Una ganyota

Va sonar un xiulit, les portes del metro es van obrir i van entrar dues persones. L’una va entrar després de l’altra, no semblava que es conegueren. Un xic jove, amb roba esportiva, semblava trist. Una xica de la mateixa edat, vestia pantalons vaquers i una samarreta negra. Només quedava un seient buit al vagó, el xic li’l va cedir a la xica i aquesta seié.
Jo observava la xica. Al cap d’un temps, ella va mirar el xic, que continuava de peu al costat dels seients, i li va traure la llengua. El xic va canviar la cara de tristesa que mostrava abans, i va fer el mateix; en el seu rostre vaig observar un gest de tendresa. Em va cridar l’atenció aquest intercanvi de ganyotes. Què potser es coneixien?

La xica es deia Iratxe, havia nascut al País Basc però la seva família s’havia traslladat a València, i vivien a Burjassot. Havia conegut al Bernat quan tenia 17 anys, i des del primer moment tenien una afinitat especial. La Iratxe i el Bernat estudiaven a la mateixa universitat i la seua relació havia sigut molt bona. Últimament, però, s’enfadaven molt i per qualsevol ximpleria, la relació no era la mateixa. Aquella vesprada, el Bernat li havia demanat a la Iratxe sortir a fer una volta. Havien quedat al migdia a l’estació. Anirien al Parc de Capçalera per tal de parlar i poder estar tranquils. Agafaren el metro i arribaren a la seua destinació. Feia una vesprada assolellada i al parc bufava un suau vent que feia gaudir encara més de l’estança.
La parella caminava i parlava de les seues coses. Agafats de la mà, parlaven de com de prompte hi hauria exàmens a la universitat, de què hi havia una mestra que Iratxe detestava... Hi va haver un silenci, que Bernat va trencar: ‘’Iratxe, voldria demanar-te perdó per aquelles vegades que hem discutit per no-res, moltes vegades ha estat la meua culpa. T’estime.’’ La jove va fer-li una abraçada i un petó a la seua parella. Se’ls veia feliços, gaudien de cada instant.
Va passar la vesprada sense incidents fins que Bernat va dir alguna cosa que va molestar molt a la Iratxe, la qual va marxar enfadada cap a l’estació. El xic va seguir-la, disgustat per allò que havia dit.
Ambdós van entrar al metro, el Bernat va cedir a la Iratxe l’únic seient que quedava lliure. La jove pensava en allò que havia dit Bernat, no calia enfadar-se tant, va pensar. En un tres i no res va traure-li la llengua a Bernat. Bernat va adonar-se de què la seua estimada ja no estava enfadada amb ell, i li fa tornar la ganyota.

És curiós com un gest pot fer canviar tant radicalment l’estat anímic d’una persona, vaig pensar. Aquells dos joves semblava que havien entrat al metro enfadats, i només amb una ganyota, tot era diferent. Ara entenia que ambdós s’estimaven de debò; no sabria descriure la suavitat i la tendresa que transmetia la mirada d’aquell xic. Els sentiments no entenen d’edat.

Tamara Puerto Rodrigo
(2n de Batxillerat, IES Enric Valor, Picanya)