30 de març 2009

Un xic d'Altura

Pujà al metro amb un cert aire de nerviosisme. Era un xic d’uns trenta anys, alt i prim. Tenia el cabell ros i les faccions de la cara molt marcades. El vagó estava mig buit, però es va asseure al meu costat. Tragué una carpeta marró -d’aquestes que estan folrades en pell- on hi havien desenes de fulls escrits, però no amb lletres, amb notes. Era l’obra de La pequeña serenata nocturna de Mozart. Devia d’anar al conservatori superior de música -a unes cinc parades- per a fer les proves de director d’orquestra.
Aquest xic havia iniciat els seus estudis de música a la banda municipal d’Altura, un poblet de l’interior de Castelló. Li agradava tant la música que decidí dedicar-hi la vida. Duia més de vint anys dedicant-s’hi. Ara es trobava al metro repassant l’obra per tal de dirigir una orquestra, i començar així la seua carrera de director. Ell aspirava a ser com Herbert von Karajan, el que no s’imaginava és que acabaria sent molt millor que ell, se’l rifarien totes les grans orquestres i filharmòniques del planeta. No obstant això, mantindria els peus sobre la terra, estudiaria cada una de les propostes i no deixaria que el treball consumira tot el seu temps, ja que per a ell la família que formarà amb la seua promesa serà el més important.

Maria Lapeña
(2n de Batxillerat, IES Enric Valor, Picanya)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada