ESCENES SELECCIONADES

ESCOLES SANT JOSEP (JESUÏTES)

“Enfonsat”

En escena es veu una cuina molt ben equipada. MARTA, la mare, està tallant tota mena de fruites: pomes, peres, maduixes... Al mig de la cuina hi ha una taula, on estan asseguts PABLO, el pare, i PAU i JOANA, els dos fills menuts del matrimoni. PABLO està llegint el diari mentre els xiquets dibuixen.

PABLO: Dona! Me'n vaig al bar una estona. Quan torne, més val que el sopar estiga fet.

PAU: I se'n va anar, tot fet una fúria, deixant-nos sols.

JOANA: Sí... Va ser poc després quan tot va passar.

L'edifici comença a tremolar, cauen pedres. S'està enfonsant.

PAU: L'edifici en què vivíem s'havia construït feia pocs mesos.

JOANA: Segons digueren als diaris, semblava que l'empresa de construcció "Vitua" va decidir gastar els mínims diners possibles en els materials de construcció.

PAU: Materials de moooolt mala qualitat! Perquè no van aguantar ni dos mesos.

JOANA: En pocs minuts tot va caure, i vam morir esclafats.

PAU: No només nosaltres, tots els veïns!

JOANA: Els que hi eren, és clar.

MARTA: Au, xiquets! Deixeu-ho estar que ja està el sopar.

MARTA deixa prou plats damunt la taula i seu. Els xiquets miren els plats desitjosos, volen començar a menjar, però s'esperaran que PABLO torne. L'edifici al seu voltant s'enfonsa mentre esperen el pare.

PABLO: Quan vaig tornar, espantat pel soroll de la desgràcia… La meua casa, la meua família! Ja només quedaven pedres i cossos! I pols, molta pols...

S'agenolla desesperat i l'escenari es fa fosc.

Emilia Álvarez Llobera

“La meua persona especial”

Dia 28 de novembre de 1993, l'escenari se situa a una aula de segon de primària d'una escola de Barcelona.

MESTRA: Començarem amb les exposicions orals que heu preparat. Dani, seràs tu el primer.

DANI: La meua exposició es titula: "La meua persona especial".

MESTRA: Un títol molt bonic, Dani, continua.

DANI: Per a mi, mon pare és una persona molt especial perquè em vol molt, i a més, té un treball molt xulo, de fet, demà viatja a la Lluna.

Tota la classe es mira i parlen entre ells molt baixet.

MANU (xiuxiuejant): Maria, tu sabies que el pare de Dani és astronauta?

MARIA (encara amb veu més fluixeta): Que va, no en tenia ni idea.

Dani acaba l'exposició, el dia d'escola transcorre amb normalitat, tots els xiquets són recollits pels pares i tornen a les seues cases. Ara l'escenari és una casa, s'aprecia gran i moderna. Dani i Alfons, el pare, es troben sopant a la taula.

ALFONS: Dani, demà dissabte és el gran dia, has d'anar a dormir ara quan acabem de sopar, demà hem d'estar a Madrid a les onze i mitja, per això ens hem de despertar prompte.

Acaben de sopar i Alfons posa a Dani al llit.

DANI: Papà.

ALFONS: Què passa, campió?

DANI: Tornaràs?

ALFONS: Ja t'he dit que sí, tranquil, potser tarde un temps, però tornaré.

DANI: Bé, bona nit.

ALFONS: Bona nit.

Ja és dissabte, Dani i el pare es preparen molt de matí, poc després arriben els oncles i els iaios. A les onze i deu es troben a l'estació espacial de Madrid.

DANI: Uau! És tot gegant, i hi ha coets i més astronautes i molta gent i…

El pare es riu, agafa a Dani de la mà i el porta a una sala encara més gran, en mig hi ha un coet, i a uns quants metres, rodejant-lo està tota la gent, uns somriuen, altres ploren, però tots s'acomiaden.

ALFONS: Ens tornarem a veure, campió, et vull molt.

DANI: Adeu, papà, jo també.

El coet comença a alçar-se, i quan tot el món ho celebra, una gran bola de foc arrasa el cel, el coet, calcinat, cau a terra mentre tothom és evacuat d'aquella sala.

Sergio Ribera Marzal

“La mortal ignorància”

Un bar d’un petit poble. Muhamed seu en una taula amb un got de te. Al seu costat està Maria. Joan i Carles s’han posat en una taula prop d’ells per escoltar la conversa. Muhamed es posa a plorar. La seua família ha sigut assassinada la nit d’abans.

Maria: Quina desgràcia! Una família tan bonica i tan maca. Mai pensaria que en aquest poble, on tots ens coneguem, fora a passar tal tragèdia. Tota la confiança que teníem els uns amb els altres, trencada!

Muhamed: La meua família! L’únic que tenia a aquesta vida! No és possible que algú fora capaç de fer-les això.

Joan: Sí, quina tragèdia, però la seua vida no ha sigut una tragèdia. L’Estat Espanyol els ho ha donat tot. No han hagut de guanyar-se res. A mi no m’han regalat res mai! Ser immigrant és millor que ser espanyol a Espanya!

Maria: Però com ets capaç de dir tales barbaritats en aquest moment! No veus que ho està passant malament? Han matat la seua família! Si viure amb eixa por, que et passen aquestes coses i escoltar comentaris com el teu a tota hora és el que provoca ser immigrant en aquesta terra, pobret!

Es fa el silenci a la sala. Entren Josep, l’alcalde, amb Lluís, el policia.

Josep: Muhamed, sent molt el que ha passat. Tot el poble està atordit per la notícia.

Lluís: Estem treballant dia i nit per trobar al que ha fet aquest horror.

Carles: Això és imperdonable!

Muhamed: No hem fet cap mal a ningú! L'únic que féiem era treballar!

Maria: Això passa per permetre que idees tan absurdes i poc fonamentades formen part del dia a dia. Fins quan estarem escoltant notícies horroroses com aquestes? Quina vergonya!

Es fa el silenci de nou. Tothom abaixa el cap.

Lucas Leandro Calzada Calero

“Més enllà de la teua roba”

Ens trobem en una sala de reunions d’una empresa nacional de roba.

Director: Bon matí, xics, avui hem de finalitzar els tràmits per a l’expansió de les nostres fàbriques a Vietnam. 

Treballadora (Laura): Perdona’m la interrupció, però en l’última reunió vaig expressar que no em sembla correcte fomentar la mà d’obra barata i em sembla que no vas reflexionar el que vaig dir. 

Director: Laura, com ja saps, l’opinió d’una dona que es creu que pot arribar a on ella vulga i salvar el món, per a mi no té importància.

Altres treballadors riuen.

Laura: Com l’única dona d’aquesta sala, crec que hauríeu de fer-me una mica de cas, destrossareu la vida de moltes persones. 

Director: Si nosaltres anem a ajudar-los, en un lloc on falta treball, donarem treball a moltes famílies sense res.

Treballador immigrant (Marcos): No tens ni idea del que dius, jo vinc d’un país molt empobrit i altres empreses com la nostra van començar a produir els seus productes allí, abans no hi havia forma de guanyar dines, ara guanyen poquíssim per unes condicions de treball malíssimes. No els feu cap favor impulsant aquesta proposta. 

Director: M’agrada moltíssim que estigueu tan atents a aquesta expansió, de fet crec que sereu vosaltres els encarregats dels tràmits finals. 

Marcos i Laura miren amb ràbia al director.

Director: Què passa? No voleu fer-ho? Si no accepteu i feu el que jo mane, Laura, oblida’t de tornar a treballar en qualsevol empresa en un càrrec d’importància, i tu, Marcos, en poc temps tornaràs al teu país. 

…

3 anys després, a Vietnam, en la fàbrica, Laura i Marcos fan la visita anual.

Laura: Com hem pogut permetre açò? Mira aquestes pobres persones, treballen 14 hores diàries a canvi d’una misèria perquè la seua família puga menjar. 

Marcos: Mai hauríem d’haver permès aquesta situació. 

Mentre els treballadors de la fàbrica parlem entre ells.

Treballador 1: Molta precaució amb eixa màquina, ahir em vaig tallar un dit amb ella. 

Treballador 2: Gràcies! Com està el teu fill?

Treballador 1: Crec que mai podrem pagar la medicació per a salvar-lo. A penes tenim per a menjar.

Treballador 2: Aquestes condicions de vida són inacceptables. 

Lara Usach Gil

“Halloween arriba prompte a València”

Personatges:

Paula: Adolescent de 17 anys

Lucas: Germà menor de Paula

Marta: Mare de Paula i Lucas

Veïna: Senyora anciana de l'edifici

Saló de la casa de Paula. Les llums parpellegen, es respira la tensió a l’aire. Fora, l’aigua cobreix quasi 2,30 m. Els cotxes són arrossegats per l’aiguat. És una escena terrorífica. Són les 19:20.

Paula (Amb cara d’espant): No m’ho puc creure… Tot el carrer està inundat!

Marta (Amb un to de fàstic): I el pitjor és que el riu Túria continua desbordant-se. Ningú ens va avisar d'això, no em puc imaginar el que li haurà ocorregut a la gent que anava pel carrer.

Lucas (Tremolant): Aleshores, si l’aigua arriba ací? Ens ofegarem?

Paula (Intentant calmar el seu germà): Tranquil, vivim en un quart, ací estarem bé.

De sobte, algú truca a la porta. Marta mira qui pot ser i l’obre la porta a la seva veïna.

Veïna: Per favor, puc quedar-me ací? La meua casa era un baix, no queda absolutament res. (Comença a plorar desconsoladament).

De sobte, es veu per la finestra com un aiguat paregut a un tsunami cau des de dalt del carrer.

Tots: AAAAAAAAAAH.

Lucas, Marta i Paula: Entra, entra!

Lucas (Plorant de la ràbia): Això no és just! Fa dies que diuen en les notícies que plouria molt, que seria perillós, i ningú ens ha mantingut resguardats! Hi ha gent que continua fora, que no han tingut temps d'arribar a un lloc segur on poder refugiar-se.!

Paula (Calmant el seu germà): Ho sabem, tots ens sentim com tu, però això se solucionarà.

Són les 20:11, hores després que començara tot, arriba una alarma de Protecció Civil a tots els mòbils advertint de la catàstrofe i demanant a la gent que no isca de les seues cases.

María Hernández Cazaña

“Fatídics huitanta euros”

Avril (En l’aeroport, amb dues motxilles a l’esquena): Hui fa dos mesos des que van fer fora del treball al meu marit, Pablo. Dos mesos tractant d’estalviar diners per no haver d’anar-nos-en d’Espanya. Però ací estem, acabem d’arribar a Polònia buscant un futur per a la nostra família i per als nostres fills.

Pablo (Als fills): Xics, deixeu de plorar, només passarem ací uns mesos.

Marta (Plorant): Trobe a faltar l’àvia Maria, no vull anar a una escola nova. (Òscar li agafa la mà).

Òscar (A Avril): Mamà, per què ens n'hem d'anar? És que no tenim diners? Som pobres?

Avril: No, Òscar, no és això. Soles que no podem pagar un lloguer a València perquè en la feina del papa han retallat llocs de treball i l’han fet fora. I ja saps que jo no vaig poder estudiar i no m’agafen en cap lloc. (Mentre esperen la cua del control de passatgers, Pablo es troba amb una companya del seu antic treball).

Pablo: Jaume, què fas ací?

Jaume (Emocionat) Vinc amb la meua família des de Múrcia, no podem viure més temps a Espanya. M’han cridat d’una empresa d’ací de Polònia, ho hem deixat tot i hem vingut sense pensar-ho. Necessitem diners com siga.

Pablo: Estem igual nosaltres, podríem veure’ns un dia i així els xiquets poden jugar junts.

De sobte, entra en escena un xic vestit de negre, amb la cara tapada i una pistola la mà. Comencen a sentir-se sirenes de policia i tots els altaveus de l’aeroport sonen a la vegada.

Assassí (Apuntant a Marta al cap): Doneu-me tots els diners que tingueu o mate la xiqueta.

Avril (Histèrica): Soles tinc 80 euros!!! Per favor, deixa-la en pau. Pablo ix ràpidament buscant a la policia.

Pablo: Per favor, necessite ajuda. La meua filla està en perill, no tenim diners.

Policia (En anglés): No sou polonesos? Sou estrangers? Ho sent, no actuem amb gent de fora.

Pablo torna desesperat on estava la família

Avril: Ja és massa tard, Pablo.

María Segarra Alonso

“La pau”

Un matí qualsevol a l’edifici “La pau” va ocórrer tota aquesta catàstrofe.

Joan: En veritat, no sé ni què fem en aquest lloc. Asseguts per hores sense cap informació.

Maite: Joan, sigues seriós, la teua filla està dins del quiròfan. No podem anar-nos-en.

Joan: Però no ens criden! Saps què? Et quedes ací a soles. Me’n vaig a fumar a fora.

(Surt de l’escena).

Maite (per ella mateixa): No entenc a aquest home. La nostra filla prop de la mort i ha d'anar-se’n a fumar.

Metge: Per favor, família d’Adrià. Família d’Adrià?

Maite (per ella  mateixa): Que estrany. Ningú torna pel seu fill?

El temps passa eternament i només hi ha una televisió xicoteta on veure notícies, les quals no fan més que mostrar atemptats ocorreguts a l’Orient.

Maite (per ella mateixa): Aquest món explotarà com continuem així. Què serà de Joan? Fa molt que no torna. Hauria de trucar-li.

En trucar al seu marit no troba cap resposta. Sona aquell curiós to que tenia configurat. Res més que això.

Maite (per ella mateixa): Perfecte. A més que se’n va, ara no agafa el telèfon. 

Va a buscar-lo. Al mateix temps que el buscava, es perd pels corredors d’aquell hospital central.

Maite: Perdó, com puc sortir a fora. Estic perduda.

Infermera:(fent senyes): Aquestes escales, a la dreta.

Maite: Moltes gràcies. Per casualitat no ha vist fa una estona un home gros, castany i d’una mida considerable, no?

Infermera: És impossible que recorde a tothom que passa per aquest...

En aquest mateix moment comença a sonar per megafonia: Per favor, per favor. Infermera Maria, a segon quiròfan. 

Infermera: He d’anar-me’n! Ho sent.

(Surt corrents).

Maite: Espera, el segon quiròfan és en què està...

De sobte, per fi Joan li truca.

Joan: Hola, Maite. Et demane que em truques d'aquí a una mitja hora. És important. Per cert: Saps que t’estime? No?

Maite: D’acord... Ho faré.

El temps passa, arriba l’hora. Maite truca i al mateix temps que sona el to, una explosió. I de sobte es comença a enfonsar l’hospital.

(En l’escenari d’un telediari).

(Un dia després).

Noticiari: Atemptat contra l’hospital “La pau” pel grup terrorista Hammo. Segons diuen: “per buscar la pau a l’Orient”.

Marc Coma Martín

“Vol a Dinamarca”

Marc: Estàs convençuda que portes el passaport?

Carla: Sí, t’ho he dit ja cent vegades!

Passen al principi de la cua de la porta d’embarcament.

Treballadora de l’aeroport: Bon dia! (Els mira els passaports). Tot bé! Passeu. (Entren a l’avió i cadascú va al seu lloc).

Marc: Quantes hores durava el vol?

Carla: Quatre o cinc, però segur que passa de pressa. En res arribem a Dinamarca.

Marc: M’has fet pujar a un vol de cinc hores! Almenys has preparat entrepans, veritat?

Carla: Sí, no et preocupes. N’he fet un de formatge i tomata.

Marc: Que roín! Tantes hores que passes a la cuina per a res.

Pilot: Poseu-vos els cinturons que estem a punt d’eixir.

(Parla una estona més, però no s’entén el que diu).

Marc: Passa'm la mascareta, que vull dormir.

Carla la trau i li la dona. Marc se la posa als ulls i s’adorm ràpidament. Carla agafa el seu llibre i comença a llegir. Uns minuts més tard, l’avió es comença a moure violentament.

Marc: Què passa?! Quant de temps he dormit?

Carla: Tres hores ja. L’avió porta així una horeta. No et preocupes, pots seguir dormint.

De sobte, l’avió comença a caure en picat.

Marc: Què dius! Si açò està caient!

Carla es gira i veu les cares de pànic de tots els passatgers.

Carla: No pots ser! Marc! Perdó per no haver fet l’entrepà que t’agradava!

S’hi sent una forta explosió, indicant que l’avió ha arribat a terra.

Marc: Carla! Carla! On estàs? (S’alça i s’adona que és l’únic que s’ha salvat. Comença a plorar desconsoladament i té el cos ple de sang. Gira el cap, però allà o mira només n'hi ha trossos d’avió i foc). No puc viure sense la meua Carla! Què faré ara?! No vull que em rescaten! Vull estar amb Carla per a sempre! Per què han mort dues-centes persones i jo no?! (S'agenolla anguniat i trau un tros d'avió del terra. Diu “Carla” moltes vegades entre llàgrimes i es clava el metall fins al cor. Cau desplomat al sòl i es fa silenci).

Lydia Schulz Francés

“QUÈ HEM FET MAL?”

Després de dues setmanes vent morir als seus amics i familiars Haya, Josep, Amira i Pere arribaren a les costes de la ciutat de València.

Amira: Mireu, mireu! Hi ha una platja gegant!

Josep: Eh? No veig res.

Haya: Això és perquè estàs cec i l’aigua en sal no et deixa veure bé.

Josep: No és veritat jo hi veig perfectament.

Pere: Però si l'altre dia quasi caus de la pastera, no hi digues ximpleries Josep.

Una hora després la pastera hi aplegà a la costa i totes les persones que hi havia en ella baixaren.

Amira: No m’havia adonat que tanta gent ha faltat durant aquest viatge.

Haya: Jo sí que me n'he adonat, la nostra mare s'ha enfonsat a la mar. (diu mirant a Josep)

Josep: La mare no s’ha enfonsat, s’ha ofegat i no tornarà mai.

Haya: Tu no ho saps, potser ha aconseguit vindre nadant.

Pere: No crec que la teua mare aguante nadant tres dies…

Amira: Fes-li cas a Pere, Haya, ell és el més major de tots, ell té deu anys.

Haya: Doncs la mare també ha faltat?

Josep: Sí Haya, la mare també.

Els xiquets es queden tristos i en silenci seguts a l’arena de la platja, però de sobte un grup de xics majors comencen a cridar cap a on estaven ells.

Adolescent: Ei, Ei! Morets, que veniu ací a fer el nostre país pitjor.

Els xiquets es miren entre ells i confosos miren al grup d’adolescents.

Josep: Què han dit?

Haya: No sé, ho ha dit molt de pressa.

Amira: No sembla molt content.

Els joves comencen a tirar fem i deixalles a la nova gent que hi arribava abatuda 

Josep: QUÈ FAN!?

Amira: Ja prou!

Haya: Acabem d’aplegar i ja no ens volen ací. (diu plorant i llevant-se un paper del monyo)

Pere: No entenc res, però si no hem fet res roí.

DANIELA BELENGUER CORACHÁ

“AQUELLA NIT”

(Tot fosc al carrer, apareix Anna, una dona d’uns trenta anys. Aquell dia era el primer dia després de quinze anys que havia pogut eixir)

Anna: (a les seues amigues per telèfon) On esteu xiques? No veig a ningú!

Laura: Ho sentim molt, ja estem a la festa. No tardes molt, has de contar-nos això que fa tant de temps esperem!

Anna: (preocupada i assabentada) Ja quasi estic, per favor aneu amb cura, no vull cap preocupació. 

(Anna arriba a la festa, els llums de colors reflecteixen el seu vestit nou que portava. Troba a la Laura i a Maria)

Anna: (amb els ulls plorosos) Feia tant de temps que no us veia! Ja sabeu, Jordi em té a casa que no em deixa ni respirar una mica. 

Maria: (fa una cara de fàstic) Com pot ser això Anna? No l’hauries de consentir. 

Anna: Com que no xiques? Si és el millor, sempre m’ha dit que si jo estic al seu servei, ell em comprarà tot el que vulga. Això sí, alguna galtada que altra sí que m’ha donat, però jo li ho perdone tot. 

(A Maria li cau el got amb la beguda de la sensació de sofriment que acabava de passar)

Laura: (un poc avergonyida) Maria, tampoc et poses així, en el meu cas Manel no para amb el seu treball, ja no compartim moments junts, a soles li importen els diners. Clar, com és el cap de la seua empresa… 

Maria: (intrigada pel que diu Laura) Què, què fa?

Laura (amb sentiment de culpa) Bé, a vegades munta les seues estratègies per contractar gent sense papers i explotar-los. Dona el mateix, sempre s’ix amb la seua per tal de terminar guanyant…

(Maria decideix anar al bany quasi amb un atac de nervis. Passen deu minuts i torna)

Maria: (amb un to nerviós) Però vosaltres esteu adonant-vos del que esteu dient! No és ni mig normal això. De veres, heu de fer alguna cosa…

Anna: Jo ja feia un temps que no eixia al carrer, fins ara no li havia donat importància.

(Maria, que ja se sent compresa, està més animada)

NATALIA DOMENECH GALÁN

“LA CATÀSTROFE”

29 d’octubre de 2024 a un poble als afores de València. Una mare ha eixit a comprar amb els seus fills menjar per fer el sopar, diuen que estarem uns dies sense poder eixir de casa perquè s’apropa el mal temps. 

ANA:(amb cara de preocupació) Apresa xics! Aquests núvols sembla que descarregaran dins de no res.

CARME: Mare, està començant a ploure. M’ha caigut aigua a l’ull. 

PAU: (jugant amb les gotetes d’aigua) Sí, a mi també.

De sobte, una massa d’aigua comença a amagar els carrers del poble amb una força sobrenatural.

ANA: Correu! Anem dins del portal d’eixa casa que pareix estiga obert. 

HOME MAJOR: Auxili! Ajuda! Per favor…

ANA: (sense pensar-ho dues vegades) Carme, portat al teu germà i poseu-vos en un lloc on no corregueu perill. 

CARME:(plorant) Però, i tu?

ANA: (eixugant-li les llàgrimes) No et preocupes, angelet, en un no res estaré allí amb vosaltres. Però has de fer-me cas i cuidar el teu germà, comprens?

CARME:(assenteix) Sí, clar.

Els dos xiquets s’agafen de la mà i junts es refugien a una casa que té la porta oberta. Mentrestant, Ana ajuda a l’home major.

ANA: (dubtosa) Tranquil, ja estic ací, tot  eixirà bé.

HOME MAJOR: Gràcies a Déu! Quina sort…

Abans que poguera acabar la frase l’aigua se’ls emporta als dos. Bo, a ells i a tots els que eixa vesprada recorrien els carrers de l’Horta Sud. 

PAU: Carme, la mare no ve. Què li passarà?

CARME: (tranquil·litzant-lo) segur que està de camí, tot anirà bé, vine ací. 

PAU: I si li ha passat alguna cosa? Anem a vore Carme, igual necessita la nostra ajuda.

CARME: Pau, la mare ens ha dit que ens quedem ací. Cal obeir-la. Tu tranquil, esperarem el que faça falta, no ens menejarem fins que vinga a buscar-nos.

 

Encara segueixen, Pau i Carme, anant cada dia a eixa casa per vore si sa mare va a buscar-los, la qual cosa no passarà mai.

MARÍA GINER DI LOLLI

“L’ACCIDENT”

En un avió amb 46 passatgers es troba Sara, amb la seua família, el seu pare Sebastià, la mare Liliana i la seua germana Iris. 

Sara: No em sent molt bé.

Liliana: És altra vegada el cap?

Sara: Sí.

Liliana: Ja t’he donat un paracetamol.

Sara: Aniré al servei

Sara se'n va al servei. 

Sebastià: Aquesta xiqueta sempre fa el mateix quan estem de viatge.

Liliana: Has d’entendre-la. És la primera vegada que va en avió.

Iris: Mare. Puc anar a veure com està Sara?

Liliana: Sí, però no tardes.

Iris se'n va al servei i quan entra observa a la seua germana plorant.

Iris: Què ha passat?

Sara: Tinc por

Iris: Per què?

Sara: Fa uns mesos vaig veure una sèrie on l’avió va patir un accident.

Iris: No et preocupes. Això no sol ocórrer.

De sobte l’avió comença a menejar-se molt

Pilot: Estimats passatgers, estem patint unes turbulències, però d'aquí a uns minuts tornarem a la normalitat.

Iris: No passa res, Sara. Vinga tornarem a asseure’ns. 

Al moment l’avió comença a caure. Sara es colpeja el cap amb la porta del servei. Sent crits, no sap d'on venen, ni de qui. I tot es posa negre. L’avió ha caigut. Sara es desperta moment després. 

Sara: Pare! Mare! Iris!

Crida amb totes les seues forces però ningú respon. Tot seguit un home alça la porta, que tenia a Sara arraconada en terra.

Gabriel: Aquí hi ha una xiqueta! Vinga!

Sara: On estem? 

Gabriel: No ho sabem, però en algun lloc del Canadà.

Sara: I els meus pares?

Gabriel: Ho sent molt, però sol hem pogut sobreviure la meua dona i jo, la resta són tots morts. 

Sara: No… 

Gabriel: L’ajuda vindrà en qualsevol moment. 

Sara: Per què la resta estan morts i nosaltres no?

Gabriel: Pense que en estar en els serveis hem pogut sobreviure. Hem caigut sobre la neu. Això ha ajudat.

Sara plora amb totes les seues forces. I espera que vinguen els de rescat. 

NOEMÍ LARA CALATAYUD

“EL DESASTRE FALLER”

Ens situem en la ciutat de València. És març i ja es comença a sentir la pólvora pels carrers. En una falla d’un barri trobem Carmen, que parla amb el seu germà. 

Carmen: Per fi en falles! 

Edu: Sí! La millor època del món. Jo crec que són les millors vacances.

Carmen: Clar, però no descansem molt

Edu: Però qui necessita això a la nostra edat? Amb 18 anys hem de viure la vida germana, que sols és una!

De sobte entra en escena el millor amic de Edu, Nicolás. 

Nicolás: Ei, fa molt de temps que no et veia. Com va tot?

Edu: Amb moltes ganes, aquestes falles seran les millors 

Nicolás: Carmen! No t’havia vist…!

Carmen: No passa res. Us agradaria anar a veure la primera mascletà de les falles? 

Edu: Bua, que bona idea. Tu què dius Nicolás? 

Nicolás: Per mi perfecte. A més, podríem fer un entrepà per a menjar a la plaça de l’Ajuntament després de la mascletà. 

Edu: Genial, Carmen es pot encarregar dels entrepans; com és dona sap cuinar. 

Carmen: Sé fer més coses a banda de cuinar

Nicolás: Sí, com cuidar els teus cosins…

Edu i Nicolàs no es poden aturar de riure. 

Edu: Xé Carmen! Que era una broma

Carmen: Les bromes diuen la veritat. Bo, dona el mateix! Aleshores quedem a les 12:30 per a prendre el metro junts Nicolás! Jo m’encarregue del menjar 

Edu i Carmen van a casa de la seua àvia a preparar-se. L’àvia ajuda Carmen a cuinar, ja que el seu avi mai el fa. 

Carmen: Ja són les 12:30! Arribarem tard! On està Nicolás? Som-hiiiiiiiii!!!!!!!

Van tots junts a la plaça de l’Ajuntament i aconsegueixen un bon lloc.

Nicolás: Collons! No estem massa prop?

Carmen: Però que dius? Si no, no gaudeixes de la mateixa forma. 

Són les 14:00. La Fallera Major de València parla…

Fallera Major: Senyor pirotècnic! Pot començar la mascletà!

De sobte passa una cosa estranya. Els petards no exploten.

Carmen: Quina cosa tan rara. Mai havia vist açò 

Nicolás: Tinc una mica de por

Edu: Hem de tranquil·litzar-nos 

Nicolás: Però si estem al costat de tots els petards 

PUUUUUUMMM! Tot esclata. El carrer es converteix en foc, i la gent també. Tot és un desastre. Hi ha hagut una errada en la composició química dels petards. 

Les que anaven a ser les millores falles de la història de Carmen, Edu i Nicolás, del dia a la nit es converteixen en les pitjors. I en les últimes. 

PAZ GIL SENDRA

“UN ALTRE SOPAR FAMILIAR”

L’escenari quasi fosc, i il·luminats per una fina llum que es projecta de manera suau, una taula llarga rodejada de cadires en les quals es troben l’àvia Sole, la mare Mara, el Pare, fill de Sole; la germana i filla del matrimoni, Clara i, l’altra germana, Núria. Aquesta última és la major i, per tant, la que serveix el menjar sota la taula.

 

Pare: Com us anava dient, la Clara ha tret unes notes excepcionals a matemàtiques.

Sole: Aquesta és la meua Clara! Ah! No us oblideu tampoc de la petita Núria. 

Núria: Ja no soc tan menuda, iaia. 

Clara: Parlem d’altra cosa, per favor. No és tan important…

Mara: Clar que ho és, amor. Ara mateix, les notes ho són tot per a tu. Haurien de ser-ho. 

Núria: El futur vindrà i viuràs tragues o no un huit. 

Pare: Núria! No és convenient dir eixes coses davant de la teua germana. 

Núria: En l’adolescència hi ha més coses que gaudir…

Clara: És clar que sí! Tata, no patisques. 

Mara: A veure! Ja hem tingut aquesta conversa i saps que no m’agrada que li emboliques el cap a la teua germana. No tots són tu.

L’ambient es tensa.

Clara: S’ofega la iaiaaaaaaaa !!!!!!

Núria: Fes-li qualsevol cosa. 

Mara: Amor! Ajuda-la, ajuda-la. 

El Pare s’apropa, li pressiona l'estómac i a l’àvia expulsa un tros de tomaca. 

Pare: Estàs bé, mare?

Sole: Ai fill, sí. Quin espant!

Clara i Núria: (Amb alegria) Iaia! Iaia!

Sole: Estic bé, ha sigut solament un esglai. No pateixes Núria, ja ha passat. I tu, Clara, deixa de plorar xiqueta! 

Ningú diu res més del tema. Tots parlen amb l’àvia ara, que s’ha tornat la protagonista del sopar; encara que la Núria i la Mara sàpiguen que demà es tornarà a parlar del tema. 

CAROLINA GINER BERTOMEU

“LA TRAGÈDIA DE VALÈNCIA”

L’escena se situa a una casa que ha quedat destrossada per la catàstrofe de la DANA que va ocórrer a València. En la casa, se situen Míriam i Joan, amb Àlex, el seu fill.

Míriam: 3 dies. 3 dies han passat des de tota la tragèdia que va ocórrer.

Joan: Però estem en la mateixa situació que la d’aquell dia, no tenim casa, no tenim aliment, i no tenim cap ajuda.

Míriam observa per la finestra

Míriam: No puc creure que les persones amb poder, que devien assegurar la salut del seu poble, i que tenen les ferramentes per ajudar-nos, no s’estén mobilitzant.

Joan: Centenars de persones desaparegudes. Estic segur que tot això es podria haver evitat.

Míriam: Clar que es podria evitar. El corrent s’enduia als nostres veïns i estava destrossant el poble. Es podia haver evitat la mort de treballadors, els quals van quedar atrapats en el seu lloc de treball, perquè les empreses no els deixaven marxar. Clar que es podia evitar, totes les persones de tercera edat, que van donar l’última respiració a sa casa perquè estaven sols, tancats i sense ajuda, clar que es podia evitar.

Joan: I els responsables ens abandonen, quan més necessitem l’ajuda. Es passen la responsabilitat d’uns a altres, perquè ningú vol carregar amb la culpa d’aquesta tragèdia, perquè ningú es vol responsabilitzar de totes les famílies que van quedar destrossades. Ningú vol acceptar l’errada que ha fet i disculpar-se amb el poble. Perquè, sí, ens han fallat.

Àlex: Mare, mira al carrer! Hi ha molts veïns netejant!

Míriam: És veritat! Mira Joan, mira quanta gent ha vingut ací a Paiporta a ajudar-nos!

Joan: Tens raó! Açò em dona molta esperança. Veure a tanta gent de diferents parts d’Espanya ajudant als valencians, no puc descriure amb paraules el que sent ara mateix…

ELENA ALONSO ÁLVARO

“EL COLP DE LA MINYONA”

L’escena ens situa al 23 de febrer del 2024 a les 8:15 del matí. Es tracta d’una casa en l’altura 10 d’un edifici de “bona gent”. A la casa viu Enrique, Laura i els seus fills. Ah! i Lisandra, la dona que ajudava als xiquets i cuidava la casa, la minyona…

LAURA: Lisandra!, porta els xiquets a l’escola. També, quan vingues, neteja la seua habitació, és un desastre. Adeu a tots! (Ix)

LISANDRA: Perfecte senyora. Xics anem, que arribareu tard.

Els xics i Lisandra baixen per l’escala. Canvia l’escenari, ja ha passat temps i Lisandra torna a casa per fer el menjar a l’1:00.

LISANDRA: Hola! Hi ha algú a casa?

ENRIQUE: Hola Lisandra, que bo que estàs ací, necessite que em faces el menjar ràpid, tinc molta fam. (amb superioritat) Després, menjarem junts.

LISANDRA: Perfecte senyor.

Passa un temps i trobem a Enrique menjant amb Lisandra mentre parlen.

ENRIQUE: I com és la teua terra on vas nàixer? Hi ha internet?

LISANDRA: Sí senyor... (Mira el plat incòmodament i deixa de menjar).

ENRIQUE: És veritat que vosaltres voleu tornar? A llocs tan desenvolupats?

Es veu un gran fum negre de fora de l’edifici que es fa molt gran, comença a sonar l’alarma d’incendis i se senten els crits dels veïns tractant d’eixir de l’edifici. Enrique ix corrent cap a l’ascensor i sense pensar en Lisandra. Lisandra va corrent darrere d’Enrique. Baixen i arriben on està el foc. Necessiten alliberar espai de l’ascensor, les escales estaven bloquejades.

ENRIQUE: Ajudam Lisandra! 

LISANDRA: Si senyor, hem d’eixir.

Quan alliberen l’espai d'una persona, Enrique entra a l’ascensor sense pensar en Lisandra.

ENRIQUE: Ho sent Lisandra, la meua vida és més valuosa que la teua. (Li dona a baixar i es tanca la porta)

Finalment, Lisandra mor per intoxicació amb C02, Enrique i  23 veïns més també. Ningú s’assabenta mai de la mort racista de Lisandra.

MANUEL FERRIOL PAREJA

“L’AUTOBÚS”

(La història es desenvolupa en un autobús que porta a xiquets d’entre 14 i 17 anys. El viatge comença a València i termina en Almeria)

Alba: Tinc moltes ganes de començar el viatge.

Laura i Macarena: Jo també!

Neus: Uff! A mi, no em fa especial il·lusió això d’estar cinc hores al bus!

Iván: No comences a queixar-te, si ens divertirem molt.

Neus: Vosaltres l’únic que em doneu és mel de cap.
Nacho: Nosaltres també t’estimem Neus.

(Comença el viatge i van començar a sorgir els problemes)

Ivan: (Està jugant al mòbil i crida): GOOOOOL! Soc el millor! Soc el millor!

Nacho: Tu el que tens és  molta sort, res més.

Neus: Xics calleu ja!  Porteu tot el viatge molestant.

Macarena: Neus té raó, relaxeu-vos un poc.
Alba: Feu com nosaltres, parleu de coses i deixeu el mòbil, gaudiu de la companyia dels amics.
Ivan: I m’ho dius tu, que no tens amigues?
Neus: Com que no té amigues? Ehh? I nosaltres que som? Les seues enemigues?

Ivan: Jo… jo crec que és millor que Alba diga el que pensa en realitat de vosaltres.
Alba: (Amb cara de vergonya) Ivan, què estàs dient? Deixa d’inventar-te les coses.
Ivan: No Alba, no puc aguantar més la teua falsedat.
Alba: Calla ja!!

Nacho: Ivan té raó, amb nosaltres sempre crítiques a les xiques i després estàs amb elles com si no haguera passat res.

Laura: Alba…?

Neus: Això és veritat?
Alba: Emm.. Jo… volia dir…

(De sobte se sent un soroll molt fort i al conductor cridant)

Conductor: Però què fa aquest imbècil?! Agarreu-vos!!

Macarena: Què està passant!
Nacho: No sé, no puc veure res.

(Al segon, un cotxe que anava en direcció contrària es va estampar amb l’autobús)

Alba: Esteu bé? Esteu bé? (Alba torna a preguntar sense rebre cap resposta) Nacho! Ivan! Laura! Algú m’escolta?

Laura: Alba (li costa molt parlar)
Alba: (Troba a Laura al fons del transport amb mig cos aixafat pels seients) Laura! No contesta ningú, està tot ple de cristalls i n’hi ha molta sang. No puc veure res de la resta de companys. Tu com estàs?

Laura: Jo estic… jo… jo…

Alba: Parla! Parla! (Es fa un silenci). No, Laura, perdona’m, perdona’m, perdoneu-me tots. (Diu cridant mentre plora)

(Finalment, arriben les autoritats, 5 cossos de xiquets morts i el cos d’un adult. Només sobreviu Alba)

Ana Azcárraga

“Pèssim negoci”

Hui és un altre dia a la ciutat de Viena, Àustria, i els germans refugiats del Marroc, Ahabad, el major amb vint anys d’edat, i Jordan, el menut amb 15 anys, estan treballant al seu kebab de pèssim negoci.

- Jordan: Per què vols treballar més si no vindrà ningú? A més, hui és el dia que vam arribar a aquest país i el dia que vam perdre a mama i papa, 23 d’agost de 2017.

- Ahabad: Això no importa, hem de continuar amb les nostres vides si volem sobreviure.

- Jordan: De veritat vols seguir després de tot el que hem passat aquests últims anys. La gent ens mira mal, no tinc amics des que vam arribar pel simple fet de ser d’altre color. I sóm víctimes d’eixos notícies enganyoses de què parlen tant, però que, encara, les persones creuen totes les mentides. Açò tampoc t’importa?

Jordan va començar a plorar després de tot el que va dir. Ahabad va abraçar el seu germà poc després de tot.

- Jordan: Podríem haver triat qualsevol altre lloc i allunyar-nos dels que ens fan mal. No solament a nosaltres, també els immigrants i a tot aquell que siga diferent de la pell blanca austriaca.

- Ahabad: Tens raó.

- Jordan: Què?

- Ahabad: Què tens raó! Em patit durant set anys, ja és hora d’anar-se’n d’aquest país que no ens respecta.

- Jordan: Ho dius de veritat?

- Ahabad: Sí. Ens allunyarem de tots, especialment de Toni.

Toni es un ultradretà, racista que fa la vida impossible als dos germans.

- Jordan: Però, on anirem?

- Ahabad: No ho sé encara, però de segur que trobarem un lloc millor que aquest.

- Jordan: Gràcies, germà!

Els dos es van abraçar com si s'haguera d'acabar el món i també al seu somni d’escapar. No obstant això, no van poder tindre un final feliç, ja que Toni va arribar a la seua tenda amb una pistola, assassinant els dos germans. Encara que no van complir els seus somnis, van trobar als seus pares en l’altra vida.

Carlos Ferrer Bernat

“UN VIATGE SENSE RETORN”

(Es veu un autobús, dins aquesta la classe dels xiquets de 5è, se’n van de vacances a Madrid. És estiu i fa molta calor).

MARIA: Quant temps falta? Estic avorrida 

LLÚCIA: El conductor ens va dir que faltava una hora encara 

DAVID: No pot anar més de pressa?

MARIA: No veus que no? A soles n’hi ha  un carril i a més hi ha molt tràfic 

DAVID: El cotxe de davant va molt lent i això ens endarrereix a nosaltres també

LLÚCIA: És perillós, millor anem lent però segurs 

(Faltava mitja hora i la calor era insuportable. Tots els estudiants estaven fatigats i avorrits).

DAVID: Li diré al conductor que vaja més de pressa 

LLÚCIA: Com vulgues, però de segur et diu que no

DAVID: He parlat amb altres companys i també volen arribar a Madrid prompte

MARIA: En veritat només ha d'avançar al cotxe de davant i ja

   

(David amb altres estudiants parlen amb el conductor)

CONDUCTOR: No puc avançar al cotxe, és perillós

DAVID I ELS ALTRES ALUMNES: Vaaaaa!

DAVID: Si arribem abans et deixarem de molestar 

CONDUCTOR: Està bé, aniré més ràpidament però asseieu-vos 

(Els xiquets es van asseure, el conductor no es va adonar que venia el camió i es van xocar)

MARIA: (molt ferida) Ajuda! Ajuda! 

(Minuts més tard va arribar l'ambulància i la policia, tots els xiquets havien mort i mai van arribar a Madrid)

Yessenia Gabriela Gallardo

“L’arribada de l’aigua”

Un dia normal Laura, que viu en un poble de muntanya prop de la ciutat, va arreplegar als fills de l’escola. En arribar comença a ploure i a fer vent.

Laura: Toni, ens n'anem a casa que plou molt i fa molt de fred.

Toni i Fran: Sí, sí, anem que duguem les llibretes amb els deures.

Laura agarra el cotxe amb els seus fills i veu que el carrer comença a omplir-se d’aigua marró, no pròpia de la pluja.

Laura: vinga va, anem de pressa no siga que no puguem passar per baix del pont (diu amb to irònic).

Toni: Mamà, segur que podrem creuar?

Laura: Clar que si, tampoc plou tant.

Laura pensa: L’aigua del carrer marró d’on eix.

Fran: Tinc por, mama!

Toni: Jo també!

Laura arranca el cotxe i comença a conduir ràpidament, però a poc el carrer comença a no ser visible per la pluja i Laura amb els seus fills comencen a entrar en pànic per la situació.

Laura: Fills esperarem ací que amb aquesta pluja és impossible conduir, esperaré al fet que pare.

Toni i Fran: D'acord, però no tardes mot que hem de fer els deures.

Laura para amb el cotxe en una zona perillosa, l’aigua a poc a poc comença a pujar de nivell, Laura s’espanta i decideix cridar als serveis d'emergència.

Laura: Hola, estic atrapada amb el meu cotxe i fills per la pluja i no podem eixir.

Operari del 112: D'acord, manaré un servei per a poder rescatar-vos.

Va eixir un helicòpter de la policia per al rescat d'aquesta família que fou de les primeres a cridar. En rescatar a la família, Laura va veure la sort que va tindre, ja que tots al seu voltant als deu minuts que Laura fora arreplegada estava inundat, mares amb fills, persones majors, cases ets…

Operaris del 112: La situació està complicada necessitem ajuda ràpidament.

Tots els operaris amb helicòpters intentaren rescatar al màxim de persones, però amb tanta aigua no serà possible, i moltes persones van morir a causa de les inundacions, sols uns pocs com Laura van poder sobreviure.

En veure tot el desastre Laura va esfondrar-se amb llàgrimes en els ulls pel desastre que va presenciar.

Andreu Soler Rodríguez

“El silenci de la llibertat”

CARLA estava a sa casa, en la seua habitació. El silenci havia tornat a escoltar-se, i ella ho notava.

CARLA: Sempre el mateix! Estic farta de tenir sempre la mateixa conversació!

CARLA, decidida, va anar cap al saló per parlar amb els seus pares.

JOAN: Què vols ara, filla? Ja saps el que t’hem dit.

CARLA: Però pare, jo vull estudiar! Vull anar a la universitat, i tenir una carrera, com vas fer tu!

JOAN: No veus que tu ets una dona? No pots anar a la universitat. Açò és cosa dels homes. Tu has de buscar-te un bon marit que guanye un bon sou, per donar-li fills!

CARLA: No, pare! Jo no vull fills, jo vull fer la meua vida sense haver de dependre de ningú!

La seua mare estava callada. Comprenia a la perfecció el que desitjava la seua filla, perquè, quan ella era xicoteta, també ho havia volgut. Sentir-la parlar amb el seu pare només feia que provocar-li tristesa.

CARLA: És que no m’entens! Perquè ets un home, i ser un home et posa tot més fàcil. 

CARLA va començar a plorar.

CARLA: Ser un home et permet viure en llibertat; et permet caminar a la nit sense haver de tenir por per les coses que puguen passar; sense haver de suportar comentaris innecessaris en qualsevol lloc on estigues.

CARLA, ja cansada, va marxar del saló, però es va quedar en la porta escoltant.

MARIA: JOAN, pensa amb claredat. És la teua filla la que vol que el seu pare l’escolte… Va dir amb por.

JOAN: Però tu què dius ara? Si és sempre la mateixa història! Jo li vaig donar la meua resposta l’última vegada, o no te'n recordes?

Immediatament, MARIA va tremolar en recordar eixa marca roja.

JOAN: Haguera sigut millor si no l’haguérem tingut!

A continuació, el pare, en eixir del saló, va tancar la porta amb força.

***

El cos de CARLA es va trobar tres dies després al costat de les vies del tren. La xiqueta, en escoltar al seu pare, se’n va anar de casa, i va posar fi a la seua vida. No va dir res, ni va deixar cap nota. Únicament va deixar un soroll, una pressió en l’aire, un pes al cor, que mai se n'aniria. I un sentiment de culpa que els seus pares mai oblidarien.

Paula Valls Montañés

“La veïna de dalt”

En un edifici a València viuen dues famílies, la família dels Martínez i la dels Wasaldua.

A la casa dels Martínez, el pare, Joan, està en el sofà, i la mare i el fill parlant amb ell.

Joan: Mare meua, els veïns són insuportables, no puc més amb ells!

Carles: Jo tampoc, a més he de suportar la filla a l'escola, com si fora poc que siga la meua veïna.

El pare i el fill comencen a riure, mentre que la mare, Clara, està pensativa.

Clara: No puc entendre com pot ser que eixa família siga acceptada.  És antinatural que siga la dona qui més treballa fora quina deshonra!

Joan: A més la filla…  Mare meua, lesbiana!  I ells com si fora normal.

Clara: Pobre fill meu, has de vore a eixa veïna nostra sempre a classe, serà possible?!

Carles: no et preocupes, jo ja li he deixat clar com són les coses.

Joan:  I per si fora poc, són del Marroc, quina mala sort.

Sona el timbre de la casa i Joan obri la porta. Apareixen els veïns plorant i amb les mans temoroses.

La mare, Leila, sostenint-se en el pare, Ali.

Leila: Què heu fet?! Assassins!

Ali: Sou conscients d’on  ha arribat el masclisme i el racisme que li heu ensenyat al vostre fill? Carles ha acabat amb la meua filla! (Parlant entre plors)

Leila: Ha deixat una carta, i s’ha suïcidat! Per culpa vostra… Jo no sabia res d’això.

Joan: Però, què dius? Com dius eixes mentides?

Ali: Mentides? Com que mentides?

Ali li mostra a Joan i a Clara la carta plena de sang, en la qual, la xiqueta explica com Carles, des de fa molt, li ha fet la vida impossible a l'escola.

Joan i Clara queden a terroritzats amb les coses que la carta conta del seu fill. Aquesta explica també com els docents no van fer res, sols van mirar cap altre lloc.

Joan: Com? No, no, no! Carles! Has de contar la veritat ja!

Carles: Jo no volia això, era tot un joc… 

Ali: Un joc! Què dius? Un joc!... La meua filla no tornarà mai, i tot pel teu joc. Tu Carles, tu has d'anar a demanar-li perdó! 

Ali va saltar ràpidament i va agafar Carles, començant a colpejar-lo, fins que no va respondre més.

Sara Yak

“EL DESCANS”

[Apareix en escena una XICA, d’uns 20 anys, mirant directament al públic en mig de l’escenari. Al seu voltant estan els personatges: el CONDUCTOR, MARIA, SUSANNA, la MARE DE SUSANNA i JOSEP. Tots, menys la XICA, estan molt exaltats, movent els braços amb desesperació. La SUSANNA mira la seua mare sense entendre què és el que passa]

MARE DE SUSANNA: Per Déu meu! Criden ja els paramèdics!

JOSEP: Ja ho hem fet senyora! Ha de calmar-se.

MARE DE SUSANNA: Calmar-me?! S’acaba de tirar una xiqueta a les vies del metro i he de calmar-me?!

JOSEP: Ara no podem fer res més, l’ambulància està de camí.

[El CONDUCTOR fa com que examina la XICA, buscant ferides greus. SUSANNA agafa la mà de sa mare]

SUSANNA: Mamà, què passa? Per què crideu?

MARE DE SUSANNA: Res amor, no mires cap aquí.

CONDUCTOR: Mireu (Assenyala una ferida en el coll de la XICA) Això no pot haver-ho fet el metro, era d’abans.

MARIA: Són unes mans, no ho veu? És clar, a la xica la pegaven, per això s’ha tirat.

JOSEP: Calla per favor, que no saps res i els adults intentem pensar. (Per a ell mateix) Les xiques de hui dia pensen que ho saben tot.

MARE DE SUSANNA: Això ha sigut la teua culpa, no has parat a temps. A més, se suposa que ja no passen metres a estes hores de la nit!

CONDUCTOR: Sí, però bé que tu anaves dins! La culpa és teua per no haver-la agafat!...

[SUSANNA mira desconcertada la situació mentres veu la resta d’adultes discutir. De sobte, la XICA es comença a moure, encara que sembla que els adults no la veuen i continuen discutint, però no se’ls escolta més. SUSANNA, que és l’única que la veu, s’apropa a ella.]

SUSANNA: Mare meua, com criden els adults. Saps tu què ha passat?

XICA: Crec que és per mi, jo he fet tot això. Ho sent molt, pensava que no hi anava a haver gent a aquestes hores. No hauries d'haver-ho vist. Ho sent molt.

[SUSANNA innocent agafa la mà de la XICA, reconfortant-la, mentres ella plora]

SUSANNA: Però per què plores? Jo t’escolte

XICA: Perquè no podia més, necessitava un descans, uns minuts de silenci on les veus del meu cap callaren. No tenia on anar, no volia seguir aquí, ja no hi havia motius. Només volia descansar...

SUSANNA: No plores més, ja està. Tot ha passat, pots descansar. Jo estaré amb tu.

[SUSANNA agafa la mà de la XICA fins que els paramèdics s’emporten el cos sense vida a l’hospital]

Marta Zarzuela

“La notícia”

Joel: Fills, tinc una notícia molt mala per a vosaltres.

Martina: Què passa pare?

Samuel: És molt mala?

Carlota: No ens preocupes per favor.

Martina: Té a veure amb la malaltia de la mare?

Samuel: No! Per favor! Diguem-nos que tot està bé.

Joel: Està bé… Hem d’anar a l’hospital perquè la situació és molt greu. Quan la mare va desenvolupar el càncer tots vam pensar que s’anava a recuperar, però crec que no serà el que ocórrega.

Tots van començar a plorar i van anar a l’hospital. Van dirigir-se a l’habitació on estava la mare i van entrar.

Núria: Fills! No esperava que anàreu a vindre tan prompte.

Samuel: No marxes, per favor.

Núria: Perdó…

Martina: No, per favor.

Joel: La mare és una campiona, ha resistit amb totes les seues forces, però aquesta vegada el càncer ha guanyat.

Carlota: Estem tots molt orgullosos, eres la nostra referent. Et vull.

Van començar tots a plorar i va arribar el moment. Núria va morir. Ja la vida dels altres no tenia sentit. Tot el temps es preguntaven que què anaven a fer sense ella. Després de molt esforç, va guanyar la malaltia i Núria es va convertir en l’àngel de tots.

Metge: Perdó, des d'un primer moment tot va començar molt desenvolupat. Era un càncer molt greu, malgrat que pensàvem que anàvem a guanyar la batalla. Heu de ser una família forta i unida i recordar sempre a la vostra mare.

Joel: Moltes gràcies per tot, no podríem haver escollit un hospital millor.

Després d’açò, se'n van anar a casa, plorant i molt tristos, era l’episodi més traumàtic que havien experimentat en la seua vida, ja que la persona favorita de tots se n'havia anat, però l’àngel més bonic de tots ja podia viure sense sofriment.

Claudia Flores

“València sota l’aigua”

(La ciutat de València sofreix riscs de molta gravetat i la ignorància fa que a poc a poc puge el nivell de la mar)

LAIA: Bona nit, valencians, les notícies d’avui són preocupants i vos recomane que presteu atenció.

(Alhora, a casa d’una jove de dèsset anys veien el televisor)

CLARA: Mare, he estat tot el dia veient a les xarxes socials que València està en perill d’inundació, estic molt aterrida!

PEPA: Tranquil·la filla, això, de segur, és una “fake news” d’eixes que estan de moda.

(La Laia al mig continua presentant)

LAIA: Ara bé, valencians, escolteu. Com ja sabeu vivim una situació perillosa, i per l’augment excessiu de les temperatures, es preveu que el pròxim dimarts 14 de juny del 2050, el nivell de la mar puge tantíssim que la costa valenciana desborde i s’inunde tota la ciutat.

(Clara i sa mare entren a escena)

CLARA: Però això faria que els cultius de l’avi es veren perjudicats a més de vides humanes…

(València un dia abans de la catàstrofe viu un ambient tens, es reuneixen en un míting en la plaça de l’Ajuntament)

MARC: Valencians, no us fieu de tot el que sentiu pels mitjans de comunicació, és tot una mentida!

ALCALDESSA: Això és, recordeu que la periodista era d’altre partit polític que Marc i va recórrer a una mentida per enfonsar la seua campanya.

CLARA: Però Laia és científica i ha fet un estudi per advertir-nos i fer el bé…

(Acaba el míting i es reuneixen l’alcaldessa i Marc en una sala)

ALCALDESSA: Marc, no sé so hem fet el que havíem de fer. Hem enganyat al poble.

MARC: Tranquil·la dona, tu saps la raó. No volem donar diners per a reparar el problema perquè un camp de futbol ens traurà de la caiguda econòmica. Per això hem d’invertir en el camp.

ALCALDESSA: Tens raó, però de què farem servir el camp si estem tots ofegats?

(Dia 16 de juny a la plaça de l’Ajuntament)

CLARA: Ho sabíem! S’ha inundat tota la ciutat i ara he perdut tota la meua família.

JORDI: Com sou les dones, sempre plorant per tot! El que has de fer és netejar més i plorar menys.

CLARA: Com es nota que tu no has rentat un plat en ta vida i com tots els homes ens silencieu per por que us superem.

ALCALDESSA: Ara ens mataran Marc, han mort a prop de dos milions de persones!

MARC: Alcaldessa, estic aquí. No puc ni respirar ja… em moriré.

(I així l’aigua es portà moltíssimes vides, i entre elles, les de l’alcaldessa i Marc)

Blanca Giner Urbano

“RESISTIR DAVANT LA INTOLERÀNCIA” 

(Yael està confós i troba a faltar als seus pares que ja no estan. Una successió de diferents accions va desencadenar una tragèdia, al principi, aparentment inofensives. Un líder, una autoritat carismàtica, una població cegada pel desig d'unir-se com a nació, de confiar en canvis que cada vegada són més radicals i priven la seua llibertat) 

(Yael entén que si estigueren els seus pares li demanarien al Senyor que els donara l'oportunitat de sobreviure. Somiarien a veure créixer als seus fills Ruth i ell en llibertat, però des que va començar la guerra s'estan enfrontant a situacions espantoses, comentaris racistes, menyspreu i rebuig per part de la societat)

(Necessita tindre una conversa amb el seu pare, però només pot fer-ho a través de la meditació. No pot llevar-se del cap que la vida que tenen en aquests moments no és la més desitjada per a ells. Són jueus i estan en un camp de refugiats amb altres persones desgraciades i també molt afectades)

ESCENA ÚNICA

(Yael acatxa el cap i consternat es dirigeix en oració al seu pare)

Yael 

 Papà, estic molt confós… 

(El seu pare vol transmetre-li confiança)

Noam 

Què és el que et confon? 

Yael (desconcertat)

Per què ens odien? Per què hem d'amagar-nos a totes hores?

Noam 

No patisques, això és temporal

Yael (poc convençut)

Jo vull jugar, vull ser com la resta de xiquets de la meua edat. Per què hem de ser diferents?

Noam

Yael, això és complicat d'entendre. No som ben rebuts precisament per això, perquè som diferents, però això no ens fa pitjors persones.

Yael

Doncs jo crec que sí, per això ens rebutgen, veritat?

(Noam guarda silenci una estona i tracta de reflexionar davant les seues paraules)

Noam

És cert, tens raó i és injust. Però la teua germana i tu esteu junts i això ja és suficient, encara que refugiats i no poden fer-vos mal.

(Ruth, la germana, apareix en escena, sembla fort encara que cansada)

Ruth (sorpresa en veure a Yael tan afectat)

Germà, hem de tindre paciència.

Yael

De què?

Ruth

Hem d'assumir que hem de treballar per als qui no ens entenen; és l'única via per a sobreviure i sentir-nos útils.

Yael

Els nostres pares no estan i segur que ara ens haurien ajudat!

Ruth

Fa anys que no estan. Van acabar donant la vida per nosaltres, per la dura condemna de portar l'etiqueta de ser jueus. Ells ens van ensenyar a entendre el que uns altres no volen entendre.

Marta Lázaro Caracuel

“Germanes”

• Clàudia: El pare s’ha tornat a enfadar amb la mare.

• Lola: Està cridant, crec que li ha pegat.

• Susanna: Sí, li ha pegat, jo l’he vist.

Les germanes es tapen les orelles mentre se’n van corregent a l’habitació

• Sònia: Ja t’he dit que ho sent, m'he oblidat de fer el llit una vegada, no tornarà a passar.

• Albert: No saps fer cap feina, la teua obligació és tindre cura de la casa!

• Lola: Hui el pare està molt enfadat, espere que no s’assabente de l’entrevista de treball a la que he anat.

• Clàudia: Al pare no li agrada que treballem, això no és per a nosaltres.

• Susanna: No cal que et preocupes per això, és la quarta entrevista a la qui et presentes i ningú et contracta.

• Lola: És veritat, des que ens vam mudar de país la nostra vida és encara més complicada.

• Susanna: L’has dit a la mare el de la teua relació amb la Laura?, porteu ja quasi un any de nòvies.

• Clàudia: No, tinc por que el pare ho sàpiga, ja sabeu el que pensa, un home ha d’estar amb una dona i una dona amb un home.

• Albert: Què feu?, veniu amb nosaltres, no em feu tornar-lo a dir!

• Lola: Has cridat ja?

• Clàudia: Sí, han dit que en cinc minuts arribarien, calmat.

La família s’ajunta al voltant de la cuina, el pare roig per la ira porta una arma a la seua mà. La mare ferida al costat plora.

• Susanna: Venen de camí, tot anirà bé.

• Albert: He dit que vingueu!

Se sent el soroll dels cotxes de la policia des de fora, han arrestat al pare.

• Policia: Senyor Albert, queda arrestat per violència i la utilització d’armes sense permís. A més, hem descobert les estafes que feies dins de la teua empresa.

La mare és portada a l'hospital junt amb les filles i les germanes no se separen.

Nerea López Andreu

 “LA NIT DEL TERROR”

Un matí d’hivern normal, els xiquets anaven a l’escola, els pares treballen als seus treballs…

A l’escena es veu com entren dos adolescents que eren una parella i semblen enfadats.

LAIA: Sempre fem el que tu vols Pablo, estic farta ja.

PABLO: T’he dit que no anirem a classe i no anirem.

LAIA: Però tinc un examen i m’agradaria veure a les meues amigues.

PABLO: Laia m'és igual el que tu vols fer, m'és igual si tens un examen o si vols veure a ningú. Deixa de parlar, ja que em fas venir mal de cap.

LAIA: Per favor Pablo, no vull suspendre res o els meus pares sospitaran que alguna cosa no va bé.

Pablo li agarra el braç amb força i li diu a l’orella:

PABLO: Com continues parlant terminaren pitjor que ahir, o siga que no m’obligues a fer alguna cosa que no vull fer…

Laia, aterrida, quasi tremolant de por, assenteix i fa cas a l’ordre de Pablo recordant el seu cos ple de moradures i colps a la nit anterior.

En la següent escena es veu a Laia al bany, parlant amb una de les seues amigues pel mòbil.

LAIA: Tinc por, Natàlia! Estem a sa casa i els seus pares no hi estan. Ha tancat totes les portes de la casa i està bevent alcohol.

NATÀLIA: Vols que vaja a buscar-te?

LAIA: Si Pablo descobreix que t’he cridat em matarà…

NATÀLIA: Estàs boja? Com va ser capaç de fer això?

LAIA: No saps què és capaç de fer.

Pablo apareix a l’escena i toca la porta del bany amb molta força i amb una ampolla a la mà.

PABLO: LAIA! FORA DEL BANY JA!

Laia no respon.

PABLO: TRENCARÉ LA PORTA!

Quan Pablo trenca la porta, Laia havia trencat la finestra del bany amb la dutxa i s’havia escapat.

Mai es tornaren a veure.

Alejandra Mulet

“UN ALTRE DIA” 

(Es troba una família en un cotxe en mig de la carretera)

VICENT: A veure xiquets, demaneu-me una cançó i la fique, i així cantem tots junts

MIREIA: Què bona idea Papà! Fica la de baby shark per favor.

PAU: Estàs boja o què? No ficarem cançons de xics menuts. Preferisc mil vegades més eixir-me ara mateix del cotxe encara que anem a 200 km/h, abans d’escoltar lletres sense cap de sentit.

AMPARO: Mireu qui parla, el que li agraden els àlbums de Bad Bunny. Tu només escoltes les històries de com bandolers droguen a dones i fan amb elles el que volen i com volen. Doncs posarem el que ens agrada al papà i a la mamà. Vicent, fica Un beso y una flor de Nino Bravo.

VICENT: Ara mateix. És clar que si els nens continuen comportant-se tant mal, es farà el que vullguen els adults, que per algú motiu el som.

MIREIA I PAU: No és just! Sí, home.

AMPARO: Ho sentim moltíssim, però és el que n’hi ha.

(Vicent es dirigeix a posar la cançó, mentrestant, l’ambient és tot baralla, ja que els dos menuts estan cridant i discutint amb sa mare. En aquest moment, Vicent es gira per demanar respecte i educació. I de sobte… Se sent un soroll massa confús, els passatgers en qüestions de segons estan volant sobre l’aire i l'impacte del cotxe sobre la carretera es tan fort que ja no queda ni portes, ni finestres al cotxe, fins i tot, persones)

PERSONA A LA CARRETERA: Dona, està vostè bé?

AMPARO: On són els meus nens? Nens! On és Vicent? Vicent, ma vida!

PERSONA A LA CARRETERA: Per favor, dona, tranquil·litza't. Respirem.

PAU: Mamà, mamà! Mamà, mamà! Estic ací.

(Es troba atrapat davall d’un muntó de peces de ferro)

AMPARO: La mamà ja està ací, no patisques Pauet, la mamà ja està ací!

(Una vegada alçada les peces, es troben també a la resta de la família, a la menuda i al cap de la família, en aquest cas amb no tanta sort dels dos primers)

PAU: Això no pot ser! No és veritat! Estic somniant! Això no està passant! Papà! Mireia!

AMPARO: Vine ací Pauet, jo tampoc termine de pensar que açò siga veritat. Ves i fes-los un petó a ta germana i ton pare.

(El camioner responsable de l’accident busca a Amparo i li diu mil vegades: “Ho sent”).

María Navarro

“Un colp més dur” 

Tres de la matinada, un colp, altre, altre i un altre més. Aisha es troba plena de sang al sofà de sa casa. 

AISHA: (cridant) Para, per favor! No puc més, para! Hasan, para!

HASAN: (amenaçant-la) Tanca la boca i dona’m això que sé que tens amagat! (Continuant amb els colps)

Hasan agafa els diners que Aisha havia amagat i se’n va. 

Aisha: (parlant al públic plorant) Hasan és el meu marit, ell és alcohòlic i tots els dies es repeteix la mateixa història. Li amague l’alcohol i els diners per evitar aquesta addicció, però és impossible. (eixugant-se les llàgrimes) Tenim dos fills. Shir, la xiqueta major, ella m’ajuda sempre a netejar la casa i fer el dinar per al seu pare i per a Heros, el xiquet menut, ell treballa tots els dies al camp per ajudar-nos econòmicament. 

5:30 del matí, estem a l’habitació de Shir. 

Shir: Jo soc Shir, la germana major i visc un infern tots els dies. El meu pare, si se li pot dir així, quan arriba de treballar (amb veu tremolosa) m’obliga a fer coses que jo no hauria de fer, però sé que si no ho faig, acabaré com la meua mare. Ell diu que ma mare ja és vella per aquestes coses i que per a ell jo soc millor. Això és un infern. 

Passen els mesos i la situació empitjora una banda de traficants arriba a la zona on viu Hasan i la seua família. 

Hasan: Atacarem per aquesta zona, és una zona fàcil i tinc alguns objectius captats. 

Traficant 1: (murmurant a Hasan) Però aquesta és la zona on tu vius 

Hasan el va mirar i van continuar parlant.

Heros: 4 d'agost, 10 del matí i com sempre vaig a treballar al camp mentre que el pare no apareix per casa i hui la mare ha anat al poble del costat per veure l’avi que s’ha posat malalt. 

Heros a l'acabar de treballar camina cap a casa per ajudar a Shir. 

Heros: Shir! Estas ací?

Shir: Sí sí, vine, ajuda'm a arreplegar-ho tot, que la mare ha anat fora. 

Heros: El pare on està?

Shir: Ni ho sé, ni m’importa! (diu cridant)

Heros va començar a escoltar bombardejos 

Heros: Què és això? 

Shir: Heros, això és el final, et vull molt

Heros: (Fent-li una abraçada) I jo a tu germaneta. 

En eixe instant la casa es converteix en una muntanya d'enderrocs i fum. 

Al cap d’una hora va arribar Aisha i va trobar als seus fets cendra, sols quedaven restos de les seues pertinences dins d’aquell desastre. 

 Aisha: (Mirant els enderrocs cridant) Vaig arribar, vaig veure el final, el colp final, el meu final. 

En eixe moment Aisha va terminar amb la seua vida. 

Marta Sánchez Pareja

“TOT EL MAL ARRIBA PER ALS ROÏNS”

Tot va començar al mes de febrer, l'any 2024, a Campanar, en un edifici de la zona.

Bela: Mama, m'agradaria anar al parc i berenar allí. Podem, podem per fa, podem?

Sara: No filla, a mi també m'agradaria que poguérem passar la vesprada al parc, després d'un llarg dia de col·legi i al treball, però ton pare no em deixa, vol que anem a casa.

Bela: Però a mi no m'agrada que neteges, sempre has de netejar i jo vull anar amb les menes amigues de l'escola al parc.

Sara: Bo intentaré fer-ho amb molta presa perquè puga'm anar al parc.

La mare i la filla, Sara i Bela, arriben casa, on ja hi era el pare, Lucas. Bela en arribar anà directament a la seua habitació després de saludar al seu pare. Es queden

Lucas i Sara a la cuina.

Lucas: Arribes tard!

(Lucas li pega a Sara en la cara).

Sara: Perdó. Bela ha tardat més en eixir, estava amb les seues amigues i volia anar al parc.

Lucas: Em dona el mateix, ficat a fer el que has de fer i Bela es quedarà tota la vesprada a la seua habitació.

Lucas: Ah! I ja pots afanyar-te, els meus companys del treball venen a casa a dinar i has de buscar-te la vida, però us vull fora de casa.

Sara: D'acord Lucas.

Sara es posa a netejar la casa, els plats del menjar de Lucas, el desordre de l'armari de Lucas, para taula per al sopar que té Lucas amb els seus companys, prepara a Bela i se’n van al parc amb les amigues de l'escola.

Bela: Que divertit, anirem al parc!

Sara: Sí! I després anem a dormir amb els iaios.

Lucas està en casa i aplega Lara, la seua amant; la vertadera raó per la qual li ha dit a Lara que s’apanyara.

Lara: Hola, Lucas, ja feia molt de temps que no

ens veiem.

Lucas: És veritat, hem de recuperar el temps perdut.

Lara i Lucas es dirigeixen a l'habitació, però s'adonen d'un núvol gegant de fum.

Lara: Què és això?

Lucas: Ni idea. Pareix FOC!

Lara: Sí! És foc!

Lucas: Anem a eixir!

Lara i Lucas van intentar eixir, però no van poder. El foc els va agafar abans d'eixir de la casa.

Berta Simarro Pizcueta

“L’últim dia”

Samantha es troba a casa llegint. Apareix el seu fill Marco.

MARCO: Mare, no em trobe bé, crec que no està millorant açò.

SAMANTHA: No et preocupes fill, és un període complicat el qual has d’estar un temps llarg en recuperació.

MARCO: Sí, però porte més d’un any anant a l’hospital quasi tots els dies i no serveix per a res.

Apareix Gèrard per la porta.

GÈRARD: Ja estic en casa.

SAMANTHA: Com t’ha anat el dia?

GÈRARD: Molt cansat. Escolta’m, has fet el menjar?, i com es troba Marco?

SAMANTHA: Sí, Marco ja està menjant, crec que està empitjorant.

GÈRARD: Si ja ho sabia jo que aquella xiqueta d’intercanvi de la Xina que estava de pràctiques a l’hospital no aconseguiria ajudar-nos amb la malaltia del nostre fill.

SAMANTHA: La xiqueta no té res a veure, és una malaltia complicada.

(Se sent un soroll a la part de la cuina)

GÈRARD: Què ha sigut això?

SAMANTHA: Ha vingut de la cuina, vaig a vore que passa.

(Samantha i Gèrard van a la cuina. Marco es troba a terra)

SAMANTHA: Marco! Que ha passat? Estàs bé?

GÈRARD: Marco, fill meu! Respon, m’escoltes?

(Marco es trobava desmaiat sota terra)

GÈRARD: Anem a portar-lo a l’hospital, açò crec que no té molt bona pinta.

SAMANTHA: No pot ser

A l’hospital.

GÈRARD: Per favor, un infermer per al nostre fill!

INFERMER: Que ha passat senyor?

SAMANTHA: El meu fill ha caigut a terra i està desmaiat.

INFERMER: Aquest és Marco, el xiquet amb càncer?

SAMANTHA: Si… Per favor, ajuda’l.

(L’infermer va dur-lo a una sala)

INFERMER: Els pares de Marco?

GÈRARD i SAMANTHA: Nosaltres!

INFERMER: No tinc una bona notícia. Marco va estar lluitant amb açò durant més d’un any i hem fet tot el que estava en les nostres mans, desafortunadament, Marco ha caigut a terra per una baixada de tensió enorme i no ha eixit d’aquesta, ho sent moltíssim.

(Samantha plora i crida)

Després d’un any de la mort del seu fill, Samantha va eixir del treball per depressió i, de no tindre una felicitat plena, va decidir posar fi a la seua vida. Gèrard no ho va poder suportar i va acabar entrant en el món de les drogues.

Claudia Villalobos

“Cremà”

Són les deu i deu, d'un dia normal, d’un febrer normal, d’un any 2024 normal. Sona el telèfon.

Pep: Digues, mama.

Carolina: On estàs, fill?

Pep: A l’escola, clar.

Carolina: Aleshores, on està el teu germà?

Pep: A casa, ja saps que està malalt.

Carolina: Està a soles a casa? No pot ser!

Pep: Ja mama, però jo no puc quedar-me a casa, tinc els exàmens finals.

Carolina: Val, intentaré tornar abans a casa. Però això no pot passar una altra vegada. Té deu anys!

El descans de Pep termina, i torna a classe. La mare de Pep, pregunta al seu superior, i aquest li diu que fins a la vesprada no pot anar-se'n, hi ha molta feina.

Es fan les dues i mitja, i Carolina veu el seu ordinador una notícia que a l’edifici on viu, hi ha un incendi. Però en aquests moments és xicotet.

Carolina crida al telèfon de sa casa, per parlar amb el seu fill Joan. Joan agafa el telèfon.

Carolina: Joan fill, estàs bé!

Joan: Si mama, tranquil·la, els bombers arribaran ara, i apagaran l’incendi molt ràpid, això m’ha dit la veïna.

Carolina: No Joan! Has d'eixir de l’edifici ara mateix, ràpid!

Joan: Mira mama! Els bombers, un segon.

Joan curta amb la seua mare per parlar amb els bombers. Al cap de deu minuts, li telefona.

Joan: Mama, els bombers diuen que no he de fer res, tot estarà bé, però tinc por. 

Carolina: Val, has de fer cas als bombers i ser molt valent. No et separes del telèfon. 

Joan: Val, mama.

Carolina se'n va del treball sense permís, i a les quatre arriba a l’edifici, veu com està tot ple de flames. Inclòs, el seu pis. Crida a Joan.

Carolina: Joan?

Contesta Joan plorant i sense poder parlar.

Joan: Digues, mama? Ho sent.

Diu Joan mentre plora.

Carolina: Per què Joan?

Joan: Hauria d'haver eixit abans, i ara estic rodejat de flames.  No poc fer res.

Carolina: No plores fill, eixirà bé.

Joan: Mama

Carolina: Sí?

Joan: No puc respirar, mama, ho sent, et vull moltíssim.

Joan es desplomà a causa del fum. I la seua mare plora.

Carolina: Joan? Joan?

Carlota Ortega

“4 d’abril”

Els xiquets del tercer curs de l’ESO del col·legi Cambridge London, una escola privada d’Anglaterra, van fer un viatge xicotet al sud d’Àfrica per veure com era la vida allí.

Professor 1: Ànim, que podem perdre l’avió.

Martha: Ja anem! Estàvem comprant café.

Els xiquets van arribar a Àfrica.

Ben: Guau, açò és molt diferent a la nostra ciutat.

Professor 2: Totalment, ho anem a veure tot, acompanyeu-me.

Zuri: Bon dia, benvinguts al nostre poble, jo soc Zuri, i seré la vostra guia.

Martha: Genial! Quan anirem a veure elefants?

Zuri: Durant aquest viatge no anirem, però si estàs molt atenta, podràs veure’n algú.

Martha: D'acord, moltes gràcies.

Els xics feia quatre dies que estaven en el poble, però aquell dia es van alçar per un tremolor en la terra i molt soroll de fora. 

General 1: Tots fora de les cabanyes.

Es van sentir trets d’una arma. Els xiquets van eixir de la tenda i van veure a tota la gent del poblat amagada al sol.

Martha: Anem a fer el mateix, jo vull tornar amb la meua família.

El general es va apropar a ells, i els va preguntar moltes coses, d’on eren, quants anys tenien, què feien allí, etc. Justament després d’açò, va enviar a tots els xiquets a un camió i als professors els va deixar amb la resta del poble.

General 2: Teniu instruccions exactes del que volem que feu per nosaltres, si algú no vol treballar, coneix perfectament les conseqüències.

El poblat es va alçar i van començar a empaquetar coses.

Ben: Mira Martha, sembla que estan preparant drogues.

Martha: Ben, m'és igual, què creus que faran amb nosaltres?

Ben: No tinc ni idea de res Martha. Mira, estan matant aquell home, i aquell també.

Martha: Espera Ben, ens estem movent.

Els xics van arribar a un mercat, i els van vendre un per un.

L’aldea va quedar totalment destruïda.

Lucía Selma Fernández

UN HALLOWEEN ESFEREÏDOR

29 d’octubre a València, hi ha prevista una pluja, però res més enllà del normal. Maite està a casa amb els nens, mentre que Jordi hi està treballant en el polígon industrial de Xiva

MAITE: (En la cuina) Miquel, vine a parar taula, estic fent el menjar i el papa voldrà sopar prompte per poder descansar que hi vindrà esgotat de treballar.

MIQUEL: Per què sempre em crides a mi i no als meus germans?

MAITE: Tsst! Calla, home, i no poses pegues, els teus germans estan ocupats i tu estaves a la gandula com tots els dies; quasi igual que ton pare!

MIQUEL: (Mentre que obeeix a sa mare) Mamà, has escoltat les notícies de la pluja que està prevista per aquesta vesprada?

MAITE: Sí, estic una mica preocupada per ton pare, el seu treball està prou lluny de Catarroja

PEP I LAURA: Mamà, el papà vindrà a casa, veritat?

Jordi està treballant, són les cinc i el seu torn termina a les huit

TREBALLADOR: Com va la cosa Jordi? Tot bé?

JORDI: Sí, sí…

TREBALLADOR: Què et passa?

JORDI: Estic preocupat per la meua família, no tinc un bon pressentiment d’aquestes pluges.

TREBALLADOR: Saps què? Ves-te’n jo faré la feina que et falta, no et preocupes

JORDI: Gràcies, amic, ens veiem demà!

Jordi queda atrapat a l’autopista, la ventisca i l'aigua per damunt de les rodes del cotxe provoquen que xoc i posa fi a la seua vida

MAITE: (Mentre crida a urgències) Són ja les huit de la nit, tenim l'aigua per la gola, els meus fills no sé on es troben i crec que el meu home ha mort!

JORDI: Estic ací, Maite, i els meus amb mi!

Urgències no contesta a la Maite, després d’uns minuts de pura agonia Maite s'ofega, seguidament es troba per fi amb tota la seua família

Felix López Giménez