IES SEDAVÍ: CONCURS DE MICROESCENES DIÀLEG 2025

Un estiu, Clàudia Serra.

 

1. TXERNÒBIL 26 D’ABRIL DE 1986

Personatges:

• Víktor Briújanov: Director de la planta.

• Nikolái Fomín: Enginyer cap.

• Anatoli Diátlov: supervisava la prova fallida.

• Leonid Toptunov: Enginyer de control de reactor.

• Aleksandr Akímov: Supervisor del torn nocturn (va morir per radiació).

• Valeri Perevózchenko: un dels treballadors que entraren a drenar l’ aigua per evitar una explosió pitjor

• Borís Stólyarchuk: treballador que entraren a drenar l’ aigua per evitar una explosió pitjor

• Alekséi Ananénko: un dels treballadors que entraren a drenar l’ aigua per evitar una explosió pitjor

Escena única– Sala de control del reactor núm. 4

És de nit. L’escenari mostra una sala plena de pantalles, botons i llums roges que s’encenen i s’apaguen. Els personatges estan cansats, però han fer el seu treball amb precisió.

DIÁTLOV: (impacient): Vinga, va... Hem de fer la prova ja. No podem perdre més temps.

TOPTUNOV: (dubtant): Però la potència està massa baixa... No hauríem de fer res més. Això no pinta bé.

AKÍMOV :Leonid té raó. Si la pugem massa ràpid pot passar alguna cosa greu.

DIÁTLOV : He dit que seguim! Si no acabem hui, tindrem problemes grossos. Polseu els botons.

TOPTUNOV: Això és una bogeria...

(Les alarmes comencen a sonar fluix, però cada vegada més ràpid. Els llums comencen a parpellejar.)

FOMÍN (entrant amb pressa): Què està passant? Per què salten les alarmes?

BRIÚJANOV : Deixeu-vos de tonteres i acabeu la prova. Açò ha d’eixir bé.

AKÍMOV:
D’acord... Però si passa alguna cosa, després no digueu que no ho he avisat.

TOPTUNOV (prement els botons a poc a poc): Baixant barres de control...

De sobte, un so fort ompli la sala. Tots es miren espantats.

AKÍMOV: La pressió puja massa ràpid! No puc fer res!

DIÁTLOV (nerviós): Tranquils! Només són dades. Continueu.

En eixe moment entren PEREVÓZCHENKO, STÓLYARCHUK i ANANÉNKO, plens de pols.

PEREVÓZCHENKO: Què passa? Baix no parem de sentir cops i vibracions.

ANANÉNKO : Açò està fatal! Si no fem alguna cosa ja, açò rebenta.

STÓLYARCHUK : Hem de fer alguna cosa al respecte, Anatoli... No podem seguir així!

DIÁTLOV (tremolant): Fes el que dic! Encara podem controlar-ho.

AKÍMOV (pressionant un botó roig): Prem l’AZ-5! És l’última opció!

Un silenci estrany... Després, un so metàl·lic i una vibració molt forta fa que tots s’agafen on poden.

TOPTUNOV ( amb por): No... No funciona...

PEREVÓZCHENKO : Si açò explota, haurem d’entrar a drenar l’aigua. No hi ha temps!

ANANÉNKO : Ho farem. Encara que ens coste la vida.

Els personatges es queden parats i molt nerviosos. Les vibracions cada vegada són més fortes i de sobte es veu tot negre. Un llamp de llum blanca enlluerna a tots. Un BOOM profund fa tremolar tot. Quasi tot cau, simulant la destrucció. Quan la llum baixa, tot està cobert de fum i pols. Els personatges tussen i es tapen la cara.

AKÍMOV :¡¿Està tothom bé?! ¡Contesteu!

TOPTUNOV (arrossegant-se per terra): No... No sent res amb l’oïda... Tot m’està girant...

DIÁTLOV (amb la cara plena de sang i pols): Tranquils! Això... això no pot ser tan greu...

Una pluja de radiació cau del sostre. Se senten crits llunyans.

FOMÍN: El sostre... El sostre del reactor ha volat! ¡No pot ser!

BRIÚJANOV :Açò... Açò no estava en els plans...

Entren corrent PEREVÓZCHENKO, STÓLYARCHUK i ANANÉNKO, coberts de pols.

PEREVÓZCHENKO: El nucli està obert! Hi ha foc per tot arreu! Morirem!

ANANÉNKO: Què fem?! ¡Açò no té solució!

DIÁTLOV : No... És impossible. Continueu treballant!

STÓLYARCHUK : Estàs boig o què?! Açò no és cap simulacre... Estem morts si no fem alguna cosa ja!

Se senten sirenes d’emergència i veus llunyanes cridant ordres. L’ambient es torna caòtic.

AKÍMOV: Si l’aigua de les piscines toca el combustible... rebentarà tot. Hem d’anar a obrir les vàlvules!

TOPTUNOV: Però... Si entrem allí, no eixirem...

ANANÉNKO: Si no ho fem, morirà tothom.

PEREVÓZCHENKO: Va... No hi ha temps per pensar.

STÓLYARCHUK (a TOPTUNOV i AKÍMOV): Vosaltres quedeu-vos ací... Vigileu si passa alguna cosa més.

Els tres treballadors s’abracen ràpid i corren cap a fora. AKÍMOV s’asseu, es passa les mans pel cap i comença a plorar.

AKÍMOV (plorant): Açò no havia d’haver passat... Només volíem fer la prova...

DIÁTLOV : Hem condemnat a tots...

Tot negre. Se senten les sirenes, els crits i el foc cremant mentre l’escena s’apaga lentament.

Conclusió de l’autora

L’accident de Txernòbil, ocorregut la nit del 26 d’abril de 1986, va ser una de les pitjors catàstrofes nuclears de la història. Aquesta microescena mostra com, la pressió per complir ordres i la ignorància dels protocols de seguretat van conduir al desastre. Amb la negació d’alguns responsables, no volien acceptar la gravetat de la situació. Tot i els errors humans, la valentia d’alguns treballadors, com Perevózchenko, Stólyarchuk i Ananénko, que arrisquen la seua vida per evitar una explosió encara més gran, demostra que, fins i tot en el caos, hi ha persones disposades a sacrificar-se pel bé comú. No obstant això, l’explosió ja havia alliberat una gran quantitat de radiació que afectaria milers de vides durant dècades. Aquesta tragèdia ens recorda que la gent ha d’assumir les seues responsabilitats tal i com toca. L’accident de Txernòbil no sols va ser una falla tècnica, sinó també humana, i ens ensenya que per desgràcia el món humà és molt cruel.

ARANTXA ROCHER, 1r BAT A

2. LA RIUADA

Personatges:

- Vicent: Pare de la família, fort però preocupat.

- Carme: Mare de la família, serena però atemorida.

- Xavier: Fill adolescent, espantat per la situació.

- Patri: Filla xicoteta, és inconscient.

---

Una casa a Massanassa. A través de la finestra es veu el barranc desbordant-se. La família està dins de casa, mirant per la finestra.

CARME: (Està tensa) Vicent, l’aigua està pujant molt…

VICENT: (Observant amb preocupació, però intentant transmetre tranquil·litat) Estigues tranquil·la. El barranc ha pujat moltes vegades, però mai ens ha entrat a casa.

XAVIER: (Impacient) Però ara està molt més que mai, papà. L’aigua està a punt d'entrar a casa.

PATRI: (Jugant amb una nina, i sense entendre la gravetat de la situació) Mami, quanta aigua, pareix una piscina!...

CARME: (Abraçant a PATRI) No et preocupes. Estem tots junts, i no passarà res.

VICENT: (Mirant com els cotxes ho colpegen tot) El barranc ja se n’ha eixit… Hem de pujar al pis de dalt.

XAVIER: (Mirant cap al carrer, amb cara d'al·lucinat) Però, papà… i la nostra casa?

VICENT: (Mirant l’aigua que entra lentament per baix de la porta) No ho sé. Però el més important és que estiguem junts. Les coses materials ara no són el més important.

L’aigua entra cada vegada més ràpidament, el soroll es molt fort. La família es dirigeix cap a dalt pujant l’escala.

CARME: (Agafant les mans dels seus fills) Junts ho superarem.

Els veïns criden des del carrer i s'escolten sirenes de cotxes per tot arreu.

Teló.

---

Aquesta microescena mostra el drama d’una família a Massanassa durant la riuada del 29 d’octubre de 2024. A través dels diàlegs i les accions dels personatges, transmetem la desesperació, la impotència de vore com l'aigua ho destrueix tot al seu pas, la por i la força d’estar junts davant de la tragèdia.

AITANA PASCUAL, 1r BAT A

 

3. UN DIA NORMAL

A l’escenari es troba una vista d’un menjador. Entren ÀNGELA i ALBA per un costat de l'escenari parlant alegrement del que han fet durant el dia.

ÀNGELA: Que vols per a sopar? Tinc pasta i amanida. Perdó, no hi ha moltes opcions.

ALBA: (Pensativa) No sé. Crec que la pasta.

ÀNGELA: Perfecte doncs ara vinc ( Ix per la banda contraria en la que ha entrat )

ALBA seu i es fica amb el mòbil. Ràpidament apareix ÀNGELA amb els plats, seu amb ALABA i comencen a parlar i a menjar .

ALBA: (Mentre menja) Buah, quina fam que tenia! Hui ha sigut un dia dur, a classe prenent notes i per la vesprada estudiant a la biblioteca. T’ho jure: ara mateix solament vull estar en el sofà sense fer res.

ÀNGELA: (Irònicament ) Sí, sí duríssim.

Sona el timbre, s’alça ÀNGELA i ix de l’escenari. De sobte apareix ÀNGELA amb CARMEN aclaparada i entra a la sala amb molts nervis i movent-se per tot l’escenari.

CARMEN: QUE VE! QUE VE! ( Aclaparada)

ÀNGELA I ALBA: ( Confuses ) Què ve?

CARMEN: ¡L’AIGUA!

ALBA: ( Encara més confosa ) Com? No t’entenc. Com que ve l’aigua? Si no plou.

CARMEN: (Aclaparada) Que sí, he vingut corrent perquè no m’arribara, venia com una ona. Ho he passat fatal, m’ha tocat eixir corrents del treball. Em deien que hi havia gent amb l’aigua per el coll a l’altre poble.

De sobte els mòbils comencen a fer un soroll molt estrident i totes es posen tibans. ÀNGELA agafa el mòbil i comença a llegir el missatge.

ÀNGELA: Alerta de Protecció Civil. Per les fortes pluges com a mesura preventiva es deu evitar tot tipus de desplaçament. Estiguen atents a futurs avisos a través d’este canal i fonts oficials.

CLARA CUEVAS, 1r BAT B

 

4. BATALLANT ENTRE EL FANG

Hi ha molt poca llum i l’aigua va pujant més i més. Sobre una teulada a la dreta de
l’escena es troben JÚLIA i SERGI, que s’abracen amb por. Baix, al carrer, està el seu veí
PAU, que evita que la corrent no se l’emporte i s’està aferrant a un piló que hi ha al
mig de l’escenari. L’aigua segueix pujant.

JÚLIA: (Cridant cap a PAU) Pau, intenta pujar-te ací! T’ofegaràs ahí baix!

PAU: (Agafant-se fort per a què l’aigua no se l’emporte) Ho estic intentant però no puc.

SERGI: Pau, agafa’ t a mi! Corre, de pressa!

PAU s’agafa a SERGI i aconsegueix pujar per salvar-se.

 
JÚLIA: No podem passar-nos la nit ací, fa molt de fred.

SERGI: (Amb molta por) Si ens movem, morirem ofegats.

Es comencen a escoltar persones cridant, demanant ajuda i de sobte, s’apaguen
totes les llums del carrer.

JÚLIA: Ací no es pot estar, és horrorós!

PAU: (Se li talla la veu mentre parla) Hem d’aguantar.

JÚLIA: La casa, els cotxes… Tot per l’aire!

SERGI: Açò és inhumà, no puc més!

Acaba tot en foscor total, es sent l’aigua passar amb força i la gent cridant. JÚLIA,
SERGI i PAU continuen al terrat, temorosos.

LAIA CUCÓ, 1^r BAT A

 

5. EL DILUVI

Personatges:

• AYAME : xiqueta de 16 anys, estudiant de primer de batxillerat, espantada i xopa per la pluja.

• MONJO: home vell, de parla pausada, vestit amb robes de temple.

• VEU: presència invisible, profunda.

Un temple antic a la muntanya, en plena tempesta. La pluja cau amb força i el vent bufa ,els llampecs il·luminen la foscor. L’aigua s’escola entre les escales de pedra, convertint el camí en un riu. AYAME, amb l’uniforme escolar xopat, arriba corrent I es refugia al temple.

AYAME (Esbufegant, abraçant-se a si mateixa): Déu … no para de ploure…! No veig res… No tinc ni cobertura... (Mira el mòbil, però la pantalla està plena de gotes d’aigua i no respon.)

MONJO (Des de l’ombra, amb veu greu) Les tempestes no sempre volen netejar el món… A vegades només ens volen fer recordar.

AYAME (Espantada, es gira cap a la veu i es troba amb el MONJO, amb una torxa a la mà. Es relaxa lleugerament): Ah! Ho sento… no volia molestar... M’he perdut i... aquesta pluja...

MONJO (assenyalant l’interior del temple): Aquest lloc és vell, però protegeix aquells que el respecten. Passa, xiqueta.

AYAME (Dubtant, mira l’interior fosc, només il·luminat per la torxa i espelmes petites.) Segur...? No vull molestar… Només vull esperar que pari de ploure…

Un tro ressona amb violència. AYAME es cobreix les orelles i crida. Aleshores, sense pensar-ho, corre cap a dins del temple.

MONJO (Somrient lleument): El que ha de passar, passarà…

A l’interior, la llum de les veles projecta ombres llargues a les parets de fusta. L’olor d’encens impregna l’aire. AYAME s’asseca els braços, encara tremolant. Llavors, un murmuri ressona entre els murs.

VEU (Profunda, quasi un xiuxiueig entre el vent): Ayame...

AYAME (Es gira de cop, amb el cor en un puny): Què?! Qui ha dit això?

MONJO (Amb la mirada baixa): L’aigua no oblida, xiqueta. Ni els esperits tampoc.

AYAME (Tremolant, amb un fil de veu) :Què... Què vol dir això...?

VEU (Més propera, més clara, al seu costat): Per què has tornat...?

Un llampec il·lumina el temple per un instant. A la paret, l’ombra d’una figura allargada es projecta darrere d’AYAME. Ella es gira de cop... però no hi ha ningú. El vent apaga les veles de cop hi ha foscor i només se sent la pluja i la respiració rapida d’AYAME.

FI DE L’ESCENA.

MALAK ABER, 1r BAT A

6. AIGUA I MÉS AIGUA

València, 13 d’octubre de 1957.

ARTUR: Pare, fiquem-se dins de casa que sembla que seguirà plovent igual que tot el dia.

VICENT: Ara vaig, açò no m’agrada gens. Està el sopar fet ja?

AMPARO: Sí, estem tots a la taula.

Durant el sopar s’escolten trons i pluges intenses.

AMPARO: Fas mala cara, Vicent, què et passa?

VICENT: No m’imaginava que anava a ploure tant, els cultius es llançaran a perdre.

AMPARO: Ara que el xiquet és major podrà ajudar-te també, no patisques.

ARTUR: Sí, tampoc serà per a tant.

VICENT: No ho sé, sols vull anar-me’n a dormir i demà espere que estiga tot millor.

AMPARO: Doncs ves-te’n, no hi ha cap problema.

VICENT es dirigeix a la seua habitació.

AMPARO: Ja saps com de dramàtic és ton pare, tu tranquil, fill.

ARTUR: D’acord, de tota manera, me’n vaig a dormir també.

ARTUR es dirigeix cap a la seua habitació i AMPARO arreplega i se’n va al llit. A l’habitació.

AMPARO: Què fas despert encara?

VICENT: No estic gens tranquil.

AMPARO: Estigues calmat i dorm.

VICENT: Bona nit.

AMPARO: Bona nit.

Durant la matinada, litres i litres d’aigua comencen a entrar a casa.

VICENT: Correu! L’aigua està entrant, anem dalt.

AMPARO: Vaig, agafa al xiquet!

ARTUR: Ajuda’m, vaig a ofegar-me!

VICENT rescata al seu fill i tots dos pugen per salvar-se de l’aigua. Per sort, sobreviuen però lesseues vides han canviat per sempre. Aquella mateixa matinada, l’aigua entrà a cases, esglésies, comerços i altres llocs de diferents pobles i comarques, deixant una terrible devastació al seu pas.

ANDREU ESTEVE, 1r BAT A

7. EL DIA QUE TOT VA CANVIAR

Escena Única. L’escenari aparenta un pati escolar a Paiporta. Al principi, la llum és càlida i hi ha soroll de rialles i crits. Apareixen RUBÉN i IZAN, jugant amb pilotes i saltant, sense preocupacions.

NARRADOR: Avui era un dia com qualsevol. Els xiquets jugaven al pati, corrien i es reien
sense preocupacions, com tots els dimarts de l’any. Tot era el dia a dia, allò quotidià, allò de sempre.

Sona el crit d’un nen mentre salta. L'ambient és tranquil.

IZAN (Entusiasmat, corrent): Anem a jugar a la pilota, què em dius, Rubén?

RUBÉN (Riu mentre acompanya a IZAN): Sí, anem tots junts!

L'ambient comença a canviar. La il·luminació s’enfosca. El so de les botzines de cotxes i el vent comencen a aparèixer. De sobte, una gran massa d’aigua entra a l’escenari, portant-se per davant tot, fins i tot els xiquets. Sorpresos, intenten nadar cap a un lloc segur. L'aigua creix ràpidament. Els crits es confonen amb el soroll de la riuà i el vent. Lentament, l’escenari es fa fosc.

NARRADOR: En qüestió de minuts, el joc es va transformar en una tragèdia. La força de
l'aigua va atrapar els xiquets, i no hi va haver temps ni ajuda suficient. La felicitat d'aquell
matí va ser reemplaçada per una tragèdia.

Els nens desapareixen de l'escenari proper i apareixen en una secció separada, com en un "tercer plànol". A l'escenari es mostren els seus cossos flotant i paralitzats, però amb una presència que encara parlen.

IZAN (Amb una veu calmada i directa): Tot i que anava a fer un gol i el dia ha anat en
contra meu. Sempre em passa, no puc fer el que jo vull. Ara flote sense destinació, i pensar que fa un instant estava jugant i rient. Qui no podia preveure aquest horrorós event?

RUBÉN (Amb un to tranquil): Era un dia feliç. La gent estava comprant i fent la seua vida de dimarts, passejant als gossos, portant als fills a les extraescolars, als parcs, jugant al col·legi de vesprada...

Al fons, es veu el moviment dels adults que, amb rostres de espant i cridant ajuda, recorren el mateix camí. Es fa silenci tot. Comencen a sonar alarmes d’emergència i crits mentre s’il·lumina el centre de l’escenari. Passat uns segons de silenci apareixen dos actors vestits de policia.

POLICÍA 1: Mare meua, vine, ràpid! (Assenyala els cossos dels xiquets, tombats al sòl
destrossats i amb canyes travessant els seus cossos, plens de fang i amb la pell arrugada
de tant de temps baix l’aigua)

POLICÍA 2: No pot ser, quina desgràcia! Cal informar el comandant.

Fi de la escena.

RUBÉN TOBARRA, 1r BAT B

8. L’AIGUA

La classe d’un institut de Sedaví . Es un matí de fred, està plovent molt. Fins i tot els llamps il·luminen les prestatgeries. Els alumnes estan molt espantats. La professora, ROSA, els mira amb preocupació i intenta calmar-los.

ROSA: (Intenta tenir un to relaxat) Xics, xiques, continuem amb la classe, tranquils no passa res, és una tempesta normal.

MARC: (Mira el mòbil) Rosa, la meua mare m’ha dit que en Paiporta una amiga d'allí diu que el seu carrer poc a poc està inundant-se pel desbordament del riu.

Rosa, amb el cor a mil, pensa què fer.

LAIA: (Crida nerviosa amb el mòbil en l’orella) El meu pare me està cridant per telèfon que he d’anar ja a casa, que li estan enviant vídeos de l’aigua entrant a Sedaví i a alguns portals. Què fem, Rosa?!

L’aigua comença a arribar a les portes de l’institut. Tots el alumnes estan en pànic i Rosa està molt angoixada perquè mai hi havia viscut una tragèdia tan horrible com aquesta.

AITANA: (Pàl·lida) Rosa, crec que em vaig a desmaiar.

AITANA es desmaia i ROSA va corrent a agafar-la. Un PROFESSOR de la classe de baix crida a ROSA que l’aigua està aplegant per les escales i han d’anar a la terrassa per a poder salvar-se. AITANA es recupera.

ROSA: Tots en fila JA!!. Hem d’ eixir de l’aula el més ràpid possible. Vinga!!

Tots en fila mes o menys de pres a van pujant, fins que arriben on estan tots els altres alumnes xics l’institut. ROSA els tranquil·litza perquè ja estan bé i estalvis.

AINARA: Rosa (plorant), tinc por que la meua família no estiga bé.

ROSA calma a AINARA i tots contemplen des de d’alt aquesta tragèdia que pensaven que era “una tempesta normal”.

AINARA MARTÍNEZ, 1r BAT A

9. TORNA

FILLA MENOR quasi plorant.

FILLA MENOR: Que no! Deixa’m anar, papà per favor.

 El PARE a la porta de casa amb el dubte reflectit en la seua cara.

PAPÀ: Filla, millor queda’t ací segura, en res tornem.

El pare va mirar a la seua FILLA MAJOR, dient-li amb la mirada que la cuide.

FILLA MAJOR: Tingueu molt de compt,e per favor. No eixirem de casa, us ho promet.

FILLA MENOR: Tornareu?

MAMÀ: Tornarem, filla.

Els pares van eixir de casa, van agafar el cotxe del garatge, van anar en direcció al treball, però van haver de baixar del cotxe a principi de camí, prop de casa, ja que començava a vindre molta aigua.

MAMÀ: Carinyo, ve molta aigua, què fem?!

PAPÀ: Ens pujarem a esta tanca, corre.

Van pujar i des d’allà dalt van veure com els cotxes van començar a surar, no hi havia ningú pel carrer, l’aigua ja quasi els tocava.

PAPÀ: Val amor, travessem el carrer i ens fiquem en l’entrada d’eixa casa.

Quan van pensar que ja estaven fora de perill, l’aigua va continuar pujant, van començar a tocar la porta perquè els deixen passar dins de la casa. Es van quedar en eixa casa juntament amb més de deu refugiats fins a les tres del matí, que van decidir eixir perquè estaven preocupats per les seues filles, ja que estaven incomunicats.

MAMÀ: No podem passar.

El carrer estava amb l’aigua per la cintura, ple de muntanyes de cotxes, motos i clavegueres obertes.

PAPÀ: Mira amor, ens agafarem de les barres de les finestres així no ens porta tant el corrent d’aigua.

Semblava que estigueren en el mateix infern, semblava que no eixirien d’esta amb vida, semblava que això era un somni. Finalment van arribar fins al portal de casa. La porta del portal tenia dos cotxes empotrats, estava tota enroscada plena de cristalls.

PAPÀ: Pujaré al cotxe per a veure si és segur i es pot passar.

MAMÀ: Tingues moltíssim compte, amor.

El capó del cotxe era de vidre, però encara així va poder entrar al portal per un foradet.

PAPÀ: Vinga amor, amb compte, dona’m la mà.

La MAMÀ va aconseguir saltar i entrar dins. Estava molt espantada però feliç de que la seua família i ella estigueren fora de perill.

AINARA ORTÍ, 1r BAT A.

10. L’INFERN QUE OCASIONA LA INCERTESA

Un HOME està correNTper un hospital ple de gent preguntant a tots els metges que
troba.

HOME: (amb veu alarmada) Algú sap on està la meua dona? Es diu Marta García, per favor, ajudeu-me.
DOCTORA: Senyor, diga’m, com ha dit que es diu?

HOME: Gràcies a Déu, duc tota la setmana buscant-la, des que va ocórrer el tsunami no se res d’ella, estic desesperat. Es diu Marta García, per favor diga’m que està en aquest hospital.

DOCTORA: (mirant uns papers) No la trobe, crec que no està ací, ho lamente molt.

HOME: No pot ser, no puc més, ja són 7 dies sense saber-ne res, estem ací perquè és el nostre viatge de casats, sap? Quan vaig veure com l’ona gegant s’apropava sense donar crèdit del que estava veient, ella estava al meu costat, estàvem agarrats de la mà a la platja i en qüestió de segons vaig deixar de veure res, vaig ser arrastrat per l’aigua i sense adonar-me ja no estava agarrat a ella. No saber si està be, que ha sigut d’ella, és un infern.

DOCTORA: L’entenc senyor, hi ha moltes històries terribles que estic escoltant després d’esta desgràcia, no hi ha cap història positiva, veig en l’estat que arriben aquestes persones a l’hospital tots les dies i com a moltes no les puc salvar, sent molta impotència amb tot això. Em sent molt mal per vosté però no sé que més puc fer per a ajudar-lo.

HOME: Tranquil·la, no ha de fer res més, seguiré buscant-la fins que en reba notícies, siguen males o bones. Adeu, moltes gràcies.

L’HOME se'n va corrent com al principi, amb llàgrimes en el rostre.

PATRÍCIA PARRA, 1r BAT B

 

11. LA DANA

ENRIC: Tot va començar el dia 29 d’octubre, jo estava a la meua casa després d’un dia com qualsevol altre. Estava sol a la meua casa, ma mare a la casa dels meus iaios, la meua germana a la casa d’una amiga i mon pare al treball.

PARE: (Torna a la casa) Enric! Ja estic ací, què tal el dia?

ENRIC: Molt bé, pare; (s’adona i mira cap a la finestra) has vist el carrer? Vine cap ací.

PARE: ( Amb espant) Mare meua!! Enric, he de anar a salvar el cotxe al garatge, no vingues amb mi.

ENRIC: Esta bé, pare, tingues compte.

 

ENRIC: Eren cap les 8:20 i en menys d’uns minuts tot el carrer semblava la mar, no sabia res de mon pare i res de la resta de la família i disposava d’un huit per cent de bateria. Vaig agafar el telèfon i vaig parlar amb ma mare.

MARE: Enric fill meu, esteu els dos bé?

ENRIC: Jo sí estic a casa però el pare ha anat a pel cotxe i no ha tornat encara.

MARE: Jo estic telefonant-lo i no aconseguisc fer-me amb ell. Per favor, fes alguna cosa, intenta fer-te amb ell.

ENRIC: Val, mare, i la germana?

MARE: Ella està bé, es troba a casa de l’amiga que viu al primer pis però tranquil que estarà bé.

ENRIC: Està bé, més tard et telefone.

ENRIC: Vaig penjar i vaig mirar la bateria, no em quedava molt de temps, i de colp i de repent la llum se’n va anar. Ahí és quan em vaig adonar que ja no podia carregar el mòbil, doncs vaig córrer al portàtil a carregar-lo, sense molt èxit perquè carregava molt lent, fins que va apagar-se, doncs vaig telefonar a mon pare cinc vegades i a la sisena em contestà.

PARE: E..E.Enric, tranquil es… estic bé, em trobe a l’estació de policia.

ENRIC: Val, pare, podràs tornar?

PARE: No ho sé.

ENRIC: Vaig a telefonar a la mare. 

ENRIC: Vaig telefonar a la mare.

MARE: Enric, t’has fet amb el pare?

ENRIC: Sí, ell està bé, per favor no em telefones més no tinc bateria i la necessite per a vore per la casa.

MARE: Val, tingues compte.

ENRIC: Vaig penjar, no eren més de les deu i al carrer s’ escoltaven botzines de cotxes, gent ofegant-se i cridant i la riuada constant. Va ser un horror, aleshores, vaig decidir dormir per a oblidar-me de tot. A les dos de la matinada mon pare va aparéixer, no sé d’on però ho va fer. Així, mon pare i jo vam començar la nostra aventura per Sedaví per a sobreviure i aquesta va ser la meua història de la Dana.

ENRIC ALCOY, 1^r BAT B

 

 12. EL TERROR DE LA DANA

ÀLEX: Açò va ser un dia sobre les nou de la nit mentres que jo, ma mare i el meu germà Hugo estàvem abocats al balcó de casa perquè no deixàvem d’escoltar cotxes xiulant i fent soroll.
HUGO: Sí, hi havia molt de soroll i semblava que el cotxes fugien d’alguna cosa.
ÀLEX: Uns minuts més tard, una ona d’aigua va entrar pel nostre carrer i vaig presenciar com totes les coses que hi havia al carrer flotaven riu avall.
VICKY: Jo estava super preocupada i plorant perquè el meu cotxe, ja ho sabia jo, que no l’anava a tornar a conduir mai més. A més, veure aquell panorama no era gens bonico.
HUGO: La mare i jo estiguérem plorant una bona estona perquè no deixàvem de veure com l’aigua s’emportava de tot i l'impacte que nos va causar va ser ben gran.
ÀLEX: I ja no era només el carrer, la nostra finca també es va inundar, ens quedàrem sense llum perquè l’aigua va arribar fins als comptadors i l’ascensor també deixà de funcionar.
VICKY: Sobre les 22:00/22:30 els tres vàrem escoltar com trucaven a la porta. Eren els veïns del primer que, espantats, ens demanaren si es podien quedar amb nosaltres.

NATALIA: Vicky, estem molt espantats perquè l’aigua està pujant molt i si continua així pot ser que arribi a entrar al meu pis ¿Podem quedar-nos ací fins que baixe l’aigua?
VICKY: És clar, i si ho necessiteu podeu quedar-vos tota la nit

ÀLEX- En eixe mateix moment, el meu germà i jo vàrem baixar dues vegades a ajudar a Natalia a pujar les coses essencials de sa casa a la nostra i una vegada tot pujat vàrem jugar amb Lucia, la filla de Natalia.

HUGO: Jo vaig intentar treure la part positiva de la situació perquè estàvem tots espantats, doncs Àlex i jo només volíem matar l’avorriment, perquè per la gravetat de la situació no podíem dormir i es vàrem posar a mirar i a comptar les coses que passaven per l’aigua.

ÀLEX: Sí, fins i tot un pot de Cola Cao se'n va portar l’aigua.

VICKY: Cap allà de les 23:00 o 00:00 els veïns se’n van anar ja a sa casa perquè l’aigua pareixia baixar. Entre Àlex i Hugo vàrem portar un matalàs a la meua habitació per a poder dormir aquella nit tan intensa els tres junts.

ÀLEX- Al dia següent, tot estava destrossat per la DANA però això ja ho contarem en una altra ocasió.

ÀLEX PÉREZ 1r BAT B

13. 29 D’OCTUBRE

Un pis, decorat amb un estil industrial, on tot sembla estar fora de lloc: el raspall de dents al rentaplats, la roba tirada en el terra del bany, els plats bruts sobre la taula, etc. Una parella està barallant-se al menjador.

LIDIA: QUE NO SAPS QUÈ, MARC? ES VEU BEN CLAR, ELS LIKES I ELS COMENTARIS QUE HAS PUBLICAT!

MARC: Però què dius, si a soles és un…

LIDIA: UN QUÈ? UN LIKE? UN ESTÚPID COMENTARI? AMB AIXÒ LI DIUS QUE T’AGRADA, I NO PRECISAMENT EL PAISATGE, SINÓ ELLA MODELANT EL SEU COS EN BIKINI!

MARC: Lidia…a soles són xarxes socials… De veritat, vas a acabar amb tot el que tenim per aquesta bajanada?

LIDIA: EN TOT CAS TERMINARIES TU AMB LA RELACIÓ QUE ETS QUI LA HA CAGADA!

MARC: PERÒ, TU VEUS COM EM PARLES? PAREIX QUÈ NO SIGNIFIQUE RES PER A TU!

Comencen a sentir-se forts sorolls, crits i alarmes de cotxes, seguidament la parella ix al balcó.

PERSONA 1: QUE VE L’AIGUA!

Segons més tard la imatge és esgarrifant: els carrers semblen rius, l’aigua arrossega els cotxes i tot el que troba al seu pas.

PERSONA 2: AUXILI, M’OFEGUE, NO PUC MÉS!

De sobte, la dona va desaparèixer sota l’aigua i una alarma començà a sonar en tots els mòbils.

LIDIA: L’AIGUA NO PARA DE PUJAR! NO PUC SUPORTAR ELS CRITS DE LA GENT DEMANANT AUXILI I NOSALTRES SENSE PODER FER RES! (va cridar entre sanglots)

MARC: POTS FER EL FAVOR DE CALLAR? ESTÀS POSANT-ME NERVIÓS, HISTÈRICA! (li pega una galtada i Lidia cau plorant sobre el sofà.)

MARC en adonar-se del que acaba de fer, corre a abraçar-la.

LIDIA: Ho sent…

ANDREA GONZÀLEZ, 1^r BAT B

 

14. IMPOTÈNCIA!!

PERSONATGES:

ISABEL: MARE
JOSE: PARE
ADANEA: FILLA
ÀVIA: ÀVIA

Menjador d´una vivenda a Sedaví,19:00 hores del dia 19 d’octubre. Un menjador normal
d’una vivenda normal. En l´escena apareix un sofà de tres cossos i una taula on estan asseguts tots els protagonistes. El menjador te dues finestres que donen al carrer.

JOSE: Isabel, has vist el missatge del grup del treball?. Diu Cristina que ha desaparegut el pont de Paiporta.
ISABEL: No fotis, tanta aigua bé pel barranc?.
ADANEA: Jo vaig a la classe particular de mates?.
ISABEL: Clar que sí, si no plou!.

Sona el telèfon.

 
ISABEL:Dis-me, mare.
ÀVIA: (Per telèfon) M’ha telefonat la teua cunyada dient-me que el teu germà ha anat a traure el cotxe al garatge i ha hagut d’abandonar-lo perquèse l´anduia l’aigua!.

Sonen les alarmes al mòbil.

JOSE: Penja, Isabel,mira això que diu el mòbil.
ISABEL: D’acord, mare, no et preocupes,ací no arribarà l’aigua.
ADANEA: Però jo vaig a classe?.
JOSE: Mireu al carrer, ja està ací l’aigua i està arrossegant tots els cotxes!.

ADANEA: Fiqueu a carregar els mòbils que en altres pobles ja no tenen llum.

Se’n va la llum

JOSE: Passen els cotxes flotant amb les llums enceses, hi haurà persones dins? No podem fer res, quina impotència!.

Sona el telèfon.

ISABEL: Dis-me, mare.
ÀVIA: Filla (plorant), hi ha dos xiques damunt d’una furgoneta arrossegada per l’aigua demanant auxili. Què puc fer?.
ISABEL: No pots fer res, mare, queda’t a casa, l’aigua ja cobrix quasi tot el pati.
ÀVIA: Pobrets, quina impotència! Com pot vindre tanta aigua?.
ISABEL: Tranquil·la, mare, ara vindrà la policia.
JOSE: La policia no, perquè acaba de passar un cotxe amb les sirenes enceses cap a
baix flotant.
ADANEA: Mira, mama, els veïns del baix estan pujant per la façana al primer pis, el baix està totalment inundat!.
ISABEL: Ja voràs com demà a primera hora estan ací l’exèrcit, els bombers, la policia i periodistes que ens ajudaran.

ADANEA ÁLVAREZ, 1^r BAT B