Havia d'arribar a Castelló, encara em faltava una hora i vaig pensar què fer durant el trajecte. No tenia cap mena d'entreteniment i vaig decidir mirar al meu voltant.
Eren les 3 del migdia i al tren no hi havia més que un home. Havia de tindre uns 40 anys. Em va cridar l'atenció perquè pareixia el cap d'una gran multinacional important. Duia una corbata de marca, prou cara, és clar, i un vestit d'alta qualitat, aparentment. Dic aparentment perquè tot això era una farsa. Realment vivia en la part més antiga de València, en un pis molt vell i sòrdid. Treballava de dependent en un botiga, però no era de la seua propietat. La seua vida era difícil, havia viscut des de menut amb una família rica, i encara que les coses es complicaren ell no volia canviar la seua aparença. Els seus pares moriren i per alguns problemes van perdre totes les riqueses. El fill, ja amb 20 anys, no volia perdre l'orgull davant de tothom i decidí tindre oculta la seua vida real. Els pocs diners que guanyava en la botiga eren, majoritàriament, per a comprar-se roba i d'aquesta manera fer creure tothom que la vida li anava tan bé com feia uns anys, encara que realment tot era al contrari.
Em va fer pena i vaig voler donar-li un consell. Que no intentara ser allò que no era.
Núria Martínez
(2n de Batxillerat, IES Enric Valor, Picanya)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.