IES La Valldigna. Concurs de micro-relats

 

Sense títol

L’home va obrir els ulls. Del seu cap brollava un riu de sang i s’adonà que anava nugat junt a la resta de passatgers. Dos homes iraquians (a l’igual que ell) però alhora armats, els miraven amenaçant amb superioritat davant la cabina. A la part darrera de l’avió se situaven els 199 ostatges, immobilitzats junt amb l’avi, amb llàgrimes als ulls, imaginant el seu imminent destí. L’objectiu d’aquell segrest era alliberar 12 presoners a bord que eren traslladats a “La prisión de la Santé” en França. L’aeronau va canviar el rumb per a dirigir-se a Entebbe, l’Àfrica. Allí l’esperaven les forces armades africanes, les quals van rebre una alerta d’aterratge de l’avió en aquella zona. Una alerta que no sabien massa bé d’on va vindre. L’avió va ser interceptat amb èxit i 198 passatgers van eixir amb vida.

-D’aquesta trista i bonica manera , Nàdia, va ser com l’avi va arriscar la seua vida per salvar la de molts més.

-“Tranquil, tot eixirà bé”-va dir.

Aquestes foren les últimes paraules del meu pare abans de pujar a aquell maleït avió rumb a França, a la recerca d’una nova vida.

Adrià Donet Plana

2n BAT-CT

IES La Valldigna

Sense títol

BUM! De cop i volta tot es fa obscur i tots comencem a córrer cap a la frontera, però comence a espantar-me de veritat quan note que la mà de la meua germana m’amolla en mig de la multitud. Tots anem com zombies cap a un destí que ningú sap quin és. No reconec ninguna cara de totes les que m’envolten però totes s'assemblen, tenen la por escrita en els ulls i estan massa ocupats per salvar-se la pell que no s’adonen de la meua presència. Fins que després d’uns minuts que pareixien hores una xica m'agarra la mà i m'allunya d'aquella multitud caòtica, però encara tinc por perquè no sé qui és aquesta noia, ni d'on es troba la meua germana.

Aïda Sepúlveda Peris

2n BAT-CT

IES La Valldigna

Sense títol

Tothom em mirava. El meu vestit rosa sobreixia d'entre aquells uniformes que vestien aquells estranys per a mi. Semblaven simpàtics però no aconseguia desxifrar les seues paraules. Movien les mans i amb gestos intentaven ser amables, així que em vaig deixar portar.

Ràpidament s'acostà a mi, amb ulls clars, una jove amb una tauleta i col·locà al traductor unes paraules de benvinguda, que ara sí, vaig entendre.

Agafat de la mà d’un senyor calb, aparegué el meu germà, que encara plorava assustat perquè la mare ens hagués deixat en aquell lloc.

Ell sembla més aterrat que jo, o és que jo intente fer-me la forta davant d'ell, tot i que cada nit, el terror m’acompanya: continue sentint el bombardeig rus, els crits de la gent...i m'angoixe i pense que no seré capaç d'oblidar-ho, de tornar a ser feliç, però tal vegada ací trobe gent a qui estimar i amb qui compartir la meua vida, la meua trista experiència i el meu futur.

Alejandra Pons Barber

2n BAT-CT

IES La Valldigna

Capitalisme

Tot fou rapidíssim, d’ací cap allà i d’allà cap ací, omplint maletes i buidant armaris, deixant arrere una casa que havia sigut tot per a nosaltres, però sobretot per a mi. On havia crescut amb els meus pares. Cap de nosaltres volia deixar aquella casa, però tots sabíem que era necessari. La crisi ens havia obligat: pujada de preus, baixada de salaris, i mil històries més; encara sort, que en la feina, després de despatxar-me em digueren que era molt bona i trobaria treball en un lloc millor, tot cançoneria. Ara ens dirigim cap un país, segons l’etiqueta que ell mateix es posa, desenvolupat. El més menut em pregunta si allí podria fer amics nous, si l’entendrien, l’altre més major, es preocupa pel lloc de treball que necessita per poder avançar en la seva vida. Tots tenim molta feina per fer i cap altra alternativa. El sistema econòmic, controlat per unes quantes persones, ha fet que com nosaltres, milers de persones hagen d’abandonar casa i començar de nou.

Antoni Alberola Serra

2n BAT-CT

IES La Valldigna

La Fàbrica

Te'n recordes? Solíem anar a aquell parc tots els dies, ens quedàvem asseguts i ningú deia res. Sols una mirada era suficient per a entendre'ns i allò m'agradava. Però, una vegada les fulles cauen ja no tot torna a ser el mateix. El tancament de la fàbrica va portar a la misèria a moltes famílies que vivien a la ciutat, i entre elles la teua. De vegades, em pregunte si hagués pogut fer alguna cosa perquè et quedares ací, si existia la possibilitat que no fera falta anar-te'n a viure tan lluny per a que els teus pares tingueren un treball i poder sobreviure. Després, em vaig adonar que no podia ser així, les accions havien parlat i nosaltres no podíem fer res. Des de que no estàs, els dies són apagats, falta aquella llum que desprenies, que il·luminava tot al teu abast. Finalment, vaig decidir brillar encara que no hi fores. Fa mesos que no sé res de tu i m agradaria fer-te saber que tinc la sensació que quan tot millore tornaràs, i si no és així hi aniré per tu.

Clara Sánchez Grau

2n BAT-CT

IES La Valldigna

Sense títol

Ja no ens quedava res. Ni tan sols el sòl. Tot el que havia sigut un dia el meu camí rutinari cap al treball era ara una polseguera seguida d’edificis destrossats.

Quan em va agafar la mà va ser quan em vaig adonar que estava plorant. Que una part dins meva s’havia desfet, després de veure tanta mort i crueltat sense cap fi, i que mai res tornaria a ser el que era abans. No obstant això, ens quedava una única opció si volíem sobreviure, si no volíem acabar reduïts a un dany colateral d’una guerra demencial. Havíem d’apretar l’estòmac per tal de salvar-nos l’un a altre. Sé que si no haguera estat ella, ja m’haguera donat per vençut feia dies, però havia de traure-la d’allí.

Mai haguera pensat que en algun moment hauria d’abandonar tot allò que coneixia, l’únic que havia conegut. Però ara era moment d’anar-se’n, d’abandonar aquell lloc amb data de caducitat.

Va ser un dia difícil, si em volia a mi mateixa, més la volia a ella. Mentre estiguera al meu costat aniria on fera falta.

Júlia Abbotts Mahiques

2n BAT-CT

IES La Valldigna

Sense títol

Ja feia un mes que s'havien endut al pare, des d’eixe moment que res era ja el mateix. La fam dolia com a ganivetades, i la mare morta. Tretze anys tenia i ja vaig haver de madurar, 16 quan vaig haver de desenvolupar el rol de mare per cuidar les meues germanes i 17 quan vam marxar a França amagats entre vaques i porcs. No n'estic orgullosa del que vaig fer per aconseguir el viatge, però va ser necessari. Aquella horrorosa imatge d'aquell camioner profitós, malparit, que es va aprofitar de mi quan més indefensa estava, porta perseguint-me des d’aleshores. Mai he volgut tornar a Espanya, la deteste, odie el règim i tot el que l'envolta, allò que m'ho va llevar tot i m'ho va provocar també. Des d'aquell 10 de desembre de 1940 que no puc dormir, des d'aquell 10 de desembre que sent que les parets em parlen, i des d'aquell llunyà 1940 que no he pogut eixir d'ací, tancada entre reixes, jo era només una xiqueta, una víctima mes, i aquell porc mereixia la pitjor de les morts.

Marc Huet Ripoll

2n BAT-CT

IES La Valldigna

L’art de la vida

Megan vivia a Libèria, un país d’Àfrica i en busca d’una vida millor va emprendre el perillós camí de creuar el mar Mediterrani junt al seu amic Omar. Després de moltes penúries hi van arribar a la costa valenciana.

Una vegada en la península, hi van passar unes dures setmanes, on no tenien ni per a menjar. Megan li donava el menjar al seu millor amic, ja que era més menut i veia que la seua feina era cuidar d’ell. La fam continuava i ells seguien sobrevivint, però Megan va agafar una malaltia i va morir.

La mort de la seua millor amiga va afectar Omar, però la pintura i l’art el va ajudar a sobreviure i a superar-ho. Amb el pas del temps es va convertir en un pintor de prestigi i com a record, firmava totes les obres amb el nom de Megan.

Óscar Sansaloni Fenollar

2n BAT-CT

IES La Valldigna

Sense títol

La guerra per fi havia acabat però malauradament el patiment i la fam seguien a cada racó de cada casa del poble de Simat de la Valldigna, és per això que pel cap de Joaquim o més conegut al poble com "Ximet" rondava una idea de fugir d'aquell país on només havia vist fam i misèria.

Joaquim era un home d’una estatura gaire imponent, però mai havia tingut dificultat per adaptar-se a qualsevol tipus d'ambient, i és per això que marxà ell i la seva dona embarassada cap a l'Argentina que en el seu moment era una de les potències del món.

Quan arribaren a l'Argentina no es sentirem gaire fora de casa, de fet s'hi trobaren amb més comoditat que al seu poble ,encara que totes les nits tan Joaquim com la seva dona, Marisa, ploraven i enyoraven el que per a ells sempre havia sigut sa casa.

Ximet va trobar feina ràpidament, ja que sempre havia sigut valent per treballar, mentre Marisa es centrava en el xiquet que havia nascut dos dies després d'arribar a la ciutat de Buenos Aires.

Tot anava bé fins que Ximet que treballava al camp li agafà un mareig i es despertà en el seu poble valencià.

Roger Camarena Chàfer

2n BAT-CT

IES La Valldigna

El sefardita

-Tinc fam. Vaig arribar fa 5 mesos amb la menorà daurada del meu besavi com a únic recolzament econòmic. Ja no tinc res per alimentar els meus 5 fills. Sigueu compassiu.

És tard. L’inquisidor portuguès ha parlat: Un entre tants... A la fog...

Vicent Chover Montoya

2n BAT-CT

IES la Valldigna

La Lluna

Per fi era de nit. Era el moment que havíem estat esperant i planejant des de feia mesos. La Lluna brillava immensament, igual que les nostres esperances en aquell moment, o tal vegada només era un feble intent de mantenir-nos positives. Caminàvem silenciosament pel camí que vam memoritzar innumerables vegades i més tard arribàrem a aquell simple mur que ens separava de la llibertat que tant havíem desitjat. Escalàrem dificultosament amb les últimes forces que ens quedaven, i una vegada dalt, vam sentir l'indescriptible sentiment d’alleujament i felicitat, i les llàgrimes començaren a brotar. Encara d’esquenes però de cara al nostre nou destí, vaig sentir un objecte perforant-me el cos, i tot es tornà negre. La llum que vaig estar perseguint durant tot eixe temps va desaparèixer en aquell breu instant, però sabia que la Lluna continuava allí, inabastable.

Xinru Hu

2n BAT-CT

IES La Valldigna

Sense títol

Un nou dia s’alçava per l’horitzó, un nou dia a sobre d’aquell vaixell vell, amb les veles un poc esgarrades. Havia perdut el compte dels dies que portàvem navegant, rodejats només per l’oceà Atlàntic. Semblava un somni i un malson al mateix temps, ens embarcàvem en aquell viatge per a acabar amb els problemes econòmics que totes les nits mon pare i ma mare tractaven d’arreglar. Ambdós treballaven tot el dia al camp per aconseguir dues menjades al dia, però la situació era insostenible. La gent ja no sabia què fer, ja que la situació no millorava. Mire l’horitzó, el sol sortint entre les ones, i pense en tot allò que deixem arrere, els amics, la casa on he crescut, la plaça del poble i tots els veïns que tantes vegades ens hem ajudat. Aquest vaixell, ple de gent que comparteix el meu sentiment i situació, busca una nova terra on poder viure i treballar per seguir endavant. De sobte no era el sol l’únic protagonista a l’horitzó. Els tripulats fan indicacions i corren de proa a popa estirant les veles. Ens trobem per fi davant d’ella, hem arribat a la terra de la plata.

Alba Vidal Sancirilo

2ⁿ BAT-HCS

IES La Valldigna

Sense títol

Sofia s’havia quedat vídua després que el seu home morira en la guerra civil de Síria. Tenia dos filles i podia mantindre-les gràcies al seu forn. Però per a ella no era fàcil compaginar el seu treball amb les tasques de casa i l’ensenyament de les seues filles, ja que no anaven a l’escola.

Un dia es va produir un terratrèmol on vivien i a partir d’aquest fet es van quedar sense casa i negoci, no hi havia altra millor opció que migrar a altre país per a millorar el futur d’ella i de les seues filles.

Gràcies a l’ajuda de les ONG’s internacionals Sofia i les seues filles van tindre l’oportunitat de deixar enrere tot el caos que hi havia en Síria i anar a Xipre. El viatge va ser molt dur perquè van anar en vaixell i en aquell moment feia un mal temporal però finalment van arribar al seu destí.

Finalment gràcies al seu esforç i els seus coneixements de fornera, la van contractar en un forn i va poder escolaritzar les seues filles.

Alexandra Alexandre Ferrando

2BAT-HCS

IES La Valldigna

El treball de fi de curs

Allò era una vegada tres amics que vivien a València. Mohammed, era marroquí però se'n va anar a viure a Espanya, buscant un futur millor. Samuel venia des de Perú, degut a l’escassetat de diners i buscant una millor vida. Kim era un xic nascut a Cambotja, però que viu a Espanya juntament amb els seus amics Moha i Samu. Als tres els unia una cosa, buscaven prosperitat a les seues vides.

Viuen junts en un pis a prop de la universitat de València, on estudien.

Els agrada viatjar junts per veure els diferents costums dels països. L'any passat van anar a Rabat, on Moha els va guiar i els va donar a provar plats típics de Marroc que inusualment trobes a Espanya.

Aquest any, al finalitzar el curs han decidit viatjar a Xina, però ells no trien llocs a l'atzar, ells tenen una filosofia de vida basada en que no viatgen per canviar de lloc, és a dir, perquè un país siga més ric o siga més famós, sinó el que busquen és canviar les idees, per aconseguir un món més lliure, sense discriminació, per a que així les noves generacions no passen el que ells han passat.

El seu hobby favorit és anar on mai han estat. El conèixer a gent nova i adaptar-se a noves situacions com l’haver de saber alguna cosa de xinés, o molt d'anglès el fa créixer culturalment. Diuen que augmenta la creativitat i ajuda a créixer com a persona, així ho exposaren al treball per grups de la universitat, guanyant el premi al millor automicro-relat, que ho havien basat en la migració mundial.

Àlvaro Durà Talens

2n BAT-HCS

IES La Valldigna

Sense títol

Després de la guerra a Espanya, estan sotmesos a una dictadura, la del general Estruch, i la gent, per tal de poder sobreviure, havien emigrat a altres països per a poder refugiar-se, els que no van emigrar es van haver de quedar al país on estaven patint la guerra i hi havia molts de ferits i morts. No només va ser eixe el problema, molts negocis i vivendes van quedar destrossades, així que la gent buscava la manera d’estar segura. Una vegada va passar la guerra, el general Estruch va expulsar els immigrants, va censurar la llengua catalana i molts escriptors escrivien en llengua catalana però no publicarien els llibres fins a l’any 2000, l’any que va acabar la dictadura. Altre fet que va portar la dictadura va ser l’obligació d’anar a l’exercit a partir dels 17 anys i una vegada acabaven estaven obligats a treballar i pagar uns impostos molts alts on quasi ningun espanyol tenia per a viure en condicions. Almenys, quan va acabar la dictadura va passar el sofriment i Espanya va rebre ajudes econòmiques per a poder viure.

Àngel Ortiz Becerra

2n BAT-HCS

IES La Valldigna

La fugida per la salvació

Hui és l’últim dia que la meua germana Rashida i jo estarem ací amb els pares. La mare diu que no hi ha futur al poble, que no tenim ni per menjar. El riuet s’ha assecat i hem de caminar hores i hores per aconseguir aigua. Deixar la nostra vida per endinsar-nos en un llarg camí que no sabem com acabarà? Sí, és la solució, o pot ser no. Tinc por, però soc la major, he d’ajudar a la família.

Està fent-se de nit. Els pares han invertit els pocs estalvis en nosaltres. En unes hores eixirem en la pastera. Els pare ens acompanya fins el punt de partida. Hi ha molta gent, fins i tot una dona amb un bebè d’un any. Rashida i jo no estem realment preparades, però és l’hora. Ens acomiadem plorant del pare. No volem partir, no volem deixar-los.

Comença la travessia. Tots estem en silenci. Cadascú pensa que no té res a veure amb el del costat però realment tots compartim el mateix objectiu, tots volem una vida digna.

Arribem a la costa espanyola, esgotades, però hem arribat. Ara comença l’aventura. Ara podrem tindre futur.

Anna Estornell Sala

2n BAT-HCS

IES La Valldigna

ADIB

La nit és molt llarga, bé ho sap Adib que li té pànic a la nit. Adib va sortir a la mar fa dos dies del Marroc amb una petita pastera on anaven quaranta adults i infants. Ací el que més dur es fa és la nit, aquelles nits que no s’acabaven mai amb les ones xocant contra la fusta enfortida d’aquella inestable pastera. Passaren nou nits més fins que Adib va veure terra, era un dels únics que va sobreviure a aquell mortal viatge des de Mehdia fins on el destí el portara. Estava rodejat de foscor, sense menjar ni aigua, només veia els seus companys agonitzant en les fredes aigües del mar Mediterrani ja que ninguna d’aquelles persones tenien els mínims coneixements de nadar o de primers auxilis.

Arribaren un dia després a Gibraltar, il·legalment però amb esperança d’eixir d’aquell infern, però ara venia la part més difícil, havien d’aconseguir entrar a la ciutat sense alçar alarmes. Adib aconseguí entrar victoriós, fou l’únic, a la dona embarassada la tornaren a l’Àfrica, carai! després de tot si volia tornar a intentar-ho havia de jugar amb la mort a bord d’una gelada pastera. Adib la deixà arrere, havia de ser una mica egoista, i així va ser, amb tan sols 17 anys ja estava a Espanya fent (o intentant tindre) una nova vida.

Jimena Garcia-Caro Sancho

2n BAT-HCS

IES La Valldigna

Una mala decisió

Ricardo no estava en el millor moment de la seua vida, l'havien acomiadat del seu treball i no tenia diners per sostenir la seua família, per tant es va veure amb l’obligació de migrar a altre país on hi havia més treball. Se'n va anar sense la seua família perquè no podia permetre's sostenir-la amb el seu sou, per tant els va abandonar. La seua família es va preocupar molt en despertar-se i no veure'l en casa però Ricardo, degut a la seua actitud egoista, va agafar el primer el primer vol cap a Espanya, amb la mala sort que es van trencar els motors de l'avió estavellant-se al mar on no va sobreviure cap passatger.

Julen Cucarella Guillén

2n BAT-HCS

IES La Valldigna

Sense títol

Era un 17 de juliol de 1936 i començava la guerra entre republicans i franquistes, la fam i les malalties assolaven Espanya, una Espanya en què en fer-se de dia hi havia més morts. Jo i Maria van ser de les poques persones en aconseguir aquell bitllet de vaixell per anar cap a Argentina, la qual es presentava com una oportunitat de vida, de felicitat… Per a nosaltres, el viatge a aquest país significava molt més que una oportunitat de treball o de fugida de la guerra; significava l’inici de la nostra pròpia família en un lloc sense riscos, on la nostra Amparo -que encara era dins del ventre de Maria- puga crèixer en un entorn sense guerra, fam, on ella puga ser feliç sense patir com moltes famílies a Espanya.

Marta Lozano Mejías.

2n BAT-CT

IES La Valldigna

Cap a un canvi de vida

La família Ferrando va emigrar a França als anys 50. Naturals de la Valldigna i amb pocs recursos laborals i econòmics, decidiren migrar a aquest país on la feina estava ben pagada.

Marxaren de matinada, només amb una petita maleta on portaven totes les seues pertinences i il·lusions. Anaven amerats de por davant la incertesa del seu futur i la duresa d’haver de deixar enrere les seues arrels, la família i els amics. Finalment aquell diumenge primaveral, després de veure cremar la falla del poble per últim cop, començaren aquella aventura, tantes vegades pensada com ajornada.

Després d’un llarg viatge amb molts transbords arribaren a París, la ciutat dels seus somnis. Tingueren la sort de tindre un amic ja establert allí que els ajudà a trobar feina. L’home a la fàbrica de l’amic, on començà netejant i acabà fent-se mecànic i la dona a una casa d’una família important on la tractaven molt bé i tenia un bon salari.

Al principi, hagueren de treballar de valent i fer molts sacrificis, però anaren fent-se al país. Finalment amb l’arribada dels fills s’hi establiren, però mai oblidaren les seus arrels i sempre que podien tornaven per visitar els pares i germans.

Mireia Alberola Selfa

2n BAT-HCS

IES La Valldigna