11 DE MARÇ DE 2004
7:00h. Madrid.
S’escolten plors, crits i colps en un pis d’una finca
Pep: Més fort hauria de pegar-te! Eres sempre un obstacle! No em serveixes per a res!!
Sol: Perdó! Para! Per favor!
Colpegen fortament a la porta. És la veïna, Marta.
Marta: Pep, obri’m.
Pep: Ja està ací l’altra molèstia...
Pep solta Sol i obri la porta. Acte seguit, Marta el colpeja fortament al cap i aquest es desmaia.
Marta: Sol, agafa’t unes quantes coses i anem-nos-en. Ràpid.
Sol: Està bé. Vaig.
Marta: Ens n’anem a l’estació d’Atocha, he comprat dos bitllets de tren, començarem una nova vida juntes a València.
Sol: Gràcies, Marta. Ja ho tinc tot. Marxem?
7:30h. Sol i Marta pugen espantades al tren.
Sol: Tinc por Marta. Saps tan bé com jo que Pep vindrà a buscar-me.
Marta: Nom permetré que et faça res.
Sol: Està bé.
Marta Merda! M’he deixat la cartera al bany. Torne de seguida.
Sol: Bé. Afanya’t! El tren eixirà de seguida.
7:37h. Una gran explosió s’escolta provinent del tren on estava Sol.
Marta, que escolta tot des del bany, va corrent.
Hi ha foc per tot arreu, gent plorant, cridant, cremant-se... Marta té la sensació d’estar veient l’infern. L’infern on es troba Sol.
Sol: Ajuda! Per favor! Ajuda!
Marta: Sol? On estàs?
Marta es cola dins del tren, quasi no veu res pel fum, però sent a Sol plorant.
Marta: sol, ja estic ací. Què ha passat?
Sol: Una exposició, Marta, crec que ha sigut un atemptat. Ves-te’n! Tu que pots.
Marta: No tornaré a abandonar-te.
Sol: Soc jo la que no pot escapar del foc que s’aproxima, no puc moure les cames. Tu sí que pots, Marta.
Marta: Dona’m la mà.
Fora hi ha un ambient obscur, ple de foc, policia, ambulàncies, fum, gent patint, bombers...Però Marta i Sol ja són part de les 192 víctimes causades pels atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid.
SARA HERRERO MARTÍNEZ
4t d’ESO – SES ALPUENTE
NOVA YORK - TORRES BESSONES
L’11 de setembre va començar per a Josep i Albert, de moment, de manera molt normal; anant a treballar i parlant amb un company. Però, no sabien que aquell dia es convertiria en el pitjor dia de les seues vides.
Josep: Bon dia a tothom! Hola, Albert! Com estàs? No et veig massa animat.
Albert: Bon dia, Josep. La veritat és que no em trobe massa bé he passat una nit molt dolenta.
Josep: No em digues això, home! Què t’ha passat?
Albert: Tinc els xiquets malalts i no es podien dormir.
Josep: Vaig a per un cafè per a mi, te’n porte un perquè et pugues despertar un poc.
Albert Moltes gràcies, Josep. T’ho agraïsc molt.
Josep: De res, home. Ara treballem que tenim molta feina.
Albert: Sí, vinga. Que tenim moltes coses a fer.
No havien passat més de 30 minuts quan van notar una cosa estranya.
Josep: Albert, no et sembla que eixe avió està venint cap ací.
Albert: Sí que és veritat! I cada vegada està més a prop!
Josep: L’avió s’està apropant molt ràpid! Hem d’eixir d’ací ja! S’estavellarà!
Albert: Vinga!! Tots vosaltres!! Hem d’eixir d’ací! Correu!!
Desgraciadament, no van poder arribar a eixir. Albert va morir caient des de la torre al carrer des d’una altura de més de 200m. Josep va sobreviure però es va quedar molt trist perquè el seu amic se li va escapar de les mans.
CRISTIAN PEÑALVER SANTONJA
4t d’ESO – SES ALPUENTE
L’AIGUA ENS OFEGA
El carrer d’una ciutat, l’aigua corrent. Un grup de persones s’amaga sota un balcó on l’aigua ja els arriba fins a les cames.
Marta: Què fem ara? L’aigua no para de pujar. La casa de ma mare ja està inundada.
Jordi: No sé, Marta. Els veïns diuen que l’aigua arribarà fins ací en poc de temps i les brigades de rescat no poden arribar. Fa hores que estem atrapats.
Marta: El riu no hauria d’haver pujat així. Ningú ens ha avisat. Ningú ens ha dit que seria una riuada tan forta.
Jordi: Ahir van dir que estava tot controlat. Però mira el paisatge, ja res és el mateix. Els camps, les cases, tot s’ha perdut. La terra ja no és la mateixa.
Jordi: No ho sé, Marta. No sé què passarà demà però hem de seguir junts.
Marta: Tens raó. No hem de perdre l’esperança.
DANIEL ROCHINA MARTÍNEZ
4t d’ESO – SES ALPUENTE
A LES TORRES BESSONES
Un matí a Nova York
Estaven Biel, Pol i Clara a les oficines. Biel davant l’ordinador i Pol i Clara prenent cafè i parlant. Era l’11 de setembre de 2001.
Clara: Mireu! Fa un dia preciós, no hi ha ni un núvol.
Pol: Sí! Fa un dia meravellós. Biel, no t’alegra?
Biel: (Amb un to vacil·lant). Sí, sí. Molt bonic.
Pol: Vinga alegra eixa cara de segur que acabes prompte eixa muntanya de treball.
Biel: Gràcies. Moltes gràcies pels ànims.
L’accident
De sobte, tot comença a tremolar i s’escolta com alguna cosa xoca contra l’edifici. L’alarma contra incendis sona.
Biel: Pol? Clara? On esteu?
Clara: Ací! Hem d’eixir ja!
Pol: (Mirant la finestra amb molta por) Ha sigut un avió, ha xocat contra la torre.
Biel: Vinga! Anem ràpid!
Clara: Per les escales! Vinga correu!
Cada vegada és més difícil avançar per tot el foc que hi ha.
A València
A casa de la família de Biel estaven mirant la televisió. Aina i Marc es queden paralitzats veient les torres en flames.
Emma: Mamà, és Nova York! Són les torres on treballa Biel!
Aina: (Plorant i molt preocupada) Déu meu! No pot ser...
Marc agafa el telèfon i truca a Biel.
Marc: No l’agafa...
Aina: Per favor, que estiga bé.
Mentrestant Biel aconsegueix eixir de les torres, veu la trucada dels seus pares, agafa el telèfon i truca a casa.
Aina: Biel?
Biel: (Amb la veu entretallada) Mamà, estic viu de miracle. La torre on estava acaba de caure.
Aina: Mare meua! Encara com estàs bé.
El comiat
Dies després Biel en un banc mirant el forat on abans estaven les torres. En la mà porta un bitllet d’avió per a València.
Pol: (Li toca l’esquena) Tornem a casa, Biel.
Biel: (Plorant) Està bé. Vingueu ací! (Abraça Pol i Clara) Espere tornar a vore-vos. Vos estime. Me’n vaig.
Biel agafa les seues coses i se’n va.
VALERIA MARTÍNEZ PONZ
4t d’ESO – SES ALPUENTE
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.