MICRORELATS DE LA SES ALPUENTE - IES LA SERRANÍA

 

UNA CURIOSA CASUALITAT

De segur que si vos diguera que la persona que em salvà de morir ofegada va ser Hero Fiennes (el crush de la meitat de la població femenina), no em creuríeu.

Tot va començar amb boja idea d’anar-me’n a treballar fora del continent. Em va costar decidir-me ja que ma mare tenia un mal pressentiment, però, finalment, vaig decidir agafar l’avió un 16/04/2024.

Eixe dia isquí de casa massa prompte, però no volia arribar tard. Vaig entrar corrent a l'aeroport i un home em va espentar sense voler. En una altra ocasió, no hauria dit res però eixe dia només volia pujar a l'avió i oblidar-me de tot. Així que em girí, li vaig dir missa i mitja i me n’aní ràpidament.

Per desgràcia, el viatge no va ser gens tranquil i haguérem de llançar-nos a la mar, amb el xicotet problema que no em donà temps de posar-me el salvavides.

A què mai haguéreu pensat que va ser el meu amor platònic qui va salvar-me d’ofegar-me a aquella mar? Doncs gràcies a ell ara vos conte que finalment no vaig morir en aquell moment i que el meu amic de viatges ha acabat sent la persona amb qui compartiré les meues aventures.

Gisella Herrera Castañeda (4t d’ESO)

 

 

ELS PASSOS DEL CAVALLER

Soc Dani Polo, un xic de 15 anys d’un poble molt menut del nord-est de la Comunitat Valenciana. Soc molt aventurer i m’agrada molt llegir, en especial, el llibre de Don Quijote de la Mancha.

Puc dir que em representa perquè des de molt menut els meus pares ja em llegien aquesta història. Es podria dir que m’he llegit aquest llibre més voltes que hores dona un rellotge.

Jo sols vull viure la vida de Don Quijote, per això, tots els carnestoltes em disfresse com ell i açò no és tot... Una vegada quan era més menut em vaig posar damunt del gos de la meua veïna (un pastor alemany), com si fora el meu cavall i quasi em mata.

 Ara fa un temps vaig decidir anar-me’n caminant al poble de Don Quijote, Villanueva de los Infantes, ja que la frontera de Cuenca toca amb el meu poble i el poble no està molt lluny.

Després de dos dies caminant  he arribat a Albacete i estic més a prop. Hui he estat tot el dia caminant i ja estic a la província de Ciudad Real. Aquest és l’últim dia del meu viatge, estic a 147 quilòmetres del meu destí, demà arribaré.

Daniel Polo Albir (4t d’ESO)

 

 

EL DIARI D’IVÁN

14 de març de 2020

Fa ja un any i mig vaig quedar fascinat amb la novel·la Dràcula de Bram Stoker i avui estic ací, a Transsilvània, a la recerca de coneixements  i aprenentatges, per saber un poc més de la llegenda.

15 de març de 2020

Estic a l’hotel més pròxim al castell de Dràcula, confinat per la pandèmia de coronavirus, no m’ha donat temps a visitar el castell de Dràcula i em trobe prou sol en un lloc desconegut.

20 de març de 2020

Des de la finestra de l’hotel veig corbs, llops i rates circulant pel carrer, els únics humans que veig són els netejadors.

21 de març de 2020

Ahir nit, vaig eixir al carrer i vaig caminar fins al castell sense que ningú em veiera. A l’hora d’entrar em vaig sentir horroritzat i no puguí entrar, però aquesta nit, ho dic seriosament, entraré.

22 de març de 2020

La llegenda és certa. Anit tan ràpid com puguí, quan els llops deixaren d’udolar, em vaig apropar al castell, vaig obrir la porta i vaig vore una llarga taula on una família desdejunava vísceres, fetges i dos pots, un amb aigua i l’altre amb sang. Un xic es va alçar surant per l’aire i tan ràpid com es va alçar jo vaig eixir corrent. El xic em va perseguir volant, però, per sort per a mi, vaig arribar ràpidament al bosc on entre arbre i arbre el vaig perdre de vista i, bonament, vaig arribar a l’hotel sa i estalvi.

Iván Debón Herrero (4t d’ESO)

 

 

L’ÚLTIM VIATGE

A un poble molt llunyà, entre boscos i muntanyes, vivia Lisardo, un ancià apassionat per les històries d’Stephen King.

Decidit a conéixer al geni darrere dels seus llibres preferits, l’ancià amb passos lents però ferms, va començar el viatge de la seua vida.

Les carreteres es van tornar empinades i llargues a mesura que avançava, desafiant la seua resistència. Una tempesta furiosa el va sorprendre a meitat del camí, obligant-lo a refugiar-se en un vell motel de carretera on el vent udolava com els llops en els llibres que tant estimava.

Després d’esquivar obstacles i contratemps, finalment, va arribar a la casa de l’autor. Al tocar a la porta, Lisardo va sentir un formigueig d’emoció. Per a la seua sorpresa el mateix Stephen King va obrir amb un càlid somriure. Asseguts al porxat van compartir històries sobre mons imaginaris i pors profundes.

Després d’una vesprada plena de converses, Lisardo va retornar a la seua llar amb el cor ple d’alegria i la certesa que els somnis no tenen edat.

Aquella vesprada es va convertir en un tresor que guardaria fins el final dels seus  dies.

Recordant-li que mai és tard per a dedicar temps a les coses que et fan feliç.

Pablo Herrero Suñer (4t d’ESO)

 

 

PANDEROLES

Isabel era una jove de 18 anys. Tots els dies al despertar anava a treballar i al tornar anava a dormir. No adorava ser costurera, però li permetia menjar a ella i la seua família. És la major i la responsable de les quatre germanes. Va haver d’anar-se’n sense estar casada per a trobar un treball. Vivia prop del seu treball. L’habitació que tenia alquilada era molt xicoteta i plena d’insectes, però era barata, i era suficient, ja que per la seua rutina no passava més de 7 hores al dia allí.

Un dia la van acomiadar i al tornar va passar la pitjor nit de la seua vida. Al despertar s'havia transformat en un insecte. Ignorant el seu estat, havia d’alçar-se per a trobar un altre treball, quan un altre insecte de l’habitació li va començar a parlar. S’anomenava Gregor Samsa i li va dir que a ell li havia passat el mateix.

En veure la permanència de la seua nova condició, Isabel volia tornar a sa casa. Gregor la va intentar persuadir, però fou inútil. Després de molts obstacles va arribar, però va trobar-se amb l’odi de la seua família. Desterrada de la seua casa i transformada en un monstre estava destinada a viure en la misèria descrita per Gregor.

María del Mar Gómez Aristizábal (4t d’ESO)

 

 

L’OMBRA

Ja eren les 6:30 del matí, acabava de despertar d’un malson. Al somni, hi havia una criatura negra, alta i raquítica. Amb ulls blancs, que emetien una llum radiant, quasi inquietant. Estava feta de tinta, però al mateix temps pareixia d’ombra. Però, açò no va ser el més estrany, quan anava cap a la parada del bus, vaig veure alguna cosa, movent-se, darrere d’un arbust. Vaig pensar que era un animalet, ja que visc en un poble, però al girar el cap, allí estaven aquells ulls blancs, mirant-me. Em va faltar poble per a córrer i en arribar al bus, vaig sentir un alleugeriment impressionant. Vaig tractar d’oblidar aquell incident, tenia examen de valencià i havia de concentrar-me, però aquella criatura em seguia a tot arreu. Darrere d’un puf, l’espill del bany, m’estava tornant boja. Així que, quan ja estava a ma casa, vaig intentar trobar una solució.

Finalment, quan pensava que no hi havia esperança, se’m va ocórrer viatjar a demanar ajuda, ajuda a Stephen King. El viatge no va ser llarg, Stephen King viu a Bangor, al Regne Unit. Amb l’ajuda d’un usuari d’internet, vaig descobrir la seua adreça. Quan vaig arribar em va obrir la porta i amb sorpresa em va preguntar qui era jo i què volia. Stephen King, tinc un problema i necessite la teua ajuda.

Ana Morente Lloret (4t d’ESO)

 

 

LA MUNTANYA

Començava un nou dia a les muntanyes del sud, quan Sergio va eixir de la seua cabanya per caminar fins al seu destí, la felicitat.

Només havia d’anar cap al nord per trobar el que buscava. I tot això perquè el seu iaio li havia dit que per a ser feliç, només feia falta trobar un lloc on estar a soles amb tu mateix. Ell li va fer cas, però solament portava una bosseta amb pedres per a fer foc i una vara de cirerer.

A l’hora de fer-se de nit, va pujar damunt d’un arbre per trencar branques i posar-les a terra per a fer una casa. Mentre dormia, va pensar en què voldria dir el seu iaio amb això de la ‘’felicitat’’. No li donà importància i va seguir el camí cap a la part alta de la muntanya, on pensaria sobre la resta del camí. Anant cap amunt de la muntanya, es va trobar amb Virgili, un poeta romà que protegia la muntanya. Virgili, va eixir d’uns matolls i li va dir: ‘’Al pujar aquesta muntanya, te n’adonaràs d’una realitat’’.

Sergio reflexionà, i s’adonà que no li feia falta estar al damunt de la muntanya per a ser feliç.

Sergio Martínez Garzón (4t d’ESO)

 

 

CAMÍ DE FRANÇA

Tot va començar en l’any 1898, quan Irene estava llegint sobre Juli Verne. Li va agradar tant el seu llibre La volta al món en 80 dies que va voler conèixer-lo. Així que va muntar al tren i va anar a França, encara que el trajecte durara 4 dies parant per a passar la nit en un hotel.

Irene va agafar el tren i uns 40 minuts després va escoltar un senyor parlar amb una altra persona sobre el perill d’anar a França ja que hi havia persones que drogaven a la gent. Irene en escoltar això, va sentir molta por però encara volia conèixer Juli Verne.

Quan estava eixint d’un hotel, va agafar l següent tren i va sentir-se molt contenta ja que li quedaven molt pocs minuts per estar a França. Irene estava en el seu món, com sempre; quan, de sobte, es va sentir marejada i va veure una senyora eixint ràpidament amb una agulla. Irene intentava anar a per ella però es va desmaiar.

Es va despertar a l’hospital, la infermera li va dir que descansara i que es cuidara. De sobte, Juli Verne va entrar a la sala, Irene es va sorprendre i els dos van parlar.

Nerea Martínez Fababuj (4t d’ESO)