Micro-relats IES Beatriu Civera. Aldaia

 

Microrelats diàleg amb l'escriptora 2023

ies beatriu civera (aldaia)

Ací teniu una mostra dels microrelats que ha fet el nostre alumnat, espere que siga del vostre agrat.

VEURE’T UNA ALTRA VEGADA

Fa una estona vam vindre en el cotxe l'avi, papà, mamà i jo. L'avi està molt callat, més que de costum, és la seua manera d'expressar el que sent. Jo també ho trobaré a faltar. No he deixat d'abraçar-los fins que hem escoltat l'avís dels últims minuts per a embarcar l'avió. He hagut de córrer amb els ulls encara plorosos però he pogut donar-los una abraçada més a cadascun. Abans d'anar-me'n, l'avi em va donar un sobre que no he pogut obrir fins ara. Dins hi ha un full de paper amb la seua lletra: "M'alegre molt per tu, Elena, estem els tres molt orgullosos. T'he vist créixer i només vull que tingues un bon futur. Encara que això signifique que hages d'anar-te de casa i del país. Ja soc vell, xiqueta i no se si podré veure't casant-te ni jugar amb els teus fills. Ni tan sols sé si arribaré a poder veure't una altra vegada. Però això no importa si així vius els teus somnis. Busca un futur millor encara que siga lluny d'ací. Ací estarem sempre per a tu Eleneta. Gràcies per haver fet a aquest vell tan feliç."
No he pogut evitar plorar. Sé que he de buscar un futur millor però una part de mi es queda allí i això és una cosa de la qual mai es parla.

Isabel García León (2n de batxillerat C)

MIGRACIONS

Quan tenia deu anys els meus pares van decidir mudar-se als Estats Units i vam vendre totes les nostres pertinences per poder pagar aquesta creuada. En la frontera ens va portar un home a una casa abandonada on hi havia cinquanta persones.Tots estavem preocupats però encara teníem ganes d'arribar cap a l'altra banda,ens van ficar en una camioneta i ens van portar a la meitat del desert. Després de caminar unes hores, vam arribar a un mur el qual aconseguírem saltar, amb la mala sort que migració ens va trobar i ens va tornar a Mèxic. Però vam agafar camí a “Ciudad Juárez” on ens van allotjar unes senyores que ens ajudarien a creuar la frontera l'endemà quan just fora va començar una baralla que va deixar catorze morts. La senyora va assegurar que el meu germà i jo hauríem de creuar sols. Els meus pares no deixaven de plorar, però era l'única manera d'arribar a l'altra banda i per això van accedir. Vam creuar adormits en una camioneta i quan vam arribar a Texas ens van deixar en un departament amb una mica de menjar, van passar dues setmanes fins a poder estar tots quatre junts. Després,vam pujar a un camió de càrrega amb dotze persones i vam arribar al nostre destí.

Leticia Mammeri Hamidi (2n de batxillerat C)

S’ACABA L’ESPERANÇA

València pareixia bonica, però no hi havia temps per triar un viatge agradable, solament un lloc on poder passar el temps i viure lliure, encara que Djouad mai més podia estar tranquil després d’haver perdut la seua família a la guerra de Síria. Un llarg viatge el va acompanyar fins el seu destí fa uns tres mesos, i precisament va ser el destí el que el portà a conèixer Marc, un estudiant al que li agradava ajudar persones en situacions difícils. Djouad tenia una vida embolicada: havia fugit del seu país, i es trobava en un lloc nou i quasi sense ajuda. Sí, quasi, perquè ahí estava Marc, tractant de donar-li consells. La confiança de Djouad en la seua nova vida començava a créixer, però al seu cor hi havia records, que no deixaven espai per als somnis, ni per als sentiments que començava a tindre per Marc. Podia començar una bonica història entre els joves, però Djouad es va resistir: el seu futur era a Síria. Va partir cap al seu país, però si de futur parlava, estava equivocat, ja que un atac sirià va acabar amb la seua vida, tan ràpid com s’acabà la seua esperança al morir la seua família.

Unai Corraliza Martínez (2n de batxillerat H)

LA NAU SENSE RUMB

El meu nom és Pablo, soc a l’any 2187 i visc al planeta Terra, o millor dit, hi vivia. Fa ja setmanes que estic a la nau 324 de camí a un altre planeta. Amb mi viatgen els altres habitants de la Terra, o almenys els que s’ho poden permetre. El planeta està totalment devastat com a conseqüència del canvi climàtic i és impossible tenir una vida digna allà. Tot començà amb la Revolució Industrial. Aquesta ens va fer creure que el nostre planeta era indestructible, per a més tard adonar-nos que els recursos eren finits i que els nostres actes tenien unes conseqüències terribles. Encara recorde quan finalment es va derretir el gel de l’Àrtic, o quan començà la “Guerra de l’aigua”, anomenada així per l'escassetat d’aigua que provocà la guerra. De vegades m’agradaria tornar a eixos moments quan ens bombardejaven a la televisió amb el reciclatge, quan la gent eixia a protestar en ciutats de tot el món per demanar el canvi, o quan ens deien que per a 2100 el nivell del mar hauria pujat més de deu metres. De vegades m’agradaria tornar enrere i no estar en aquesta nau sense rumb per tal desobreviure.

Pablo Salvador De Castro Navas (2n de batxillerat H)

423

423 hui comença la ironia de ser pardal sense veu en aquest viatge. El torna a mirar, eixe nombre a cegues, decora la seua maleta, i encara que no coneix el mar, no li tremolen les cames al saltar. Per si de cas no et torne a veure, em porte la teua bandera, lamentant que els meus ulls alliberada no et vegin. Són els mapes de la pell els que marquen les ferides. Que desgasten els vostres peus en aquest etern viatge.No es trenca un cor, fa igual a qui resem si al final ens reconeixem. Podràs imaginar des de fora, què significa creuar la frontera. Deixant tot allò que coneixes darrere l’esquena. 422 em mira des de lluny, quasi ens reconeixem, enmig d’aquest incendi, sense terra, sense sòl i sense por. Pel camí ens trobem tots perduts, camí de la vida, caminet de la mort. Segons on tu naixes així serà pitjor la teua sort. Puta realitat de vergonyes alienes. Este mar de fronteres té veu que volen callar. Es hora de reconèixer que tots hem de ser la mateixa veu al cridar. Ens han promés tantes coses i no ens han donat res. Igualtat, respecte i tolerància, som diferents, som iguals. Encara que no compten amb tots per igual.

Sonia López León (2n de batxillerat C)

AL VOLTANT DEL MÓN

Tenia 19 anys quan vaig treballar per primera vegada, després de rebre el meu primer sou, vaig decidir abandonar la universitat, volia guanyar més diners. El meu primer treball consistia a fer repartiments, per aquesta raó, vaig comprar una furgoneta. Durant un temps em va anar molt bé, però, un dia, quan passava per davall d'un pont per a recollir un client, va passar un fet molt desafortunat. Em van furtar la furgoneta i no vaig poder fer res per a impedir-ho, perquè em van atracar amb un arma. Em vaig quedar sense res, la meua estimada furgoneta la vaig perdre en un obrir i tancar d’ulls. Després d’això, no tenia res nés a fer en la meua “llar”, mai hauria imaginat que no tornaria a ser la meua llar. Vaig demanar al meu pare diners per a eixir del país, volia anar a Londres, però desgraciadament i afortunadament vaig acabar a Espanya. Desgraciadament perquè vaig perdre molt diners intentant anar a Londres per més d’una vegada i, afortunadament, perquè hui en dia tinc una família a la qual vull moltíssim. La qual no tindria.

PD: Per a tots els joves, no tingueu por. Vindran coses roïnes, però també vindran coses bones.

Litzy Aleksia Guaman Muñoz (2n de batxillerat H)

LA PELL

Tot era obscur, a soles estava jo dins d’aquella habitació. Pensava que tot anava a eixir bé, però la meua pell em delatava. Soc Júlia i soc una persona negra. La meua història va começar fa dos mesos, un dia negre de gener. Plovia moltíssim. Jo estava amb la meua mare a ma casa quan de sobte quatre persones van entrar enderrocant la porta. Van emportar-se ma mare. Jo vaig córrer i em vaig amagar al soterrani. Quan no escoltí a ningú vaig eixir i vaig cridar la meua millor amiga. Amb la seua ajuda vaig poder saber on s’havien emportat la meua mare. Al cap de dues setmanes, vaig descobrir que el blancs mataren ma mare. Per seguretat vaig haver d'anar-me’n del meu país i vaig terminar fugint a Barcelona. Va ser molt dur deixar-ho tot però volia continuar vivint. Van ser dues setmanes molt difícils fins que vaig trobar una casa on vivien més persones negres. No era el millor lloc però no estava sola. Al cap d’uns dies em trobaren i me'n portaren. Ara estic a soles i no sé si viuré molt, però sé que la meua mort no serà l’única.

Anaís Sánchez Pardines (2n de batxillerat C)

EL VALOR DE LA VIDA

Va arribar el comandant de l'exèrcit a la porta de casa i amb molta tristesa va comunicar-nos la mort del meu pare. Ma mare va començar a plorar desconsoladament pel dol de perdre l'amor de la seua vida, ella no sabia com mantenir la seua família sense els pocs diners que portava mon pare a casa. El comandant ens va comentar una campanya de Creu Roja per a evacuar del país les famílies més afectades per la guerra. Ma mare sense pensar-s'ho dues vegades va accedir emigrar a Turquia per a intentar formar una nova vida amb mi. La Creu Roja ens va guiar fins a la frontera, on ens van ubicar a unes tendes de campanya per a passar la nit. A les dues setmanes, ma mare va trobar treball com a netejadora a les instal·lacions on estaven les tendes de campanya i als 8 mesos va poder llogar una casa per als dos. Això ens va ensenyar el valor de la vida i de les persones a les que més amem.

Jose Manuel Córdoba Vera (2n de batxillerat C)

L'EMIGRACIÓ DE MAGNÚ

Magnú és un xiquet de set anys que viu al continent africà, concretament al país de Ghana. Magnú viu amb la seua mare que es diu Fàtima i amb el seu pare que es diu Ashraf, són una família amb molt pocs recursos. La seua mare treballa recollint mànec i el seu pare va perdre el treball fa molt poc, aleshores no tenen a penes diners. Magnú és obligat a anar a buscar aigua diàriament ,pel que no pot anar a escola, ells viuen en una casa fabricada amb fusta i a penes tenen diners per a menjar. Els pares de Magnú van tindre una idea, com que Fàtima treballava recollint mànecs, els mànecs els ficaven en camions i els camions arriben al port per a traslladar-los a altres països. Aleshores la seua idea era amagar-se dins dels camions per a poder arribar al port, i en el port amagar-se dins dels contenidors per a poder emigrar a un altre país i començar la seua vida de nou. El 7 d'abril van decidir fer-ho, va ser molt fàcil ficar-se al camió a arribar al port, el control era molt més difícil, es van amagar entre tots els mànecs i van estar sense fer soroll quan van revisar el contenidor. Van aconseguir escapar. Van arribar a Espanya, a Càdis, i allí Serveis Socials els van ajudar a poder començar una nova vida.

Patricia Bolsico Andújar (2n batxillerat C)

UNA NOVA VIDA

Anna és una xica ucraïnesa que abans d'esclatar la guerra estudiava dret a la universitat de Mariupol. Va haver de fugir sola, ja que els seus pares van morir després d'un bombardeig a la seua ciutat que va quedar totalment destruïda. Va aconseguir arribar a Espanya gràcies a l'ajuda i suport d'una ONG i ara viu amb una família d'acollida, que també l'ajuda a aprendre l'idioma, a València on està tramitant la continuació de la seua carrera en dret. A la difícil situació d'una persona que arriba a un país desconegut i una altra cultura cal sumar-li el dolor per deixar arrere la seua família i les seues arrels. El futur d'Anna passa per ajudar a altres refugiats de la guerra que com ella arriben a aquest país sols i poder donar-los esperança.

Lucía Picón Pereira (2n de batxillerat H)

PROP DE CASA

Observaven des de la llunyania de la carretera pujats en aqueix camió vell com la seua llar va quedar totalment destrossada per la inundació. Joan estava preocupat, buscant alternatives amb la mirada perduda, sabent que la vida que ells coneixien mai tornaria. Anna abraçava als seus xicotets amb la manta que rescataren abans de la catàstrofe, Cristian estava callat i la xicoteta Abi descansava plàcidament amb un gest innocent. Hauríem d’anar-nos Joan. Creus que no ho sé?. Els xiquets mereixen més. Ho tenien tot, ho saps, mai els va faltar res. Potser ara és el moment de canviar... Ho sent amor, sé que és difícil, però els xiquets necessiten un lloc amb más possibilitats. La ciutat més pròxima està a un dia amb cotxe, podem visitar Sergi, ell ens ajudarà.
La casa del germà d’Anna estava a la vora de la ciutat. Això està abandonat. Va exclamar Joan amb frustració. Ha d’haver-se mudat, porte temps sense parlar amb ell. Abi amb la seua dolça veu va preguntar. Pare, ja arribem a casa? Joan la va agafar en braços i es va posar al costat de la seua dona i el seu fill. Sempre que estiguem tots junts hi haurà una casa on tornar, xicoteta. A Cristian li feia mal la panxa de fam.

Mauro Adrián Lara Ovejero (2n de batxillerat C)

BUSCANT PROSPERITAT

En la meua infantesa vaig veure molta gent que se n’anava fora de la seua terra a treballar després d’acabar els seus estudis, jo això el veia amb molt de risc i pensava que no ho faria, no em veia capaç de deixar la meua família, amics i tot el que he viscut així, és deixar tota una vida enrere, anar a un lloc on no conec ningú, aprendre costums, llengua... massa riscos. Però a mesura que vaig anar creixent m’adonava que la situació econòmica va provocar moltes migracions.

Jo vaig estudiar biotecnologia i la situació al meu país empitjorarà, sobretot en el tema de la investigació. Tot el món em deia abans de començar la carrera que si volia progressar i tindre una comoditat econòmica m'hauria d'anar fora de la meua residència, ja que en el meu país no es valorava suficient els investigadors. Jo no volia escoltar-les perquè no volia assumir cap risc,volia la meua casa, la meua família, els meus amics, però el temps em va demostrar que totes eixes persones tenien raó i em tocava prendre la difícil decisió.

Quan vaig acabar la carrera vaig estar un any pegant voltes, d’un lloc a un altre, sense estabilitat econòmica i em va tocar emigrar als EUA. Al principi ho vaig passar molt malament, però vaig conéixer un grup de gent que em va ajudar molt i amb molt bon sou, estic molt bé, però no deixe de trobar a faltar els meus, però a vegades l’emigració es necessària.

Alejandro Yuste Valenzuela (2n de batxillerat C)

MIGRACIÓ 1947

El meu nom és Teo, tinc quinze anys i soc espanyol, immigrant a Rússia. La meua mare, una dona treballadora i humil, va morir fa dues setmanes, malalta, des de llavors vaig intentar sobreviure jo només, perquè el meu pare no és ací. Viu a Rússia, des de fa més de sis anys, a Espanya no teníem recursos per a viure, igual que la major part de la societat, llavors, el meu pare, ens va manar a la meua mare i a mi per a poder sobreviure. Ell continua vivint a Espanya, i a causa de la defunció hauré de tornar allí, amb ell. Ens hem enviat cartes durant aquests mesos, i se suposa que la situació ha millorat, però no sé si podré veure Espanya com una llar, ja que he hagut de lluitar, ajunte la meua família, gran part de la meua infància, per a poder sobreviure, però a Rússia no hi ha lloc per a mi. Rússia m'ha llevat una de les persones que més volia, la meua mare, i a Espanya està l'única cosa que em queda, el meu pare. Quan torne a Espanya, aprofitaré tot el temps amb el meu pare, per a recuperar tot el que no he pogut estar al costat d'ell.

Candela Maria Ucha Sousa (2n de batxillerat C)

ELI

Eli era una adolescent que vivia en un poble d’Àfrica, anomenat Sudán del Sur. Passava per moltes injustícies i vivia en unes condicions inhumanes. No vivia la vida d'una xiqueta.

Passaren els anys i Eli va perdre tota la seua família i amb tan sols 25 anys va haver de buscar maneres per a sobreviure. Va pensar molt i va arribar a la conclusió que havia d'anar-se’n. Va agafar una canoa i va creuar la mar cap a Europa, concretament a València. Va aconseguir el necessari per a poder salpar, i es va posar a la feina, posava la seua vida en joc, però sincerament no tenia res a perdre, perquè pitjor del que estava vivint no seria.

Mesos després estava a València intentant tindre una vida estable, però volguera o no, la mateixa societat no tracta i no involucra a Eli i a moltes persones igual que ella. Un dels exemples són que cobren molt poc, no aconsegueixen treballs ben tractats, es conformen amb el primer que li ofereixen, ja que necessiten els diners i es conformen amb res, només per a poder sobreviure i, a poc a poc, tindria una casa, papers i una vida la qual desitjava i s'imaginava de xicoteta. Tot això i moltes més coses són el que pateixen les persones que migren i arrisquen les seues vides.

Elba Navarro Dengra (2n batxillerat C)

Tijan era un xic que vivia a Alger amb la seua família però no tenien res de menjar i la seua germana s’estava morint de fam, aleshores ell va decidir que era moment de tractar de fugir d’aquest lloc. Tijan va agafar tota la seua família, els seus pares i la seua germana, i després de gastar tot el que tenien en una balsa, s'endinsaren a la mar. Era ja la nit del primer dia quan una gran ona va xocar amb la balsa, aquesta va fer caure el pare de Tijan. Dos dies després ja no tenien més menjar i la salut de la seua germana havia empitjorat.Van estar una setmana en la balsa lluitant per viure però no van ser capaços de salvar la xiqueta. Després de tot el que van passar, Tijan i la seua mare van aconseguir arribar a Espanya. Tijan va pensar que van ser molt afortunats, ja que molta gent no ho aconsegueix en el primer intent. Però, igualment, el dolor de la mort dels seus familiars va ser molt fort. Finalment, a Espanya van poder fer les seues vides de nou i viure tranquils.

Mabel Contreras Quintanilla (2n de batxillerat H)

Des del 6 de febrer de 2023 ja res va tornar a ser igual per a Kadir on per culpa dels grans terratrémols de Síria, la seua casa es va esfondrar i molta gent que el coneixia va desaparéixer. Per sort, la família de Kadir es va salvar al complet. L'edifici on vivia Kadir estava molt a prop del territori que diferenciava els dos bàndols del conflicte de guerra pel qual ja tenien pensat fugir a un altre país.Però si això ja no era fàcil durant la guerra per la falta d'aeroports, molts d'aquests que hi havia van acabar destruïts pel terratrémol, als dos dies del terratrémol algú va contactar amb el pare de Kadir,el qual els va proposar una fugida, a tota la família de Kadir els va il·lusionar molt la notícia, l'única cosa era que havien d'eixir a la matinada següent. La matinada del 10 de febrer tota la família va arribar al punt de reunió on havien quedat, a part d'ells hi havia moltes altres famílies que estaven esperant aquella oportunitat de fugir d'aquell malson. Un camió amb dos homes va arribar i van començar a separar els xiquets dels pares amb gran violència ja que eren els únics que anaven a emportar-se. Kadir i molts altres xiquets van ser separats dels seus pares i portats a llocs lluny dels seus pares.

Juan Escudero Herraez (2n de batxillerat C)

Hi havia una vegada un home de 25 anys anomenat Ricard que va haver d'anar-se del seu país natal per diferents causes. Una d'elles va ser que els seus pares no tenien recursos per a sostindre la família, i a més, ací a Espanya no trobava treball per cap lloc, llavors li va eixir una oferta per a mudar-se al Regne Unit. El problema era que no sabia anglés ja que venia d'una família de classe social molt baixa i que no tenia suficients diners i a penes estudis. Aleshores va decidir afrontar aquest repte encara que a penes tenia res a perdre, però va haver de deixar la seua família a Espanya sense quasi recursos. Els primers mesos van ser molt complicats per a ell i per a la seua família, ja que es trobaven a faltar i no hi havia cap manera de poder veure's. Un any després, en el seu nou treball comença a créixer laboralment i l'empresa es va donant a conéixer internacionalment, això suposa per a ell més beneficis que ho invertirà per a ajudar la seua família. Per últim, Ricard va comprar una casa per a la seua família al Regne Unit ja que cada vegada guanyava més diners amb el seu treball i ajudarà els seus pares a trobar treball i que es mudaren al Regne Unit amb ell.

Adrián Laguna Sáiz (2n de batxillerat H)

LA PATIDORA

Fa dos anys que la meua família va morir a les mans d'aqueixos homes malvats sense culpa amenaçats per un altre home amb poder. Per aqueixos homes hui ja no soc al meu país en la meua estimada Torre de Lluna. Em vaig veure obligada a fugir amb la meua germana xicoteta a través d'aquell infern de cossos sense vida amb mirades perdudes. Hui dia ens trobem fora de perill amb una família que ens va acollir sense preguntar, sense voler conéixer la història de les dues germanes òrfenes. A Costa Llum ara vivim bé. La meua germana va a escola una altra vegada i és feliç. Quant a mi quan tanque els ulls encara veig la meua família i intente guardar aqueix record al costat del meu… però si torna fosc i el malson de la guerra torna, fent que desaparega el rostre de la meua mare.

És que amb el temps acabaré d'oblidar la seua cara, la seua veu, la seua mirada plena d'amor cap a mi... La situació de Torre de Lluna és molt pitjor que quan vam ser, em refuse a llegir o veure les notícies per a no continuar veient com la meua terra pateix.

Desirée Alcaide Pérez (2n de batxillerat H)

NOVA ESCÒCIA

Ahir em vaig despertar en una habitació blanca connectat a mil cables sense saber per a què funcionen. En obrir els ulls havien dos homes uniformats als peus del llit que em van explicar que m'havien tret de la meua casa en ruïnes i m'havien traslladat a nova Escòcia. Allí una família m'estava esperant per a donar-me una nova família, mentre el meu pare tornava de la guerra. Estic lluny de casa i del meu pare. Ací no es viu tan malament. La família és molt bona amb mi i el seu fill xicotet em cuida com si fora el seu germà biològic. Em van explicar que el seu el seu germà biològic s'assemblava a mi i que va morir en una de les exploracions militars. Continue esperant rebre una carta del meu pare, assegurant-me que està viu com a general de l'exèrcit austríac ha de ser present. Tres dies han passat des que vaig rebre la notícia que el meu pare i la seua tropa havien sigut evacuats i estan de camí a nova Escòcia. Per fi m'he pogut reunir amb ell en veure-ho. Se'm van saltar les llàgrimes, ja que ell era l'últim que em quedava.

Pedro Jesús Cañas Sacedón (2n de batxillerat H)

A LA RECERCA D'UN DESTÍ

Van arribar a les costes de Canàries buscant un futur millor. Un any després, set immigrants han aprés l'espanyol i s'estan formant en diferents àrees per a poder accedir a un món laboral amb el qual somien. La majoria dels migrants que arriben a les Illes Canàries tenen la intenció de traslladar-se a la península o a altres països d'Europa on reagrupar-se amb algun familiar o amic. França sol ser un destí marcat en els seus mapes, sobretot per l'idioma, que els facilita la comunicació i suposa un millor punt de partida per a fer vida en el continent i poder ajudar econòmicament els seus parents a Àfrica. En eixir des de la costa de Gàmbia, s'amaguen i parteixen des de zones allunyades del port per a no ser descoberts per la policia. Llevat que sàpien manejar el vaixell i el GPS. En aqueix cas, el viatge pot arribar a ser gratuït. Tres dels passatgers s'alternaven per a dirigir l'embarcació. Les provisions es van esgotar i van haver de passar els últims dies sense menjar.Enmig de tot l'odi, la por i la tristesa, hi ha un grup d'immigrants africans que ha convertit la incertesa en esperança i ha trobat un lloc al qual anomenar llar.

Guisela Arguisuelas Rojas (2n de batxillerat H)

Sara és una immigrant mexicana que va arribar als Estats Units a causa de la dolenta situació en el seu país, amb una esperança de vida que només es compliria deixant una vida sencera a la seua esquena. Va començar a treballar com moltes xiques joves amb ganes de donar el seu màxim potencial per a després tindre un treball més lleuger, sent netejadora en un hotel. El treball estava bé, no obstant això, la paga no era la millor de totes. En aqueixos anys, Sara desitjava amb tot el seu cor tindre un treball amb menys hores i millor sou que el que tenia, per a enviar diners a la seua família, i afortunadament, després de rebre els seus papers en regla, Sara va aconseguir un treball formal com a recepcionista, el qual, encara exerceix a dia de hui i es pot permetre ajudar la seua família, fins i tot viatjar a Mèxic a visitar-los. Sara en un futur vol aconseguir una vida estable per a la seua família als Estats Units, i poder-los traure definitivament de les males condicions. Tots els mesos, la família de Sara aconsegueix mantindre's econòmicament pels diners que els envia.

Lucía Moreno Ruiz (2n de batxillerat H)

Raül va deixar la seua esposa i fills a Mèxic per a vindre als Estats Units. Sap que estar separats serà difícil, però està decidit a treballar intensament per a brindar una vida millor a la seua família. Al principi tot sembla complicat. A penes parla l'idioma local, té dificultats per a trobar treball i viu en condicions molt precàries. Però mai va perdre l'esperança. Amb el temps, va millorar el seu anglés i va trobar treball en una fàbrica local, guanyant-se ràpidament la confiança de l'ocupador. Malgrat les llargues hores i la dificultat de comunicar-se amb la seua família, Raül mai es va donar per vençut. Estalvia el que pot i li l'envia a la seua esposa i fills. Les trucades telefòniques i les cartes es van convertir en el seu principal mitjà de comunicació, però l'amor i el suport de la seua família el van mantindre motivat. Finalment, després d'anys d'ardu treball, Raül va poder portar la seua família als Estats Units. L'alegria i l'emoció de reunir-se no es poden descriure amb paraules. Ara viuen junts en una casa modesta però còmoda, on Raül treballa intensament. La història de Raüll és una de molts immigrants que lluiten per fer una nova vida en una terra estrangera. Encara que hi ha moltes dificultats, la perseverança i l'amor pels seus sers estimats són els motors que els mantenen en marxa.

José María Bujalance Muñoz (2n de batxillerat H)

ADEU A ÀFRICA

A Somàlia, a la ciutat de Zeila, vivia una família composta per una xiqueta anomenada Kaya, el seu germà major Akin, i els seus pares. Tots ells desitjaven viure en un lloc millor, ja que a Somàlia no hi havia les millors condicions, tenien escàs menjar i aigua, i diverses vegades venien persones a atacar aqueixos pobles i ciutats. Per això, van decidir creuar l'estret de Gibraltar des de Dalia, per la qual cosa havien de recórrer un llarg camí per a després creuar catorze quilòmetres de mar.

Ells van arribar a Dalia caminant durant dos mesos sense descans, la gent els mirava rar, ja que es veien molt malament. Zeila i Akin van perdre la seua mare durant aqueix viatge, ja que va morir de fam. Van decidir construir una pastera per a creuar l'estret i es van posar a la feina.

En acabar la pastera, es van pujar i van intentar creuar aqueix infernal mar per a arribar a un lloc millor. De sobte, una ona va fer caure el pare de Zeila i Akin a la vasta mar i va ser engolit. Els xiquets van plorar i plorar, fins que van sobreviure aqueix infern en cuidar-se entre ells.

En arribar a Tarifa, van ser acollits per una família i en passar el temps, van fundar una ONG perquè famílies com la seua no patiren el mateix que ells havien patit en el seu viatge cap a un lloc millor.

Alejandro Vázquez Luján (2n de batxillerat C)

Oriünda solitària

Primer cal saber que la migració consisteix en el moviment de les persones i animals del seu lloc d'origen per motius diferents. Aquesta història comença quan una família es va del seu país per a buscar una vida millor per a la seua filla, ja que en aquell moment es trobava en guerra i crisi la seua terra. Després van decidir anar-se a Espanya, on van completar la seua família, ací és quan aparec jo. Però sent una xiqueta vaig haver d'anar-me de la meua ciutat natal, ja que havien passat anys de crisi econòmica i no trobaven treball. Han passat els anys i he aprés que soc un ocell migrador solitari, perquè després d'estar set anys en un mateix lloc ,decidisc marxar sense mirar arrere. Vaig fer-ho perquè tenia la necessitat de buscar un lloc segur i on no fera tant de fred. Però aquesta xicoteta oriünda no es va quedar en aquell lloc. Vaig moure’m a València on vaig aprendre que migrar és part de la vida. Finalment, em vaig tornar a mudar prop de València . Amb tot he aprés a buscar allò que soc i que necessite . La vida són canvis constants que es fan més resilients.

Sofía Tamayo Gómez (2n batxillerat C)

Síria està sent bombardejada, les Forces Armades ens tenen envoltats. Des que va començar la guerra fins ara han passat quatre mesos i això no preveu acabar. Els meus pares, abans de començar aquesta horrible situació van començar a acumular subministraments per a arribada l'ocasió no morir de fam. El dia 18 d'abril de 2001 va callar en Rojava i, des d'aqueix moment, el meu germà Malina i jo vivim tancades davall del sòl per on el nostre pare ens passava el menjar i l'aigua per una xicoteta porta. L'única cosa que veiem de l'exterior era a través d'un simple forat a la part baixa de la casa. Un dia, el meu pare deixà de vindre pel que Malina volia obrir la porta per anar a la recerca de menjar. El problema era que el pany estava fora i sense l'ajuda del pare no podríem eixir.

Cada vegada teníem menys forces i veien impossible l'opció d'escapar d'aqueix xicotet forat que acabaria sent la nostra tomba. El 2 de juny algú va entrar a la casa i sense forces Malina i jo començàrem a cridar, no importava qui fora, només volíem eixir del quart. Afortunadament, era personal de protecció que venien a salvar-nos ja que el pare havia aconseguit enviar ajuda per a nosaltres. Hui estem a Espana els tres a la recerca de la mare esperant trobar-la algun dia.

María García Suárez (2n de batxillerat H)

DEIXANT ENRERE LES FRONTERES

Hi havia una vegada un jove anomenat Ahmed que va nàixer en un xicotet poble al Marroc. Ahmed sempre havia somiat en tenir una vida millor i en ser capaç de proporcionar una millor vida a la seua família. Va passar molts anys treballant dur per aconseguir aquest somni i finalment va decidir que la millor manera d'aconseguir això era emigrar. Ahmed va decidir traslladar-se a Espanya, on va passar molts mesos aprenent el valencià i buscant feina. Va haver-hi moments difícils, però ell va ser capaç de superar les dificultats gràcies a la seua perseverança i voluntat. Al llarg del temps, Ahmed va aprendre molt sobre la cultura valenciana i va fer molts amics. Va ser capaç de construir una vida nova per a ell i la seua família, i va ser un exemple de superació per a molts altres immigrants. Ara, Ahmed és un ciutadà espanyol i està molt agraït. La història d'Ahmed és un exemple de superació i perseverança, i ens recorda que, amb esforç i voluntat, és possible aconseguir els nostres somnis i proporcionar una vida millor per a nosaltres mateixos i les persones que estimem.

Javier Martínez Rojas (2n batxillerat H)