MICRORELATS IES DIDÍN PUIG de GUADASSUAR

 EL VIATGE

S’alçà fastiguejada, desorientada per la celebració de la nit anterior, la del seu acomiadament, on, encara que intentà no beure, no ho aconseguí. Després d’uns instants de reflexió, s’alçà, es despullà i es vestí amb la roba que ja tenia preparada. Eixí de casa quan el sol encara estava amagat, però ho preferia així, la nit anterior ja havia fet tots els acomiadaments necessaris, i tornar-los a fer seria massa dolorós. Es preparava per a no tornar, abandonar els carrers que la veieren créixer i dels veïns que l’acompanyaren, ho feia seguint l’estela de la seua autora preferida, un referent que l’havia acompanyada durant tota la seua vida. Feia poc de temps que s’havia tret  el carnet del cotxe, i aquest era el seu primer gran viatge sola, es dirigí capa l’estacionament amb la por i l’emoció cremant-li baix la pell, posà el vehicle el vehicle i marxà.

Algunes hores després, quan el sol ja cremava intensament, com era habitual a l’estiu, decidí aturar-se en una zona recreativa per gaudir de la brisa, que arrossegava olors que perfumaven l’ambient amb pins i matolls, dels vius colors, que omplien de vida aquell instant.

Andrian Boberskyy. 2n de batxillerat

 

Cansat de caminar s’assegué a l’ombra d’un arbre i descansà. Cada vegada es concedia pauses perquè ja no tenia tanta pressa d’arribar i ara que estava sol va decidir viatjar amablement assaborint cada menudència. Havia de descansar per poder caminar més i havia de caminar per buscar menjar i tot per arribar a la biblioteca on trobaria el llibre que el faria un savi. Lluitava contra ell mateix. I això era l’única idea que tenia en ment.

Quan va iniciar el camí tenia els objectius ben clars moguts únicament per l’ànsia d’acabar. Ara, en canvi, simplement caminava, vivia, perquè havia assumit el destí al qual es dirigia. Va seguir sota l’arbre pensant una estona més. Va observar com la llum transformava el marró de les branques dels arbres en blau. No s’havia fixat encara en la direcció del vent. El sol cremava més que l’habitual.

Assaborí de nou el present i entengué el verdader objectiu final: cap. Arribarà a la biblioteca i algun dia acabarà el viatge real i es morirà. Comprengué que Ulisses no volia tornar a Ítaca i ara a ell no li importava quedar-se a sota d’aquell arbre per delir-se un moment més, i un altre. El llibre que buscava a la biblioteca no li proporcionaria mai tanta saviesa. Havia comprés la vida.

Marta Olivares. 2n de batxillerat

 

De sobte, quan menys m’ho esperava em vaig veure limitada. Et preguntaràs el perquè de tot açò, et donaré una resposta ara mateix. Un dia qualsevol em va canviar la vida per complet, vaig patir un accident molt greu que em va fer perdre una de les meues cames. Quan vaig arribar a l’institut amb aquesta nova situació els meus companys començaren a veure’m diferent, ja no volien passar temps amb mi i em rebutjaven. Aquesta situació es repetia constantment i el meu malestar anava creixent, ja no podia més amb tot açò. Cada nit em pregunte que podria fer per tornar al passat, tornar als temps feliços, però amb la meua cama havien fugit els meus amics, els meus companys i la meua vida sencera. Vaig consumir unes llepolies màgiques que m’ajudaren a tornar al passat, però en vaig menjar massa i vaig viatjar al segle anterior. La por que sentia no es podia mesurar, però vaig haver d’afrontar-la per tornar a casa. En el camí vaig veure molta gent que patia i que els avanços eren nuls. Vaig conèixer una xiqueta de la meua edat també amb una limitació per culpa de la guerra. Les dues intentàvem recolzar-nos i formar la nostra pròpia realitat, just quan va acabar la guerra vaig obrir els ulls i ja estava en la meua època, en un llit d’hospital.

Sílvia Sánchez. 2n de batxillerat

 

Feia estona que no escoltava Miquel, així que em vaig abocar al seu dormitori, quan el vaig veure buit i el seu llibre preferit a terra. Estava espantada, què li havia passat? M’aproximava al llibre quan una força em començà a succionar i vaig acabar al mig d’un bosc.

Vaig començar a buscar-lo, cridava el seu nom però ningú no responia. Estava preocupada, on estava? Tenia por, no volia perdre’l una altra vegada. Estava desesperant-me quan, per fi, vaig escoltar el seu riure. Guiant-me pel soroll vaig veure una cabanya on dos nens jugaven, un portava una caputxeta vermella. Vaig començar a córrer quan ells van entrar a la casa. Quan vaig arribar a la porta vaig trucar frenèticament fins que obriren. Una dona major em deixà passar i vaig trobar Miquel berenant amb la Caputxeta. Al veure’l em vaig relaxar i l’angoixa va desaparèixer, el vaig abraçar i vaig començar a plorar.

Quan anava a renegar-li, em mirà seriosament i digué que no podia tornar, que la seua casa era aquest llibre i no podia fer res per emportar-me’l. L’abraçava quan em vaig despertar al seu dormitori, recordant que estava mort però que sempre viuria al seu llibre preferit.

Claudia Ribes. 2n de batxillerat

 

Mor? O viu? Qui sap. Viu o mor? L’àvia Fermina agafa el vehicle familiar, es dirigeix sense destí. L’avi Esteban agafa el vehicle de l’Atenea i es dirigeix sense destí. Viu o mor? A la plaça d’Espanya n’hi ha un semàfor amb el llum roig intens encés. Al davant un pas de vianants i una mica més endavant un senyal que indica que el vehicle ha de detenir-se. L’Atenea s’atura a la vorera. L’àvia Fermina para al semàfor i l’avi Esteban també. L’avi Esteban observa que no circula ningú i accelera. El semàfor es posa en verd i l’àvia Fermina accelera. L’Atenea observa com la figura del vianant home canvia de color, de roig a verd, i avança uns quants metres. Uns segons. Temps per a un abans i un després en la vida dels tres, avi, àvia i neta. L’Atenea mor entre ambdós vehicles. Cap dels avis baixa dels respectius vehicles, es miren. No senten els crits del carrer, ni el so de l’ambulància. Tan sols creuen la mirada. S’intercanvien la culpabilitat, com si la mort entenguera d’aquestes coses. Viuen o moren? La mort inoportuna ens paralitza no pel sentiment de culpabilitat sinó per les conseqüències, per la por de trobar-nos en un espai lluny de la quotidianitat.

Minerva Valdivieso. 2n de batxillerat