MICROESCENES - IES CONSELLERIA

 

El foc d’Alboraia

La nit és fosca i silenciosa en el barri d’Alboraia. Un soroll persistent de sirenes anuncia un desastre imminent mentre els veïns, des de les seues finestres, observen com el foc devora ràpidament el garatge de l’edifici. El fum espés envaeix els carrers, creant una atmosfera de pànic i desesperació.

Veïna 1: amb el mòbil a la mà, diu amb veu tremolosa No ho puc creure, el garatge està cremant. Quina tragèdia!

Veïna 2: amb profunda ansietat  Qui ha pogut fer això? La violència ha colpejat el nostre poble sense pietat ni respecte.

En aquell moment, la porta de l’ascensor s’obre. Una dona, mare d’una amiga anomenada Maria, baixa alertada per una forta olor de gasolina. Sense sospitar del perill imminent, ella es dirigeix cap al garatge.

Veïna 3: cridant amb desesperació des de la finestra. No baixes, per favor! El fum és letal, torna enrere immediatament!

Però la dona continua, presa per la necessitat de descobrir què succeeix. Promete, el fum l’envolta completament i col·lapsa, sense poder escapar.

Mentre, un home, pare d’una professora de l’institut, es troba a prop. En sentir els crits, corre cap al lloc de l’incendi. Tot i ser traslladat urgentment a l’hospital, les seues ferides són greus.

Una investigació posterior revela que tres menors, amb intencions de venjança i desafiament, havien provocat l’incendi. A més del cotxe del director, també van incendiar diversos contenidors. Un any després, aquests joves són arrestats.

El dolor i la indignació persisteixen en la población, deixant una empremta inesborrable que recorda la fragilitat de la nostra convivència.

La memòria d’aquella nit, tan plena de dolor i reflexió, servirà per a recordar-nos que la violència i la negligència no poden regnar mai en la nostra societat.

Erika Valero Navarro 1BAAC

 

Una nit de por

El sol s’estava començant a amagar, feia molt de vent, i ja havien notícies de les fortes riuades que començaven a aparéixer per la zona alta de València. Pep un cap de família acabava d’arribar a sa casa a Paiporta i anava a sopar amb la seua família. Mentre Pep i la seua dona Anna preparaven tranquil·lament el sopar en la cuina, i els seus fills veien la tele en el saló, la llum se n’anà i es van començar a sentir crits i colps al carrer. Pep i Anna corren al saló en escoltar els seus fills.

Joan: Pare hi ha molta aigua al carrer i els cotxes suren!

Núria: Sí! I n’hi ha gent demanant ajuda!

Sona el timbre i tots es dirigeixen a la porta.

Veïns: Heu vist la tele? És una bogeria! Està tot inundat!

Anna: Ho hem vist res, què està passant?

Joan: Els xiquets estan espantats. Anna queda’t, baixaré amb el veí del tercer a mirar.

Anna: Ves amb compte, això és molt perillós.

Joan i el seu veí baixen a mirar, però mentre baixen les escales amb les seues llanternes se n’adonen que no poden continuar baixant, el seu portal està inundat. Tot està fatal. És una catàstrofe.

Joan: Anna, no he pogut dormir en tota la nit, això sembla irreal.

Anna: La meua amiga Teresa que viu Sedaví no dona senyals de vida. He d’anar a buscar-la.

Joan: Els xiquets que es queden ací, no vull que vegen tot això, els deixem amb algun veí i veurem com està tot.

Joan i Anna ixen al carrer i es queden paralitzats en veure tot. Cotxes bolcats, el seu poble destrossat…

Anna: Això és molt fort Pep, tu saps la de gent que ha pogut perdre tot?

Pep: Tenim molta sort de només haver perdut els vehicles i estar tots a casa…

Anna: La veritat és que sí, conec a gent que ho ha perdut tot…

Noa Borrell Navarro 1BAAC

 

L’accident aeri 

Dácil: Chacho! Que fem, eh? Has terminat de netejar la sala 3?

Paramèdic: Sí, sí. I tu? T'has entretingut mentres jo treballava o què, cacho sortut.

Dácil: No és sort, jo ja havia acabat les meues tasques i ara tinc lliure.

Recorde dir açò i immediatament escoltar el fort soroll d’un avió. normalment escoltàvem molts avions ja que estàvem cerca d’un aeroport, però, eixe soroll va fer que el meu company i jo quedarem mirant-nos als ulls en silenci.

Entrevistador: I després del soroll què va passar, què vas fer?

Dácil: Vam estar en eixa pose per uns minuts, esperant el pitjor, i açò va passar…

Entrevistador: El pitjor?

Dácil: Sí, el pitjor…Ja saps.

Entrevistador: L’avió. Es va estavellar, no?

Dácil: El soroll va ser molt distint aquesta vegada. Recorde l’adrenalina del moment, els crits d’auxili encara no arribaven, però el meu company i jo ja estàvem preparant tot per a anar cap allà, al pitjor dels casos…

Paramèdic: Vine! ací hi ha u amb puls. Es crític, però pot sobreviure, ens el portem a l’hospital.

Entrevistador: Quants crítics hi havia?

Dácil: Solo puc dir allò que sé des de el meu punt de vista. Jo vaig tractar els més crítics, però no eren els únics. Quatre, vaig veure morir dos d’ells quan ja havíem arribat a l’hospital.

Entrevistador: Qui eren? Recordes els seus noms?

Dácil: I rostres, el que quedava d’ells, al menys.

Paramèdic: Hora de la mort: 2:40 AM. Portava documentació?

Dácil: Saturnino Ignacio Locuona Sagasti.

Entrevistador: I l'altre?

Dácil: Ricardo Sahogar Móstoles. El Dimarts 17 de 1964. Estava de guàrdia des de les onze i mitja del dia anterior.

Entrevistador: I el teu company?

Dácil: Es va encarregar dels menys greus. Va deixar el treball un mes després i no va contactar-me més, jo tampoc a ell.

Sak Caurín Pimienta 1BAAC

 

Perduts la carta i l’amor

20 d’abril 1999, institut de Columbine, Colorado.

Ens trobem a Dory, alumna de l'últim any d'estudis a classe de matemàtiques, pensant i divagant sense fer cap deures. Té una expressió una mica amarga a la cara com si estiguera molt nerviosa. Al seu costat està asseguda Lily. Ella és la millor amiga de Doris des dels 10 anys i la coneix millor que ningú.

LILY: en veu baixa. Dory tia, què et passa hui? No has parlat gens en tota l’hora ni per a fer burla de l’horrorós barret de la mestra.

DORY: Què dius ara? no és la meua culpa que sigues una xarradora i no calles ni baix de l’aigua.

LILY: No em canvies de tema. Això és per la carta del Mark de segur…

DORY: apart. Clar que era per la carta, Mark és el meu amor platònic des de que tinc memòria. Li havia deixat una carta preguntant-li si volia eixir amb mi perquè sentí que al ser l’últim curs, mai més ho podria fer. a Lily. Pfff ni m’encordava d’ell.

LILY: Sí, sí, clar que sí…

De sobte s’escolta un soroll molt fort com el d’una arma de foc seguit de més tirs. S’escolten també els crits de tots els estudiants i tot això arribant d’una aula propera. Els estudiants espantats s’amaguen baix la taula seguint les indicacions i així continuen fins que escolten els dos últims tirs, els que van acabar amb la vida dels dos agressors. Tirs que ells mateixos van provocar.

LILY: molt nerviosa. Dory, tinc molta por.

DORY: Jo… també… crec…

Dory es desmaia i quan desperta està a l’hospital

MARE DE DORY: Filla meua! Has despertat! li dona una abraçada.

DORY: comença a plorar. T’estime molt, creia que m’havia mort.

MARE DE DORY: Per sort a la teua classe no va passar res, desitjaria poder dir el mateix de l’aula de l’incident.

POLICIA: entra a l’habitació mentre parlen. No va ser cap incident, això va ser una massacre a sang freda. Fa una pausa. Ho lamente molt pels teus amics de la classe C, tu deus de ser Dory.

DORY: apart. A la classe C hi estudia Mark i el més probable és que… amb eixa gran quantitat de morts... plora a sa mare i al policia.

POLICIA: Hem trobat això al pis… creiem que t’agradaria llegir-ho.

El policia li donà un paper, era la carta de resposta que li anava a donar Mark… Li deia que sí

Samantha Ibañez 1BAAC

 

Lluna brillant

Un dia abans de passar la DANA, a la cuina de la casa de Maria pel nit.

Maria: Lluna, Lluna… Anem a menjar.

La mare entra a l'habitació de Lluna, però no li ho ha vist.

Maria: On és la xiqueta?

Maria ho va pensar i va anar a l'àtic. Mentre pujava les escales, va tossir dues vegades i es va espolsar les teranyines de les espatlles. Després, va treure un mocador de la butxaca i va netejar la maneta polsegosa de la porta.

Maria: Què estàs fent? Anem a menjar.

Lluna: Mare. Mira, la lluna és tan bonica i brillant.

Maria: Sí, però has de sopar. Si menges ara, et donaré un regal demà.

Lluna: Sí, Mare. T'estime molt. Eres la millor mare del món. Baixe de seguida.

Maria: Val.

Lluna va baixar uns minuts, després es va rentar les mans a la cuina i es va asseure a la taula del menjador.

Al dia següent, el cel estava ennuvolat i feia molt de vent. Lluna es queixar tot el dia de com era d'estrany el temps. Després, va passar una tragèdia. Maria estava agafada de la mà de Lluna. La sobtada inundació va dispersar la multitud i es va precipitar cap a l'escola.

Lluna: Mare, l'aigua torna a pujar. Hem de pujar un puc. Jo no sé nadar.

Maria: Lluna, no t'has de preocupar, tot anirà bé, buscarem la forma de pujar.

Elles i els altres van passar tota la nit l'escriptori, i la Lluna es va avorrir i va preguntar si el regal que li havia promés ahir es faria malbé amb la inundació.

Maria: Està a la meua butxaca. T'ho donaré ara.

Lluna: Sí, m'agrada molt, és una xicoteta lluna brillant.

Maria: Sí, està com tu, la meua filla.

Jingyi Huang 1BAAC

 

L’Elecció de la meua vida

Makar estava assegut a terra, sense entendre res del que estava passant. A les notícies repetien el mateix una i altra vegada. Les converses dels seus amics i dels seus pares ressonaven en la seua ment, les discussions i els conflictes no cessaven.

Makar: Quan tot va començar, no podia creure que fora veritat. Pensava que eren notícies falses, creades per cridar l’atenció, però m’equivocava. Cada vegada hi havia més informació sobre la guerra, vídeos i fotografies de ciutats destruïdes i de persones fugint per salvar la pell. Cada dia pensava més en això, parlava amb moltes persones i escoltava diferents punts de vista. Jo estava en contra de la guerra, fins i tot vaig participar en una manifestació amb un cartell. Però no va servir de res. Alguns coneguts van marxar del país, però també hi havia qui estava en contra d’això. I un dia em va arribar la notificació per a anar a servir a la frontera i defensar la pàtria. Però de qui? Hi vaig reflexionar molt i no podia entendre contra qui estàvem lluitant. Allí hi ha persones i xiquets igual que al meu país, parlem llengües semblants i tenim les mateixes tradicions.

Aquella nit, Makar va comprar un bitllet d’anada a València, va fer la maleta i, en asseure’s a l’avió, es va preguntar:

Makar: Per a què tot açò? Res no val més que una vida humana. La gent només mor, perd les seues cases i els seus éssers estimats. Com pot passar això en el nostre món modern, on tothom diu que els problemes s’han de resoldre amb paraules i diàleg?

Mentre mirava per la finestreta, va veure la terra allunyant-se.

Makar: He de començar una vida nova.

 Varvara Razina 1BAAC

 

El foc crema

 

S'obre el teló, hi ha un xiquet amb la cara grisa en una cantonada.

Xiquet: la meua casa és molt bonica saps? La meua mare sempre ho diu. Gens barata, 138 vivendes en total. Molt bonica.

Un focus s'encén il·luminant a una dona.

Mare: la meua casa, el meu pis. En Campanar… hi ha fum.

Xiquet: content. Sí, fum!, dels petards. Mamà sempre diu que en falles vaja amb compte amb els petards, perquè el foc crema.

El xiquet comença a fer salts orgullós en recordar bé els consells de la seua mare.

Xiquet: el foc, crema.

S'apaga el focus de la mare i s'encén un altre. Aquest il·lumina a una xiqueta.

Xiquet: Tinc una germana major. Mai pot jugar amb mi, sempre està estudiant, pobreta. Encara que, ahir va decidir dormir una estoneta. No hi ha qui la desperte quan està dormint. Tal vegada podria jugar amb el meu pare, si no fora perquè sempre està treballant. Ahir estava treballant. Se’n va anar molt prompte.

S'apaga el focus de la germana i s'encén un altre que il·lumina al pare mentres treballa en la seua oficina. S'apaga també aquest últim i queda el xiquet sol.

Xiquet: Quan siga major no vull un treball avorrit com el del meu pare. Jo vull ser arquitecte. Però, un bo, que no utilitze materials inflamables. Ah! I no posaré neveres a les meues cases. Mai! Sabies que les neveres exploten? Com els meus petards. Sí, sí.

Bomber: estava construïda amb poliuretà. Inflamable. Amb l’explosió de la nevera, va ser pur combustible.

Xiquet: Però, ja no podré ser arquitecte. No existeixen arquitectes cremats!

Mare: la meua casa, els meus xiquets. En Campanar… hi ha foc!

Xiquet: Crec que la meua germana no sap que el foc crema. Per això va dormir tan a gust ahir mentres tot cremava. Li vaig cridar però, no em sentia. Recorda-ho per mi. D'acord? El foc crema.

Alejandra Roda Nebot 

 

La força de la DANA

Un carrer ple de fang i restes d’aigua. Júlia i Pau, germans adolescents, ajuden el seu iaio Miquel a traure aigua de casa amb una escombra.

Júlia: Ai, iaio, açò és un desastre… Mai havia plogut tant!

 

Avi Miquel: Sospira i meneja el cap. Jo sí, xiqueta… Quan era menut recorde una riuada que ho va arrasar tot. Però cada volta és pitjor.

Pau: Deixant de treballar. Però per què passa açò? Per què cada vegada plou més fort?

Avi Miquel: Perquè li hem faltat el respecte a la terra, Pauet. Abans la gent sabia escoltar el cel, els arbres, la mar… Ara només pensem en ciment i cotxes.

Júlia: Baixa la mirada. Però… ara què fem? No podem parar la pluja…

 

Avi Miquel: No, Júlia… Però podem aprendre. Respectar la terra, plantar més arbres, no tapar les muntanyes amb formigó. La natura ens parla, sols cal escoltar-la.

Pau: Decidit. Doncs jo vull escoltar-la. No vull viure cada any amb por d’una altra DANA.

 

Júlia: Jo també. Quan tornem a escola, parlarem amb els mestres. Potser podem fer alguna cosa.

Avi Miquel: Somriu amb orgull. Així m’agrada, fills meus. Potser no podrem parar la tempesta, però sí aprendre a conviure amb ella.

Sonen trons en la distància. Els tres continuen treballant junts mentre cau un raig de sol entre els núvols.

 Cristina García Esplá 1BAAC

 

Tornarem a veure’ns

 

En 1916, la Germanor Republicana Irlandesa va començar a lluitar contra els soldats britànics als carrers de Dublín. El diumenge de Pasqua van tindre una batalla enfront de l'Oficina General de Correus de Dublín. De les 485 persones assassinades, 260 eren civils i 143 eren militars i policies britànics.

Aoife: Apart. Entre tot el caos, vaig mirar al meu al voltant vaig veure el cos d'un home que havia rebut un tret. L'única cosa que va passar pel meu cap va ser “la família d'eixe pobre home ja no té qui els cuide, que Déu els acompanye”. Vaig tardar com a mitja hora a adonar-me que el cos que estava veient era en realitat el meu i que era la meua família la que ara estava sola. Vaig córrer, vaig córrer el més ràpid que hi havia en la meua vida. Vaig arribar a la meua casa, vaig tocar la porta durant minuts fins que es va obrir i va eixir una xiqueta. Quasi vaig plorar d'alegria quan vaig veure la cara de la meua bella filla, el seu somriure tan radiant com el sol d'Espanya del qual tant es parla. Em vaig inclinar per a abraçar-la, però simplement em va travessar el cos corrent.

Aoife: Gráinne, no t'allunyes molt. El teu pare tornarà prompte, hem de preparar el menjar.

Gráinne: Sí mare, només jugaré un poc al jardí.

Aeron: Apart. La meua bella esposa estava parada molt prop de mi i, no obstant això, se sentia tan lluny. El que faria per a tornar a sentir la seua calor.

Aeron: Aoife, la meua bella i amable esposa, no pots sentir-me? No pots sentir la meua presència? Estaré en el treball hui esperant el moment de tornar a vore-vos. No m'importa quant de temps tardeu , esperaré tots els dies fins que ens tornem a reunir, veuré com creixen els nostres fills. Promet que continuaré sent un bon espòs i un bon pare.

Maeve Dickinson 1BAAC

UNA CLAU DE BRONZE

Una xicoteta clau de bronze, una targeta d’accés electrònic i un telèfon Nokia.

Aquests són alguns dels objectes que fa 24 anys, eren part de la vida quotidiana de Hans Gernot Schenk.

Hans duia treballant més d’un any a les Torres Bessones, en el “World Trade Center” (WTC), en Nova York, quan dos avions es van estavellar contra els emblemàtics edificis durant una sèrie d’atacs coordinats del grup extremista islàmic al Qaeda.

Dimarts 11 de setembre de 2001, 8:02 del matí.

Hans: Hui pareix que arribaré més prompte a l’oficina.

Elena: Què bé! però abans desdejuna alguna cosa, o preferixes endur-te un café?

Hans: Crec que un café millor, me’l prendré en el metro. Adéu, t’estime, ens veiem esta nit!

Elena: Adéu amor meu, que tot et vaja bé!

Es canvia l’escenari, molta llum, edificis de fons i Hans baixa del metro amb un café a la mà.

Dimarts 11 de setembre de 2001 8:54 del matí.

Hans començà a caminar cap a l’oficina, però de sobte, un soroll eixordador va ressonar en l’aire, troba a gent desconsolada corrent en contra direcció, va aixecar la vista i allà estava, un avió estavellant-se en el que abans havia sigut el seu departament durant tant de temps, per un moment, la ciutat  va quedar en silenci, com si tot hagués deixat de moure’s, per un  moment tots quedaren mirant aquella cosa que semblava una gran ferida al cel blau.

Hans: Hola? Hi ha algú?? Isabel!!!

Isabel: (Ferida per l’explosió) Hans! Ajuda! No puc moure’m, la cama no em reacciona, tinc molta por, els meus fills són a casa…

Hans: No et preocupes! Aconseguirem eixir! Vinga, t’alçarem!

9:45 del matí, el segon avió s’estavella contra la segona torre, al departament on eren Isabel i Hans.

Una xicoteta clau de bronze, una targeta d’accés electrònic i un telèfon Nokia, sigué el que quedà de Hans després de l’explosió en la segona torre l’11 de setembre del 2001.

Claudia Arriaga, 1r BATB

 

TXERNÒBIL

1985, una parella estatunidenca anomenada Liz i Charlie decideix traslladar-se a Ucraïna, concretament a Prípiat. Es van traslladar perquè Liz estava embarassada i volien una nova vida. 

Portava un mes d’embaràs i el xiquet naixeria just al gener de 1986.

Arriba gener, set del mati i hui Liz hauria de posar-se de part.

Liz: Amor, ja està tot preparat per a anar a l'hospital?

Charlie: Sí amor, tot llest, i et convidaré a esmorzar abans que es faça tard.

Ja estaven llestos quan escolten una forta explosió, tan forta que va retrunyir en tota la ciutat.

Charlie: Liz! Amor, que acaba de passar?

Liz: Anem a mirar per la finestra! Tota la ciutat s'està omplint de fum que ix d'eixa central!

Liz i Charlie ixen al carrer a preguntar però tothom s'està desmaiant.

Liz: Amor, m'estic marejant, porta'm a l'hospital, estic de part! 

Corren cap al cotxe sense mirar enrere.

Charlie: Amor ja som ací, però la gent està caient a terra, que algú atenga la meua dona!

Escolta una doctora, i amb tota la cara tapada comença a espentar-lo.

Dra: No pot ser ací!, acaba d'explotar la central nuclear, tots s'estan morint!

Charlie: Però la meua dona està de part! Atenga-la per favor !

Dra: Ho sent, no podem fer res amb ella! Torneu a casa.

Liz para els seus plors i crits; el fum que ha inhalat en eixir de casa fa que entre en parada, el xiquet i ella acabaven de morir.

Charlie: Amor, per favor, no te’ n pots anar amor, per favor desperta!

Finalment Charlie s’adona que havien mort, es trenca de dolor, però a l'hospital no hi queda ningú per a ajudar-lo.

Daniela Caballer, 1r BATB

 

TITÀNIC

 

És de nit, quinze d’abril de 1912 a l´Oceà Atlàntic, el vaixell "Titanic", que feia el seu camí des de Southampton (Regne Unit) cap a Nova York (E.E.UU).

- Vine, anem a veure el vaixell des de dins.- Va dir Àgata a la seua germana Vanessa. Vull veure el on és el bar.

- Espera un moment, que em falta desmuntar les coses.- li contesta Vanessa.

En baixar ja era de nit (30 minuts abans de la tragèdia). Les germanes estaven en el bar.

- Vinga, Vinga! Et falta poc, tres copes més i ja està.

- Sí clar, dius a una persona que gairebé mai beu.- Va dir Àgata. Per cert he vist aquell tio mirant-te.

- Aquest? Si, també m'he adonat, és guapo, a veure si parlem avui.-Va riure.

- Bé, ja no puc més amb tantes begudes, aniré a habitació.

En aquest moment ja s’havia xocat el Titànic contra un iceberg, però com que tots ballen no s'havien adonat.

De camí, Àgata va veure l'aigua i va córrer avisant la resta.

- VANESSA RÀPID, L'AIGUA, L'AIGUA ARRIBA!!- Crida Àgata.

- Calla’t, que em molestes-li crida un home que estava borratxo i enfadat pels seus crits molests. - - - Comença a queixar-se i dir a la seua germana que calle, però Àgata continua:

- Hi ha aigua per tot el vaixell, s´enfonsarà, RÀPID! Cal sortir fora o si no, morirem.

L’aigua ja arribava, van córrer cap a fora.

- Esperem en fila per poder seure al vaixell d’auxili.-diu Àgata.

En arribar el seu torn de sobte vénen dos homes, les empenyen dient:

- Fora! Aquest lloc és nostre, el vaixell amb les dones ja està en l’oceà.

No podien fer res, era l´últim vaixell d’auxili. Les dones van quedar atrapades. No van poder sortir. Es van abraçar.

 Dariia Brovenko, 1r BATB

 

L’accident accidental 

Obrim l’escena, 3 xiquets recullen pedres al costat d’un parc.

John: D’on podem fer-ho?

Juan assenyala un edifici, és un hotel de 6 estrelles. Els xiquets entren a l’edifici I intenten agafar l’ascensor quan els deté un treballador.

Treballador: xiquets, no podeu estar ací, on estan els vostres pares?

Jean: (xiuxiuejant als seus amics) Feu el que vaig a fer. (Al treballador) “Mi no espiquing espanyol”.

John: “Yes, yes yes. Mi de inglaterreitxon”.

Els xiquets continuen parlant anglés macarrònic fins distraure al treballador i córrer fins agafar l’ascensor i anar a l’últim pis, la terrassa. Els xiquets s’apropen a la vora.

John: Veieu el cotxe blau? El Toyota aquell?

Jean: Sí. (Juan assent amb el cap)

John: Quan tire aquesta pedra rebotarà en la finestra d’aquell cotxe i caurà al riu.

Jean: Això és impossible! El riu està llunyíssim del cotxe. Si tens sort li donaràs al cotxe només.

Juan tira una pedreta en la direcció del cotxe. Tal com va dir John, rebota en la finestra d’un Toyota blau i cau al riu.

John: Impossible?! Has dit que era IMPOSSIBLE?! Més impossible és que tingues novia. Xoca els 5 amb mi, Juan!

John estén el braç per xocar els 5 amb Juan, però aquest no es mou.

Jean: (visiblement frustrat) Clar, ho ha fet ell, no tu, i estàs celebrant com si guanyares una guerra mundial. Mira com es fa.

Jean passa molt de temps apuntant i tira la pedra. Aquesta vola i li dona a un camió, el qual diu “Jefferson Lighters”, comença a moure’s descontroladament, xoca contra una paret i comença a derramar petroli, molt del qual acaba al riu. La resta del petroli inunda un parc que comença a ser devorat per les flames.

Juan: Amic meu, ets l’idiota més gran que he vist en la meua vida.

Kevin Fitzpatrick, 1r BATB

  

Crida en la Foscor

Basat en l´huracà Mitch de 1998, Hondures.

Una casa completament derruïda pel pas de l’huracà. El vent bufa amb força i la pluja, encara persistent, cau sobre la terra convertida en fang. S’escolten crits i plors en la distancia. Maria, una dona descalça, plena de sang i fang, es mou entre els enderrocs buscant alguna cosa.

Maria: (amb un fil de veu, esgarrifada) NO... No pot ser ... on esteu?

Treu una fusta i esgarrapa la terra amb les mans, les ungles sagnant. En troba una mà petita sota els enderrocs, es paralitza . la toca, tremolant.

Maria: (cridant) NOO! NO JOAN! DESPERTA!

El cos del xiquet no es mou. Ella el trau amb cura i l’abraça, balancejant-se com si el poguera tornar a la vida.

Maria: (amb llàgrimes i xiscles ofegants) No,no,no...Per favor, Déu meu.. No em faces açò...

Darrere d´ella apareix Antonio, un home amb el rostre tallat i la mirada perduda. Veu la dona amb el xiquet mort als braços i es deixa caure de genolls, trencat per dins.

Antonio: (xiuxiuejant, com si li faltara l’aire) No ens ha quedat res.

La pluja cau més fort. En la foscor, una veu feble es deixa sentir entre els enderrocs.

Veu: (molt dèbil) mamà...

Maria alça el cap de colp. Llàgrimes i esperaça es barregen en els seus ulls mentre es gira desesperada.

Maria: (amb la veu trencada)  Qui...? qui està ahí?!

Silenci. Després, un altre sospir feble.

Veu: (des de baix terra) Mamà...ajuda´m...

Sense perdre un segon Maria i Antonio comencen a cavar com poden, amb les mans destrossades, buscant l’última esperança que els queda en el cor.

Mia Flores, 1r BATB

 

Explosió Bata, Guinea Ecuatorial

Tots els ciutadans estaven fent les activitats de sempre, vivint la seua vida normal, sense el pressentiment que el que ocorrerà en uns minuts canviarà la seua vida.

Austin Parla amb sa mare Maria.

- Austin: Mamà vaig a jugar amb els meus amics

- Maria: Val carinyo, ves amb compte.

Austin juga amb els seus amics fins que escolten una explosió.

- Austin: Què és això?!!

De sobte una ona explosiva es porta amb ella Austin i tots els seus amics. També va arrasar amb totes les cases que estaven al voltant.

- Maria: (Cridant) Senyor meu! Què acaba de passar? on està el meu fill?

-  Un veí de Maria: (Tibant) El xiquet estava amb els seus amics en la plaça.

Maria comença a córrer cap a la plaça entre enderrocs i molt morts.

- Maria: OH! El meu fill! Senyor ajuda’m, que estiga bé!

Maria arriba a la plaça i comença a buscar Austin.

- Maria: Austin, on estàs?!

- El veí de Maria: T’ajude a buscar-lo.

- Maria: Moltes gràcies, Austin portava uns pantalons rojos i una camiseta roja també.

Comencen a buscar-lo amb desesperació, fins que…

- Maria: Veig uns pantalons rojos.

Maria puja al sostre de xapa que estava dalt d’una cosa mig derruïda.

- Maria: Oh Senyor! Per què a mi?! El meu fill no, per favor !

- El veí de Maria: ho lamente molt.

Maria va trobar només la part de les cames d’Austin. Demana ajuda per a trobar l’altra part del cos.

- Maria: Necessite trobar el meu fill, mort però sencer. Per què a mi?! Tot això és culpa del govern per posar armes explosives prop del poble.

Maria va estar buscant l’altra part del cos durant molts dies, però sol va fer el funeral amb una part del cos del seu xiquet.

Tomasa Monsuy, 1r BATB

 

INUNDACIÓ INESPERADA

Rita: Molt prompte ens cansarem amor meu, vull que arribe este dia tan especial.

John: Si amor, quina il·lusió, prompte et diré esposa meua, però no podem avançar els nostres preparatius.

Rita: Hauríem d’haver planejat les noces abans, però no importa. Segur que canviarà el temps.

Durant estes últims setmanes han hagut fortes tempestes i greus inundacions en Lokota, Nigèria.

John: Rita, t'imagines si alguna vegada hem d’abandonar la nostra casa? No deixe de pensar-ho.

Rita: No ho sé amor, però el cel cada vegada enfosquix més i pareix que plourà horriblement...

Hores després, va començar a caure pluges torrencials amb un fort vent.

John: Amor ràpid, hem d’evacuar, la situació s'està tornant perillosa. 

Rita: Sí! Hem d’anar a per les nostres famílies. No vull que ningú es quede enrere. 

Mentrestant, el temps passava, el riu començava q desbordar-se, i l'aigua pujava ràpidament.

John: Mira els xiquets, no podem deixar-los enrere. 

Rita: Tens raó. Anem ràpid! 

Amb esforç, aconsegueixen rescatar-los a tots però de sobte Rita veu una xiqueta en perill i no pot resistir-se d’anar a rescatar-la. La inundació estava empitjorant però ella va anar de totes maneres i va arriscar la seua vida.

John: Rita! No pots fer això sola. Es massa perillós.

De sobte, l'aigua s'emporta a Rita i a la nena i John va cridar amb totes les forces el nom de Rita.

Després d'uns moments de desesperació, la comunitat va trobar Rita, però desafortunadament ja era massa tard.

Mary Jay Okomaro, 1r BATB 

 

UN MATÍ TREBALLANT

Pablo i Martina estan treballant a Nova York, cada un està a una torre diferent, ja que Pablo és el director i Martina acaba de començar.

Pablo telefona a Martina.

Pablo: Martina, què fas? No estàs fent res? Com es nota que ets una dona, no saps treballar.

Martina: Sí que estic treballant, no veu que he de fer el meu treball i el de la resta que està dinant.

Pablo: I què fas amb el teu treball? No veus que de segur el faràs mal?

Martina: Què passa ara? Una dona no pot fer bé el seu treball? De segur que el que no li agrada és acceptar que jo faça millor el treball de cinc homes junts.

Pablo: És clar que estàs delirant. Vols que pregunte si hi ha algun psicòleg hui?

Martina: No faça com que no sap el que estic dient.

Pablo: Però que duis, fica’t a treballar ja.

Martina: Això estic fent mentre vosté només crida.

Mentres parlen es comencen a notar interferències.

Martina: M’escolta? No interrompa el meu treball i pose’s a fer el seu.

Pablo: Com pots parlar així a un superior?

Martina: Ha començat vosté senyor.

Pablo contesta en veu baixa.

Pablo: Dona havia de ser…

Martina: Què ha dit?

Pablo: Res, ets tu! Jo no he dit res.

Martina: Bé senyor, necessita alguna cosa més? Perquè jo he de treballar.

La connexió del telèfons no funciona bé i crida els tècnics.

Martina, enfadada, penja el telèfon.

Pablo: Jo no havia contractat el millor servici? Perquè no funciona?

Tècnic: Això estem observant senyor. Ara cride i li conte el que puga.

Pablo torna a cridar a Matina.

Pablo: Notes alguna cosa diferent al programa?

Pablo està mirant per la finestra

Pablo: Ve alguna cosa volant cap ací.

La primera col·lisió fou a l’edifici de Martina i la segona al de Pablo.

 Alba Saera, 1r BATB

Tsunami

Marta i Xavier miren la mar des de el seu poble de tota la vida, tot està destruït: l’aigua estancada, de les cases només queden restos i ells estan xopats esbufegant.

MARTA: Encara no m’ho puc creure...la mar s’ho ha endut tot.

XAVIER: Ens van dir que no ens preocupàrem, que l’aigua no arribaria. En canvi, ho va arrasar tot en minuts.

MARTA: Els avisos no van arribar o no els van voler donar.

XAVIER: Evitar el pànic, deien. Mentien! Això van fer!

MARTA: Jo estava treballant a la botiga amb el pare quan vaig sentir l´aigua als peus, li vaig cridar al pare que vinguera amb mi cap amunt abans que tot anara a pitjor, però de sobte, un corrent es va emportar al meu pare (comença a plorar).

XAVIER: El meu germà ... estava a la casa d’un amic i mai sabré res més d’ell, no em vaig poder acomiadar.

Es miren en silenci i no es diuen cap paraula, només es miren als ulls.

XAVIER: Marta, escolta ...

De sobte s’escolta un crit en la distància que interromp la conversa.

DONA: (veu feble) Per favor, ajuda ...

Xavier i Marta veuen a la dona atrapada sota les restes d’una casa, és una dona molt major. Corren cap a ella i mentre Xavier alça les restes, Marta estira la dona.

DONA: (plora desconsoladament) Gràcies ... gràcies (els abraça i s’asseu per recuperar la respiració).

Xavier i Marta s’allunyen un poc per a parlar, però sense perdre de vista a la dona.  

MARTA: Quan tot això va començar ... vaig pensar en tu, en nosaltres, tot el que ens va passar.

XAVIER: Jo també vaig pensar en tu Marta, em penedisc de no haver estat amb tu estos mesos, mai t’he deixat d’estimar.

MARTA: Jo tampoc.

Escolten més crits, s’abracen i s’adonen que l´amor és més fort que la resta de coses.

Es donen la mà i amb esperança comencen a buscar més supervivents.

Sara Prats, 1r BATB

INCENDI IMPRESSIONANT  I INOBLIDABLE

Un matí, abans de ser mig dia, en un poble anomenat Calicanto l’ambient es notava pesat, l’aire es veia com si passarem un encenedor per davant.

- MARE: Bon dia fills. Ja teniu el vostre desdejuni.

- KEVIN I LAURA: Moltes gràcies mare!

El pare després d’ acabar el seu desdejuni, es va adonar d’alguna cosa.

- PARE: Amor, fills, no noteu una olor a cremat?

- MARE : La veritat que porte temps amb eixe olor al nas, per què?

- KEVIN: Sí mare, jo també tinc eixe olor al nas…

- LAURA: Jo no note eixa olor, a soles tinc molta però que molta calor! Tanta que se m’apega el pijama al cos.

Instants després es veu com una bola de fum apareix per darrere de la casa.

- PARE: (Crida) Maria! El bosc s’ està cremant, agafa els xiquets i porta’ls al cotxe, ràpid! No hi ha temps!

- KEVIN: (Confós després d’haver escoltat això pensa que han de recollir Rocco i Brownie.

- LAURA: Però....però i els meus peluixos?

- KEVIN : Quan tornem els veuràs

Tota la família va anar a la part baixa del poblet amb totes les altres persones que estaven evacuant de les cases, ja que el fum que expedia l’incendi era tan tòxic que els marejava.

-LAURA: (Espantada) Soc massa jove per a morir!

Els pares i el seu germà dins de la seua preocupació per la situació es va riure.

- PARE: No et preocupes princesa, que tot eixirà bé aniré jo i apagaré el foc.

- LAURA: No vull que marxes!

- PARE: Ho sent nena, però he d’ajudar a la comunitat.

La xiqueta preocupada i la seua família el veuen marxar.

Passat el temps al pare torna i conta el que ha vist i agraïxen que tot s’havia quedat en un accident.

Laura Vicuña 1r BATB

Pesta negra

Em trobe amb la meua germana preguntant-li què fer per a hui.

- Germana fes el que t’abellisca, ho hauries de triar tu ja que és el teu aniversari- li vaig dir agafant-ho tot per a preparar el menjar.

- El nostre, germana, a més tu ets la major per 5 minuts hauries de triar tu.

- (Ana agafa unes farinetes) Què et pareix si preparem farinetes per a sopar?

- Em sembla bé.

- Quan creus que vindrà papà?

- No ho sé Marta, però espere que prompte, estic desitjant que vinga perquè ens felicite.

A l’hora que ve el nostre pare, ja hem acabat tot per a sopar i en la cara se li nota cansat

-  Hola xiques- diu en obrir la portà

-  Què passa papà?

-  Res. Només tinc ganes de dormir -respon sense ganes.

-  Papà no diràs res més? -mire a Ana fent una pregunta muda en veure el comportament del nostre pare.

- No saps quin dia és hui? -li pregunta fent-me saber que també ha notat el comportament tan estrany que té.

- Només tinc ganes de dormir. Ja demà parlem. -diu pujant a l’habitació.

- (Ana s’asseu en el sofà) No em puc creure que s’haja oblidat del nostre aniversari Marta, ell no és així, li passarà alguna cosa?- em pregunta trista.

- Solament està cansat germana, tranquil·la.

Havíem perdut a la nostra mare feia dos anys i Ana es preocupava molt que li succeïra el mateix al nostre pare. L’endemà el nostre pare havia començat el dia amb molta febra i tos. Ana era la que l’ajudava sense importar-lo la tos.

16 dies després

Descanseu en pau papà i germana. -plore mentre estic davant de les dues làpides.

Safaa El Motarajji 1r BATB