Microrelats de l'IES Joan Baptista Porcar (Castelló de la Plana)

 

LLAÇOS INVISIBLES

Feia ja dèsset dies que havia arribat allà. Vaig passar d’aquella immutable tranquil·litat que oferia el maset a la caòtica i desenfrenada vida urbana. No em feia goig haver de compartir la meua vida amb aquella gent. Els urbanites. Quasi tots, ionquis de les aparences. L’egoisme era el rei del seu món. A aquestes identificatives característiques de les ciutats i de les seues gents, s’hi suma l’alta, plena de punxes i aparentment infranquejable barrera de l’idioma. Estava en aigües on hi havia ràpids i anava a contracorrent i amb els rems trencats. Tot era massa complicat i la inexistent simpatia dels nostres nous germans feia que volguera tornar de nou al poble. No podia. És clar que no podia, ni podré tornar-hi mai, crec. L’únic que no trobe a faltar de ma casa en absolut és aquella forma de pensar. Aquella mentalitat retrògrada va ser el motiu pel qual marxàrem ella i jo. També la culpe d’haver-me separat d’ella, me la va arrabassar com si d’una possessió seua es tractés, no li va donar l’oportunitat de viure allò per què havia lluitat. Ara seré jo qui lluite per les dos, pels llaços invisibles d’un amor que sempre ens uniran.

Mar Domínguez Chico, 1r BATM

DEL LLOGARET A SUÏSSA

En un llogaret de Còrdova vivia l’Antoni; aquest llogaret era pròsper i la família de l’Antoni es dedicava a vendre pa. Un dia, sense previ avís, es va tancar la mina de la qual vivia la gent. Ja no calia extraure l’urani a Espanya i la majoria de la gent se’n va anar de l’aldea per a buscar treball. Aleshores el negoci de la família de l’Antoni que pareixia pròsper es va convertir en una ruïna; l’oncle de l’Antoni va agafar els diners que hi havia i va deixar al pare i a la mare de l’Antoni al carrer. A causa d’això un xiquet de dèsset anys i el seu pare van haver d’anar a Suïssa a treballar. A Suïssa les condicions eren dures, l’idioma era desconegut per a ells i van patir molt de fred per la neu però el pitjor era que els suïssos consideraven esclaus als espanyols esclaus. Vivien amuntegats en barracons i les jornades de treball eren llarguíssimes. El sou era alt per a Espanya però a Suïssa tot era més car. Encara així van poder estalviar diners i tornar a Espanya però mai van poder tornar al llogaret que els va veure nàixer.

María Bolos Sánchez, 1r BATM

ELS LLUMS DE LA CIUTAT, LA MEUA ESPERANÇA

Vaig sentir com unes mans calloses i fredes s'aferraven als meus muscles i m'alçaven amb una brutal força, vaig fer la vista enrere i vaig veure com el meu pare començava a córrer amb les nostres mans entrellaçades. La desesperació en els ulls del meu pare era tal com no l'havia sentida mai, no sabia què succeïa, jo només confiava plenament en ell. Les trepitjades cada vegada eren més lentes. Quan em vaig adonar vaig veure la costa enfront de nosaltres amb unes xicotetes barques. Tots dos ens vam situar al seu interior i sis dels tripulants van iniciar la marxa a mar oberta. Les hores passaven, el somni i el cansament m'abordaven. De sobte els individus de la barca van començar a cridar de forma desesperada; entre els seus caps vaig poder albirar un gran vaixell de pesca amb molta il·luminació que cada vegada s’apropava més a nosaltres. Amb l'ajuda de diversos pescadors aconseguírem pujar a la barcassa. El soroll de les sirenes em va despertar. Vaig veure terra al lluny, un lloc amb alts edificis que s'alçaven enfront de nosaltres, una ciutat. Era un somni, una nova oportunitat d'emprendre la meua vida al costat del meu pare.

Nerea Lozano Vivanco, 1r BATM

T’ENYORO

Corria pel jardí de l’àvia. Els estius a Velyka Dymerka, un poble proper a Kiev, eren frescos però li agradava sortir a l’exterior. Quan es cansava, es tombava sobre l’herba per observar els núvols i pensava. De vegades, observava la seva germana petita, Iryna.

Aquells rínxols daurats baix els rajos de sol, aquell dolç somriure... Tan dolç com l’aroma que sortia de la cuina. De sobte, amb intensitat, es mogué el terra i tingué la impressió que queia. Es va sobresaltar, però els braços de la mare el van estrènyer amb força. L’autobús no parava de moure’s mentre avançava cap a aquell lloc millor, o això era el que li havien dit. Havien gastat els pocs diners que els quedaven per aquells dos bitllets. No havien pogut traure molta cosa del que va quedar de la casa després de l’atac de la gent del cel. L’àvia s’havia negat a partir. El pare lluitava. I ells fugien. Trobava a faltar l’estiu però sabia que allò era l’únic que els quedava. També enyorava les abraçades del pare i a l’àvia. Va pensar en Iryna. L’únic que necessitava era tornar a veure aquell somriure. Va tancar els ulls. La trobava a faltar.

Maria Aguilella, 1r BAC

ALIANCES TRENCADES

Enmig d’aquell rebombori de maletes Amara es troba confosa, estava anant junt a la seua germana cap a un lloc que no coneixia, però estava segura que anaven lluny de casa. Què seria d’aquell home amb qui la seua família li deia que es casaria, que necessitaven la seua riquesa? Sa germana Asha mai havia estat d’acord amb aquell contracte, de fet l'havia vist parlant amb uns homes que portaven unes inicials en les seues samarretes i que mai havia vist abans. Ella li deia que no es preocupara, que no hauria de fer-ho, però a Amara no li importava si així ajudava a la seua família. D’altra banda, Asha sempre sabia què fer, així que confiava en ella. En arribar a una gran casa es trobà amb més xiquets de la seua edat i amb unes persones que parlaven amb Asha en una llengua que ella no coneixia, però la seua germana en arribar a una habitació amb dos llits li assegurà que mai hauria de preocupar-se més per poder menjar ni per passat fred a les nits, que ara estaven per fi fora de perill.

Nerea Mon Bellés, 1r BAC

DESPRÉS D’ELL

24 de desembre, acabe de perdre la persona que em completava, el meu marit.

No és gens fàcil perdre tota la família amb només 34 anys, en un país tan desagradable com Romania, vivint dirigits per un sistema polític tan cruel com el comunisme i mantenint al meu fill de 18 anys.

Al costat del meu ser estimat, se'm va el treball, havien de tirar a gent per falta de diners, així que no em quedava una altra que anar-me a un país estranger, la meua decisió va ser Espanya.

Em va resultar difícil, terres desconegudes, gent aliena, llengua desconeguda, però sobretot per l'absència del meu fill, que el vaig deixar allí per falta de papers i es podia cuidar fins que jo tornara o això era el que jo pensava... Tan sols tres mesos des de la meua absència, ell va decidir anar-se’n amb el seu pare, al cel.

La meua vida era un caos, ja no tenia sentit, però la meua companya espanyola em va obrir un camí, vaig conéixer gent nova, incloent-hi el meu nou acompanyant de vida, amb el qual vaig construir una nova vida, al país on vaig aconseguir una vida millor. Gràcies a la immigració, vaig sentir que vaig renàixer.

Patricia Zirina, 1r BAC

L’ARRIBADA A UN NOU PAÍS

Un dels passatgers de la pastera va cridar de sobte: "Terra, veig terra!". La resta es va emocionar, inclòs el petit Saud, que anava acompanyat de sa mare. Els encarregats dels rems en aquell moment van començar a remar a tota velocitat fins a arribar a la riba d'una de les platges de Lanzarote. Feia deu dies que navegaven en una barca que a penes aguantava flotant. Alguns companys s'havien mort de fam, altres deshidratats. Saud i sa mare anaven cap a Espanya a la recerca d'una vida millor i fugiren de l'esclavitud. Pujar a eixa pastera els havia costat molt d'esforç i se sentien molt afortunats. Per desgràcia, hagueren de deixar enrere a la germana de Saud. Quan van arribar a la costa hi havia diversos policies al voltant que, en veure la situació, van telefonar l'ambulància i la Creu Roja. Els passatgers van rebre el tractament mèdic adequat, però, pocs dies després, els adults van ser retornats a Àfrica i els xiquets van ser traslladats a orfenats. D'aquesta manera, Saud va haver d'acomiadar-se de sa mare, un moment espantós per a ell, ja que es quedava tot sol en un país desconegut.

Lluna Ferreres Troncho, 1r BAC

L'ALTRA PART DEL MÓN

Adham va obrir els ulls. Ja no sentia cap soroll estrident, sinó la ruptura de les ones en xocar amb l'embarcació. No estava a soles, es trobava amb la seua mare, la seua germana i diferents famílies del seu poble del qual només quedaven enderrocs.

一Què està pasant? 一es preguntava a sí mateixa 一. On estem?

La germana va veure la cara preocupada d'Adham, mai l'havia vista d'aquesta manera així que es va acostar a ell. No sabia com explicar-li la situació per la qual havien hagut de passar per a poder eixir del país; com l'exèrcit va obligar a papà a lluitar per un objectiu del qual no era partidari; com el govern va prohibir a les dones treballar, anar a l'escola, viure. El millor que podia fer era traure-li aquell somriure que sempre tenia abans que la foscor arribara. Contar-li el futur que l'esperava, una nova vida plena d'experiències i aventures.

一No és just, germaneta 一deia entre llàgrimes一. Jo volia continuar jugant.

Javier Cristian Roman, 1r BAC

LA DESESPERADA FUGIDA DE ROI

Roi era un jove francés de 21 anys que va arribar a Espanya, fugint del seu país refugiant-se a Espanya, perquè havia començat la Primera Guerra Mundial, i com que no volia lluitar (i morir), va allotjar-se al país veí. La seua família va intentar escapar amb ell, però, quan estaven a la frontera, els van retindre, de manera que només va poder fugir ell.

Cinc anys després...

La guerra ha acabat, i Roi va anar a França per veure l’estat de la casa de la seua infantesa.

En arribar, van trobar-se els cadàvers de la família de Roi justament on deuria d’haver estat la casa de l’infància de Roi. Va plorar desconsoladament, junt amb Míriam, la seua esposa, fins que la pena va desaparéixer. Després, al veure que no li lligava res a aquell país van tornar a la seua nova casa, on van estar refugiats durant el que va durar la Guerra Civil Espanyola, i quan al 1939 va acabar la guerra.

Finalment, van viure el dos molt feliços fins que va morir Míriam a l’any següent i tres mesos després, Roi, va morir de pena després d’haver-ho perdut tot.

Carlos Escorcia, 1r BAC

LES ESTRELES DE BAHIR

Feia dies que Bahir no veia res almenys en un quilòmetre de distància pel fum que no parava d'eixir pertot arreu. A mesura que anava avançant, Bahir anava recordant el succeït en els últims dies. Un matí li va despertar un fort soroll, de seguida la seua mare el va agarrar en braços i van eixir de la seua casa juntament amb una multitud de persones que fugien espaordides d'aquell lloc infernal. Després de molt caminar, van aconseguir sortir de Damasc. Els dos havien eixit corrent i entre la multitud, van perdre de vista al pare de Bahir. Una nit, després de muntar el campament, la mare de Bahir va desplegar una manta que havia teixit amb retalls i es va tombar al seu costat. Bahir li va preguntar una vegada més on estava el seu papà. Ella li va assenyalar el cel i amb els ulls plorosos i una veu tendra va respondre : "Bahir, papà s'ha hagut d'anar al cel perquè té un treball molt important. Cada vegada que mires al cel, recorda't que el teu pare està allí, col·locant totes les estreletes que veus al cel perquè pugues dormir sense por i cresques com un xic fort".

Marcos Chulilla Sanz, 1r BAC

AQUELL DIA

Després de tots aquells dies de patiment, James i el seu avi van decidir que havien de marxar. Ja duien un any, un any en guerra. Ja era hora de marxar. Així ho van fer, el dijous a la matinada van deixar enrere la seua estimada terra, sabent que els esperava un futur que desconeixien. James, no va poder despedirse dels seus amics, es va sentir la persona més desafortunada del món. No es va despedir del seu millor amic, i no sabia si anava a tornar a veure’l.

Al cap dels dies, van arribar al seu destí. Espanya. Aquesta anava a ser la seua nova llar. Un lloc que mai havien vist. Una nova llengua que havien d’aprendre. Noves amistats que consolidar. Un nou estil de vida. Per a James i per al seu avi, tot era nou. Tot. Així estan fins ara, cinc anys després, continuen els dos intentant acostumar-se a aquesta nova realitat. I encara que James, ja tinga una nova vida, vol tornar a la seua terra. Al lloc on ell és ell.

Eva Miranda Millán, 1r BAC

EL PRIMER MÍSSIL

La sirena van començar a sonar amb un soroll estrident, David i Tània es miraren i van saber el que això significava, la guerra havia començat. Aquella sirena va canviar totalment la vida d'aquella família.

El primer míssil rus va caure en sòl ucraïnés i als pocs dies els militars reclutaren al pare per lluitar a la guerra, el comiat va ser difícil, tots ploraren pero Tània intentà ser forta, des d'aquell moment, estava a soles amb els seus fills, i no sabien si tornarien a veure a David.

Els dies van passar, el menjar s'esgotava i dia a dia la preocupació, el temor, les bombes i les morts causats per la guerra augmentaven.

Va aparéixer la seua oportunitat, la veïna li va oferir sortir d’Ucraïna amb la seua família a Polònia, el mateix dia arreplegaren l'equipatge i amb una motxilla a la mà deixaren el que havia sigut el seu hogar i el seu país.

Després de dies sense dormir, hores caminant i una família trencada, finalment van arribar a la frontera on els van acollir a un hostal i van tractar de reestructurar les vides que la guerra els va arravatar.

Ada Peña García, 1BAC

UNA DESGRÀCIA AGRAÏDA

Que tan greu seria ser exiliat per expressar la teua paraula, per voler fer del món un lloc millor i per mai deixar de somniar, per escriure lliurement en contra d’una societat morta, plena de gent amb poca honra i desvergonyits. Tota la vida recordaré aquell 24 d’abril que davant la justícia i el tribunal allí present vaig ser desterrat i exiliat del meu país per defensar el que pensava. Vaig haver d'emigrar a França, tot sol, amb por, sense diners i condicionat per unes lleis tan fosques com el futur que m’esperava, o almenys això pensava, però es veu que després de tantes penúries i angoixes vaig aconseguir veure la llum, dirigit per la gràcia de Déu vaig aconseguir un càrrec a una de les més prestigioses revistes de l’admirable París. Vaig obtindre molts diners i un lloc on poder viure, però el més gratificant va ser la gent que em va envoltar, encara que al principi la comunicació era nul·la teníem clar el nostre objectiu i les nostres idees. A poc a poc vaig anar fent amics i escalant en la meua qualitat de vida. Hui en dia després de 15 anys tinc el privilegi de dirigir aquella revista que un dia em va acollir. Les coses mai ixen com planegem, però si caus, passe el que passe t’has d'alçar i seguir lluitant.

Alejandro García López, 1r BAC

MARIAN BERETE, EN BUSCA DEL SEU FILL

Guinea Conakry, el lloc d'on fugia. Espanya, el lloc on volia arribar. Em dic Marian Berete. La periodista em mira ben atenta. Li conte la meua experiència la primera vegada que vaig tractar de fugir, de fugir d'un matrimoni forçat quan encara tenia tretze anys. Ara en tinc dèneu.

Vull estar al costat del meu fill i trobar un futur millor per a ell i per a mi.

Mire a la periodista una altra vegada, té els ulls ben oberts, tracte de mantenir el contacte visual, però gire el cap i mire a terra. Recorde el meu passat, no puc pronunciar les paraules, les que conten com vaig quedar-me embarassada.

Note la suor, el meu cor batega molt de pressa i dels meus ulls cau una llàgrima.

La meua tia cuidava del bebé, però és difícil mantindre a un xiquet sense recursos. També va ser difícil el llarg viatge que vaig haver de fer fins a Espanya. Però ho tenia clar, volia recuperar al meu fill.

Sandra García-Sacedón, 2n BAC

(Microrelat basat en la història real de Marian Berete sobremigració)

UNA VIDA SOTERRADA

No em podia permetre mirar enrere. Mai m'havia sentit així, però si girava el cap, no me n'aniria i no podia tornar a aquell escenari. En ma vida havia estat tan segura d'alguna cosa i encara així em resistia a abandonar els records de la meua infantesa. És clar que allí havia viscut coses funestes, però allí també hi eren les meues arrels.

Vaig recuperar la consciència i a l'obrir els ulls tot estava fosc i el silenci era sepulcral.

Recordava haver sentit el terra tremolar i com l'edifici em soterrava junt amb tots els meus veïns. Era irònic que tots haguérem pogut fugir de la guerra i que ara les nostres cases no ens hagueren pogut protegir de la sacsejada del terratrèmol.

La meua ment va vagar per totes les experiències de ma vida i vaig pensar que tal vegada la gent tenia raó i quan s'està a punt de morir es veu passar la vida. Com si Déu haguera llegit els meus pensaments, una llum em va colpejar la cara. Cegada, vaig obrir els ulls i al veure'l, vaig pensar que Déu feia dies que no prenia una dutxa. Aquell dia vaig tornar a nàixer.

Silvia Doñate Moreno, 2BAC

PER SI NO HI SOBREVISC

Immigrar a Espanya sola, divorciada i embarassada no anava a ser tan bonic com jo pensava; sobretot considerant els prejudicis cap a la meua raça, que serien un obstacle per a la integració al país.

Aquell 7 de novembre la meua vida va fer un gir. La meua situació em deia a crits que marxara del país i l’embaràs era un incentiu. Dit i fet, en setmanes vaig xafar Espanya després d’un viatge que no li desitge a ningú, però allò només seria el principi.

Necessites ajuda? Li vaig contar la història a aquell ‘bon’ home que m’oferia resguard i vaig acceptar-hi perquè no tenia res més. En arribar, hi vaig veure quatre dones més, totes blanques, de qui no vaig rebre ni una salutació. S’apartaven de mi quan passava i m’obligaven a dutxar-me en el jardí com un animal, perquè no els apegués res. El viatge no havia servit de res; continuava vivint limitada, però en un altre país.

Escric açò perquè hui fa dos mesos que visc així, i sé que prompte donaré a llum; però si no hi sobrevisc, espere que algú llegisca açò i s’encarregue del meu fill.

Lucia Gallego Puig, 2n BAC

UN VIATGE CAP A UN FUTUR MILLOR

Mohamed va tancar els ulls i va tractar de dormir en la xicoteta pastera. Al costat d'ell, altres 20 immigrants agarraven amb força les vores del pot, mentre les ones sacsejaven l'embarcació. Havien pagat tot el que tenien a un traficant de persones per a portar-los a Espanya.

Mohamed sabia que el viatge seria perillós, però no va imaginar que seria tan dur. El sol els cremava la pell i l'aigua els arribava fins als genolls. Una dona va començar a plorar i Mohamed sentia molta por.

Finalment, després de diverses hores, la pastera va arribar a la costa espanyola. L'alegria es va apoderar dels immigrants, que s'abraçaven i es felicitaven per haver arribat. Però la felicitat va durar poc, ja que la Guàrdia Civil els va detindre i els va portar a un centre d'internament.

Mohamed no sabia què passaria ara, ni com seria el seu futur. Però sabia que havia arriscat tot per a arribar a Espanya, i no es penedia. Va mirar a l'horitzó i va pensar en la seua família, en la terra que havia deixat enrere, en els perills de la mar. La lluita no havia acabat, el futur era incert, però almenys estava viu.

David Roig Puig, 2n BAC

SOMNIS TRENCATS

L’avi anava molt lentament i semblava que no volia avançar. La meua mare al seu costat plorava en silenci i mirava cap enrere com si estiguera buscant algú. Jo, em vaig enfadar.

- De pressa! Si no passem hui la frontera, demà potser no podrem passar-la.

L’avi ja era vell i jo, un xic de 17 anys, ple d’energia i sobretot amb ganes de viure.

No volia de cap manera quedar-me atrapat. Portava les maletes i ells, res! No m’ajudaven!

Que injusta la vida!

M’acabava de fitxar el Dynamo de Kiev! Anava a jugar en el millor equip d’Ucranïa! Viatjaria per tota Europa! Jugaria en els millors camps de futbol europeus!

El meu somni! I ara tot al fem!

Entre crits, bombes i sirenes, per fi, davant de nosaltres la frontera de Polònia! Anava a cridar una altra vegada, quan en els ulls de la meua mare vaig veure la imatge del meu pare i del meu germà de 18 anys que s’havien quedat a Kiev; i en els ulls de l’avi, Stalingrad, d’on ell havia fugit amb a penes 8 anys....

Vaig posar les maletes a terra i els vaig esperar amb paciència i comprensió.

Milan Díaz Bernheim Le Coeur, 2n BAH

FUGINT A UNA NOVA VIDA

En una solejada matinada, es podia vore a una mare d’una aparença mitjanament jove com per a haver tingut una filla, que caminava, prop d’ella, entrant a un edifici, anomenat Aeropuerto Don Edmundo Barrios, on trobarien un esperançador futur.

Quan van eixir de l’aeroport, les dos dones van permetre que unes llàgrimes eixiren dels seus ulls, abans de dirigir-se a un humil hotel en què van dipositar un poc de roba que havien pogut emportar-se de la seua antiga casa.

La primera setmana no va ser fàcil, perquè, a pesar que la filla havia sigut acceptada en un institut, la seua inclusió no estava sent satisfactòria degut al comportament dels seus companys. A més, la mare també estava experimentant problemes trobant treball.

Però aquesta situació no va minvar els desitjos de les dos dones, que van treballar per a aconseguir el que volien. La xiqueta va aconseguir un bon grup d’amics i, després de buscar i buscar, la mare va trobar un treball estable i amb promeses a futur.

Així és com moltes famílies troben la seua vida, fugint amb dificultat del seu país en busca de noves oportunitats, havent de lluitar pels seus drets i benestar.

Ález Lizondo Martínez, 2n BAC

LA MIGRACIÓ PER A SOBREVIURE

El 24 de febrer de 2022, ens hem trobat amb l'inimaginable, trist i cruel fet d’una guerra entre dos països, Ucraïna i Rússia, destrucció, mort, fam, abandonament forçat de la llar per a fugir de la guerra.

Uns dies més tard d’aquesta catàstrofe, comencen a vindre persones d’Ucraïna. Es pot veure en les seues cares la por i la desesperació per a fugir d’un país que sempre havia estat la seua casa. Una imatge trista i desoladora, record d'uns temps que pensaven que no tornarien.

A un petit poble, Alcossebre, ha arribat una família ucraïnesa, encara que no estava completa, només eren la mare i dos fills, perquè el pare havia sigut reclutat per defendre el seu país.

Aquesta gent que va haver d'anar-se’n del seu país no per voluntat, sinó per obligació, únicament volen salvar la seua vida, escapar de les bombes, els tancs i les bales, sobreviure.

Això de la migració és molt comú, no solament per gent que vol escapar de la guerra, sinó també, per gent que vol escapar de les males condicions de vida que hi ha al seu país, és a dir, tan sols volen salvar la seua vida, viure en pau i prosperar.

Marcos Pino Roda, 2n BAC

UNA ALTRA VEGADA

El meu nom és Antoni. Han passat més de 15 anys de l’última vegada que vaig veure al meu pare. El meu germà m'agarrava de la mà mentre fugíem i somiava per tindre la sort de la seua part. En aquells moments tenia 7 anys. Plorava i plorava sense parar quan el meu germà no em deixava descansar. Però avui en dia no puc recordar molt més que al meu pare mirant-me mentre fugíem, sense parar de somriure. El cridava una i una altra vegada plorant, però ell estava dret sense moure observant-me.

-Ens trobarem prompte Antoni, no ho penses.

Continuava cridant i cridant mentre la figura del meu pare es tornava fosca. Quan no vaig veure més el seu rostre vaig demanar al meu germà que tornara. El trobarem una altra vegada Antoni, no patisques. Aquell va ser l’últim dia que vaig veure al meu pare. La nova llengua que intentava parlar en la nova vida va tornar-se més normal en el meu cervell que la que havia aprés de petit. A pesar d’això, sempre sentia la veu del meu parell amb una llengua quasi oblidada.

Marcos López González, 2BAC

LA VIA DE L’ESPERANÇA

Era l'any 1940. Dins d'un vagó, el jove Bertram observava el sostre amb mirada perduda. El sacsó constant del ferrocarril no el va deixar dormir. El seu germà, per contra, dormia profundament gitat a les seues cames. No feia molt que havien començat aquell viatge. Els pares els havien ajudat a infiltrar-se en aquell tren mercader amb destinació a França. L'objectiu dels germans era poder arribar a Anglaterra, on buscarien treball i començarien de nou. Tots dos havien deixat enrere la seua casa a Alemanya, als seus pares i la seua vida. Als seus vint-i-tres anys, Bertram s'encarregava del seu germà menut Àlex. Quan els primers raigs de l'alba van il·luminar el vagó, Àlex va obrir els ulls.

Tinc fam, Bert. Ja ho sé. Per què hem deixat la casa? Ja t’ho he dit. Som jueus, els jueus no podem sobreviure a Alemanya. Per què? A mi també m’agradaria saber-ho. Trobe a faltar els pares. Dorm, Àlex, dorm i recupera forces, prompte serem a Anglaterra, t’ho jure. Bertram li donà un bes al cap del seu germà. Aquest s’adormí. En veure’l, els ulls del germà major es van tornar rojos. D’aquests van sortir milers de llàgrimes. Va assimilar que no tornaria a veure als seus pares i que Àlex era el que li quedava. El record de l’acomiadament amb sa mare li escaldava l’ànima. Uns últims adeus que es feien navalles al cor. Ja eres un home, protegeix al teu germà. Espere que visqueu una bona vida. Les últimes paraules de son pare es feien més conscients alhora que Bertram tancava els ulls. Havia estat una nit dura. Els dos germans dormien. Maleint el present, però mai perdent l’esperança d’un bon futur.

Sergi Pérez Serra, 2n BAC

LA DURESA DE LES MIGRACIONS

Acabàvem d’eixir de la costa d'Algèria. Jo (de 17 anys), els meus pares (amb 46 els dos) i el meu germanet (de 8) ens vam pujar a una barca unflable (me l’esperava en millors condicions, tenint en compte el que els meus pares havien pagat per aquesta) junt amb unes 50 persones més. Una vegada dins, ens vam adonar que no hi havien salvavides suficients per a tots, pel que els meus pares es van haver d’arriscar i anar-hi sense. Ens vam ajustar els salvavides.

Al cap d’unes hores navegant cap a les costes italianes, vam albirar grans ones que venien cap on nosaltres ens trobàvem. Ens vam preparar. Els pares ens van agafar més fort que mai. Vingué la primera ona (no tan gran com les que venien darrere). Tots il·lesos. Vingué la segona. La barca es ficà quasi en vertical i caigueren unes 10 persones (moltes d’aquestes sense salvavides), però nosaltres quatre continuem junts. Arribant la tercera, aconseguim veure un vaixell. Comencem a cridar més encara del que ja cridàvem per la por, però el nostre crit es veu ofegat per aquesta tercera ona. La barca bolca. Tots caiem. A partir d’ací només recorde despertar a un llit. A soles. Sense família.

Alejandro Pérez Beltrán, 2n BAC

TENIA POR

Tenia por. Només s'escoltaven bombes al lluny, i no al lluny també. La meua mare m'estava donant la mà i m'arrossegava perquè jo ja ni tenia forces per a córrer. Al lluny veia als equips d'emergència que em prometien una vida millor. Em prometien una vida. Tenia por, no volia morir. No sabia on estaven ni el meu pare ni el meu germà. Després del que per a mi van ser hores, hi vam arribar i ens van portar lluny, molt lluny del que havia sigut la meua llar per 17 anys. El lloc on estaven tots els meus millors i pitjors records ara estava destrossat. Arribàrem a un país prop d'Ucraïna, Romania. Ens va acollir una família molt encantadora que sempre intentava que ens sentirem com a casa. Jo no era capaç de sentir-me així. No coneixia a ningú, no entenia la llengua i tampoc sabia on estaven el meu pare i el meu germanet de 7 anys. Només em sentia perduda. Tenia por.

Noelia Rob, 2n BAC

UNA NOVA VIDA EN TERRES ESTRANYES

Jo era un foraster en aquella petita vila rural, on el temps semblava haver-se aturat feia segles. Els camins de terra roja, les cases de pedra i les prades verdes m'envoltaven, mentre els habitants del lloc m'observaven amb curiositat.

Havia arribat allà buscant una nova vida, lluny de les lluites i la misèria del meu país. Però aquí també em sentia estrany i diferent, amb la meva pell fosca i els meus costums exòtics.

Però no em vaig deixar vèncer pel desànim ni la solitud. Vaig començar a conèixer la gent del lloc, a aprendre la seua llengua i a fer amistats amb els veïns. Vaig ajudar en la feina dels camps, vaig compartir els seus costums i vaig aprendre dels seus coneixements sobre plantes i animals.

Poc a poc, vaig deixar de ser un foraster per convertir-me en un més de la comunitat. Vaig començar a conèixer les històries i les llegendes del lloc, a creure en la màgia de les terres i a estimar el meu nou llar.

Ja no era un immigrant, sinó un ciutadà més d'aquella petita vila rural, i ho portaria amb mi allà on anés.

Hugo Barreda Piqueres, 2n BAC