROBLEMA DE LA DISCRIMINACIÓ

Un brasiler de nom Vinicius va aterrar en l'aeroport de Nova York. Des del moment en què va arribar, la seua cara es va il·luminar amb una mescla d'emocions. Estava tan emocionat d'estar en un lloc tan increïblement diferent del seu. Ell sabia que ací anava a poder tindre una vida millor.

Però la seua felicitat va desaparéixer quan va veure la mirada de menyspreu d'algunes persones. Ell sabia que hauria d'enfrontar-se a la discriminació, però mai havia imaginat que seria tan difícil. Malgrat tot, Vinicius es va mantindre ferm en la seua decisió d'emigrar.

Durant els primers mesos, va lluitar per aconseguir ocupació, però era una lluita constant. Finalment, va aconseguir un treball com a empleat de manteniment en un hotel. Malgrat la desigualtat econòmica, Vinicius va aconseguir prosperar gràcies al seu treball dur i la seua tenacitat.

La seua història és la d'un somni indestructible i una determinació sense límits per a aconseguir una vida millor. Aquesta és la història d'un brasiler anomenat Vinicius.

MARCOS TRAMOYERES 1r BATX. 

SENSE TÍTOL

El vint de gener aconseguim arribar a la fi al nostre destí. Després de huit hores de vol en un avió incòmode, arribàrem al país que seria la nostra llar durant els pròxims anys. L'ambient fred i desolador deixava molt que desitjar en comparació al que el meu pare ens havia contat a tots sobre aquest nou lloc. Encara que tot era millor que viure en un país ocupat per la guerra, la mort i la pobresa.

Eren molts els que venien cap a aquest i altres països a la recerca del mateix, poder seguir amb les seues vides com siga possible. El primer dia d'escola, poc van tardar tots a mirar-me a mi i a la resta de nous com si fórem bestioles rares. Extraterrestres sense passat, ni molt menys futur.

Per sort, amb el pas dels anys, això es va anar rebaixant gradualment. Encara que en el moment en el qual escric això, encara he d'aguantar les mirades estranyades i fastiguejades de persones diàriament.

Pensàvem que ací podríem continuar vivint com ho féiem a casa, però això mai podrà ser així. La guerra va acabar fa temps, però ja no queda res allí, cap lloc en el qual refugiar-se.

MARCOS RODRÍGUEZ 2n BATX.

 

HISTÒRIA D’UN SOLDAT

Soc un soldat espanyol que ha servit en la guerra d'independència contra el Marroc. He estat en el front de batalla per molt de temps i he vist coses terribles. La guerra és brutal i sanguinària. Cada dia lluitem contra l'enemic, intentant protegir el nostre país i el nostre poble.

Les condicions en el camp de batalla són extremadament difícils. La calor és insuportable i l'aigua és escassa. El menjar és escàs . Malgrat tot, continuem lluitant, ja que sabem que és important per a protegir la nostra llar.

L'enemic és astut i cruel. Sovint ens ataquen per sorpresa, causa moltes baixes entre les nostres files. No obstant això, ens mantenim forts i continuem lluitant amb valentia. Cada dia és una batalla difícil, però sabem que estem fent el correcte.

Els records de la guerra m'acompanyaran per sempre. He perdut amics pròxims i he vist coses terribles. No obstant això, també he vist la valentia i el coratge dels meus companys d'armes, i això em dona esperança.

En aquests moments difícils, pense en la meua família i en la meua llar. M'aferre a l'esperança que algun dia torne a ells sa i estalvi.

MAR GARCÍA 2o BATX. 

NOVA VIDA

Havien passat dotze hores des que em vaig pujar a aquell avió. En obrir els ulls, esperava no sols un nou dia, sinó un nou començament per a la mi. Noves oportunitats. Noves cares. Nova vida. No va ser fàcil dir adeu. Mai se'm van donar bé els comiats, però esperava que

les coses ací anaren millor. Millor que viure amb por i incertesa.

No obstant això, la realitat de la meua nova terra d'oportunitats no és tota color de rosa;

començar a suportar burles, males mirades, insults, per un color de pell que no vaig triar. Comentaris per alguna cosa tan fora de la nostra elecció com el nostre lloc de naixement. He viscut en una lluita constant, i he estat prou fort com per a sobreposar-me a les adversitats. Vaig vindre a la recerca de pau, d'una vida tranquil·la que tots mereixem, només per a adonar-me que encara havia de continuar lluitant. Lluitar per a no esfondrar-me, lluitar per una manera de viure que en principi tots hauríem de tindre. Però resistiré. Sempre hi ha algú, una mà amable, que m'ajuda en els moments que més ho necessite.

LUNA DE PEDRO 2n BATX. 

TOT PERDUT

Ja havia perdut el compte del temps que havia passat des de l'última vegada que havia sentit parlar el meu idioma natal dels llavis d'una altra persona, a part de la meua família, les úniques persones que sent que em lliguen a la vida .

Quan es va adonar que les meues arrels no procedien de les terres on estàvem sinó que compartia nacionalitat amb el seu oncle, va intentar pronunciar unes paraules en el meu llenguatge. Llenguatge que vaig pensar que anava a ser enterrat des del dia que vaig haver d'abandonar la meua llar, el meu refugi, el meu món. Si no fora per la meua família que em va acompanyar en aquesta travessia que suposava la pèrdua de tot el que havia construït, no sé què seria de mi en aquestes terres desconegudes.

Em vaig posar a somriure amargament, es va sentir confós i acuradament em va preguntar si havia dit alguna cosa inadequada. Al que jo vaig contestar que sí, que la seua pronunciació era dolentíssima. Però la veritat és que sentia una sensació càlida i accelerada en el cor que em va fer enrogir els ulls, evocant tots els records que jo conservava amb recel. Eren l'única cosa que podia provar la meua identitat abans que tot es fera malbé amb la meua partida.

LISHA XIA 2n BATX.

 

A L’ALTRE COSTAT DE LA MEDITERRÀNIA

La calor és asfixiant, la travessia està sent interminable i implica una gran varietat de riscos, però Mamadou, està decidit amb la condició d'arribar al seu destí. Està assedegat, no conserva ni tan sols la sola de les sabates, està desesperat per saltar la tanca que ja es veu al lluny. És ara o mai. Mamadou la salta i només veu gent que li crida en un idioma que no entén i altres que visten amb jupetins rojos i que estan ajudant els ferits, que no es mouen. Fuig sense mirar arrere i sense ningú, no sap on anar, només vol arribar a aqueix destí del qual tant li han parlat.

És de nit i fa fred, no té on acollir-se, ha arribat a un port i malgrat estar derrotat, aprofita el descuit d'un camioner i es fica en els baixos del camió, sense saber on anirà. Sent les mateixes veus estranyes en aqueixa llengua, el camió comença a moure's, està tot fosc i fa una calor asfixiant, a penes pot respirar i cada vegada té més son.

El vaixell de càrrega ha arribat i les autoritats portuàries es preparen per a rebre un camió ple d'il·lusions i somnis, que ja no es faran realitat.

LAYLA BOUSHABA 2n BATX. 

LA HISTÒRIA DE JÈSSICA

Jèssica era una xiqueta que es va quedar sense pares en la segona guerra mundial i l'única cosa que volia era poder tindre una llar sense estar en perill. Jèssica va ser portada a un camp de refugiats mentre esperava que li trobaren una nova casa.

Mentre esperava en el camp de concentració a Kenya, va rebre un paper amb informació sobre on anava a viure molt prompte. Com no sabia llegir, ja que no havia tingut anat a l'escola, no entenia la informació del llibre, però com en la portada hi havia una foto de l'Estàtua de la Llibertat, ella va poder deduir que la seua nova vida seria als Estats Units.

En aqueix moment, es va sentir tranquil·la, sabent que anava a arribar a una terra molt acollidora i segura. Una vegada va arribar als Estats Units, la seua nova família d'acolliment l'estava esperant en l'aeroport. Una vegada va arribar va sentir un gran alleujament. Per fi anava a poder viure en una condicions molt bones. Per a ella, l'oportunitat de poder viure als Estats Units li va donar molts beneficis educatius dels quals hui dia agraeix molt.

LAURA VILA 2n BATX

 

SENSE TÍTOL

No sé quin dia vaig eixir del meu poble. No havia eixit el sol i feia molt de fred. Al meu poble, prop del desert, els dies són calorosos i les nits fredes. No em vaig acomiadar de ma mare ni dels meus germans. No volia començar el camí plorant.

Els primers dies estava acompanyat per un amic de la infància, però ens vam separar per a amagar-nos d’uns soldats i no ens vam retrobar.

He caminat molts quilòmetres, de vegades he fet part del camí amb cotxe o amb autobús. Sempre he pagat per això. Sempre he pagat per tot: per l’aigua, pel menjar i per avançar en el meu camí. He tingut la desgràcia de no trobar un altre amic, ni ningú que m’ajude, ni ningú que confie en mi.

No sé el temps que ha passat. Sé que he travessat un desert i muntanyes, i que vaig esperar més de sis mesos amagat fins que una barca ens va recollir de nit en una platja.

Hui, que acabe d’arribar a Espanya, i des d’una habitació en què sis homes ocupem un espai preparat per a dos, no sé si soc un home o un animal.

JÚLIA COBACHO 2n BATX.

EL CAMÍ DE LA TORNADA: LA VERITABLE FELICITAT

Carles vivia en un petit poble en el camp i anhelava tenir una vida millor per a ell i la seva família. Després d'esforçar-se i sacrificar-se molt, va decidir emigrar a la ciutat a la recerca de feina i oportunitats.

El viatge va ser difícil i ple d'incertesa, però Carles estava decidit a aconseguir el seu somni. En arribar a la ciutat, va trobar feina en una fàbrica i va treballar dur cada dia. No obstant això, la vida a la ciutat no era fàcil. Era solitari i trobava molt a faltar la seva família i la seva llar.

Un dia, va rebre una carta de la seva esposa que deia que ella i els seus fills estaven malalts i necessitaven la seva ajuda. Carles sabia que havia de tornar a casa, així que va renunciar a la seva feina i va començar el viatge de tornada.

En arribar al seu poble, va trobar a la seva esposa i els seus fills recuperant-se, gràcies a l'ajuda dels veïns. Carles es va adonar que, malgrat les dificultats, la seva veritable felicitat estava en la seva llar i la seva família.

Des d’aquell moment, Carles mai més va considerar l'emigració sense la gent que més estimava i va dedicar la seva vida a cuidar d’ells. Va aprendre que, a vegades, allò més valuós en la vida no es troba a la distància, sinó en el lloc on es té el cor.

JOSEP PERAL 2n BATX.

 

UN SALT CAP AL FUTUR

Després de cent dies de viatge a peu, travessant el desert del Sàhara, Ambrabat finalment veia el seu destí. La tanca que separava Àfrica del seu futur reflectia el sol davant d’ell. A l’altre costat l'esperava, amb sort, un treball amb un sou mínim i, per descomptat, sense papers. Era molt més del que havia tingut mai. El problema era creuar aquell gegant metàl·lic. Va conèixer un maurità que feia cinc dies que esperava la millor oportunitat per a saltar la tanca i es van fer amics. L’ocasió es va presentar molt prompte, una nit sense lluna. Van elegir un punt on la vigilància era escassa, i es van aproximar sigil·losament. Als peus del mur els dubtes quasi el fan retrocedir, però la insistència del seu amic, i el futur prometedor amb el qual somiava, el van fer decidir: SALTARIA! Tremolant, es va enfilar quan no hi havia cap policia a la vista. En començar a descendir, la humitat de les mans el va fer esvarar i precipitar-se aparatosament sobre el territori espanyol. La caiguda va ser mortal i l’últim que va veure va ser el seu amic complint el somni de migrar cap a un futur millor.

JAIME PEIRÓ 2n BATX.

 

NÀIXER PER SEGONA VEGADA

Teo va arribar al nou país amb un contracte de treball i l'esperança d'un futur millor. Tot era diferent: l'idioma, el menjar, els costums. Es va esforçar per adaptar-se i aprendre, però sovint se sentia sol i estranyava la seua llar.
A poc a poc, va trobar treball en un menut camp de tarongers .En aquest camp va conéixer a altres immigrants que compartien la seua experiència i per això es varen unir com la família que mai havia tingut . Amb el temps, es va fer una llar en aquell lloc i va formar la seua propia família amb dos fills . Però mai oblidaria d'on venia, i es va esforçar per a ensenyar els seus fills les seues arrels i la seua cultura.

A vegades, encara sentia nostàlgia i es preguntava com hauria sigut la seua vida si s'haguera quedat al seu país , però l’últim que volia era tornar a patir d’eixa manera i s'enorgullia de la seua valentia i perseverança.
Ara, en mirar cap endarrere, sabia que havia fet el correcte en emigrar. I encara que havia deixat el seu país d'origen, mai havia perdut la seua identitat i sempre portaria amb ell els seus records i tradicions.

ISABEL CASTRO HOYOS 1BAC A 

SENSE TÍTOL

D'un dia per a l'altre, el nostre món havia pegat un gir de 360 graus. El meu germà Abdullah i jo havíem hagut de deixar la nostra terra i embarcar-nos en un viatge del qual no sabíem si anàvem a eixir vius.

La situació política del nostre país portava temps en tensió i tots sabíem que probablement sorgirien revoltes. Però veure com el poble més pròxim al nostre era bombardejat i com xiquets es quedaven sols, desemparats, plorant al costat del cadàver dels seus pares, era una altra cosa.

Estàvem de camí a Europa, amb les ganes d'arribar a Grècia i allí rebre ajuda per a poder portar una vida normal, millor. El nostre pare havia mort enmig d'un bombardeig intentant ajudar a uns xiquets i la nostra mare, desolada, ens havia enviat a aquest viatge, desitjant que tinguérem un millor futur lluny de la guerra.

Moltes persones hem d'enfrontar situacions com aquestes o fins i tot pitjors. Malgrat tot, estem orgullosos de qui som i d'on venim, per això sentim dolor en haver de marxar del nostre lloc d'origen per causes desoladores. No sabíem el que ens portaria el futur, però el meu germà i jo estàvem segurs que si aconseguíem arribar a Europa, la nostra vida canviaria i probablement a millor.

DARIAN BARAHONA 2n BATX.

EL TEMPS HO DIRÀ

“Passatgers del vol 17268 amb destinació València, dirigisquen-se a la

porta d'embarcament número A56"

Nerviós, no hi ha més bon adjectiu per a descriure Samuel ara mateix. És

un xic bolivià que mai ha eixit del seu país natal fins hui.

El motiu de la seua arribada a Espanya, com el de molts, és anar a la

recerca d'una millor vida i un treball amb el qual poder mantindre la seua

família, i sobretot poder traure-la d'eixe país ensangonat per la guerra, a la

seua mare i al germà xicotet, els seus únics parents pròxims que li queden.

Ha de salvar-los, a qualsevol preu.

Una vegada va estar prop de la seua porta d'embarcament es va dirigir a

una de les màquines de café per a comprar-ne un que no fora molt car, ja

que de diners anava just i encara havia de buscar un lloc on quedar-se

només arribar al seu destí. Qui sap? Potser l' estafen només arribar en

veure'l tan perdut, o tal vegada té sort i puga compartir habitatge amb

altres persones que acaben sent els seus amics, o...

“Passatgers del vol 17268 amb destinació València, l'embarcament

començarà en breu”.

Només el temps ho dirà.

Claudia Pérez 1o BATX 

TESTIMONI D'ALGUN XIQUET UCRAÏNÉS

Vam despertar amb un soroll molt fort. Vam eixir al replà. Els veïns es veien tan confosos

com nosaltres, fins que un d'ells va veure el que passava per la finestra, hi havia edificis en

flames i destruïts. De sobte van sentir un altre soroll molt fort, per la finestra es veia a la

distància un altre edifici destruït. La meua mare em va abraçar i va dir que tot estaria bé, que

no em preocupara, no obstant això, la seua cara deia el contrari. Entre tot el caos vam anar al

soterrani de l'edifici. Vàrem estar allí alguns dies menjant el que es podia del que hi havia a

les cases, fins que les bombes es van detindre. Allí vam començar a buscar a altres

supervivents. Com nosaltres, la gent es va refugiar sota terra en els metros. Ens vàrem

instal·lar allí, ja que pareixien més segurs.

Després d'una setmana, les autoritats russes i ucraïneses van acordar fer un corredor

humanitari temporal. Varen vindre molts autobusos per a recollir-nos. Vam agafar tot el que

vam poder i van pujar al primer que vam veure, no sabíem on anàvem, però almenys estaríem

més segurs que en la nostra casa.

CLARA PADILLA

2n BATX.

COMPLETAMENT SOL

El meu nom és Joan Abu i mai vaig imaginar que aquesta seria la meua vida. Hui en dia,

dimarts, no em trobe treballant en la meua oficina com he fet sempre, sinó que estic en

un camp de refugiats esperant una mica de menjar i aigua. Em sembla increïble que tan

sols hagen passat 6 mesos des que ho vaig perdre tot i haguera de deixar arrere el meu

país per a així poder aspirar a una millor vida. Al principi tenia por, perquè havia de

realitzar un llarg i perillós viatge, però al mateix temps estava emocionat; ara no hi ha

nervis ni preocupació, només sent com em fan mal els peus. Tampoc tinc esperança.

Les incomptables, fredes i fosques nits que porte ací esperant m'impedeixen veure un

demà il·luminat en el qual puga ser feliç. Tants dies sent tractat d'aquesta manera, com

un pobre desemparat, realment m'han fet creure que no hi ha un futur per a mi, i només

vull rendir-me. No escolte paraules consoladores, només sent crits i plors; m'és

impossible imaginar com tiraré avant, m'envaeix la soledat i no tinc a ningú al meu

costat, estic completament sol.

CARMEN RAMOS 2 BATX 

LA PAU D’UNA ROSA

Després de nombroses hores de viatge, el soroll de les bombes va ser substituït pels acords de la meua guitarra sonant pels carrers de Barcelona.

Era 23 d’abril, quan de sobte un rosa va caure dins el barret on estava el meu salari diari. Mirí cap amunt i no hi havia ningú. Era un dia de cel ras, no havia tornat a veure el cel així des que havia començat la guerra; tenia por. El que no m’imaginava era que aquella diada de Sant Jordi començaria una altra aventura, aquest cop sense violència.

Tres dies després estava tocant la guitarra a la rosa, subjectada per les mans de qui seria la meua llar els propers anys; ella no ho sabia, però jo si. Aquesta aventura també em va obligar a marxar, aquest cop del carrer Verdi a una casa plena de pau.

Vint anys després, mentre em preparava per a anar a comprar una rosa i un llibre com cada any al mes d’abril, a la televisió parlaven de la inacabable guerra que envaïa el meu país. El meu fill s’encuriosí i li vaig contar que a Síria només es pot sobreviure i no viure.

(Mar Arnau (1r batx B)

S’alça el sol.

M’alce del llit i òbric la finestra. El sol està eixint. Gaudisc d’aquests minuts de pau perquè sé que després no quedarà res. Ni els pares, ni la meua germana, ni la casa on vaig créixer ni els amics amb qui jugava al carrer. Ja no queda ningú. Estic sol, en aquest país desconegut, intentant trobar el meu lloc i deixar la culpa enrere. Però és difícil sentir-se bé quan saps que tot el que estimaves s’ha quedat enrere. Ni tan sols sé qui està viu o no. Baixe el cap i recorde el viatge. Els trens carregats de gent, la fam sempre acompanyant-me i la cara del meu pare quan em va dir que havia de córrer i amagar-me per a salvar-me.

Ara estic ací, m’he salvat. M’he salvat d’una mort segura, però hi ha vegades on no distingisc la diferència entre viure així i estar mort. De què serveix salvar-me per a veure l’alba si no tinc a ningú amb qui compartir-ho? Alce el cap i veig que el sol ja està completament fora. Tanque la finestra i mentre el sol continua el seu camí, jo intente continuar el meu.

Aina Pardo Rappe (1r Batx. B)

RECORDS EN GUERRA

Eren les dos i trenta-huit. Yoshiko treia el cap per la finestra i respirava l’aire de la Safor com esperant una altra cosa. Cercava amb el nas l’olor a vimen; amb l’oïda, l’alarma d’evacuació; amb els ulls, els avions d’americans sobrevolant Kawachinagano, susceptibles de llançar bombes furtives.

Havien passat ja trenta anys, però encara no es desfeia d’aquella poregosa mania de deixar un conjunt als peus del llit per si de sobte havia de fugir. Una indumentària que era sempre de color fosc, per tal que els bombarders no la pogueren guipar a la llunyania.

Va alçar la vista i només va veure les estreles que tímidament emmantellaven Montitxelvo, un petit poble dels voltants de Gandia, on havia hagut de tornar a començar. Entre record i record, la nit penjava d’un fil, i Yoshiko, anestesiada per la pau d’aquella afable negror, enlairava el seu desig a l’univers, demanant a les mateixes estreles que a ella la custodiaven que protegiren a aquells que feia dècades havia deixat enrere.

(Sae Hergueta Furió 1r Batx. B)

 

LA LLUITA DE MARIA

María era una jove immigrant que havia deixat la seua llar i la seua família a la recerca d'un futur millor. Va arribar a un país estranger amb el seu espòs i el seu fill xicotet, amb l'esperança de trobar treball i una vida més pròspera. No obstant això, el que van trobar va ser una dura realitat.

El treball era escàs i els sous baixos. Vivien en un xicotet apartament, compartint una cambra amb altres famílies immigrants. María treballava intensament tots els dies en un restaurant, però així i tot, a penes podien sobreviure.

Però Maria no es va rendir. Sabia que la vida no seria fàcil, però estava disposada a lluitar per la seua família i el seu futur. Va aprendre l'idioma del país i es va esforçar per conéixer a altres persones i fer amics. Amb el temps, va aconseguir trobar un treball millor i el seu espòs també va trobar treball.

La vida de Maria i la seua família va començar a millorar lentament, però mai van oblidar la seua lluita i el seu sacrifici per a arribar fins ací. María era una dona forta i valenta, i la seua història inspirava a tots els que la coneixien.

ARTURO PEÑA 2n BATX.

ARTURO PEÑA 2N BACH C 

PER QUÈ?

Estic cansada, tinc fred i tinc por, molta por! Marxo, marxo del meu país, de la meva ciutat i de casa meva. La guerra.

Maleïda guerra! Enrere deixo el meu institut, els meus companys i amics, el parc on ens trobàvem i on ens ho passàvem tan bé, i enrere deixo el meu pare. Estarà bé? El feriran? El mataran? Tinc por, molta por!

La mare m’abraça, però jo no em sento fora de perill, la seva abraçada és desesperada, vol consolar-me, animar-me, però en els seus ull veig la por, la mateixa que jo sento. Està cansada, el viatge és llarg i no sabem que ens espera al final. Intento dormir, però no puc.

Penso i penso en aquelles coses que em feien riure: en la poca gràcia del meu pare en explicar un acudit, en la meva mare quan m’imitava en enfadar-me, quan m’amagava i espantava al meu germà, quan la meva amiga em trucava i quedàvem per fer un tomb. Aleshores no sabia que era feliç.

Ens han contat que ens tractaran molt bé en el país d’acollida, però jo no vull un altre lloc que no sigui la meva ciutat, el meu barri. Que lluny queden aquells dies quan a classe, en història, ens parlaven de les migracions. Sempre pensava pobra gent! Pensava que això havia passat en un temps llunyà, que havia passat a altres persones. Mai vaig pensar que podria passar-me a mi i, ves per on, aquí estic... cansada, trista i amb molta por.

ANA PUIG LÓPEZ 2o BATX 

PER QUÈ EL MEU TIO DÉMBEL NO VOL MAI UN OU FREGIT?

Els ous són universals allà on es viatge, sempre un ou serà un ou. Aliment internacional i nutritiu, amb què es pot subsistir consumint-lo exclusivament. No entenen ni d'idiomes ni de cultures, sempre serà el teu aliat. Pobre i repetitiu, però un aliat. Jo sempre els menjava, per mi, eren l'única via de saber allò que estava engolint. Amb les meues escasses divises i un nul coneixement de l'entorn, per mi, un xic de divuit anys, sense entendre l'idioma i amb l'abundància del jarufo en la idiosincràsia alimentària del nou país d'acollida, menjar amb 20 duros era tot un repte. Ou fregit per dinar i ou fregit per sopar.

Em sentia despenjat, com un fantasma a la ciutat. Jo me'n vaig anar a la gran Babylone a treballar i la vida la vaig deixar entre Ceuta i Gibraltar. Vaig deixar de ser el Démbel de Dakar, per convertir-me en un clandestí més. Ara ja no menge ous fregits, però, encara recorde aquell primer any a Espanya, aquell pis de Caritas on les parets estaven impregnades d'un olor a oli sufocant, d'un olor a pobresa, soletat i marginació.

ANDREU ARIZMENDI 2oBATX 

SENSE TÍTOL

La meua germana Masha i jo estem junt a altres 150 persones dins d’una pastera camí a les Illes Canàries. Cada volta que la mire m’està somrient encara que puc notar com està de cansada després de tants dies caminant les dues soles.

Si em fixe, puc vore a la llunyania unes poques llums que espere que siguen de terra ferma perquè no crec que aguantem molt de temps sense naufragar.

Recorde com si fora ahir quan fa tres setmanes el nostre pare ens va obligar a anar-nos de la nostra casa després que començaren les explosions al nostre poble, fent que ens anàrem de la nostra llar i del nostre país. Mentre fugíem Masha i jo, vam vore com la nostra casa es derruïa amb els nostres pares encara dins. Per això vam haver de fugir sense pensar-ho dues voltes.

Torne a mirar a Masha, la més valenta de les dues. Ella em torna a somriure i jo tanque els ulls, respire profundament i em centre en l’olor del mar i l’aire fresc. M’imagine com serà la vida a Canàries sense el pare i la mare i sobretot sense guerra. Soles nosaltres dues.

ANA MARÍA PITTALUGA 2n BATX. 

SENSE TÍTOL

Mai vaig assistir a l'escola. El meu pare creia que no valia la pena que les xiquetes assistiren a l'escola. Va dir que hauria de concentrar-me a cuidar la casa i preparar-me per al matrimoni. I, no obstant això, sempre vaig saber que el meu pare estava equivocat.
Anhelava educar-me. Sabia que si no sabies llegir ni escriure el teu lloc en la vida no tindria sentit. En la meua comunitat, les dones i les xiquetes que assistien a l'escola estaven molt millor que les que no ho feien.

Mai se'm va passar pel cap la idea d'anar-me'n del meu país. Però després vaig conèixer a alguns amics que em van animar a considerar la possibilitat de marxar. Vaig eixir de Nigèria i eventualment vaig acabar a Algèria, on vaig passar dos anys, on vaig tindre un bebé.
Quan tenia 3 mesos, vaig emprendre el viatge a Europa. Passem tres dies viatjant per mar. Feia moltíssim de fred i no teníem ni jupetins, ni mantes, ni protecció, i molt poc menjar. No aconsellaria ni al meu pitjor enemic que fera aquest viatge.
Vaig arribar a Itàlia i vaig passar sis mesos en un campament. Vam ser maltractats, alimentats amb menjar en mal estat i rebíem atenció mèdica inadequada. Les condicions eren inhumanes, però vaig arribar a França.

Passe el que passe, sé que el meu fill tindrà un futur millor que el meu.

AMIRA ER-RABIAI 2n BATX. 

SENSE TÍTOL

Era de nit. Les estrelles titilaven sobre nosaltres en un preciós cel nocturn que, normalment, haguera estat fascinant, però jo ja no era capaç d’apreciar cap aspecte de la meua vida.
La meua dona havia mort de fam en la pastera fa uns quants dies...no sabia exactament quant de temps havia passat, doncs la meua percepció estava completament distorsionada.

Tanmateix, malgrat totes les penúries patides, encara conservava el meu fill. Ferit, malalt i completament destrossat per la pèrdua de la seua mare, sí, però viu.
Absort en els meus pensaments, vam ataüllar terra a l’horitzó...havíem arribat? Havien passat tantes coses des del moment en el què ens vam embarcar que semblava haver-me oblidat del meu objectiu: començar de nou en un país lliure i en pau.

En arribar, vaig veure uns homes apropant-se...potser la policia? La meua il·lusió es va fer miques en adonar-me’n del que estaven fent: ens estaven traslladant a un camp de refugiats.

Al camp de refugiats, em van separar del meu fill, a qui no he vist en més d’un mes.
No tinc res més pel que viure: mai sortiré d’ací!

ALEJANDRO JORNET. 2N BATX. 

ALLUNYAR-SE DEL PERILL

En l'es(u de 2010 Óscar estava jugant basketball amb els seus amics, quan de sobte va veure com s'acostava un grup de xics de l'organització criminal dels maras a Hondures, que va poder reconéixer a l'instant pels seus caracterís(cs tatuatges pel cos i la cara. Els maras van parlar amb ell i els seus amics i els van dir que els majors d'edat prompte haurien de formar part del seu bàndol obligatòriament.

Óscar se'n va anar a sa casa corrent per avisar els seus pares. Tots dos es van mirar amb temor, ja que ells no volien formar part d'aquesta vida, però si Óscar no accedia a unir-se als maras ell i tota la seua família serien assassinats.

Sense pensar-ho, van decidir que el més convenient seria anar-se'n a un altre país el més lluny possible, pel fet que ja coneixien el cas d'una xica que es va negar a ingressar al grup i a la setmana la seua família havia desaparegut. La millor opció era Espanya, ja que la mare coneixia a una xica d'allí que podria ajudar-los.

Van intentar empacar el més important i van gastar tots els diners que tenien per al viatge, al principi va ser diOcil allunyar-se de tot allò que coneixien i començar una nova vida, però finalment estaven fora de perill, Óscar ja podia estar tranquil.

DANIELA ALEJANDRA DONOSO 1BATX 

MÓN MENTAL

Trobava en els meus viatges l’oportunitat de crear una nova persona, una personalitat completament diferent de l’anterior. De vegades era automátic, jo no el decidia, com tampoc podia escollir el meu destí; migrava de país en país, sense trobar una llar on descansar la meua ment. Molt aviat sentia que els diferents paisatges modificaven la meua concepció del món i, per tant, de la gent. Creava amics nous allà on anava, però mai no podia tornar al mateix amic quan venia d’un altre lloc, ja havia canviat la meva personalitat i pot ser no li agradaria aquesta vegada. Açò va crear en mi moltes inseguretats, mai vaig poder crear res estable, sobretot perquè el meu interior no ho era. Ara, després de molts anys, he pogut trobar una llar, una personalitat més o menys duradora. De vegades viatge, és inevitable, però la meua psicòloga sempre m’ha ajudat a tornar. Considere aquests viatges com migracions mentals però sempre amb la seguretat de la meva tornada, i sobretot amb la seguretat que sense importar el temps que estiga fora, hi haurà un lloc al que anomenar llar, d’això es tracta, no?

AITANA MAS 1r BATX.

 

SENSE TÍTOL

Si la teua millor amiga de sobte va a  deixar el país on us vau conèixer, q
uina seria la teua reacció ?

Aira és la meua millor amiga. Ens coneixem des que érem xiquetes i ho sabem
tot de nosaltres, com si fórem germanes. Sempre somriu, no sé de què però s
omriu.

Fa uns dies, em va dir de sobte que se n'anirà a viure a Canadà el mes segü
ent. Em va sorprendre la notícia i no vaig saber reaccionar. Estava perdut.

La vaig portar al lloc on ens vam conéixer, al carrer on les nostres mares s’adonaren que portàvem el mateix vestit. Les llàgrimes corrien per la me- ua cara.

El dia de la partida d' Aira li van desitjar el millor, jo em sentia feliç i trista: feliç per l’oportunitat que té i trista per no poder tindre-la al costat meu. Ella marxava. I vaig veure com desapareixia davant la multit ud.

Els nostres records són com pedres precioses, mai desapareixerien del nostr
e cor.

 XINCHEN JI
 2 BATX

ODISSEA CAP A LA RESURRECIÓ

Vam decidir aferrar-nos a la felicitat, a la vida en busca de l'acceptació, deixant arrere tota la nostra cultura, família, amics... per a arribar i trobar la fredor de la burocràcia associada a la nostra condició.

Vam defensar una elecció arbitrària que es basava en la intuïció infinita lluny de qualsevol pensament racional. Això és el que ens desconcerta quan la gent ens pregunta: “Per què vau triar Bèlgica.” Mirem fixament els edificis intentant crear una intimitat entre nosaltres. Preguntava a aquests ciutadans i recollíem gratament els seus somriures. “Que amables són! Però em vaig adonar que aquests somriures només estaven dibuixats en els seus llavis i no romanien ni en els seus cors ni en els seus ulls. Són semblants a una imitació que comporta la cortesia. Un somriure que enganya la gent com jo, dels països pobres i calorosos, com si fora un senyal d'obertura de portes mentre que darrere d'elles permaneix una porta tancada.

No saben res de les nostres societats ni de les nostres vides i ni tan sols del nostre país. Per a ells som uns extraterrestres que van vindre d'un altre planeta. El fet que et tracten com a diferent fa que la vida siga més difícil i pesada del que és.

SERIN DAHBANI 2oBATX

 

NOVA VIDA

Alí vivia en un petit poble a prop de la frontera del seu país. Solia viure una vida feliç amb la família i els amics, però un dia va esclatar una guerra i tot va canviar. El poble d'Alí va quedar atrapat en el foc creuat i la seua família va morir en un atac aeri. Va haver de fugir de l'àrea devastada per la guerra per salvar la vida. Va caminar durant dies amb altres supervivents, enfrontant-se a la gana, la set i el perill dels dos costats de la guerra fins que va estar en un lloc segur. Tot i les dificultats patides, va començar a reconstruir la seua vida i va fer nous amics. Van passar els anys i la guerra finalment va acabar, però les cicatrius que va deixar van persistir. Alí i molts altres refugiats no van poder tornar les seues cases perquè ara estaven destruïdes, però ell no va perdre l'esperança. La seua resiliència i determinació van inspirar altres i es va convertir en un líder a la seua comunitat. Mai va oblidar el seu passat i les lluites que va enfrontar, però va aprendre a perdonar i seguir endavant, escampant esperança i alegria allà on anava.

HÉCTOR JUESAS 2oBAT X 

ARRIBARÀ EL DIA

Mohamed dormia entre velles xarxes de pesca que ja no s'usaven , que ja no servien per a pescar perquè portaven dècades pescant. En el silenci de la nit, va voler traure ales per a escapar de la seua trista existència, però la proximitat de la mar el va cridar a ser un tritó i submergir-se en les seues aigües.

Deixant la terra afonada en la seua agonia, va creuar els corrents marins, fins arribar a València on es va convertir en un bou salvatge i va córrer molt, fins que es va trobar amb un vellet i li va prohibir l ́entrada i poc a poc es va anar convertint en una tortuga, lenta molt lenta.

Va esperar dia i nit, i es va sentir derrotat, però en un últim esforç, va espentar amb totes les seues forces fins que... es despertà. Estava dormint entre velles xarxes de pesca que ja no s ́usaven, que ja no servien per a pescar perquè portaven dècades pescant, i va pensar: arribarà el dia.

AMAIA ENGUIDANOS 2BAT

 

UNA ROSA I L’OBLIT

Susana va recordar. La nit era obscura i boirosa com els records en la seua ment. Al llit, junt a la solitud de viure en un món estrany i inhòspit, una rosa. Va olorar la flor i va caure en un son profund. De sobte, es va trobar a la campanya francesa, on, privada injustament d’una infància feliç a Anvers (Bèlgica), va haver de refugiar-se dels nazis. Va obrir la porta de la seua habitació, però res era igual. Aquelles parets testimonis de la por a la mort d’una xiqueta de nou anys no eren més a la seua memòria. En eixir al jardí, una rosa, la va olorar. Era València, on amb amor va formar una família que ja no existia en la seua memòria. Llàgrimes van eixir dels seus ulls, en adonar-se que els seus records migraven a un oblit etern. Volia amb impotència tornar al seu passat, quedar-se en ell, però la rosa li ho va impedir. Volia dir t’estime als seus fills i nets, però aquests havien desaparegut de la seua realitat. Al fons una veu, no sabia qui era, sols la podia escoltar i deia: Iaia sempre et voldrem.

Adrián de Angulo Serpa 2 BATX 

La mar desconeguda

No sabia on em trobava. Només podia saber d'on venia.
Girava sobre mi mateixa i només veia blau, blau i blau. La mar se’m menjava cada dia més. Sentia que l’últim que anava a quedar de mi s’ho anava a engolir en qualsevol moment la mar.
La meua infància va ser destruïda quan vaig haver de deixar la meua terra, Algèria. Quasi totes les meues pertinences s'havien quedat allí i ja només em quedaven els meus records i les històries que la meua mare m’anava dient tot el trajecte.

-Te’n recordes de quan no paraves de tocar la pandereta aquella vesprada de desembre? Quina “monà” que eres! Amb els teus passos de ball i fent saltirons, eres la xiqueta més mona que havia vist.

Tanta història m'estava fent qüestionar qui era i què feia ací. Ja no podia veure a eixa xiqueta que tant enamorava a la meua mare en el que ara era una dona de 21 anys amb tota la seua vida en una barca de 50 persones a la deriva.
En aqueix moment només existia el meu cap. No podia reconéixer res del que veia. Tots miraven al sol i s'amagaven. Però jo no veia res del que amagar-me si ni sentia que existia.

CARMENCHU IZQUIERDO

 1R BATX