Una parada al "no-res"

- Pròxima parada, Entrepins (...)
La veu enregistrada anuncia la propera destinació i uns segons més tard, el metro s’atura en una estació rodejada de pins. Sempre t’has preguntat qui devia pujar en aquella parada allunyada de la civilització. Avui podràs, per fi, saber la resposta.
S’obrin les portes i permeten l’entrada d’un home esquelètic, de cara xuclada i cabell fi i escàs. Totes les teues elucubracions es dissipen en un obrir i tancar d’ulls en comprovar que no es tracta d’un personatge com els que havies recreat fins aleshores, però malgrat tot, això no t’impedeix deixar anar la imaginació per dedicar-te a allò que més t’apassiona: la vida dels altres.

El nou viatger estreny contra el seu pit una carpeta verda on entreveus el seu nom: Stribor. Coneixes la seua identitat i no et cal res més; acabes de reviure els primers anys de guarderia en què l’home que ara mateix s’asseu al teu davant, t’empaitava davant la resta de companys. Tu corries desesperat a la recerca d’un mestre comprensiu que t’oferís els seus braços per poder-te arrupir i sentir-te sa i estalvi (...)

- Pròxima parada, Montesol (...)
La bombolla en què et trobes immers esclata en parar el metro.
Has vist la teua infantesa passar i esfumar-se darrere les portes del metro rere les quals l’individu menut desapareix, deixant-te atordit, com si d’un somni es tractés.

Irene Martínez Béseler
(2n de Batxillerat, IES Enric Valor, Picanya)