30 de març 2009

Una entre milers

Torna a parar el metro. S’obren les portes i entra un munt de gent. Una xica seu enfront teu. Et fixes en ella. Deu rondar els 35 anys. De sobte, pensant que ningú no l’observa, fa un gest estrany i es baixa la mànega del jersei, però és massa tard. Tu ja has vist allò que pretén ocultar: un blau que no fa massa bona pinta, que va ennegrint-se per moments. Deu ser que ha caigut. T’hi fixes millor: té un posat trist i malaltís. Encara que no ho vols pensar, saps perfectament què li ocorre.

Tot començà quan la Mariona, que així és com s’anomena, va conéixer el Jordi, fa cinc anys. Jordi era un home d’una edat una mica més avançada que ella que treballava prop de la cafeteria de Mariona. Tots els dies anava a prendre café ací, i d’aquesta manera van anar coneixent-se. Un dia Jordi convidà la Mariona a veure una pel·lícula al cinema. Aquestes cites anaren repetint-se. Ella s’ho passava molt bé amb Jordi. Ell la feia riure i la tractava dolçament. Prompte s’enamorarem. No tardà a arribar el dia en el qual es prometeren, i passats uns mesos es van casar.

A partir d’aquest inoportú esdeveniment tot canvià dràsticament. Jordi obligà Mariona a deixar la feina amb excuses del tot absurdes. Cada vegada que ella pretenia sortir amb les seues amigues ell l’amenaçava d’abandonar-la. Així, el caràcter dels dos canvià. Ella passava més i més temps a casa i s’anava tancant al món aliè al seu matrimoni. Ell abandonà el posat divertit per passar a tenir cada vegada més mal humor i per exercir cada cop més autoritat sobre la Mariona. Un dia que ella no va voler obeir una de les seues ordres, ell utilitza la seua força per castigar-la. Li assestà un cop de puny ben fort a la panxa. Al dia següent li demanà perdó amb milers de flors. Açò es convertí en un costum.

Ara mateix Mariona està pensant. No sap per què el seu marit la colpeja, tal volta ella s’ho mereix... Tal volta és perquè hauria de comportar-se millor amb ell... Tu, que la contemples amb tristor, vols fer-li obrir els ulls, vols fer-li comprendre que ningú no té dret a tractar-la així, ningú! Però el metro arriba a la següent estació, les portes tornen a obrir-se i ella desapareix entre la multitud.

Irene Gisbert
(2n de Batxillerat, IES Enric Valor, Picanya)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada