MICRORELATS COL·LEGI PÍO XII - DIÀLEG 2024

Acompanya’m

Camine, camine, camine sense rumb aparent. Vent, neu, fred. Estic enmig de l’espessor d’una de les més fortes tempestes de neu que es poden donar: les primeres paraules d’un relat sobre un full en blanc. No recorde res. Soc el propi record que ara es vessa com una cascada o un fi afluent d’aigua (depenent del cas) en aquest tros de paper. Soc el Quixot, però també soc Dulcinea, soc Edmundo Dantés, soc Tirant, soc Natàlia o Elisabeth Bennett. Soc la plaça del Diamant o l’òpera de París, soc el bigot de Poirot. I camine, camine, camine sense un destí clar.

- Aaaah! - un crit exasperat s’escolta en la llunyania portat per una ràfega congelada.

Silenci. Ni un murmuri de veus. Sols la tempesta, que ara és més forta que mai. L’escriptor no sap com continuar, és més, creu que no pot seguir. Es forma un tribunal, jutges sense rostre agafen seient i jo, record, idea inacabada, em col·loque en el lloc de l’acusat.

- No podeu parar el que ha començat! Deixeu-me en el meu itinerari. Sabeu que es dona un moment on no hi ha inspiració. Deixeu-me marxar! - cride desesperat. 

No obstant això, la resolució és inflexible, he de morir. Camine, però camine cap a la meua execució, cap al meu oblit en l’obscuritat. Una porta s’obri, la llum inunda la sala. El meu autor, amb renovada força, m’agafa la mà i em diu.

- Tenim un assumpte pendent, acompanya’m i acabem-ho.

Alba Marín Valera – 2n batxillerat

Caçadors de secrets

Lorena continuava a la recerca d’Axel, un de tants autors. Què havia fet? Doncs, escriure libres, però llibres on volia alertar a la població de la corrupció del nou govern del país, del mercat, de la política. Difícil missió encomanada a una jove militar! El general no confiava en el centenar de dones recentment graduades, però la situació social del país requeria a tots mobilitzats.

L'últim pas registrat que havia donat Axel era a la cafeteria on es reunien tots el escriptors acusats de difamació, d'alteració de l'ordre públic amb els seus llibres. El nou govern instaurat aplicava noves mesures dictatorials, que van provocar manifestacions. Per evitar alteracions a la via pública, van recórrer a la força armada i els van silenciar a tots. Els ciutadans van ser testimonis i als mitjans de comunicació arreu del món no es parlava d'altra cosa. 

A la cafeteria l'aroma del café recent flotava a l'aire mentre les parets semblaven xiuxiuejar històries de conspiració i valentia. Asseguts en taules apartades sota una llum groguenca, els escriptors intercanviaven informació en murmuris cautelosos, quina seria la següent estratègia?

Ainara Lima Lara – 2n batxillerat

 

St. Peter Street, al cor del barri francés de Nova Orleans, on els necis fan la seua conjura.

Lentament, la dona de l’abric de pell i els collars -que reflecteixen en la seua disposició l'adequació i validesa de les normes geomètriques i teològiques i suggereixen una rica vida interior- es va posant dreta. Està a punt de vomitar, perquè la pudor se li ha pegat al cos i a l’abric de pells. Tot és culpa d’eixos xiquets pollosos que tractaren de furtar-li els collars i li feren caure al toll, de les prostitutes que es riuen d’ella des de les finestres, dels ononites, dels sodomites i dels negres, clar.

Pareix que no li importen les escopinyades dels homosexuals, amb els seus rostres desfigurats pel maquillatge; ni que els gossos i els xiquets li pixen damunt les seues orines verdes, infectes, quan esvara i cau al toll, i es fa moratons als adoquins de St. Peter Street, al cor del barri francés de Nova Orleans. No són més que distraccions; ha de trobar a un home prodigiós, a un vertader geni modern.

S’empassa el vòmit i guarda la compostura, perquè les prostitutes la vegen i prenguen exemple. Amb la dignitat i la moral restablides per la gesta, finalment consumada, d'haver-se ficat sobre les potes de darrere, arriba finalment front a l’edifici groc d’estuc i crida a la porta empaperada per molts anys d’anuncis publicitaris.

La porta s’obri uns moments després, revelant un negre gegantesc amb molt poques lliçons de geometria i teologia, els llavis pintats, perruca rossa i probablement sida.

-Bon dia. És ací Ignatus Reilly?

Gonzalo Benedicto Ferrer – 2n batxillerat

 

Uns joves viatgers

Finalment van arribar al remot poble on es rumorejava que vivia. Després d'indagar entre els vilatans, van  descobrir l'humil estatge de l'escriptor. En arribar, van ser rebuts per un home ancià i savi que va resultar ser Alexander Blackwood. L'emotiva trobada els va brindar l'oportunitat de compartir converses fascinants i aprendre de la saviesa de l'autor. Després d'una estada plena d'experiències inoblidables, els joves van emprendre el retorn a casa, portant amb ells records inesborrables, i també la certesa que les històries poden transcendir les pàgines d'un llibre i convertir-se en vivències que transformen vides. Aquest viatge no sols els va permetre conèixer al seu autor favorit, sinó que també van brindar una inavaluable lliçó sobre la importància de perseguir allò que desitgem.

Miguel Ortí Martínez – 2n batxillerat

Una missió un tant inesperada

Em trobava desconcertada, del dia a la nit em trobava amb un xic anomenat Nico di Angelo. Em va dir que era fill d’Hades. Començàrem a caminar mentre m’explicava que en el Campament Mestís estava descontrolat i havíem de trobar a l’autor del llibre. Però… Nico... Nico… Mare meua, Nico!

-       He llegit els vostres llibres! Quina agradable sorpresa!

Nico, desconcertat, va dir la missió encomanada per l’oracle: recollir les tres perles de les Moires.

-       Això ho van fer Annabeth i Percy per a arribar a l’Olimp!

-       Mira el mapa. Són els mateixos llocs?

Ens vam desmotivar en veure que els llocs eren diferents. No teníem cap avantatge. De sobte, es va il·luminar el meu cervell. Clar! Els llocs! Un paritori, una base militar i un museu!

-       Nico! Hera, Atenea i Afrodita! Te’n recordes? Homer, Guerra de Troia, Paris i la poma dorada.

-       Què penses? Quina estratègia seguirem?

-       Senzill, crec que Rick Riordan vol calmar les aigües entre les deesses per tindre harmonia a l’Olimp. Crec que és l’objectiu final.

-       Té sentit. Amb l’ajuda d’Hermes, amb el mapa i amb una bona estratègia podríem arribar-hi.

Vam començar a caminar una altra vegada pels carrers de Manhattan amb una missió i un clar objectiu. “És clar que ella és filla d’Atenea”, va pensar Nico voltant el cap endavant.

Carolina Piquer García – 2n batxillerat

 

Punt i seguit

Fulls en blanc, passant pàgines i la història encara està en blanc. I la meua àvia morta fa una setmana.

Pense, i no pense. És de nit i pense que no vull pensar res. És impossible fugir del seu somriure contagiós, del seus ulls color terra plens de saviesa; però, sobretot, no puc escapar del tacte ple d’amor de les seues mans velles i desgastades. Em trobe atrapada en el record. No puc parar de plorar tot el dia i tota la nit, desperta, intentant oblidar que ja no està ací. El meu cos sense ànima és passeja per la casa, creient a voltes veure la seua figura, asseguda en la butaca, creant per a mi, contes infantils i poemes plens d’aventures, mags i éssers allunyats de la realitat. 

No puc dormir, no ho faig des de fa una setmana. I en aquestes hores mortes, invente histories, tal com ho feia el seu pensament. Sé que li faria feliç. Visc amb una gran por que m’impulsa a escriure: la possibilitat d’oblidar-la. Però la sent amb mi, i no en el meu record, sinó al meu costat xiuxiuejant:

“Soc Andrea. Vaig nàixer l’1 de abril de 1947 a València. El meu pare va morir prompte a causa de les conseqüències de la maleïda guerra…”

I així comença el nostre viatge, el de la meua àvia i jo, entre fotografies, paraules i records.

Sandra Marco Cambil – 2n batxillerat

 

Un viatge per a recordar

Vaig decidir posar rumb cap a Barcelona, no volia fer el viatge a soles i vaig convèncer al meu amic Max perquè m'acompanyara. Quan tan sols portàvem un parell d'hores pedalejant una gran boira es va instal·lar en el camí i entre tantes ombres em va semblar veure una taca fosca amb un somriure. Intentava oblidar la imatge fins que vaig trobar una jove molt blanca i rossa que tenia aquell mateix somriure. Era Marina. Va insistir a fer el camí amb nosaltres i ens va assegurar que tenia la solució perquè aconseguírem arribar al nostre anhelat destí. El que no ens va dir, ara sé que intencionadament, va ser el preu que hauríem de pagar al Príncep de la Boira o Caín, com l’anomenaven alguns, a canvi que ens enviara aquelles papallones negres que ens guiarien. 

S’han detingut totes juntes en la manovella d'una porta entreoberta. Em decidisc a entrar i l'única cosa que veig són titelles incompletes. Al lluny, em sembla veure la figura d'un home assegut en una butaca. No em crec que per fi tinga davant a Carlos Ruiz Zafón.

Alejandro Herrero Sánchez – 2n batxillerat

Lívia i l’Imperi

En una assolellada vesprada a la Roma antiga, la jove Lívia va entropessar amb un llibre abandonat en un carreró polsós. En obrir-lo, va descobrir que era una obra prohibida escrita per un filòsof censurat per l'Imperi. Lívia va entrar en la taverna per a començar a llegir el llibre, però va ser interrogada per soldats romans sospitosos de traïció. No obstant això, amb la seua astúcia va aconseguir alliberar-se de sospites i va ser quan s’adonà de la importància del llibre. Lívia va decidir emprendre un viatge per a retornar el llibre al seu autor, qui s'amagava als afores de la ciutat.

En els pujols boscosos, es va trobar amb bandits que van intentar robar-li el llibre, però amb enginy va aconseguir convéncer-los de la seua noble causa. Finalment, va arribar a l'humil estatge del filòsof perseguit. En entregar-li el llibre, els seus ulls van brillar de gratitud i admiració per la valentia de la jove. Agraït, li va revelar que la seua obra desafiava les injustícies de l’Imperi i sembrava llavors de llibertat en els cors de qui la llegia.

Amb llàgrimes en els ulls, Lívia va tornar a Roma. Havia complit una missió important i el seu xicotet acte de rebel·lia havia contribuït a la lluita per la veritat i la justícia en temps foscos.

Daniel D’Auria Gil – 2n batxillerat

 

Qui són els convidats?

Eren cinc porcs i cinc humans menjant a una casa, i un home assegut a la vora de la granja damunt d'un pallar. Ell observa les manies i costums dels humans. "Seran ells els convidats?" es qüestiona. I amb la rapidesa d'un lleó, anota els seus pensaments. Eren cinc porcs i cinc persones a una casa, tots bevien i menjaven amb luxe. Jo, en canvi, estic amagat dins d'un traster, amb ganes de conéixer a aquell home, que malgrat la foscor encara és visible.

Eren cinc porcs i cinc animals a una casa, i aquell estrany home no sap qui és qui. Amb la subtilesa d'un tauró, s'alça i comença a caminar fins la casa. M’adone que és la meua oportunitat per a conéixer-lo, m'aproxime.

Eren deu porcs, tots menjant a una casa, molt allunyada de la ciutat. Abans de xafar el portal, poc cuidat i enfangat, veig la cara de l'estrany home, que amb pas de ferro s'aproxima encara més i més. Davall del teulat de l'entrada, ens posem cara a cara i li pregunte el seu nom. "Em diuen George Orwell".

Brandon Pillajo Zambrano – 2n batxillerat

 

El vent de l’aventura

El vent de l’aventura bufava fort mentre el tren es desplaçava per paisatges que desconeixia. Encara ens quedaven cinc hores de viatge però l’angoixa i els nervis que sentia feien que el temps passara molt més lent. Encara que ja tenia experiència mai podia alliberar-me d’aquella veu negativa que em deia contínuament: ”I si no em volen? I si no els agrada o no em donen el paper?...” L’única manera de tranquil·litzar-me en casos com aquest era amb el meu llibre preferit “Un artista” de Pere Ros. 

Abans d’actuar sempre llegia el mateix capítol, m’inspirava i ajudava a ficar-me dins del paper. Ja havia sigut escollida en més de dues obres teatrals en què el director del càsting sempre em destacava per la meua actuació en escenes d’improvisació. 

En arribar al poble, ple de cases antigues i carrers empedrats, amb el llibre i la motxilla a les mans, em vaig dirigir cap a la casa on feien el càsting. La sala d’espera ressonava amb el murmuri nerviós dels altres aspirants. Sentia el cor bategant amb força contra el meu pit. Les mans em suaven. De sobte diuen: “¡Natalia Jover!”. Dins només hi havia una persona asseguda. Era el jutge, el director de càsting. Quan vaig mirar-lo, ja sabia com anava a convéncer-lo que aquest paper era meu i de ningú més. M’havia llegit el llibre durant cinc hores una i altra vegada. I ell, era l’autor, Pere Ros.

Natalia Jover Roig – 2n batxillerat

Una trobada diferent

Eren les cinc de la vesprada i ens vam trobar amb un home que m'era familiar. En aproximar-nos, el vaig reconèixer. “Vicente Aleixandre!". Era l'amic del meu professor, aquell de qui tant ens va parlar quan vam anar a València, lloc on va escriure el meu poemari preferit, Sonetos del amor oscuro. Malgrat les ganes que tenia de poder parlar amb ell, només ens detinguérem deu minuts. No podíem perdre temps, havíem d’arribar a Granada i encara teníem per davant tres dies de viatge.  

Només queden unes hores per trobar-nos amb ell. Em costa dissimular la meua impaciència des que el meu professor em va escriure una carta dient que el meu poemari preferit anava a ser cremat si esclatava la guerra. Havia d’anar a la biblioteca central de Granada, no podia deixar que desapareguera la perla de la nostra literatura.

Els meus amics tenen moltes ganes també d'arribar, però no els he pogut contar la veritat, tinc por, no sé com fer-ho, no vull pensar com reaccionaran.

Pedro Beyer Flores – 2n batxillerat