MICROESCENES IES ALMENARA

 

RESIDENTS

Llum.

A l’escenari trobem tres habitacles diferents separats per dos panells. El primer, forma part de la casa de Sílvia. S’hi veu una saleta d’estar amb una taula redona, sembla una casa antiga què pertany als seus pares.

L’últim habitacle, a la banda dreta, correspon a una cuineta amb poc d’espai d’emmagatzematge. És la casa de Carles, el germà mitjà de Sílvia.

L’espai d’enmig, propietat de Sergi, el germà menut, disposa d’una habitació amb un llit desfet.

Ens situem a l’època del confinament de la quarantena.

Els tres germans tenen una conversa per telèfon.

Silvia: No he pogut contactar amb la mare. Hui he cridat fins a cinc vegades i m’han contestat una vegada. No m’han autoritzat per a parlar amb ella.

Carles: Jo no aguante un dia més en aquesta presó, no tinc ni tan sols un balconet per prendre el sol!

Silvia: Estàs escoltant el que t’estic dient?

Carles: Em deprimeixen els carrers intransitats.

Sergi: (Amb veu imponent) Carles, centra’t! La nostra mare està a la residència. Amb tot el que està passant ara hauríem d’estar assabentats de com està, però no en sabem res.

Carles: Bé, no cal ficar més la banya. Per què no parlem més endavant?

Sergi: D’acord, me’n vaig a fer la compra, vos cride quan torne, no tardaré molt.

Silvia engega la tele per veure les notícies.

So de la tele: «Va haver-hi persones a la mateixa habitació mortes» Aquest és un dels testimonis que va fer el personal del centre Domus Vi d’Alcoi, on hi ha hagut 74 víctimes pel coronavirus.»

Apareix Sergi a l’escenari amb dues boses plenes, una mascareta i guants. Deixa les bosses a terra i neteja el menjar amb una tovallola i desinfectant. Sona el telèfon. És la residència de sa mare. Contesta immediatament. Hi ha una pausa llarga.

Sergi: (Amb un to punyent i mentre plora.) No em puc creure açò que m’esteu dient, no m´ho crec!

Han penjat. Rep un altra cridada, esta vegada de la seua germana Sílvia.

Silvia: (Amb veu accelerada) Has vist les notícies? A la residència de la nostra mare han hagut 74 morts pel virus. Potser és alguna d’elles. Hauríem de cridar per comprovar si és així.

Sergi no contesta, tot coincideix.

L’escenari es fa fosc.

Mireia Cañamero

UN MOMENT DESPRÉS

Una sala d'estar petita i modesta. És quasi l'hora de menjar. Margaret està asseguda en una butaca, nerviosa, mentre Robert camina amunt i avall pensatiu. A l’exterior, el vent fa cruixir les finestres. És la casa dels Oswald, a Dallas.

MARGARET: (amb la mirada perduda, estrenyent les mans) Robert, estic preocupada pel teu germà. Ja fa setmanes que el veig amb un comportament estrany, no ho sé... diferent.

ROBERT: (fent una pausa, amb els braços creuats) Jo també ho he notat, mare. Està més callat que mai. No parla amb ningú, sembla que sempre estiga pensant en alguna cosa. Ningú sap el que li passa. Per molt que li preguntem mai diu res.

MARGARET: (sospira, negant amb el cap) Quan li pregunte si li passa alguna cosa, només em diu que no em pose en els seus assumptes. Mai no havia estat així amb mi…

ROBERT: (asseient-se al seu costat, amb el rostre seriós) L’altre dia em va dir una cosa estranya. Va parlar de política, de com el món està podrit i com algú ha de fer alguna cosa per solucionar-ho…

MARGARET: (estreny les mans amb força) Què vols dir fill?

ROBERT: (abaixa la veu) No ho sé, mare. Però tinc por de que estiga ficant-se en problemes o que faça alguna bogeria.

(En aquell mateix moment, la porta s’obre de cop. Lee entra ràpidament, mirant cap a tots els costats. Sembla nerviós i molt suat. Margaret i Robert es miren, espantats.)

MARGARET: Lee, estimat!

LEE: (en veu baixa, tancant la porta darrere seu i mirant per les finestres mentre corre les cortinetes) Xxt! Abaixeu la veu. Ningú pot saber que estic ací.

MARGARET: (s’aixeca, angoixada) Lee, què passa? Per què estàs així?

ROBERT: (amb el cor accelerat) Lee, has fet alguna cosa?

LEE: (evitant les mirades, amb la veu tremolosa) No no... no importa. Només… només necessite pensar.

MARGARET: (intentant acostar-se a ell, amb llàgrimes als ulls) Fill, dis-me la veritat. Tens por. Se’t veu a la cara. Parla amb nosaltres i explica'ns que és el que passa, estem molt preocupats per tu.

LEE: (fa un pas enrere, amb els punys tancats i quasi plorant) Ja no puc fer marxa enrere, mare.

(Silenci. Margaret es tapa la boca amb la mà. Robert el mira fixament, intentant entendre’l. Lee, per un moment, sembla voler dir alguna cosa més, però només baixa el cap. La tragèdia ja ha ocorregut, encara que ells no ho saben.)

Filberto Segarra

El dia que tot comença i acaba

(Estació de tren d’Atocha a les 7:26 del matí de l'11 de març del 2004. Molts universitaris amb les seues motxilles, la majoria dels allí presents porten auriculars connectats a reproductors de música. Trobem també, gent major que va a treballar, empresaris amb tratge o gent amb uniforme de treballar. Marina va vestida amb la seua falda preferida, tots els dies es fica molt guapa, ja que al tren es troba tots els matins amb Enzo. Ells dos no havien parlat mai, però sempre s’asseien al mateix lloc i es passaven tota l’estona mirant-se fins que un dels dos baixa del tren. Ell va vestit amb una dessuadora i amb texans i du penjada d’un muscle la motxilla de color negre. Una vegada estan asseguts comencen a intercanviar mirades i de sobte comencen a parlar)

Enzo- Quin llibre tan bonic! A mi m’havia agradat molt (referint-se al llibre que sosté Marina) Tu te l'has llegit ja?

Marina- No, no me l'he llegit encara (contesta nerviosa) l'acabe de comprar, ens l'han demanat a la universitat.

Enzo-A la universitat? Que quina carrera estudies?

Marina- Estic estudiant filologia. I tu? Què estudies?

Enzo- Jo estudie traducció i interpretació. És el meu últim any.

Marina- Què bé! A mi m’haguera encantat estudiar aquesta carrera però no em va donar la nota. M’encantaria saber què es fa.

Enzo- Si vols, podríem quedar un dia per prendre un café i et puc ensenyar el que fem...

(De fons se sent un soroll del tren i una veu femenina diu “Pròxima parada Callao”. Els dos es mostren tristos perquè saben que es la parada on Enzo baixa)

Enzo- Vaja, la pròxima ja és la meua.

Marina- M’encantaria quedar amb tu, tin (li diu mostrant un paper amb un número de telèfon). Ací tens el meu número, toca’m quant vulgues.

Enzo- (Agarrant el paper) Perfecte, demà ens tornem a veure, o qui sap si abans (diu mentre s’alça i es fica davant de la porta).

Enzo- Segur.

Marina- Sí, segur. (Somriu il·lusionada mentres ell baixa i diu, per a si mateixa) No crec que res m’ho puga impedir.

(Uns moments després, l’escena es queda fosca. De sobte se sent un fort soroll, una explosió. Després del soroll de l’explosió, soles se sent a gent cridant i plorant).

Marina- (en off) No crec que res m’ho puga impedir.

Emma Bueso

TALMENT LA MORT

( Un ambient boirós al carrer, un home amb una túnica de tela,una màscara amb forats de vidre i un nas amb forma de bec colpeja una porta amb la fusta per mantindre distàncies. A l’altra banda de la porta una dona esgotada junt al llit d’un xiquet amb un pany al front convulsionant)

ESPERANÇA: Qui crida a estes hores?

(La dona s’alça abandonant al seu fill per obrir la porta, l’home manté la distància amb la fusta)

DR.PRATS: Es ací la família Gelabert?

ESPERANÇA: Sí senyor. Vos sou talment la presència de la mort. No sou benvingut.

DR.PRATS: No es aquí el seu fill malalt?

ESPERANÇA: Sí, sols per ell el deixaré passar. Ajude’l, li ho suplique.

( L’home entra on es el xiquet jau. La tos del xiquet mostra cruel)

DR.PRATS: A primera vista els símptomes són clars, les taques a la pell, la sang de la tos, els bubons del coll... És clar que es tracta de la pesta negra. Quants dies du així, senyora?

ESPERANÇA: Fa menys d’una setmana, va anar al camp a jugar amb altres nens, supose que estarien molestant a qualsevol rosegador i al dia següent es trobava malament.

DR.PRATS: La malaltia és molt avançada i les probabilitats són mínimes. L’únic que puc recomanar-li és utilitzar sangoneres per extraure el mal que habita a la seua la sang, i pocions naturals d’herbes.

( El xiquet convulsiona violentament tossint repetidament. La dona espantada tremola i intenta agafar al xiquet per parar-lo. El nen es cau del llit als braços de la dona)

ESPERANÇA: Doctor que he de fer, ajude’m!!

DR.PRATS: No hi ha res a fer ara, sols esperar. Li puc assegurar que vosté es sentenciada i la mort no tardarà molt en dur-vos amb ella. He de marxar que he de tractar altres pacients.

(L’home es dirigeix cap a la porta deixant a la dona desolada amb el xiquet als seus braços.)

( Al tancar la porta apareix en escena dos hòmens amb un mocador a la boca arrossegant un carruatge amb cadàvers a l’interior, uns d’ells diu bromejant)

ALBERT: Hi ha nova llenya a eixa casa?

DR.PRATS: Tindreu feina. Recordeu esta casa, doncs prompte haureu de passar les seues portes.

LAIA FERRANDO

FALSA TRANQUIL·LITAT

Una xiqueta apareix i es col·loca enmig de l’escenari. Els llums presenten colors càlids com el roig o el groc. Ella comença a ballar quan, de sobte, uns policies passen darrere d’ella.

POLICIA 1: Xiqueta! (amb molta preocupació i exaltació) Xiqueta! No pots estar ací, corre cap als afores de la ciutat.

MIKA: Per què? Està passant alguna cosa perillosa?

POLICIA 2: Tranquil·la (amb to tranquil·litzador i parsimoniós), disculpa el meu company, és una mica aprensiu amb les anomalies. De moment no hi ha cap motiu per entrar en pànic o histèria col·lectiva.

POLICIA 3: Et recomanem eixir de la ciutat només per precaució. Com a policies sempre ens hem de posar en el pitjor.

MIKA: Ah! (amb despreocupació) menys mal, ja em temia el pitjor. Bé, ma mare i jo vivim als afores de la ciutat, aniré cap a casa (fent el gest d’acomiadament).

Després d’acomiadar-se dels policies, estos deixen el escenari seguits de Mika. Els llums es tornen blaus i liles. Durant uns trenta segons, es poden escoltar passos i un “tic tac” d’un rellotge. A continuació, Mika entra en escena amb un cartell on es llegeix clarament: “CHERNOBYL”.

MIKA: Per fi deixe enrere els cartells de Chernobyl (tira el cartell), ja puc vore ma casa..

S’escolta un soroll a la llunyania.

MIKA: Què ha sigut això?

Tot seguit, es pot veure una llumeneta a l’altre extrem de l’escenari que, en passar uns segons, evoluciona en un resplendor mai abans vist. Mika cau de cul i s’alça en passar uns segons, atordida per l’impacte de l’explosió.

MIKA: (amb tristesa) Mai van trobar les meues restes (amb un to irònic), però tranquils, sols era un anomalia.

Es tanca el teló.

IKER GIMÉNEZ

JUGANT A FET I AMAGAR

(Es veu una tenda d’aliments d’un centre comercial. Es troba la dependenta darrere del mostrador atenent clients. Darrere d’ella, n’hi ha una ràdio encesa de la qual escoltem l’informatiu. La il·luminació és clara i forta, és l’hora del migdia..)

Ràdio. Ahir es va complir una dècada des de la mort de Javier Ybarra Bergé, president de Bilbao segrestat pel grup terrorista dirigit per Miguel Àngel en 1977...

Client. AAAAAH! (Els clients comencen a cridar i, imitant a la resta, comencen a córrer cap a la porta d’eixida, taponant-la.)

Ràdio. ... després d’un mes de captiveri trobaren el seu cadàver... Piiii...

Dependenta. (Agafa el micròfon per parlar per megafonia.) Per favor, mantingueu la calma, no espanteu els xiquets. Dirigiu-vos cap a les eixides d’emergència, les finestres i...

Xiquet. (Tallant-la. Molt agitat) On estan en els meus pares? De sobte, tots... i jo... Uf! Fa molta calor. Me costa respirar. Estic molt nerviós i...

Dependenta. (Deixant el micròfon.) No te preocupes, vine ací en mi. (Amb una somriure tranquil·litzador.) Com et diuen?

Xiquet. Joan... (So d’una explosió. S’intensifiquen els crits.)

Dependenta. Joan, quin nom més bonic... igual que el meu xiquet (amb llàgrimes als ulls). Et conte un secret? Els teus pares estan jugat a fet i amagar, igual que la resta. Així que nosaltres també hem de buscar un lloc perquè no ens trobem. (Mira cap als costats. Totes les eixides estan obstaculitzades.) Corre, anem cap a la càmera de congelats, segur que no hi farà calor.

(S’amaguen. Es torna a escoltar una tercera explosió, encara més forta. Hi entra molt de fum a l’escenari. Comencen a tossir)

Dependenta. Agafa’m la mà, Joan. Tot anirà bé... (L’escenari es torna negre)

(Silenci)

Ràdio. Última hora. S’acabava de cometre un altre atemptat a l’Hipercor de Barcelona. De moment, lamentem la mort de 21 víctimes i 45 ferits. A més, de la denúncia cap a les negligències de la policia, qui va ser avisada i no va desallotjar el centre. Ja són 88 assassinats per aquest grup terrorista que no pareix desaparèixer mai...

Valèria Gómez