Salutacions des de l'IES ALBAL.

Molta sort a totes les persones que participen al concurs.

Àngela Busó

Departament de Valencià

El camí

En aquest viatge cap a la suposada prosperitat puc dir que estic assolint el que mai m’havia imaginat: el silenci. Dins del pou de la memòria recorde tots els meus camins. Tants llocs, tants països. Sempre rebutjat. Coneixia l’existència del menyspreu que es té cap als apàtrides, però no ho havia experimentat fins ara. Sempre em pregunte per què. Per què eixa por inconscient a l’estranger, al diferent. En el meu llarg trajecte des de Bamako a Espanya pense moltes qüestions i conec grans persones, com l’escriptor camerunés Sani Ladan, altre apàtrida amb una història semblant a la meua. Gràcies a aquesta acció d’escriure mai s’ha considerat un metec, al plasmar tot el que li ocorre.

No obstant, la vida és molt difícil. Tot sembla un somni, però jo ja no sé somiar. Pot ser em consideren un lladre per no ser del propi país, cosa que, arribat a aquest moment de la meua odissea, no m’importa. Tot i això, mai hi estic sol perquè m’acompanya la meua soledat. Espere tenir sort i aconseguir arribar-hi, perquè la vida és això: camí. El més complex serà el dia que entre al país. Hi haurà alguna persona que m’ajude? Ja conec la resposta. Ningú.

Carles Martínez Atienza, 1r Batxillerat, IES ALBAL

Hui, en el nostre dia número 20, ens trobem en l'Amazones, però no busquem només la majestuositat de la naturalesa, sinó també les històries que hi ha entre els seus arbres mil·lenaris. En un xicotet poble riberenc, coneixem a Mariana, una escriptora que ha teixit la seua vida entre les llegendes de la selva.

Mariana ens rep amb un somriure càlid. Ens convida a la seua casa, on l'aroma a encens ens embolica. Està ple de llibres antics i manuscrits, cadascun contant una història diferent de l'Amazones.

Ens parla amb passió dels secrets que la selva guarda, de les criatures misterioses que habiten en els seus racons i de les veus dels xamans en la nit. Ens mostra els seus escrits, on plasma les experiències i mites que ha viscut en els seus viatges. Cada pàgina és un portal a un món desconegut, on la realitat es mescla amb la fantasia de la selva.

L’escoltem amb sorpresa i admiració. Mariana ens transporta a un univers de meravelles ocultes i secrets, on la màgia de l'Amazones s'entrellaça amb les paraules d'una escriptora apassionada.

Blanca Blasco Martí, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

A Palawan

Em trobe a la platges d’aquest lloc paradisíac, en Palawan, on el sol em pega a la cara fins sentir picor en les meues galtes i arribe a escoltar els pardalets lluny de mi. Tots açò ho puc veure al meu voltant i encara em faltes tu, he passat gran quantitat de dies fent-li cas al que el meu cap em diu però tu eres el que sent el meu cor.

He aconseguit allunyar-me de tu físicament, tan de bo que alguna vegada ho puga aconseguir mentalment. Des del dia en que et vaig conéixer he viscut i sentit una gran diversitat de sensacions, aquella que sentia quan arribava a casa després de berenar amb tu però també aquella que sentia quan em vas fer sentir per primera vegada que era la culpable de les teues inseguretats i malentesos. Estic fent el viatge de la meua vida, recorrent imponents muntanyes, inimaginables selves, luxosos restaurants i grans entrebancs que fan d’aquest viatge un viatge real, però en aquest cas, el major entrebanc eres tu a la meua vida. Quan sent que et necessite però no ets el que vull.

Ara prenent en sol en aquesta sorra blanca i intentant buscant el millor per a mi, puc dir que ets l’amor de la meua vida però per això no vol dir que la vaja a passar amb tu.

Yolanda Gimeno Pérez, 1r Batxillerat, IES ALBAL

A la recerca de respostes

Hui el dia està solejat i brillant, però després d'acabar el llibre de William Shakespeare, Romeu i Julieta i veure el tràgic final, el dia se m'apaga un poc. De sobte, em trobe en Stratford-upon-Avon al Regne Unit, amb ànsies de preguntar-li a Shakespeare per què trià eixe final. Sembla una bogeria.

El viatge es torna emocionant mentres observe els paisatges pintorescos i els pobles amb encant. Explore la ciutat i em trobe amb un ancià, escolte històries sobre Shakespeare que m'està explicant, i em crea més intriga. Amb determinació, vaig al Royal Shakespeare Theatre, lloc on les obres de l'autor captiven a generacions i on em trobe amb Shakespeare.

És ací, davant de mi, i per fi puc tindre respostes sobre el final de Romeu i Julieta. M'explica que és una elecció deliberada per a ressaltar l'amor juvenil i explorar les conseqüències de la intolerància i l'odi. Encara que la resposta no és la que espere, em sent agraïda per conéixer al geni darrere d'una de les històries més commovedores de tots els temps. Em desperte i me n’adone que tot és un somni, però l’experiència se sent tan real que em deixa reflexionant l’impacte durador de les obres de Shakespeare.

Amira Mimon Mohatar, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

 Per   una  vida  millor

Cada nit, la mar agitada em porta més prop del meu destí, Espanya. En la pastera abarrotada, l'olor de sal i de la por de la gent es mescla en l'aire. Però tot siga per una vida millor.

Les ones colpegen la fràgil embarcació, i els meus pensaments cada vegada van cap a pitjor, pensant en si arribaré o no. Recorde el rostre de la meua mare i dels meus germans quan els vaig prometre que trobaria una vida digna per a nosaltres.

 

La costa valenciana finalment apareix en l'horitzó, els llums de la ciutat, del que crec que és València, brillen com a estrelles en l’univers, prometent-nos una nova vida. Però també sé que el camí per davant serà difícil, fins i tot, més del que m’imagine

La pastera s'acosta a la costa, i els meus peus estan a res de tocar, finalment, terra valenciana. El viatge ha acabat, però la meua lluita per una vida millor tan sols acaba de començar. Amb el cor en el puny, xafe terra valenciana, preparat per a enfrontar el que siga necessari per a construir un futur per a mi i la meua família.

David Tébar López, 1r Batxillerat, IES ALBAL

Renasc en quilòmetres de llibertat

-Com li dones al botó, et jure pel que hem sigut, que això s'acaba ací. - I no sé per què, ni tan sols com, però una força major m'impulsa a fer-ho.

-Qui et vol no et fa patir. - Reservar. Li he donat i isc corrent, però no de la casa, sinó del llaç verinós que ens uneix

. . . .

He d'admetre que arribe tard, és una de les coses que més odia ell, però què més dona? per què continue pensant a no fer-li mal? Per què no done valor als trossos del meu cor que he de recollir? No els he trencat jo i és tan injust.

-Perdone, la terminal de París? - Li pregunte a l'empleat que es troba darrere del taulell.

-A la dreta, senyoreta. És la 67.

-Moltes gràcies, que tinga un bon dia.

I esperant a embarcar, pense, pense en tot i en res alhora. En la meua vida de fa, tan sols, dos dies. Després d'anys de sofriment, decidisc trencar les cadenes que em lliguen a la seua manera de voler. Hui, amb valentia, comence un nou capítol en la meua vida, buscant la pau i la llibertat que meresc.

-Ací comença la meua nova vida, la que tant he somiat.

Mireia Orero Martínez, 1r Batxillerat, IES ALBAL

A la meitat de l'oceà Atlàntic, Moussa i els seus companys, agarren fort amb les seues delicades mans congelades la fràgil pastera que els transporta de Mauritània a la seua desitjada Espanya. Les fortes ones de la mar dificulten el camí, de manera que estan molt mullats i no tenen bona vista, el vent assota les seues cares i fa que la piragua es moga d'un costat a un altre. Però, encara que s'enfronten estes dificultats, Moussa i els seus companys tenen la força i confien que arribaran prompte. Desgraciadament, un dels amics de Moussa ha mort, a causa d'hipotèrmia, tots estan plorant per la pèrdua d'este magnífic home, que tenia molta il·lusió d'arribar a Espanya i tindre una vida i millor. És trist saber que el cos d'este home ha sigut llançat a la mar, perquè no tenen més opció. En les cares es reflectix la fam de no menjar set dies, la por, la preocupació, la set, el constant fred i la imatge traumàtica de presenciar les deu morts ocorregudes en estos últims dies. Però de sobte els tripulants observen la riba de la mar, van corrent feliços cap a ella, amb la il·lusió de tindre una vida millor.

Khadidiatou Ba Diame, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

Útima parada, Atotxa

Em dirigisc a Madrid per treballar, com sempre. Trac el bitllet en la taquilla. L'home de dins és un home bastant sinistre, que esbossa un somriure que em produeix por i una suor freda que em recorre tot el cos, però no li he prestat molta atenció. Just m’he oblidat l'MP3 i escolte el so de la gent parlant, note que les persones d’allí em somriuen igual que el taquiller.

Em munte al tren. L'ambient està carregat d'un silenci absolut, i note com la gent continua somrient. Més tard, escolte de fons la veu metàl·lica de l'avís de es parades, em trobe a Atotxa. Seguidament, el tren torna a arrancar. El camí se m'està fent més llarg del normal, per la qual cosa mire per la finestra i espere uns segons. Em trobe de nou a Atotxa. Seguisc espantat, pensant que és producte de la meua imaginació. El tren torna a arrancar i torna a passar el mateix.

Aterrit i molt nerviós, isc i no trobe l'eixida de l'estació. Decidisc asseure'm al costat d'un home amb un periòdic, on llig de reüll: “Terrible atemptat a Atotxa, després d'una setmana de cerca no s'ha trobat cap persona amb vida”.

Carla Cebrià Aguilar, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

UN BON DIA

Cordelius era el capità general de l’exèrcit de Catrelia i va pensar que no era un mal dia per a morir. Feia sol i estava al costat del seu amic Visilvan, que era més planta que animal, però era bona persona. Duia tres dies a aquelles muralles veient com l’exercit taquitarquià construïa màquines d’assalt i acumulava un nombre elevadíssim de dracs. Havien intentat atacar nou vegades en aquells tres dies, en poques baixes per la seva banda i moltes al seu. Els alacrans havien tombat alguns dracs amb fletxes de nucleita, però continuaven sent més dels que podien parar. L’exercit de Taquitarquia s’estava preparant, l’activitat al seu campament era palpable, atacarien en pocs minuts. El capità pensà que eixe era un bon resum de la situació. Aleshores una espècie de fletxa enorme amb una cavitat al final de la mateixa va impactar just rere les muralles i va començar a emanar un gas. El va identificar a l’instant, es tractava de gas sassànida, un dels secrets millor guardats i més letals del món. Al mateix temps va sentir els tremolors rítmics que generava un ariet al impactar contra les muralles. Als pocs segons tots els dracs taquitarquians s’enlairaren, s’havien organitzat bé. En eixe moment va pensar que estaven perduts. Tots aquells que estaven defenent les muralles anaven a morir eixe dia. Un bon dia per a morir.

Carles Vila, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

Vaig córrer cap al bosc després de l'escola, buscant una nova aventura. Quan vaig arribar, vaig veure unes llums brillants entre els arbres. Amb curiositat, m'hi vaig endinsar. De sobte, vaig veure una criatura misteriosa, amb ales transparents i un pelatge llarg i blanc. Em vaig quedar bocabadat. ¿Què era aquell ésser? Potser un guardià de les fades, com havia llegit en els llibres. Vaig córrer cap a casa, ple d'emoció per haver trobat un trosset de màgia en el bosc. Quan vaig arribar a casa, just abans d’obrir la porta em vaig despertar del somni més plàcid que havia   tingut mai.

 

Lucía Marco, 1r Batxillerat, IES ALBAL

L’ÚLTIM SOSPIR DEL GUARDIÀ DEL FAR

En un penya-segat, pròxim a un poble costaner envoltat de boira i misteriós, es troba un far antic el qual s’alça sobre el penya-segat. En aquest far, es trobava un guardià desconfiat del poble, el qual, estava envoltat de misteri. Al poble parlaven d’ell com a llegenda, una ànima atrapada entre el món dels vius i dels morts. Una nit de tempesta quan el vent xiulava amb fúria i les ones rugien com bèsties, el antic far es va il·luminar d’un resplandor sobrenatural. El guardià, amb els ulls plens de secrets, lluità contra les forces de l’ombra per alliberar l’últim sospir que el mantenía presoner. El far, radiant amb la llum, exhala l’últim alé de vida del guardià. En aquell moment, el far, es va convertir en un feix de llum d’esperança que dissipava la boira direcció on apuntava, il·luminant camí cap a la llibertat. En aquella lluita, els habitants del poble escoltaren el clam de l’últim sospir i van sentir com el cor els bategava amb por i admiració. Des aleshores, el far continua vigilant de prop, però ara és un far guiador de cors perduts cap a la redempció i veritat. Amb aquest últim sospir del guardià, la llegenda pren vida i es convertirà en un record etern que perdurarà en les ones del temps, guiant als perduts cap a la llum de la llibertat.

Mario Durà, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

 

El poder de l'amabilitat

En un poble ni gran ni xicotet, podem trobar un xiquet de nom David, ell vivia en una de les cases mes allunyades de l’institut, y tenia que caminar sempre 30 minuts per a poder arribar a temps.

David tenia unes característiques molt peculiars, com per exemple era un xiquet alegre, amable, inteligent de ment y sempre ajudava a tota persona que la necessitava.

Un dia de rutina de David, ell sempre ajudava a un fruiter en la colocació de les fruites, també solia jugar fútbol amb els xiquets 3 anys menor que ell, per a crear rialles, y per últim al arribar a casa ajudava en tota la feina de la casa.

Un dia tornant de l’institut, David va tindre un accident, i necessitava de forma ràpida un fetge nou. La seua família estava molt preocupada, perque el seu tipus de sang era una de les més complicades de trovar, però gràcies al comportament d’aquest xiquet de gran cor, tot el poble va acudir al hospital, principalment per a poder ser un dels donants de David. Passat un hora fent revisions de fetge, varen trobar un donant, el fruiter que sempre era ajudat per David.

Pau Ortiz, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

En un regne molt llunyà, Ángel, Laura, Zeus i Mandrágora van emprendre un viatge èpic a la recerca del tresor perdut dels dracs rojos. Amb valentia, van travessar boscos encantats i muntanyes nevades, desafiant perills i criatures màgiques. Ángel, el valent guerrer, protegia el grup amb la seua espasa brillant i esmolada. Laura, la sàvia embruixadora, guiava amb la seua màgia poderosa. Zeus, l'entremaliat elf verd, portava alegria amb les seues entremaliadures.

Mandràgora, la curiosa fada brillant, descobria secrets en cada racó. Junts, van enfrontar desafiaments i van superar obstacles, demostrant que la verdadera amistat i el treball en equip  poden véncer qualsevol adversitat. Al final de la seua travessia, van trobar el tresor, no d'or, sinó d'amistat i valentia, que els va convertir en llegendes en tot el regne.

 

Paula Salvador, 1r Batxillerat, IES ALBAL

La Tomba de Lorca

És un dia qualsevol, i com tots els dies me’n vaig al llit a les deu de la nit, però el meu somni de hui és molt estrany i diferent.

Estic en un carrer de nit, no hi ha cap persona i totes les cases i construccions són antigues, no sé on me trobe. Vaig a seguir el camí del carrer, justament en el final es pot veure l'Alhambra.

(Què feia jo en Granada?) em pregunte.

Per la dreta apareix un xic de la meua edat i em pregunta estranyat:

 - Qui eres tu? Què són ixes robes que portes?

Li vaig contestar:

- Crec que estic en un somni, tu qui eres?

Em va respondre:

- El meu nom és Federico Garcia Lorca.

En el meu cap pensava el que passaria si el matava, per comprovar si es un somni o no.

Seguidament agafe una pedra del meu costat i a base de colps va morir Lorca.

Després de matar-lo em desperte del somni i ràpidament agafe el mòbil per a buscar en google al famós escriptor, per a la meua sorpresa no hi havia cap referència d’ell. Anys després ja sóc més major però continue tenint la consciència plena de culpa per haver assassinat a un dels millors escriptors de la literatura espanyola.

Lucas Calvo, 1r Batxillerat, IES ALBAL

EL MISTERI DE WHITTIER

“El misteri de Whittier”, una novel·la que relata l’assassinat d’una xica a l’edifici del poble. Dic a l’edifici del poble com si fora l’únic, perquè és l’únic. Tota la gent fa vida dins de l’edifici pel fred. Whittier és un poble aïllat, a soles es pot arribar per un túnel que tanca a les deu de la nit.

Ara em trobe al túnel, creuant amb un cotxe que he llogat a l’aeroport. Arribe a l’edifici i puge a l’hotel on un senyor de seguida em rep molt amablement i m’instal·le a l’habitació. Ja passen de les deu. L’home de l’hotel ha tocat a la meua porta. M’ha convidat a mostrar-me l’edifici i he acceptat. Diu que molta gent arriba a l’edifici després de llegir-se la novel·la i que ell sempre els fa un tour. Durant el recorregut, em mostra la cafeteria, la tenda, l’oficina de correus... Està tot tancat perquè passen de les deu. No entenc per què fa el tour a aquestes hores ja que la política del soroll a l’edifici es molt estricta. El tour comença a posar-se interessant quan em porta al soterrani.

• Això dona més por de la que m’imaginava – vaig dir.

• Doncs espera a que arribem a l’habitació de l’assassinat de la novel·la, per cert, era una xica molt pareguda a tu – va dir amb una veu seria i greu.

Arribem a l’habitació 321 del tercer soterrani i el propietari de l’hotel m’obri la porta i em convida a entrar. Estic al·lucinant amb l’habitació, és com me la vaig imaginar quan vaig llegir el llibre.

• Què et pareix? – em va preguntar el senyor.

• Al·lucinant. – vaig contestar il·lusionada.

• Ja, però les coses no sempre són com t’imagines. Tanca la porta. – va contestar molt seriosament.

• 
  

Víctor Guerrero Díaz, 1r Batxillerat, IES ALBAL

La presó de les paraules

Em desperte i em fa mal el coll. Lluny de la comoditat del meu llit, resulta que estic tombat en un sòl fet de pedres. La manca de llum em dificulta la percepció de qualsevol persona. M’atrevisc a caminar dos passos i diferencie un home tot sol concentrat en la seua llibreta. Nota la meua presència, però no reacciona, de manera que m’aprope al seu costat i llig una sèrie de versos, on es veu reflectida la nostàlgia del meu company cap al seu fill. Li pregunte com és que el seu fill només pot alimentar-se de pa i ceba, i em diu que tota guerra causa fam. En aquest moment, potser massa tard, m’adone que estem tancats a una presó. “Ets un presoner de guerra?”; li pregunte, a la qual cosa ell em respon: “Si ho vols vore així, ho soc”. Confós, deuria de témer-lo, però la curiositat pot amb mi. Li expresse la meua admiració per els seus versos, i em contesta que han sigut el motiu de la seua condemna. Faig cara d’incrèdul i aquest home em conta que expressar els seus pensaments ha sigut la causa. Qui podria estar tancat per açò? Doncs Miguel Hernández.

Carlos Segura, 1r Batxillerat, IES ALBAL

IL·LUSIONS DEL PASSAT

I de sobte… em vaig quedar allí atrapat, no tenia cap esperança de tornar al meu món, a la meua vida, a l’actualitat. Em vaig veure obligat de fer alguna cosa per sobreviure. Vaig recordar el llibre de Joanot Martorell, el Tirant lo Blanc, ja que em va semblar que tot al meu voltant coincidia amb l’època en la que aquest fou escrit. La gent em mirava de forma estranya per la roba que portava, degueren pensar que estava boig, però no ho estava, simplement em trobava en un segle que no em corresponia. Em vaig apropar a un mercat ple de gent i on podies trobar tota mena de coses. Vaig deambular per allí tractant que algú em donara alguna cosa per menjar, però no ho vaig aconseguir, així que em vaig retirar i em vaig quedar dormida en un cantó d’unes cases. Més tard, un home que semblava estar preocupat per mi, em va despertar i em va dir; “Soc Joanot Martorell, necessites ajuda?”. En shock pel que havia ocorregut no vaig poder respondre-li i quan ja semblava que anava a dir-li alguna cosa, vaig despertar i vaig veure a la meua mare asseguda al llit: sense dubte vaig pensar que tot havia estat un somni.

Claudia Deval, 1r Batxillerat, IES ALBAL

Un últim desig

Nascuda a una família humil vaig quedar òrfena després d’un incendi que va acabar amb la vida dels meus pares. Vaig quedar sola al carrer amb l’única companyia de les poques pertinences que van quedar després de l'incident. Entre aquestes es trobava un llibre el qual m’omplia d'il·lusió al llegir-lo, era l’única alegria a la meva vida. En acabar-lo vaig tornar a la realitat i, trista, sense res que me lligara a la meua aldea, vaig partir cap a la cerca de més obres d’aquest autor. El viatge va ser dur i va estar ple de problemes. No tenia menjar ni aigua, l’únic que m'emportava a la boca era el que me donaven alguns mercaders ambulants que s'apiadaven de la meua situació. No vaig arribar molt lluny ja que, presa de la fam i fatiga, vaig caure a terra derrotada, però, per a la meua sort, un home amb dos acompanyants va vindre a socórrer-me. Va preguntar-me el meu nom, però amb la gola seca i sense forces no vaig ser capaç de pronunciar paraules.

-”Aguanta xiqueta”

La seua aparença resultava familiar, era molt pareguda a la de l’autor del meu llibre, no podia creure trobar-ho als meus últims moments, havia complert el meu desig.

Amb un somriure vaig tancar els ulls per última vegada i entre llàgrimes vaig anar a descansar…

Héctor Ramírez, 1r Batxillerat, IES ALBAL

LA TINTA ÉS L’EXPERIÈNCIA

Joel arribà sospirant a la seua biblioteca de confiança. Va obrir una còpia de l'obra "L'Odissea" d'Homer, buscant un àpex d'inspiració al viatge d'Ulisses per a poder crear la seua pròpia poesia. Mentre passava les pàgines, s’adonà d’una nota en un marge que deia "En els plecs del temps, trobaràs la tinta de la teua inspiració". En pronunciar-la es va trobar en els desgastats carrers de l'antiga Grècia, en l'època d'Homer.

Joel estava confós, però l’ànima li deia que Homer seria la font d'inspiració que tant anhelava. En el seu viatge per a trobar-li, traspassà boscos, temples oblidats i ciutats perdudes. En la seua odissea, va debatre amb savis, desafià a criatures mítiques i navegà per aigües perilloses.

Fins que un dia, en un racó de l'àgora, un ancià s’acosta a ell. Van tindre converses banals, però abans d'anar-se’n, li donà una nota i un llibre. Deia:" Cada pas, ha teixit les fibres de la teua pròpia epopeia. Les experiències són la tinta de les teues futures paraules que es reflectiran en les pàgines. Tot això és l'essència mateixa de la creació." i el llibre és "L’Odissea”, firmada per Homer. En eixe precís moment Joel ho va entendre tot.

Irene Bonet, 2n Batxillerat, IES ALBAL

Un llarg viatge

Els nervis recorren el cos de Gala. Puja a L'avió per a anar a la firma de llibres de Mona Kasten a França.

-Hola, bonica, ets bé?- diu la dona asseguda al seu costat.

-Sí, és que estic nerviosa.

Gala decideix llegir el seu llibre "Save me" per oblidar-se de la seua por.

-Homes i dones poseu-vos el cinturó que enlairarem- diu una veu.

Una estona després d'envolar l'home del costat comença a posar-se nerviós i, a pesar de la seua por, Gala tracta de relaxar-lo.

-Home, ha de respirar- diu la dona.

-Deixeu-me baixar- diu cridant.

Els passatgers comencen a barallar-se i cridar. A més, l'home i la dona continuen cridant. Gala s'oblida dels nervis i assoles pensa que deixen de cridar.

-Senyors i senyores, aterrarem.

El silenci envaeix l'avió i comencen els murmuris.

Gala necessita eixir, i de fet, és de les primeres a fer-ho. No tarda en agafar la maleta i just al anar a eixir veu a una sona que reconeix de seguida.

-Hola, soc la teua fan- diu molt emocionada.

- Oh hola, encantada. Si vols seu. Podem prendre un café.

Edurne Martínez, 2n Batxillerat, IES ALBAL

L’AUTOR

Soc Clara, tinc 29 anys i fa tres mesos que visc a Màlaga per treball, en un pis de lloguer que compartisc amb dos companys. M’agrada molt llegir novel·les, de fet, soc professora de literatura. Encara que he parlat molt amb els meus companys de pis i ens portem bé, no els conec molt. Són una xica i un xic que també estan ací per treball.

Ara mateix estic a Granada, en una excursió per a conéixer el poble narrat en el meu llibre preferit, on recorrerem els llocs més emblemàtics i, a la fi, coneixerem a l’autor. Estic molt emocionada per poder viure aquesta experiència, ja he llegit molts llibres d’ell, i les seues obres són fascinants. Caminant pels carrers i places les sensacions són diferents de quan llegia el llibre, i em sent com la protagonista, encara que no puc deixar de pensar en el moment que conega l’autor, tinc moltes preguntes que fer-li i menys temps del que volguera. El poble és xicotet i ja hem acabat el recorregut. Ara arribem a l'ajuntament per a conéixer a l’autor. Acaba d’entrar per la porta i no puc creure el que veig. ¡És Joan! el meu company de pis.

Paula Santes, 2n Batxillerat, IES ALBAL

VIATGES EN LA LLIBRERIA

En un racó acollidor d’una antiga llibreria del centre, vaig quedar atrapada per un llibre polsós amb una portada misteriosa. Després d’observar-lo durant un temps -amb la meua naturalesa curiosa- no vaig poder resistir-me a obrir-lo i descobrir què amagava. Les pàgines desgastades narren històries de terres llunyanes (o imaginàries) i aventures inexplicables. Amb cada paràgraf, podia imaginar-me el calor del desert o la tranquil·litat del mar. Les descripcions cobraven vida amb els personatges i, després de diverses aventures llegides, vaig adonar-me que no només estava llegint, sinó experimentant cada sensació com els protagonistes del llibre.

Al tancar el llibre, vaig tornar a la realitat grisa i trista, pensant com és d’avorrida la meua vida. De sobte, vaig començar a imaginar com seria viure cada llibre de Joan Fuster, cada poesia de Teodor Lorente. Va ser llavors quan vaig descobrir que el que més m’apassiona és viure, descobrir nous mons i noves aventures, tant literàries com reals, viatjar pel món i, des d’ara, emprendre nous viatges.

Candela Raga, 2n Batxillerat, IES ALBAL

Poeta al trànsit

I de cop i volta, allí em trobe, en un paisatge totalment desconegut, rodejada de gent molt antiga, de la qual jo sols admire una figura reconeguda, una jove, Emily Dickinson! Còrrec cap a l’escriptora amb ànsia per conéixer-la quan pense, “Aquesta dona està passejant tranquil·la, li mataré de l’ensurt”. Així que camine cap a ella, sense pressa i amb admiració. -Bon dia, senyora Dickinson- dic fascinada. -Però, tu qui eres? De què em coneixes?- pregunta. -Com que de què et conec, tu ets Emily Dickinson, la famosa escriptora i poeta d’Amherst- cride amb emoció. -Famosa?- pregunta amb cara de sopresa -Si l’única que coneix la meua obra és Sue-. Mentre li conte que a partir del començament del segle XX, la seua obra va ser descoberta a un baül que guardava la seua germana, Lavinia, i que al segle XXI era considerada una de les millors poetes dones estatunidenques del segle XIX, la poeta em mira amb llàgrimes als ulls -De debò?- Em pregunta emocionada. -De debò!- Li conteste. La poeta em fa una abraçada i en obrir els ulls, de sobte, aparec a la cuina de ma casa. -Que es cremen les creïlles, Ana!- Cridà ma mare estranyada.

Ana Comes, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

ANNA

En un remot poble perdut entre les muntanyes d'Espanya, habitava una xiqueta anomenada Anna. Sempre havia sentit una connexió especial amb la naturalesa i somiava amb descobrir un món màgic ocult en algun racó del seu poble.

Un dia, mentres explorava el bosc pròxim, va trobar una antiga clau daurada entre les fulles caigudes. Intrigada, Anna va decidir seguir-la i va descobrir una porta oculta en un arbre buit. Sense pensar-ho dos vegades, va girar la clau i va travessar el llindar.

De l'altre costat, es va trobar en un lloc ple de criatures màgiques i paisatges de somni. Hi havia fades que ballaven entre les flors, follets que reien en els rierols i arbres que murmuraven secrets al vent.

Anna es va convertir en la guardiana d'aquell món màgic, protegint l'harmonia entre les criatures i els humans. A mesura que passaven els anys, el poble d'Anna es va transformar en un lloc on la màgia i la realitat s'entrellaçaven.

Hui en dia, la gent d'aquell remot poble a Espanya viu en harmonia amb la naturalesa i les criatures màgiques que habiten en els seus boscos. I tot gràcies a la valentia i curiositat d'una xiqueta anomenada Anna, qui va revelar el misteri d'aquell món fantàstic.

Fran Llop, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

EL TRESOR DE L'AMISTAT

En una petita vila costanera del País Valencià, Cullera, Mireia, una jove pescadora, trobà una ampolla a la sorra mentre que estava treballant. Intrigada, l'obrí i descobrí un missatge escrit en una llengua estranya. Determinada a comprendre'l, demanà ajuda als vells savis del poble.

Amb paciència, els savis interpretaren les paraules com una guia per a trobar un enorme tresor que amagava al seu interior el millor dels regals. Així, Mireia, amb el cor ple d'esperança, emprengué un viatge misteriós.

Pel camí, trobà amistats inesperades i superà reptes que posaven a prova la seua força. Finalment, arribà al poble d’on ella venia, Cullera, i la protagonista va pensar que algo estava mal. No obstant això, quan Mireia va obrir el tresor, va trobar una carta on deia que l’amistat era el millor regal que algú podia mai tindre, i amb aquesta saviesa, Mireia va parlar al seu poble, portant amb ella l'esperança i la saviesa per a compartir amb tots.

Així, la petita vila visqué envoltada de somriures, gràcies al coratge d'una jove pescadora i als secrets que les paraules d'una ampolla havien revelat.

Guillem Corbí, 1r Batxillerat, IES ALBAL